El dia 28 de desembre se celebra la festa dels Sants Innocents. Estem acostumats a relacionar aquest dia amb les bromes o ”innocentades”, però en realitat l’origen del dia dels Sants Innocents és molt distint ja que és el dia en el qual es commemora la matança de tots els nens menors de 2 anys nascuts a Betlem, ordenada per Herodes amb la finalitat de desfer-se del nounat Messies.

Segons compte l’evangeli de Sant Mateu, els Reis Mags es van dirigir a Betlem per a adorar al Messies. El rei Herodes, al conèixer la notícia, va pensar que el nounat podia arravatar-li el tron i va demanar als Reis que li informessin sobre on es trobava. AL veure que no li comunicaven el lloc exacte del naixement de Jesús, Herodes, enfurit, va ordenar que matessin a tots els nens menors de dos anys que havia en la ciutat de Betlem i voltants.
Durant l’Edat Mitjana es van introduir en aquesta celebració els ritus pagans que formaven part de la “Festa dels bojos”, i que se celebrava entre Nadal i Any Nou. D’aquesta forma, es va iniciar una nova tradició que combinava el pagà i el religiós i que la principal finalitat de la mateixa era gastar tot tipus de bromes: des de pegar una llufa (monigot fet de paper) en l’esquena fins a bromes més sofisticades i elaborades.
En l’actualitat, és molt comuna gastar bromes al nostre país. A Llatinoamèrica i diversos països del Mediterrani el 28 de desembre es manté el costum de pegar la llufa de paper en l’esquena. No obstant això, en els països anglosaxons celebren una festivitat similar el 1 d’abril, coneguda com “Fool’s day” (el Dia dels Bojos) i que és una adaptació de la “Festa dels bojos” medieval.

Com us he explicat una de les coses típiques en aquest dia és la de penjar un ninot de paper en l’esquena d’algú, a aquest ninot se’ls crida “Llufa” o “Llufes”…

Però que són les “Llufes”?
Les llufes són uns esperits eteris, éssers d’aire o vent, semblats a les fades o als follets. Es creu que durant el final de l’any, les llufes ronden per tot pertot arreu, silencioses i entremaliades, rient de la gent massa innocent, escarnint-la, preocupant-la… Per això al ninot de paper que es penja el dia dels innocents se li denomina llufa.
(Del llibre de Joan Soler i Amigó, Nadal Català -ed. Pórtic, 1995-)

San Nicolás de Bari va ser un bisbe catòlic que va viure entre els segles III i IV en la regió de Lícia (actualment Turquia).
Al voltant d’ell han sorgit diverses històries i llegendes, especialment narrant els seus miracles i les seves bondats envers les gents pobres. Algunes d’elles ens duen fins a San Nicolás com l’origen del que avui podríem considerar el primer Pare Noel o Santa Claus.

Es conta que en una ocasió va saber de tres jovenetes que pretenien casar-se però el seu pare no podia pagar el dot corresponent. AL saber-lo Nicolás (pretenent realitzar la caritat sense ser vist), va deixar caure per la xemeneia unes monedes d’or que coincidentment van caure en unes mitjanes de llana que les joves havien deixat assecant (per això es pengen les mitjanes teixides que serveixen perquè aquí ens deixi a nosaltres els regals que el nen Jesús ens mana des del cel, i per això és el mite que no pot ser vist pels quals rebran el regal).

Com es transforma en Santa Claus? Es creu que això va succeir al voltant de principis del segle XVII, quan immigrants holandesos van fundar la ciutat de Nova Amsterdam (el que avui és Nova York), van dur amb ells els seus costums i mites i entre ells el del seu patró: Sinterklaas (San Nicolás en neerlandès).
En 1809 l’escriptor Washington Irving, va escriure una sàtira, Història de Nova York, en la qual va deformar al sant holandès, Sinterklaas, en la basta pronunciació angloparlant Santa Claus. Més tard el poeta Clement C. Moore, en 1823, va publicar un poema on va donar cos a l’actual mite de Santa Claus, basant-se en el personatge de Irving. Posteriorment, cap a 1863, va adquirir la fisonomia de gros barbut bonachón amb la qual més se li coneix. Això va ser gràcies al dibuixant suec Thomas Nast, qui va dissenyar aquest personatge per a les seves tires nadalenques en Harper’s Weekly. Allí va adquirir la seva vestimenta vermella, amb altes botes i barret. El seu èxit va ser tan arrasador, que aviat l’hi va veure en quanta revista infantil es publicava per aquest temps. Es creu que el seu creador es va basar en les vestimentes europees de la seva època per a crear aquest San Nicolás tan pagà.
A mitjan segle XIX, el Santa Claus nord-americana va passar a Anglaterra i d’allí a França, on es va fondre amb Bonhomme Noël, l’origen del nostre Pare Noel, qui tenia semblança física amb Santa Claus, però vestia de blanc amb vius daurats. Ja en el segle XX, l’empresa Coca-cola va encarregar al pintor Haddon Sundblom que remodelés la figura de Santa Claus/Papà Noel para fer-lo més humà i creïble. Aquesta versió data de 1931 .
Com la llegenda es va originar en l’Hemisferi Nord, a principis del segle XX es va espargir la idea que viuria en el Pol Nord; no obstant això igualment existeixen altres llocs postulats com la seva llar, els quals són: Lapònia sueca, Lapònia finlandesa i Groenlàndia.

El 15 d’octubre de 1924 iniciava el seu mandat a Quatretondeta (Alacant) el primer “alcalde femení” d’Espanya.
El seu nom era Matilde Pérez Mollá i va ser elegida per decisió del governador d’Alacant el general Cristino Bermúdez de Castro

Si calgués, pagar el treball de les abelles per hores, la mel seria un dels productes més cars del món, perquè cada insecte recorre 200.000 quilòmetres i es posa en 6 milions de flors per fabricar un quilo de mel.

El perfum més car del món es diu “Amouage“. S’elabora en uns tallers de la localitat de Mascat (Oman) i les treballadores envasen a mà el perfum a petites ampolles fetes d’or. El preu d’aquest perfum apreciat ronda els 5.100 €uros.

La nebulosa planetària Boomerang, a 5.000 anys llum de la Terra, és la regió més gèlida del cosmos, ja que es troba a un grau per sobre del zero absolut (-273°C), la temperatura més baixa possible.

 “Mira’m als ulls; als dos ulls a la vegada”… Amb aquestes paraules la serp Kaa cerca desesperadament hipnotitzar a Mowgli a la pel·lícula “El llibre de la selva” (al llibre no, Mowgli és l’únic animal que Kaa no pot hipnotitzar).
Doncs bé, això és erroni, no el que Kaa intentés hipnotitzar a Mowgli, sinó que en realitat cap serp no és capaç d’hipnotitzar les seves preses com es creu, en realitat, la majoria ni tan sols poden veure-les bé.
La raó d’aquesta mirada tan “especial” que sembla estar controlant la voluntat de l’animal que té davant és una de molt més natural: les serps manquen de parpelles, no poden parpellejar, la qual cosa els obliga a mantenir els ulls sempre oberts.
Aquesta és també l’explicació per la qual les serps sembla que sempre estan despertes i no dormen mai, però sí que ho fan, però clar, dormen amb els ulls oberts ja que en mancar de parpelles no els poden tancar.
Un altre mite és el dels “encantadors de serps”, tan típic en zones com l’Índia. També és fals que aquests hipnotitzin la serp. En realitat, les serps són sordes. Llavors com poden ser hipnotitzades pel so d’una flauta?…
Les serps no es calmen per la música de la flauta, sinó pel moviment suau de l’instrument. L’encantador de serps mou d’un costat a un altre la flauta lentament, i la serp segueix aquest moviment amb el cap, “en aparença hipnotitzada”, però en realitat és la forma en la qual una serp observa millor a un objecte en moviment i que pot ser-li potencialment perillós. En no percebre un perill immediat, l’animal no ataca, però  per precaució segueix amb la vista el moviment de la flauta.

Una puça pot donar un salt cent vegades major que la seva altura: si un  ser humà tingués aquesta habilitat, podria pujar d’un salt a la “Torre Eiffel”.

Joseph Hodges Choate (1832-1917), advocat i diplomàtic nord-americà, era també multimilionari i posseïa un gran sentit de l’humor.

En un menjar, algú li va preguntar qui li hauria agradat ésser, de no ser ell mateix.

No va dubtar i li va dir:

«El meu hereu»

Quan el rei Alfonso XIII li va atorgar a Miguel de Unamuno la Gran Creu d’Alfonso X El Sabio, l’escriptor va comentar:

“M’honra, Majestat, rebre aquesta creu que tant mereixo”.

El monarca li va contestar:

“Quin tafaner! En general, la majoria dels guardonats asseguren que no se la mereixen”.
Finalment, l’escriptor va replicar al Rei:

“Senyor, en el cas dels altres, efectivament no se la mereixien”.