Amb motiu de la presentació a Barcelona del llibre Fisiquotidianía (La física de la vida quotidiana) sortejaré 2 exemplars dedicats i autografiats per l’autor (i si voleu per mi també ;P) entre tots els e-mail que rebi des d’avui fins al pròxim 28 de setembre a les 18′00 hores, en la adreça de correu el7ciencies@gmail.com i amb l’assumpte “SORTEIG FISIQUOTIDIANÍA“
Com ja us he avançat en altres posts, l’esmentada presentació tindrà lloc el pròxim dissabte 29 de setembre a les 19 hores en la Fnac de Diagonal Mar (Barcelona).
La introducció serà a càrrec del que us escriu, Alfred, autor d’aquesta bitàcola i dels blocs “Ya está el listo que todo lo sabe” i “El País de las curiosidades “. Comptarem amb la presència de Cayetano Gutiérrez Pérez , autor del llibre i Llicenciat en Ciències Químiques i Catedràtic de Física i Química. Tots aquells amants de les curiositats esteu convidats a aquest esdeveniment.
“Fisiquotidianía” (La física de la vida quotidiana) és un interessantíssim i entretingut llibre editat per l’ “Academia de Ciencias de la Región de Murcia” . Un llibre que ens apropa la física de manera divertida, escrit en un llenguatge senzill i molt amè. En ell podem trobar, entre altres, resposta a qüestions com a:
Per què som més alts pels matins que per les nits? Per què s’ha de col·locar el gel a sobre dels refrescs? Per què els animals herbívors tenen els ulls en els laterals del cap i els carnívors davant de la mateixa? Per què les plantes enfiladisses s’enfilen de dreta a esquerra, en l’hemisferi nord? Per què és més fàcil batre rècords d’atletisme a Madrid que a Moscou? Per què algunes persones poden caminar sobre el foc sense cremar-se la nit de Sant Joan? Per què alguns animals veuen en blanc i negre? Per què les persones de raça negra tenen el cabell arrissat? Per què els habitants dels Andes són tan baixos i tenen el tòrax tan gran? Per què els gossos no suen? Per què el cel és blau? … i tantes altres preguntes i curiositats científiques, que tenen la seva resposta al present llibre.

El rei Gustau III de Suècia estava convençut que el cafè era una verí. Per demostrar-ho, va ordenar a un reu prendre cafè tots els dies i a un altre prendre te. L’experiment, que va ser seguit per una comissió mèdica, va ser un fracàs: els primers en morir van ser els metges, després el rei, molts anys més tard el condemnat a beure te i finalment el que va prendre el cafè.

La paraula tontolaba ve del costum de posar als Tortells de reis una fava i un regal, al que li tocava el regal li coronaven com a rei de la festa, i al que li tocava la fava tènia que pagar el tortell i li cridaven el “tonto del haba” (ximple de la fava), d’allà ve la transformació de la paraula, unida i sense h, fins a arribar a tontolaba.

Les celles són una part molt significativa del rostre. Expressen les emocions amb tanta intensitat com els moviments del cos, i moltes persones dediquen un temps considerable en arreglar-les-hi.
És sabut que nostre avantpassats remots posseïen una gran quantitat de borrissol a tot el seu cos, i amb el pas del temps aquest ha disminuït fins a les seves característiques presents. Perquè, llavors, es conserven les celles?
Funcionalment, les celles ajuden la visió. Aquest arc de borrissols desvien l’aigua i la suor cap als costats de la cara, el que facilita el funcionament dels ulls quan s’està a la pluja o quan s’està suant. Un caçador, per exemple, té un gran avantatge quan corre darrere d’una presa, sense que la suor del seu front arribi fins als seus ulls. La suor conté diverses sals que poden irritar els ulls. Quant a la pluja, el poder veure una mica més clarament podria haver ajudat a trobar refugi. Sense les celles, moltes tasques que impliquen un esforç físic serien una mica més difícils d’executar.
Addicionalment, la selecció natural no funciona únicament en resposta a les condicions de l’ambient. Per raons estètiques, els nostres avantpassats van poder haver preferit a persones amb celles ben definides, que a les que les tenien molt fines. Encara avui les persones es depilen en diversos graus les celles, i existeixen diversos productes cosmètics per fer-les ressaltar. D’això s’infereix que el valor que se li dóna a aquests trets facials va més enllà de les seves funcions més pràctiques.
Evolutivament parlant, tots aquests factors han influït en conservar les celles, malgrat haver disminuït la quantitat de borrissol en altres parts del cos.
Gràcies a les celles podem expressar els nostres sentiments, i el valor estètic que se’ls dóna probablement ajudi a conservar-les com una característica de la nostra espècie durant molt temps.

Quantes vegades haurem dit que alguna cosa ens ha costat un ull de la cara? però d’on prové l’esmentada expressió?
El segle XVI, durant les expedicions per explorar i conquerir “les Índies”, el conquistador manxec Senyor Diego de Almagro va perdre un ull per culpa d’una fletxa en el setge d’una fortalesa Inca. En tornar a Espanya es va presentar davant del rei Carlos I i en despatxar sobre l’escomesa a les noves terres de la corona Don Diego es va lamentar que:

“El negoci de defensar els interessos de la corona li havia costat un ull de la cara”

Se suposa que va insistir tant en el fet d’haver perdut l’ull que aviat aquesta frase es va difondre ràpidament entre la cort, els soldats i el poble, arribant així fins als nostres dies.

La velocitat de propagació del so, en l’aire, depèn bàsicament, de dos factors, la temperatura i la humitat. Per cada grau que s’incrementi la temperatura de l’aire, la velocitat del so augmenta 0,6 m/segon Això es deu que en augmentar la temperatura, també augmenta l’agitació tèrmica de les molècules dels gasos que integren l’aire, que afavoreix que es propagui la vibració.

Del llibre: Fisiquotidianía de Cayetano Gutiérrez Pérez (Llicenciat en Ciències Químiques i Catedratic de Física i Química)

La presentació a Barcelona del llibre FisiQuotidianía serà realitzada per Alfred (autor d’aquest bloc i de la bitàcola “Ya está el listo que todo lo sabe“) i Cayetano Gutiérrez Pérez, autor del llibre i Llicenciat en Ciències Químiques i Catedràtic de Física i Química.
L’esmentada presentació tindrà lloc el pròxim dissabte 29 de Setembre a les 19 hores en la Fnac de Diagonal Mar de Barcelona.
Us esperem!!

Curiosament la cremallera no té cap precedent antic i tampoc no es va idear per competir amb els botons, sinó que es va originar com a dispositiu per tancar les botes altes, substituint els llargs cordons de finals del XIX.

El primer model, encara molt rudimentari, el va patentar el 29 d’agost de 1893 Whitecomb Judson, un mecànic de Chicago.

Una de les seves primeres comandes va ser per tancar vint saques del Servei de Correus dels Estats Units, però els embussos eren tan freqüents que van ser retirades.

Després de la mort de Judson el 1909, l’enginyer suec-americà Gideon Sundback, va perfeccionar l’invent, fabricant, el 1913, un instrument més lleuger i fiable, les primeres comandes del qual van ser per a les tropes dels Estats Units en la I Guerra Mundial.

El 1920 van començar a usar-se a les robes de paisà, encara que encara no resultava gaire pràctica: la peces metàl·liques solien rovellar-se i, per tant, calia descosir la cremallera abans de rentar la peça, i tornar a cosir-la després.

El 1923, la B.F. Goodrich Company va presentar unes botes de goma amb cremallera i al propi Goodrich se li atribueix la invenció del nom onomatopeic “zipper“, basat en el soroll de la cremallera en tancar-se.

El 1935 la dissenyadora Elsa Schiaparelli va presentar una col·lecció amb cremalleres de totes les mides, algunes de les quals eren merament decoratives. Va ser la consagració definitiva de la peça.

El 1983 el popular i mediàtic mag (o il·lusionista) David Copperfield va fer desaparèixer, amb públic en directe i a través de la televisió, a “l’Estàtua de la Llibertat”.

Aquí us porto un vídeo d’aquest sorprenent xou que va donar la volta al món.

Per a qui ho vulgui saber (o li pugui interessar) sota el vídeo us revelo el truc de com va aconseguir realitzar l’esmentada “desaparició”. Abans de llegir el truc us recomano que us veieu el vídeo.

El públic pot veure l’estàtua a través de les dues columnes.

La cortina llavors puja per bloquejar la vista del públic. El públic en viu és en una plataforma giratòria que rota lentament al costat de l’estàtua. Els llums de l’estàtua s’apaguen, la desaparició del punt que hi ha al radar és part de l’animació de vídeo.

De sobte es baixa la cortina, el públic i els espectadors de TV veuen sorpresos que l’estàtua ha desaparegut, però el que estan mirant és un duplicat de la set de llums que l’organització del xou ha col·locat just al costat de l’estàtua de la llibertat. Els llums a les dues columnes són allà per encegar i confondre el públic durant uns instants per tal de dificultar poder veure l’estàtua de la llibertat que ha quedat a la dreta d’aquests i completament apagada.

Novament s’aixeca la cortina i la plataforma giratòria sobre la qual hi ha el públic torna a rotar una altra vegada i es col•loca al davant de l’Estàtua de la llibertat, es deixa caure la cortina i l’estàtua ha reaparegut.

El conegut “Melic del Món” és el forat més profund del Planeta, és real i es troba a Rússia.

Aquest gegantí forat és per a extracció de diamants. És a Rússia, Sibèria Central, al costat de la ciutat de Mirna (Mirnyy).

Aquests camions són els majors del món. La seva mida és: llarg = 7,78 m, alçada = 6,65 m

En el cercle vermell es troba el camió anterior.

Té 525 metres de profunditat i el seu diàmetre és d’1,25 km.

Està prohibit volar per sobre del forat.

S’han produït accidents d’helicòpters, a causa de l’enorme força de succió cap al seu interior

Tots els habitants de la ciutat de Mirna treballen en aquesta mina.

Fotografia feta des d’un Satèl·lit. (Més fotos per satèl·lit AQUÍ)

La pantalla de plasma ha tardat a arribar a les nostres cases gairebé quaranta anys. Donald L.Bitzer i H. Gene Slottow, de la Universitat d’Illionois (EUA), van idear un prototip el 1964. Però tenia un problema: el plafó era monocrom, verd o taronja. Va caldre esperar fins a 1995 perquè Larry Weber creés la pantalla en color. A ell li devem aquest portent tècnic capaç de reproduir 16,77 milions de colors que ens permet veure la televisió amb una precisió cromàtica excepcional, entre altres avantatges. La veritat és que el part de Weber va ser lent: ho va aconseguir després de dues dècades investigant a l’esmentada Universitat d’Illinois.