El 30 de juny de 1941 a les 9 de la nit va començar les seves emissions la WNBT de Nova York (avui dia WNBC) amb un combat de boxa amateur des del Jamaica Arena. Només havien 4.000 aparells de televisió que podien sintonitzar-la. La WNBT va ser la primera emissora amb llicència comercial per a la programació de televisió. A l’endemà, el 1 de juliol de 1941 a la 1:29 del migdia va començar les seves emissions de forma regular. A les 2:30 es va emetre el partit de beisbol que enfrontava als equips Brooklyn Dodgers i Philadelphia Phillies. Durant la retransmissió del partit, es va produir el primer anunci emès per TV de la història. Durant 10 segons, en la part inferior dreta dels televisors, va aparèixer un cartell anunciant els Rellotges Bulova, mentre que una veu en off llegia un text. L’empresa anunciant va pagar per aquest espai publicitari la quantitat de 9 dòlars (4 $ per l’anunci i altres 5 $ per l’ús de les instal·lacions).

La imatge correspon al cartell que anunciava la programació de la WNBT. Per a veure’l ampliat clica sobre ell.

El canadenc James I. Naismith treballava com professor d’educació física en l’Escola d’Entrenament de l’Associació Internacional de Joves Cristians (YMCA) en Massachussets. A causa del fred i mal temps que sofrien a l’hivern per la zona, el 15 de desembre de 1891, va pensar en una activitat esportiva a cobert. Per a les seves classes, va decidir inventar-se un joc sense pensar mai que en el futur el seu invent seria considerat un dels esports més importants de tota la Història; clavant dos cistells de recol·lectar préssecs en els extrems oposats d’una balconada d’un gimnàs i preparant algunes regles simples va crear el bàsquet. Va ser un gran èxit entre els seus estudiants i al gener de 1892 es van enviar les regles a les escoles cristianes de tot els Estats Units. A principis del Segle XX el bàsquet ja era un esport internacional.

James Dean va morir en un tràgic accident automobilístic el 30 de setembre de 1955, atribuït a un excés de velocitat. Després, quan les restes del Porsche eren traslladats a un garatge, al aixecar-lo el motor es va desprendre caient sobre un mecànic al que va trencar les dues cames.

El motor una vegada reparat fou comprat per un doctor en medicina afeccionat a les carreres, que el va posar en un prototipus que el mateix pilotava. Durant la carrera el cotxe que pilotava el doctor es va estavellar contra una paret en prendre una corba a massa velocitat. Durant aquesta mateixa carrera també va morir d’accident un altre conductor que s’havia instal·lat la palanca de canvis del cotxe de Dean.

Posteriorment el cotxe de Dean fou traslladat a un garatge amb intenció de reconstruir-lo. Aquella mateixa setmana el garatge desapareixia víctima d’un incendi.

Al cap d’un temps el Porsche de Dean fou exhibit a Sacramento, però incomprensiblement va caure del pedestal on estava situat sobre un noi que l’estava contemplant, al qual li va causar ferides d’importància.

Més tard quan era traslladat a Oregon, el camió que transportava el cotxe va patinar i es va estavellar contra la façana d’una botiga, on va causar ferides de consideració a dues persones.

Finalment a l’any 1959, es va trencar en onze trossos mentre estava recolzat en una sòlida base d’acer, sense que ningú hagués pogut trobat una explicació.

Anècdota trobada en el programa de televisió “Anecdotari”.

Els dimarts a les 21:30 hores per La 2

AL nord de la població de Banyoles (Girona), en plena Guerra Civil Espanyola (1938) es va construir per part de l’Exercit Republicà el camp d’aviació de Martís. Una vegada acabada la guerra, el govern del General Franco va decidir utilitzar aquest camp d’aviació com punt estratègic per a la defensa aèria de la zona, creant en 1944 una esquadrilla de caça cridada “Batallón de Bañolas”. La seva missió era salvaguardar el pas a través dels Pirineus de qualsevol tipus d’avió no autoritzat per a sobrevolar la península ibèrica amb intenció d’atacar algun possible objectiu nacional. El 25 de setembre de 1946 va tenir lloc un seriós alhora que estrany (pel rocambolesc que va arribar a ésser) incident hispà-Holandès. A les 12 hores i 47 minuts el vol comandat pel capità G. I. Mustard i que realitzava la ruta Ámsterdam-Ginebra-Madrid-Lisboa, de la companyia holandesa KLM i amb 25 passatgers a bord, va sentir un estrany soroll, el qual va creure que es tractava de la vibració d’alguna part de l’avió, però poc després va poder comprovar a través de la finestreta que molt proper a l’ala de babord es trobava un avió de caça Messerschmitt, comprenent que el soroll escoltat provenia de ràfegues llançades per les metralladores d’aquest avió. El pilot del caça va fer un gest perquè l’avió holandès prengués terra. El Douglas DC-3 C-47 holandès va aterrar de manera dificultosa en el camp d’aviació de Martís, la pista de la qual era extremadament curta per a l’aterratge d’avions d’aquesta envergadura i més quan no estava asfaltat i el sòl era de terra abatuda. Van haver moments de tensió en els quals ningú s’entenia, degut al fet que ni els espanyols parlaven Holandès o Anglès i els holandesos no sabien paraula alguna en espanyol. Finalment després d’identificar-se el vol de la companyia KLM i comprovar-se el seu origen i destí i destinació es va decidir deixar-lo marxar. L’Estat Espanyol, després de l’incident, va donar com explicació al succeït el següent:

Davant el “desviament“ de la seva ruta, de l’avió holandès, el pilot del caça espanyol va tractar d’indicar-li la ruta correcta llançant-li unes ràfegues amb la metralladora, canalitzant-li així al seu rumb correcte.

Informació obtinguda arran de la visita guiada al Refugi antiaeri de la Casanova de Traver (Serinya) i al llibre “El camp d’aviació de Martís, 1938-1960” de Joaquim EJarque Montesano i Miquel Rustullet Moguer. Agraïments per les seves explicacions al guia Xavier Marcó

La productora Bcn-Tv  està preparant un nou programa per a TVE d’anècdotes i històries de tota classe:
Coincidències, casualitats, històries increïbles,…etc.
I de qualsevol gènere: amor, família, amistat, laboral, etc.
Aquestes històries han de estar basades en vivències personals, fets d’aquells que ocorren i després serveixen per a comentar i recordar en les reunions familiars o amb els amics.
Per a això els urgeix la col·laboració de tots nosaltres i per aquest motiu s’han posat en contacte amb mi.
Necessiten que aquells que tingueu una anècdota peculiar que explicar, que us hagi succeït tant a vosaltres com a algú que conegueu, l’his feu arribar a través d’un correu electrònic.
Dóna igual que sigui una història de riure, misteri, un drama… l’important és que sigui una anècdota que faci desitjar escoltar el final i deixi a tots bocabadats.
Els únics requisits són que el fet sigui real i que el seu protagonista estigui localitzable per a explicar-la.
Ja sabeu, si teniu una història sorprenent que explicar és la vostra oportunitat.
Podeu enviar les vostres anècdotes i històries a: anecdotari@bcn-tv.com

M’han fet arribar un parell d’històries a manera d’exemple:

A UN PAS DE LA TRAGÈDIA
Com cada divendres, el meu marit va ser al treball en transport públic i em va deixar el cotxe per a fer la compra. Vaig recollir als quatre nens en el col·legi (tres meus i la filla d’una amiga) i directament ens vam anar cap al supermercat. A mig camí, l’avalot en el seient de darrere era insuportable i vaig pensar en com seria fer la compra amb ells en un gran hipermercat. Vaig decidir que podria comprar en el poble on passàvem el cap de setmana i vaig donar mitja volta. Poc després d’arribar a casa va començar a sonar el telèfon: el meu marit, la meva mare, amistats… Tots preguntaven si estàvem bé. Era el 19 de juny de 1987 i el centre al que al principi em dirigia era el HIPERCOR de Barcelona. Si no hagués donat mitja volta, a les quatre i deu minuts hauríem estat en el pàrking. L’hora i el lloc que va esclatar la bomba col·locada per ETA.
Pilar T. Barcelona

MARES I FILLES
Les nostres filles tenien 6 anys, anaven a la mateixa classe i es van fer amigues. Per extensió, nosaltres, les mares, també. Amb el temps, vam descobrir que les nostres vides estaven plenes de les mateixes casualitats. Carmen i jo proveníem de l’interior i havíem estat casades amb dos homes que van emmalaltir greument de ronyó. No vam tenir fills. Després de l’absència dels nostres respectius cònjuges, havíem refet les nostres respectives vides en la mateixa ciutat de la costa. Els nostres actuals marits eren molt més joves que nosaltres, ens havíem quedat embarassades passats els quaranta i vam donar a llum a les nenes en la mateixa clínica, en el mes d’agost i per cesària. Es poden donar més casualitats en dues persones que no es coneixien per endavant? Per descomptat, la nostra amistat dura i la de les nostres filles també.
Maria Teresa R. Alacant