El 30 de juny de 1941 a les 9 de la nit va començar les seves emissions la WNBT de Nova York (avui dia WNBC) amb un combat de boxa amateur des del Jamaica Arena. Només havien 4.000 aparells de televisió que podien sintonitzar-la. La WNBT va ser la primera emissora amb llicència comercial per a la programació de televisió. A l’endemà, el 1 de juliol de 1941 a la 1:29 del migdia va començar les seves emissions de forma regular. A les 2:30 es va emetre el partit de beisbol que enfrontava als equips Brooklyn Dodgers i Philadelphia Phillies. Durant la retransmissió del partit, es va produir el primer anunci emès per TV de la història. Durant 10 segons, en la part inferior dreta dels televisors, va aparèixer un cartell anunciant els Rellotges Bulova, mentre que una veu en off llegia un text. L’empresa anunciant va pagar per aquest espai publicitari la quantitat de 9 dòlars (4 $ per l’anunci i altres 5 $ per l’ús de les instal·lacions).

La imatge correspon al cartell que anunciava la programació de la WNBT. Per a veure’l ampliat clica sobre ell.

El canadenc James I. Naismith treballava com professor d’educació física en l’Escola d’Entrenament de l’Associació Internacional de Joves Cristians (YMCA) en Massachussets. A causa del fred i mal temps que sofrien a l’hivern per la zona, el 15 de desembre de 1891, va pensar en una activitat esportiva a cobert. Per a les seves classes, va decidir inventar-se un joc sense pensar mai que en el futur el seu invent seria considerat un dels esports més importants de tota la Història; clavant dos cistells de recol·lectar préssecs en els extrems oposats d’una balconada d’un gimnàs i preparant algunes regles simples va crear el bàsquet. Va ser un gran èxit entre els seus estudiants i al gener de 1892 es van enviar les regles a les escoles cristianes de tot els Estats Units. A principis del Segle XX el bàsquet ja era un esport internacional.

Va ser inventat en 1936 per Sylvan N. Godman, propietari de la cadena d’ultramarins Standard/Piggly-Wiggly, en Oklahoma (EE UU). Aquest es va adonar que els clients es dirigirien a les caixes registradores amb les borses de paper a mitj omplir, perquè es trencaven i impedien caminar amb tranquil·litat pel supermercat. Per a facilitar les compres, va idear un carro consistent en una cadira plegable a la qual li va afegir unes rodes i una cistella de filferro. Arran del gran èxit que va collir, Godman, al costat del mecànic Fred Young, va fundar en 1947 una fàbrica de carros per a la compra que va batejar com Folding Carrier.

Prové dels començaments de la boxa, quan les baralles no es realitzaven dintre d’un quadrilàter com els que coneixem avui. Els seus marges eren molt més prosaics, ja que els púgils amidaven les seves forces limitats per dues modalitats de línies. La primera consistia a marcar una ratlla amb guix en el sòl, de manera que els combatents quedessin a un costat i a l’altre. Havien de mantenir un peu avançat a la vora de la marca sense poder moure’l i molt menys traspassar-lo, així que la baralla transcorria gairebé estàticament. La fi del combat es decidia quan un dels contendents traspassava la ratlla. La segona modalitat obligava als boxejadors a barallar-se dintre d’un cercle –ring en anglès– pintat amb guix o conformat pels propis espectadors. En l’actualitat, encara existeixen aquests rings circulars en les baralles clandestines, però estan delimitats pels cotxes dels espectadors des d’on, amb la finalitat d’escapar ràpidament en cas de redada, veuen la baralla. També de l’àmbit pugilístic prové l’expressió “llençar la tovallola”. Quan l’entrenador observava que el seu pupil estava rebent un càstig massa fort, llençava una tovallola a l’aire que havia de caure dintre del ring. Aquest acte significava la rendició del seu combatent.

La primera emissió dels senyals horaris en la ràdio va ser el 5 de febrer de 1924 per la BBC. Aquestes es van introduir després de l’èxit de la retransmissió de les campanades del Big Ben a l’inaugurar l’Any Nou de 1924 .

A la fi de 1923, Frank Dyson, Astrònom Reial de la Royal Greenwich Observatory, havia visitat a John Reith, Director General de la BBC, per a debatre la idea d’emetre uns senyals acústics per a indicar les hores en punt. Aquests “pitus” serien per als segons 55,56,57,58,59,00.
L’idea original va ser elaborada pel propi Dyson en col·laboració amb Frank Hope-Jones, inventor del rellotge de pèndol lliure. La idea d’aquest últim eren cinc pitus coincidint amb els cinc últims segons de cada hora. Dyson li va afegir l’última pitada, una mica més llarga, que havia d’identificar al primer segon de la nova hora.
L’Observatori Reial de Greenwich vetllava per l’hora oficial del país, cosa molt important per a sincronitzar la navegació dels vaixells i el retransmetre els senyals horaris va facilitar moltíssim el treball.
A partir de la segona guerra mundial aquest costum es va estendre a la majoria d’emissores desplegades per tot el món.

Va ser el londinenc Charles Kite el primer a utilitzar un desfibrilador i “ressuscitar” a un mort mitjançant un “xoc elèctric”. Això va ocórrer en 1785.

En 1788 Charles Kite va guanyar la Medalla de Plata de la Humane Society (concedit en la primera cerimònia co-jutjat amb la Societat Mèdica de Londres) amb un assaig sobre ús de l’electricitat en el diagnòstic i resucitació de persones aparentment mortes.

Avui és “Dijous Gras” 0 “Dijous Llarder” (en castellà “Jueves Lardero” o també conegut, en molts llocs, com “Dia de la Truita”. Amb aquest dia s’inicien les festes de Carnestoltes i està a una setmana del “dimecres de Cendra” que ens anunciarà la Quaresma , o el que vol dir, que falten 40 dies per a la Setmana Santa i sobretot que en aquests 40 dies –per tradició religiosa- no s’han de fer excessos, menjar carn, ni festejar res, per aquest motiu ve aquesta setmana de festes, carnestoltes i banquets.

La paraula “Lardero” ve “de Lardo” que era com originalment li deien al greix o sagí del porc.  

Què té a veure el dijous gras amb el dia de la truita?  

Hi ha moltes hipòtesis però la que més circula és la qual ens diu que antigament un dia com avui es feien unes “truites” amb farina i grassa o sagí de porc i era popular anar al camp a menjar-se-la. Avui dia aquesta farina i el greix (també anomenada llardons o chicharrones ) de les truites s’han substituït per ous i per aquest motiu sigui tan tradicional un dia com avui dur-se a l’escola o al treball un entrepà de truita. Evidentment hem de pensar que en cada comarca o regió celebren d’una manera diferent aquest dia i amb una gran diversitat d’aliments i celebracions .  

Feliç Carnestoltes a tots!!!

Amb una planxa de fer gofres. D’aquí va sortir la sola que revolucionaria els anys 70. De la màquina casolana de la dona de Bill Bowerman. A l’aleshores entrenador d’atletisme de la Universitat d’Oregon se li va acudir un bon dia ficar plàstic a la planxa. Va retallar els gofres de goma i els va enganxar a les soles de les sabatilles. I a córrer.

L’invent de William George Manby té gairebé dos segles. Ho va idear en 1813, després d’observar la incapacitat dels bombers d’Edimburg per a arribar als pisos superiors a apagar els focs. Per a salvar aquest escull, va pensar en un dispositiu amb quatre cilindres, tres d’aigua i un d’aire comprimit, que servia perquè el líquid sortís a pressió. El sistema va funcionar així fins a 1905, quan l’aigua va ser substituïda per bicarbonat sòdic.

En Nova York, en la casa de Edward Johnson.
Va ser a aquest soci de Thomas Edison a qui se li va ocórrer fa 125 anys (el 25 de desembre de 1882) il·luminar el seu arbre de Nadal per primera vegada amb llums elèctrics.