Fa uns 10 dies que vaig començar a menjar “papilles”. Vam començar amb les de fruita, però no hi havia manera. Finalment hem canviat a les de cereals, i a aquestes sí que li he agafat el gust ràpid. Em menjo les farinetes molt bé i súper ràpid.
Més endavant tornarem a provar amb la fruita i d’aquí res començarem amb la verdura. mmmmm! Bon profit!
Edna
Fa uns quants anys, la mama va anar amb Setem a Honduras un estiu. Va anar a Taulabé, i allà, junt amb tot un grup, van anar a conèixer un projecte de promoció de la dona camperola. Allà va conèixer unes quantes persones ben interessants, sobretot dones: la Gloria, la Felipa, la Carmen…i a un capellà bastant paculiar, conegut com a Padre Tito.
La experiència diu que va ser impressionant, i al cap de 4 anys ho va repetir, però aquesta vegada hi va anar amb el papa.
Finalment, com això es va escampant, ara fa un any també hi van anar els meus iaios: la Maite i el Jordi.
Actualment mantenim uns quants dels amics amb els que van anar: la Sílvia, el David, el Sergio, la Mª Angeles i d’altres que van conèixer arrel d’això, la Maite, el Ramon, la Mª Àngels i la Mª Antonia.
Doncs bé, el dia 8 d’aquest mes arriba el Tito i el podré conèixer. Tothom està molt il.lusionat. Passarà aquí tres setmanes i entre un munt d’activitats que tindrà, aprofitarà i ens batejarà al Francesc a la Laia i a mi.
Tots estem molt contents.
Hasta pronto Tito!
Edna
Aquets dissabte passat la Mireia em va fer un regal molt especial.
Ella està apunt de fer 4 anys i té dos xumets que l’acompanyen a tot arreu i que a ella li agraden molt. Però, com s’està fent gran, va decidir passar el seu preuat tresor a les dues més petitones. Ens va regalar un xumet a la Laia i un a mi. A la Laia li va tocar el de color blau i a mi el vermell.
Ens ha semblat un gest preciós per part d’ella el compartir (i despendre’s alhora dels xumets) per que nosaltres ens puguem sentir tan bé com ella s’ha sentit amb ells.
Segurament molts adults haurien d’apendre de les accions dels més petits. La solidaritat amb els altres moltes vegades comença amb el qui tenim més aprop. No us sembla?
Una gran i dolça lliçó de vida que ens va donar,
Moltes gràcies Mireia.
Poso una foto de la Mireia amb el xumet blau i una meva amb el vermell.
Edna
Com tots sabeu existeix el gran fantasma de la depressió post part. A mi em feia por passar-la, ja que conec a noies que l’han tingut i ho han passat força malament. Es diu que les causes són diverses: la inexperiència de cuidar un nadó, la inseguretat, el poc descans i …com no…. l’efecte hormonal. A tot això suma-li que quan una mare passa per la depre es sent malament, ja que és sabut que t’hauries de sentir molt contenta quan tens un fill (parlo de situacions de fills buscats i desitjats).
Doncs com dic en el títol, he tingut la gran sort de no patir dita depressió.
A la meva parella i a mi el que ens ha anat molt bé és agafar-s’ho tot amb humor i optimisme. Abans de parir ja ens vam mentalitzar de que les primeres sis setmanes serien una mica dures, però vam fer el canvi de “xip” per que no ens efectés.
Ens riem de nosaltres mateixos quan ens trobem enfront de novetats amb la nostra nena: canvi de bolquers i de roba, els primers banys, les estones d’insomni, el rotet….clar està, que de tot no en sabem…..però és un aprenantatge continuo.
Ens ha ajudat el estar units com a parella, per mi és un punt clau.
Ja que la mare (normalment) és la que passa tot el dia amb la criatura i el pare és fora treballant: disfruteu i compartiu les estones que estigueu junts a casa. Les dones moltes vegades volem ser i ens autoexigim ser super-womans i què voleu que us digui…penso que no cal…que no som perfectes. I no ho volgueu acaparar tot, ja que els pares també els encanta participar en les cures del seu nadó.
Què quan fas el canvi de bolquer se’t pixa a sobre….o just després de canviar-la del tot es fa caca….o que no s’adorm a les 4 de la matinada…o ha passat 20′ i no hi ha rotet……doncs, bona cara (sigui l’hora que sigui) i endavant!! això és el que toca.
Un altre tema que pot ser difícil al principi és que casa vostra sembla la rambla de Barcelona….tothom i desfila…i és clar, és normal, per que les persones que us rodegen volen conèixer el vostre bombonet. Nosaltres, per fer-ho més entretingut vam decidir fer fotos de la nostra nena amb cada visita que ha vingut i després ens hem dedicat a enviar-les per mail. A la gent això li ha agradat molt!!!
Bé, espero que pugueu compartir alguna experiència…i si sou de les que heu patit la depre….anims i que no passa res (ni ets millor ni pitjor mare)…..bé, és la meva opinió.
