Per què als catalans se’ns diu “polacos”?

collins-polaco.jpgEn castellà, el gentilici polaco s’ha aplicat, des del segle XIX, com designació familiar i despectiva de diversos col·lectius. L’ús més modern és el qual dóna Víctor León en el seu “Diccionario de Argot Español”, on polaco significa «català/mallorquí». La casa Collins, en el seu Diccionari Espanyol-Anglès, també recull aquesta accepció familiar. L’origen modern es remunta a les casernes espanyoles, on els reclutes catalans eren cridats polacos perquè quan parlaven entre ells els altres reclutes no els entenien. A pesar del caràcter despectiu de la denominació, el terme ha donat molt joc. Com exemple està el programa de TV3 Polònia.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/1lG45yhswts" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

«Extret i hiperenllaçat d’una consulta contestada per Francesc Vallverdú. Membre emèrit del IEC (Institut d’Estudis Catalans) i president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana (FundCCC) i publicada a El Periodico de Catalunya»


L’origen de l’expressió “Sortir de l’armari”

armario.jpgEl modisme “Sortir de l’armari”, tan de moda actualment, té un origen que es remunta a fa 139 anys.
L’expressió va ser utilitzada per primera vegada, en 1869, per Karl-Heinrich Ulrichs, pioner del moviment pels drets LGBT (Lesbianes, Gais, Bisexuals i Trans). Amb ella volia animar als homosexuals a donar a conèixer la seva condició i plantar cara a la societat davant les contínues discriminacions que sofria aquest col·lectiu.

Dos anys abans, en 1867, Ulrichs s’havia convertit en el primer homosexual en declarar-lo públicament en un discurs davant el Congrés de Juristes Alemanys en Munich, on va sol·licitar una resolució per a l’eliminació de les lleis en contra dels homosexuals, que eren severament perseguits, sent acomiadats de les seves ocupacions, bandejats i/o castigats amb penes de presó.
En els països anglosaxons s’utilitza l’expressió “Coming out of the closet”.


La temperatura més baixa en un lloc habitat

oymyakon.jpgLa temperatura més baixa en un lloc habitat es va donar en el poble de Oymyakon (Оймякон) de 4.000 habitants, un petit poblat al costat del riu Indigirka en el nord-est de la República Sakha, al est de Sibèria, Rússia, en les coordenades 63°15′N, 143°9′I .
La temperatura més baixa registrada oficialment va arribar els -68 ºC en 1933. Encara que oficialment no ha estat confirmat, hi ha indicis que el 26 de gener de 1926, es va registrar una temperatura de -71.2 °C.

És cert que si et banyes o fas un esforç havent dinat pots tenir un “tall de digestió”?

Després d’uns dies de vacances en la Costa Blanca em trobo de nou per aquí disposat a postejar curiositats que, espero, siguin del vostre grat.
Estant en la platja vaig poder observar com una mare cridava, a crits des de la tovallola, al seu fill a la manera de
Jonathan no et fiquis a l’aigua que et donarà un tall de digestió!!
Immediatament em va venir al cap el tòpic de si realment cal esperar 2 hores per a fer la digestió abans de poder-nos donar un capbussó.
Posat en contacte amb l’especialista en Gastroenterología Dr. Fermín Mearin, Director del Servei d’Aparell Digestiu del Centre Mèdic Teknon de Barcelona, li vaig realitzar la següent qüestió:
És cert que si et banyes o fas un esforç havent dinat pots tenir un “tall de digestió”?

El Dr. Mearin, molt amablement em va remetre la resposta a la meva pregunta que adjunto a continuació(*):

“Tall de digestió”: Mite o realitat?
Ha arribat l’estiu i els nens ja estan de vacances. És hora d’anar a la piscina i a la platja; és hora de divertir-se! No obstant això, per als pares es presenten algunes noves preocupacions: “no surtis sol”, “compte amb la bicicleta”, “no et banyis havent dinat”, … Recordo que quan era nen a alguns dels meus amics els deixaven banyar-se havent dinat mentre que a mi no m’ho permetien. Actualment segueix havent dos bàndols de pares: els quals creuen i els quals no creuen en “el tall de digestió”.
Però, això del “tall de digestió” és veritat o mentida?
La veritat és que el terme “tall de digestió” és erroni. Els problemes que poden ocórrer a l’introduir-se en l’aigua es relacionen més amb altres situacions que amb la digestió i l’aparell digestiu. El que sol ocórrer és que es produeix un síncope (pèrdua de coneixement) com a conseqüència de la diferència de temperatura entre la superfície del cos i l’aigua. Per això el “síncope de hidrocució” (forma científica de anomenar al “tall de digestió”) és més freqüent quan l’individu ha estat exposat durant molt temps al sol i s’introdueix bruscament en aigua freda; llavors, a causa de una constricció dels gots sanguinis de la pell, la sang es dirigeix a la xarxa circulatòria profunda, fonamentalment del tub digestiu, el que pot produir un aturament dels moviments respiratoris i cardíacs. El “síncope de hidrocució” també pot ser la conseqüència extrema d’un reflex que es produeix en condicions normals i que consisteix que, quan introduïm el cap sota l’aigua, disminueix la freqüència cardíaca; una resposta exagerada d’aquest reflex podria acabar en una aturada del cor. Potser per això, i en contra del que es pensa de forma generalitzada, són els ancians (amb tendència a una freqüència cardíaca baixa) – i no els nens – els més propensos a patir aquest tipus d’accidents. Per tot l’anteriorment dit, per a prevenir un “síncope de hidrocució” s’han d’evitar les exposicions perllongades al sol i els exercicis físics intensos abans del bany, el bany després dels menjars (especialment si han estat copioses o s’han ingerit begudes alcohòliques) i l’entrada brusca a l’aigua freda.
El convenient és entrar a poc a poc en l’aigua perquè el cos s’adeqüi progressivament a la nova temperatura. A més, una vegada dintre de l’aigua s’ha de sortir ràpidament o demanar ajuda si se sent mareig, calfreds, nàusees, visió borrosa o zumbits d’oïdes. Serveixi com resum dir que és la diferència tèrmica entre la pell i l’aigua el factor fonamental responsable del “síncope de hidrocució”, i no el procés de la digestió; que, desgraciadament, el quadre pot acabar en una aturada cardio-respiratòria i no dels moviments del tub digestiu; que no són els nens els més proclius a sofrir aquest tipus d’accidents; i que, encara que el terme “tall de digestió” sigui incorrecte, cal anar amb compte amb el bany en determinades situacions.
Cuidin-se vostès tant com vam cuidar als nens. Bon bany!!!
Dr. Fermín Mearin
Director del Servei d’Aparell Digestiu Centre Mèdic Teknon Barcelona.

El meu agraïment al Dr. Merain per la seva desinteressada col·laboració en la realització d’aquest post.
(*)El text titulat “Tall de digestió”: Mite o realitat? és el mateix que habitualment el Dr. Mearin fa arribar als diferents mitjans de comunicació, pel que és molt possible que alguns de vosaltres ho hàgiu pogut llegir anteriorment en altre lloc.

Què ocorre si es tira sucre en el dipòsit del cotxe?

sugar-in-gas-tank-1.jpgHi ha una llegenda urbana circulant des de fa bastant temps que explica que si et tiren sucre en el dipòsit del cotxe ja pots anar acomiadant-te d’ell. Doncs bé, tan solament és això, una llegenda urbana, ja que al vehicle no li passa res en cas que a algun “graciós” se li ocorregués abocar sucre en el dipòsit del nostre cotxe. El sucre no es dissol en la gasolina ni en el gas-oil, així que ocorreria el mateix que si tirem sorra: que s’aniria al fons i simplement embrutaria el dipòsit. Això sí, podrien fastiguejar-nos si en el dipòsit ens tiren “aigua”, aquesta es colaria pels conductes de subministrament, perquè el combustible sura sobre ella. I això si que paralitzaria el cotxe.

El primer anunci emès per TV

wnbt_program.jpgEl 30 de juny de 1941 a les 9 de la nit va començar les seves emissions la WNBT de Nova York (avui dia WNBC) amb un combat de boxa amateur des del Jamaica Arena. Només havien 4.000 aparells de televisió que podien sintonitzar-la. La WNBT va ser la primera emissora amb llicència comercial per a la programació de televisió. A l’endemà, el 1 de juliol de 1941 a la 1:29 del migdia va començar les seves emissions de forma regular. A les 2:30 es va emetre el partit de beisbol que enfrontava als equips Brooklyn Dodgers i Philadelphia Phillies. Durant la retransmissió del partit, es va produir el primer anunci emès per TV de la història. Durant 10 segons, en la part inferior dreta dels televisors, va aparèixer un cartell anunciant els Rellotges Bulova, mentre que una veu en off llegia un text. L’empresa anunciant va pagar per aquest espai publicitari la quantitat de 9 dòlars (4 $ per l’anunci i altres 5 $ per l’ús de les instal·lacions).

La imatge correspon al cartell que anunciava la programació de la WNBT. Per a veure’l ampliat clica sobre ell.


Els orígens del Bàsquet

jamesnaismith.jpgEl canadenc James I. Naismith treballava com professor d’educació física en l’Escola d’Entrenament de l’Associació Internacional de Joves Cristians (YMCA) en Massachussets. A causa del fred i mal temps que sofrien a l’hivern per la zona, el 15 de desembre de 1891, va pensar en una activitat esportiva a cobert. Per a les seves classes, va decidir inventar-se un joc sense pensar mai que en el futur el seu invent seria considerat un dels esports més importants de tota la Història; clavant dos cistells de recol·lectar préssecs en els extrems oposats d’una balconada d’un gimnàs i preparant algunes regles simples va crear el bàsquet. Va ser un gran èxit entre els seus estudiants i al gener de 1892 es van enviar les regles a les escoles cristianes de tot els Estats Units. A principis del Segle XX el bàsquet ja era un esport internacional.

Qui va inventar el carro dels supermercats?

shopping-cart.jpgVa ser inventat en 1936 per Sylvan N. Godman, propietari de la cadena d’ultramarins Standard/Piggly-Wiggly, en Oklahoma (EE UU). Aquest es va adonar que els clients es dirigirien a les caixes registradores amb les borses de paper a mitj omplir, perquè es trencaven i impedien caminar amb tranquil·litat pel supermercat. Per a facilitar les compres, va idear un carro consistent en una cadira plegable a la qual li va afegir unes rodes i una cistella de filferro. Arran del gran èxit que va collir, Godman, al costat del mecànic Fred Young, va fundar en 1947 una fàbrica de carros per a la compra que va batejar com Folding Carrier.


D’on prové l’expressió “passar-se de la ratlla”?

pasar-de-la-raya.gifPrové dels començaments de la boxa, quan les baralles no es realitzaven dintre d’un quadrilàter com els que coneixem avui. Els seus marges eren molt més prosaics, ja que els púgils amidaven les seves forces limitats per dues modalitats de línies. La primera consistia a marcar una ratlla amb guix en el sòl, de manera que els combatents quedessin a un costat i a l’altre. Havien de mantenir un peu avançat a la vora de la marca sense poder moure’l i molt menys traspassar-lo, així que la baralla transcorria gairebé estàticament. La fi del combat es decidia quan un dels contendents traspassava la ratlla. La segona modalitat obligava als boxejadors a barallar-se dintre d’un cercle –ring en anglès– pintat amb guix o conformat pels propis espectadors. En l’actualitat, encara existeixen aquests rings circulars en les baralles clandestines, però estan delimitats pels cotxes dels espectadors des d’on, amb la finalitat d’escapar ràpidament en cas de redada, veuen la baralla. També de l’àmbit pugilístic prové l’expressió “llençar la tovallola”. Quan l’entrenador observava que el seu pupil estava rebent un càstig massa fort, llençava una tovallola a l’aire que havia de caure dintre del ring. Aquest acte significava la rendició del seu combatent.

Entrevista a “Parets al dia”

entrevista-parets.JPG

El bulletí d’informació municipal i ciutadana de Parets del Vallès “Parets al dia”, localitat on resideixo, m’ha fet una entrevista aprofitant la meva col-laboració amb un espai quinzenal sobre curiositats al programa magazine “Carrer 107” en l’emissora de ràdio RAP 107. L’entrevista ha estat publicada en el seu darrer número.
A continuació us la transcric. Si cliqueu sobre la imatge podreu llegir una copia de l’original.

 

L’Alfred López col•labora a RAP 107 des de l’octubre de l’any passat. Cada dos divendres emet un espai al magazine Carrer 107 titulat les Efemèrides i Curiositats de 18:15 a 18:45. El programa analitza les efemèrides de la setmana i curiositats que publica en algun del seus blocs. Té 42 anys i ha canviat recentment el barri de l’Eixample de Barcelona per venir a viure a Parets. Sent curiositat per la majoria de temes, per això va decidir fer un bloc titulat Ya está el listo que todo lo sabe, un altre, El 7 Ciències, un sobre cinema, El cinéfilo curioso i un altre de videoblogs.

Què és el que podem escoltar al teu espai a RAP 107?
A l’hora de plantejar el programa se’m va ocórrer fer-lo en dos blocs. Un va ser recuperar les efemèrides, un apartat que fa uns anys estava en molts espais radiofònics i que s’ha anat perdent. En la majoria de programes que donen les efemèrides, aquestes expliquen les dates del naixement o mort de la gent famosa. Però durant la història s’han succeït moltíssimes coses importants i per això una part important de la meva secció està dedicada a aquests fets. El segon apartat està dedicat a curiositats que vaig trobant i publicant en algun dels meus blocs.

De moment com ha estat la teva experiència?
Tenia moltes ganes de col•laborar en una ràdio. Des del principi em va enganxar aquesta participació en Carrer 107. En ser una secció quinzenal i de poca durada no es torna pesat per als oïdors. Fa molts anys vaig fer alguna cosa en ràdio, però en el terreny que més m’he mogut ha sigut en el del teatre. Durant uns anys vaig estar dirigint un petit grup de teatre amateur, també vaig donar classes d’iniciació per a nens en un parell d’escoles i col•laborava en la revista Mondo Sonoro a la secció d’espectacles, fent critica teatral i articles.

Com és que vas decidir fer totes aquestes bitàcores?
Sempre he estat una persona molt curiosa. M’han atret les dades i anècdotes que han ocorregut al llarg de la història. Quan estudiava era molt més fàcil per mi quedar-me amb un fet concret que amb tot els aspectes generals. Vaig començar a col•leccionar aquelles curiositats i anècdotes que anava trobant en revistes, llibres i diaris i, com no, a Internet. A l’hora de decidir crear aquest bloc vaig pensar que aquests temes agradarien a la gent.

Tens moltes visites?
Déu n’hi do! No em puc queixar. Tinc més visites de les que m’esperava quan vaig començar. Els meus blocs han anat creixent al llarg del temps, sobretot ‘Ya está el listo que todo lo sabe’. En aquesta, que podríem dir que és bitàcora mare, tinc una mitjana de mil visites diàries. No són números exactes ja que depèn de l’entrada que publiqui puc tenir fins i tot 10.000 visites en un mateix dia. Entre els articles que més èxit han tingut hi ha el de com David Copperfield va fer desaparèixer l’Estàtua de la Llibertat o per què som més alts pels matins que per la nit. També n’hi ha hagut altres entrades que parlaven de les
consoladores sexuals de l’exèrcit japonès durant la Segona Guerra Mundial o què passaria si poséssim sucre al dipòsit de benzina del cotxe.

Carles Font