El Lluís és un noi de 30 anys. Aquest estiu va anar a Lleida per baixar el riu amb canoa. Va passar allò que ningú mai imagina. Un remolí va ser més fort que la canoa en la que anaven ell i un amic seu. L’amic va sortir disparat i el Lluís va ser engolit pel riu.
Passat un angoixosos minuts, en els quals els encarregats dels esports d’aventura van iniciar la búsqueda ràpidament, el seu cos va aparèixer flotant. Els monitors li van realitzar els primers auxilis, va ser portat amb ambulància i helicòpter a l’hospital de Lleida. El pronòstic no era bo. Però passats uns dies… recupera la consciència i …estava molt bé.
Ahir vam sopar amb ell. No recorda res d’aquell dia. Es troba molt bé. De moment es cansa un mica més del normal quan fa un exercici més intens.
Ha hagut de cancelar un viatge que tenia organitzat per anar al Brasil. Però està bé. Està viu.
Aquests dies que ha estat a l’hospital, amb la incertesa…uff, hem patit molt.
No t’ho vols creure, i només de pensar en la possible mort d’aquella persona que vas veure fa poc, amb qui has passat bons moments….Ni imaginar-me com ho va passar la família!
Bé, la història té un final feliç i el mateix Lluís va fer una agraïment públic amb una carta que es va publicar el diari Segre. Li van publicar en la carta del dia. Us la poso a continuació.
Amb 31 anys, torno a néixer
a Lleida
LA CARTA DEL DÍA
LLUÍS BADOSA PASCUAL
SR. DIRECTOR:
A través d’aquestes línies, vull agrair la segona oportunitat que la vida m’acaba de donar.
I ho vull escriure a través d’aquest mitjà de comunicació lleidatà, perquè és aquí on
he tornat a néixer.
Vaig patir un accident al riu Llavorsí. No va ser provocat per cap negligència, tan sols la
manca d’experiència dalt d’una canoa. Calculen que vaig estar entre 4 i 6 minuts ofegat
després de ser absorbit per un remolí d’aigua. La ràpida actuació de l’empresa a la
qual vaig contractar al servei junt amb la seva gran professionalitat van ser claus, i és per
a ells les meves primeres línies d’agraïment. Gràcies Chus, Silvio…
La rapidesa del trasllat, primer en ambulància i després en helicòpter, va ser un factor
també determinant. I ja a l’hospital Arnau deVilanova de Lleida, el seu equip de I’UCI són els que realment m’han tornat a la vida. Diuen que vaigestar 5 dies en coma, diuen que des del primer moment van creure i lluitar per tal que tot sortís de manera positiva, però sempre amb extrema prudència.
Un cop vaig anar recuperant la consciència, vaig poder observar des de primera línia,
com funciona I’UCI; quan els veia treballar, dins meu pensava: “Lluís, envoltat d’aquest
equip tot ha de sortir bé”. Realment tant la doctora, doctors, infermeres, zeladors… tots
ells anaven mostrant el seu costat més professional i humà prop meu. I això, creieu-me,
en un estat com en el que jo em trobava va ser clau. Sense dir-me res concret, em van
anar transmetent tota l’energia necessària perquè jo mateix recuperés les ganes de tornar
a viure.
Diuen que després de les característiques de l’accident, no és normal que tot hagi anat
tan ràpid i de manera tan satisfactòria. Però el resultat és aquest.
Segons P. Coelho, “un lluitador aprofita els moments en què el temps s’atura, per equipar-
se millor”. Crec que aquesta és la lectura que n’haig de fer.Ara més que mai tinc ganes de continuar vivint.Ara més que mai tinc forces renovades per seguir lluitant.Ara més que mai i per sempre: gràcies Lleida, tens un fill més!
I si em permeteu, les darreres línies d’agraïment han de ser per als meus pares,
germans i tota la família i amics que m’han demostrat amb el seu suport que la vida mereix ser viscuda estimant.
Sense paraules,
Lluís estem contents de veure’t tan bé, un petó
Mònica
Gràcies”