San Nicolás de Bari va ser un bisbe catòlic que va viure entre els segles III i IV en la regió de Lícia (actualment Turquia).
Al voltant d’ell han sorgit diverses històries i llegendes, especialment narrant els seus miracles i les seves bondats envers les gents pobres. Algunes d’elles ens duen fins a San Nicolás com l’origen del que avui podríem considerar el primer Pare Noel o Santa Claus.

Es conta que en una ocasió va saber de tres jovenetes que pretenien casar-se però el seu pare no podia pagar el dot corresponent. AL saber-lo Nicolás (pretenent realitzar la caritat sense ser vist), va deixar caure per la xemeneia unes monedes d’or que coincidentment van caure en unes mitjanes de llana que les joves havien deixat assecant (per això es pengen les mitjanes teixides que serveixen perquè aquí ens deixi a nosaltres els regals que el nen Jesús ens mana des del cel, i per això és el mite que no pot ser vist pels quals rebran el regal).

Com es transforma en Santa Claus? Es creu que això va succeir al voltant de principis del segle XVII, quan immigrants holandesos van fundar la ciutat de Nova Amsterdam (el que avui és Nova York), van dur amb ells els seus costums i mites i entre ells el del seu patró: Sinterklaas (San Nicolás en neerlandès).
En 1809 l’escriptor Washington Irving, va escriure una sàtira, Història de Nova York, en la qual va deformar al sant holandès, Sinterklaas, en la basta pronunciació angloparlant Santa Claus. Més tard el poeta Clement C. Moore, en 1823, va publicar un poema on va donar cos a l’actual mite de Santa Claus, basant-se en el personatge de Irving. Posteriorment, cap a 1863, va adquirir la fisonomia de gros barbut bonachón amb la qual més se li coneix. Això va ser gràcies al dibuixant suec Thomas Nast, qui va dissenyar aquest personatge per a les seves tires nadalenques en Harper’s Weekly. Allí va adquirir la seva vestimenta vermella, amb altes botes i barret. El seu èxit va ser tan arrasador, que aviat l’hi va veure en quanta revista infantil es publicava per aquest temps. Es creu que el seu creador es va basar en les vestimentes europees de la seva època per a crear aquest San Nicolás tan pagà.
A mitjan segle XIX, el Santa Claus nord-americana va passar a Anglaterra i d’allí a França, on es va fondre amb Bonhomme Noël, l’origen del nostre Pare Noel, qui tenia semblança física amb Santa Claus, però vestia de blanc amb vius daurats. Ja en el segle XX, l’empresa Coca-cola va encarregar al pintor Haddon Sundblom que remodelés la figura de Santa Claus/Papà Noel para fer-lo més humà i creïble. Aquesta versió data de 1931 .
Com la llegenda es va originar en l’Hemisferi Nord, a principis del segle XX es va espargir la idea que viuria en el Pol Nord; no obstant això igualment existeixen altres llocs postulats com la seva llar, els quals són: Lapònia sueca, Lapònia finlandesa i Groenlàndia.

La companyia Coca Cola està ultimant un nou envàs que refreda el líquid que conté en el seu interior quan s’obre.
El primer refresc en provar-lo serà Sprite Super Chilled (Sprite Super Fred).
Es calcula que la seva comercialització serà llesta per a principis de 2008 i el seu llançament serà al Regne Unit.

Per aconseguir un quilo de safrà, cal recollir més de 160.000 flors de la rosa del safrà.
Cada una d’aquestes flors compte amb tres pistils i cada pistil té, en la seva part superior, una zona de color taronja que es denomina estigma, és precisament d’aquesta minúscula part, l’estigma, d’on s’obté el condiment més car que existeix.
El preu d’un quilo de safrà pot superar els 2.000 euros.

Com ja sabeu, el passat dissabte 29 de setembre vam realitzar la presentació en la Fnac de Diagonal Mar (Barcelona) del llibre Fisiquotidianía.

Abans de la presentació, aquell mateix dissabte a les 11 del matí, vam ser convidats a participar en el programa de ràdio “Via Lliure” de RAC 1, un magazín de cap de setmana presentat per Marta Cailà. Cayetano Gutiérrez va ser llargament entrevistat, deixant bocabadats els components del programa amb les curiositats que els va explicar i els trucs de “Màgia” física que allà va realitzar.

L’acte de presentació a l’Fnac va servir per donar a conèixer a la meva ciutat aquest llibre ple de curiositats físiques.
Van acudir un nombre d’assistents molt satisfactori i elevat per a aquest tipus de presentacions. L’organització va haver d’afegir un parell de files més de cadires i una desena d’assistents van haver de romandre dempeus durant la presentació.
Aquí us porto un muntatge amb unes quantes fotografies i un vídeo, en dues parts, de la presentació. 

Primer vídeo presentació Fisiquotidianía

Clica sobre l’imatge

Segon vídeo presentació Fisiquotidianía

Clica sobre l’imatge

Fotos presentació Fisiquotidianía

Clica sobre l’imatge

La presentació a Barcelona del llibre FisiQuotidianía serà realitzada per Alfred (autor d’aquesta bitàcola i del bloc “Ya está el listo que todo lo sabe“) i Cayetano Gutiérrez Pérez, autor del llibre i Llicenciat en Ciències Químiques i Catedràtic de Física i Química.
L’esmentada presentació tindrà lloc demà dissabte 29 de Setembre a les 19 hores en la Fnac de Diagonal Mar de Barcelona
Esteu tots convidats!!
També recordar-vos que avui, divendres 28 a les 18 hores, acaba el termini per enviar els vostres e-mail a el7ciencies@gmail.com i poder participar en el sorteig(*) de dos exemplars del llibre FISIQUOTIDIANÍA

Clica sobre la imatge per visualitzar el vídeo (S’obrirà en una altra finestra)

Avui en Victor Correal del RàdioBlog (Catalunya Ràdio) ha parlat del Bloc “El 7 Ciències” y de la presentació del llibre Fisiquotidianía en el seu programa. Pots escoltar-lo aquí:

(*)El sorteig dels dos exemplars es realitzarà al llarg de la tarda del dia 28 de setembre. Els guanyadors seran avisats a través d’un correu electrònic i mitjançant un post en aquest bloc

Aprofito aquesta entrada per donar-li les gràcies a Ana (El Rincón de Anita) per haver-me dedicat el post que ha publicat avui, titulat “Conoce a Alfred… “

Les tècniques per aconseguir que la pasta de dents presenti ratlles acolorides varien segons els fabricants.

Un dels mètodes consisteix a omplir el tub de pasta dentifrícia blanca i col·locar -paral·leles a les parets del mateix- quatre tires de crema dentífrica de color. En pressionar el tub, la pasta blanca i la de color surten junts, però sense barrejar-se.

Un altre dels sistemes més utilitzats necessita d’un injector-mesclador. al costat del tap, i al llarg d’un centímetre, el tub es troba replet de crema dentífrica de color. Des de l’obertura cap a l’interior del tub surt un estret cilindre que travessa la pasta de color. Aquest porta quatre minúsculs orificis, col·locats lateralment. Quan s’estreny el tub, per l’orifici central surt la pasta blanca, i a través dels orificis laterals s’aboca la pasta acolorida.

La marca pionera en emprar aquesta tècnica va ser Signal, el 1961.

La primera pasta dentifrícia va ser creada per metges egipcis fa 4.000 anys. Molt abrasiva i dotada d’un intens sabor, es fabricava amb “pedra pómez” polvoritzada, sal, pebre, aigua, ungles de bou, mirra i closca d’ou. Amb aquest popurrí realitzaven l’anomenat clister, o rentat dental. La cultura grecoromana va recollir l’hàbit de l’esbandida, encara que els grecs i romans, molt menys escrupolosos, es rentaven les dents amb orina humana. L’aparició del tub va ser el 1896, quan Colgate va vendre en EUA la primera pasta en tub flexible.

El 1983 el popular i mediàtic mag (o il·lusionista) David Copperfield va fer desaparèixer, amb públic en directe i a través de la televisió, a “l’Estàtua de la Llibertat”.

Aquí us porto un vídeo d’aquest sorprenent xou que va donar la volta al món.

Per a qui ho vulgui saber (o li pugui interessar) sota el vídeo us revelo el truc de com va aconseguir realitzar l’esmentada “desaparició”. Abans de llegir el truc us recomano que us veieu el vídeo.

El públic pot veure l’estàtua a través de les dues columnes.

La cortina llavors puja per bloquejar la vista del públic. El públic en viu és en una plataforma giratòria que rota lentament al costat de l’estàtua. Els llums de l’estàtua s’apaguen, la desaparició del punt que hi ha al radar és part de l’animació de vídeo.

De sobte es baixa la cortina, el públic i els espectadors de TV veuen sorpresos que l’estàtua ha desaparegut, però el que estan mirant és un duplicat de la set de llums que l’organització del xou ha col·locat just al costat de l’estàtua de la llibertat. Els llums a les dues columnes són allà per encegar i confondre el públic durant uns instants per tal de dificultar poder veure l’estàtua de la llibertat que ha quedat a la dreta d’aquests i completament apagada.

Novament s’aixeca la cortina i la plataforma giratòria sobre la qual hi ha el públic torna a rotar una altra vegada i es col•loca al davant de l’Estàtua de la llibertat, es deixa caure la cortina i l’estàtua ha reaparegut.

La pantalla de plasma ha tardat a arribar a les nostres cases gairebé quaranta anys. Donald L.Bitzer i H. Gene Slottow, de la Universitat d’Illionois (EUA), van idear un prototip el 1964. Però tenia un problema: el plafó era monocrom, verd o taronja. Va caldre esperar fins a 1995 perquè Larry Weber creés la pantalla en color. A ell li devem aquest portent tècnic capaç de reproduir 16,77 milions de colors que ens permet veure la televisió amb una precisió cromàtica excepcional, entre altres avantatges. La veritat és que el part de Weber va ser lent: ho va aconseguir després de dues dècades investigant a l’esmentada Universitat d’Illinois.

La mina es fa amb una barreja de grafit fi i argila que es cou en forns. El grafit és una forma de carbó, un dels minerals més tous.

Les mines dels llapis no sempre han estat com a les actuals. Els antics egipcis, grecs i romans usaven petits discs de plom per traçar línies als fulls de papir, abans d’escriure en elles amb pinzell i tinta. Cap al segle XIV, els pintors europeus utilitzaven varetes de plom, zenc o plata per fer dibuixos de to gris pàl•lid. El segle XV, el suís Conrad Gesner, de Zuric, al seu Tractat de fòssils, va descriure una vareta d’escriptura amb una coberta de fusta. El 1564 el plom va deixar d’usar-se per escriure, en descobrir-se el grafit pur a Borrowdale, al nord d’Anglaterra.

El grafit és una forma de carbó, un dels minerals més tous. En pressionar-lo sobre el paper, se li desprenen fines escames que deixen marques negres. En l’estat mexicà de Sonora es produeix un dels millors grafits per a llapis: és tou i negríssim. La fusta del llapis ha de ser bastant tova perquè pugui rebaixar-se amb facilitat a mesura que es va gastant el grafit. La millor fusta és la d’arbres de 150 a 200 anys d’antiguitat.

La mina es fa amb una barreja de grafit fi i argila (greda) que es cou en forns. El grafit no es tritura en molins ordinaris, a causa que la seva composició és la d’un lubricant natural. Per tant, s’empren “molins de fregament”, en els quals s’injecten raigs d’aire comprimit barrejat amb partícules de grafit, les que, en xocar entre si, es van trencant. Aquestes fines partícules es barregen amb greda pura i aigua, el que resulta en una pasta semblant a la resina. Aquesta barreja s’introdueix en un cilindre i es fa passar a través d’un fi forat, fins que surt per un extrem en forma de barreta contínua del diàmetre de la mina del llapis. Aquestes barretes es tallen a la mida dels llapis i s’assequen en un forn. Després se sotmeten a una calor del voltant de 1,200°C. Finalment, a les mines se’ls tracta amb cera, per assegurar una escriptura suau, i perquè se segellin una vegada que siguin al cilindre o el prisma de fusta del llapis.

Per fer la coberta, la fusta es talla a llistons, cada un de l’ample equivalent a vuit o nou llapis i amb una grossor de la meitat del d’un.

Als llistons es tallen les ranures en les quals s’insereixen les mines.

Sobre cada llistó amb la mina es pega un altre llistó també ranurat.

Aquest “emparedat” es talla després a diversos llapis, que finalment es pinten.