Marc’s works

Fa un segle dels crims de l’Enriqueta Martí. Quan escrivia la novel·la, tenia al cap els personatges com a ficció. És una de les porques llicències que et pots permetre per jugar amb ells perquè, en cas contrari, la vergonya i la por d’equivocar-te no et deixarien marge de maniobra.

Ahir, quan sortia de l’entrevista amb el Basté a RAC1 (quin crack, el Basté), la Marta de recepció em va dir que tenia una trucada, que si la volia agafar. Té relació amb l’Enriqueta.

Vaig estar parlant una bona estona amb la noia que havia telefonat. Deia que anava conduïnt i escoltant la ràdio, i que havia hagut d’aturar el cotxe, que s’havia quedat glaçada. La història de la mala dona l’havia sentida moltes vegades a casa, perquè una germana de la seva àvia era una de les nenes segrestades per l’Enriqueta.

Em va explicar que, des de petites, a ella i les seves germanes les avisaven que no parlessin amb desconeguts pel carrer, que no pugessin al cotxe de ningú, etc… perquè la mala dona podia segrestar-les.

 No sé per què he trucat, continua, ha estat un impuls.

Després d’escriure Montecristo vaig conèixer algunes persones amb avis morts a Mauthausen, i m’hi aturava a xerrar i interesar-me per la seva història. Però saber que encara hi ha gent afectada emocionalment per uns crims de fa cent anys em sorprèn tant com m’esgarrifa. Estic descobrint que La Mala Dona va deixar un pòsit molt més important que el simple fet d’uns assassinats o uns segrestos puntuals. Estic descobrint que, en certa manera, l’Enriqueta representa el malson amagat de Barcelona.

19 de juny a les 19:30 h. a la llibreria Negra y Criminal (c/ de la sal 5).

Sembla que la vampira del carrer Ponent comença a estar emprenyada per què es parli tant (i tant malament) d’ella. En aquest breu però intens comunicat dóna la seva opinió sobre La Mala Dona, que en pocs dies publicarà La Magrana.

Quan encara estava delimitant l’enfoc i l’arc argumental de la novel·la, vaig tenir algunes idees que, per sort, van ser descartades en qüestió de minuts.

Bé, no us enganyaré, vaig estar uns dies rumiant-hi fins que em vaig convèncer que era massa pulp per incloure-ho a aquella novel·la que encara no tenia nom i que començava amb el títol provisional de Bocanegra.

La cosa anava així:

D’alguna manera, i després de la detenció d’Enriqueta Martí, Bocanegra fugia del país cap al nord. Era perseguit pel professor Van Helsing (sic), que el localitzava al Titanic (requetesic).

Dins els transatlàntic, el caçavampirs i el noi jugaven al gat i la rata (pinyada), fins que es produïa el xoc amb l’iceberg i s’acabava la història.

Avui és el primer cop que plasmo aquesta idea, i encara em sembla més estúpida que quan me la vaig plantejar. Hagués estat divertit escriure una freakada així, segur, però la novel·la hagués acabat tenint un to molt diferent de l’actual. Molt més Zemeckis.

Funcionaria molt millor en format de còmic (o infrapel·lícula eròtica de sèrie Z, Titanic 2000), així que no cremarem totes les naus encara…

A les llibreries a partir del 19 de juny.

Jaume Cabré va escriure una novel·la ambientada en els volts de la Setmana Tràgica, que narrava les lluites de poder dins una familia burgesa de l’época.

Sincerament, coneixia els primers anys de segle XX barcelonins del que vaig aprendre a l’escola, i recordo que tot era molt abstracte, amb explicacions massa polítiques. No tinc la impressió que arribés a entendre com era i com vivia la gent en aquells temps convulsos.

Afortunadament, la literatura està per explicar-nos allò que els llibres de text només apunten, i La teranyina, de Jaume Cabré, va ser una esplèndida porta d’entrada a la primera dècada del XX.

La teranyina es llegeix com un glop. És una novel·la magistral d’un dels millors autors contemporanis en la nostra llengua (i en qualsevol altre, què diantres), i em va transportar a uns indrets i uns sentiments que d’una altra manera haurien estat inaccessibles. Vaig arribar a plantejar-me d’incloure el personatge del Mercader com un cameo a La Mala Dona, però al final ho vaig descartar.

Tot i així, poc vaig aprofitar de l’ambientació de la novel·la, perquè les dues històries passen en dos móns diferents. Hi havia detalls de l’estil de Cabré que sí vaig voler adaptar per a la història de l’Enriqueta, sobretot en alguns diàlegs i certs tics populars en la forma de narrar.

Poc abans de començar l’escriptura de La Mala Dona vaig veure M. El vampir de Düsseldorf. Tenia molt clar que ambdós casos compartien molts aspectes: la pedofília del protagonista, l’ambient d’una societat a punt d’esclatar, les investigacions policials que només condueixen a carrerons sense sortida… Peter Kürten és un reflexe distant d’Enriqueta Martí. Però la vampira del carrer Ponent va anar un pas més enllà en muntar una xarxa de prostitució infantil i tot el tema dels ungüents i pomades. En Kürten volia la inocència de les criatures per a ell (com un dels personatges de La Mala Dona, en Bernat Argensó), mentre que per a l’Enriqueta els infants eren només un instrument.

És esgarrifós que les dues històries fossin coètanies.

El film de Fritz Lang és una absoluta obra mestra que cal ser revisitada sovint. Per a la novel·la vaig quedar-me amb l’ambient noir, els policies frustrats i certes escenes de caça. És una llàstima que no hi pogués incloure el característic xiulet entre les pàgines de La Mala Dona.

Em trec el barret davant Peter Lorre, monumental.

El escritor y criminólogo dels Mossos d’Esquadra , Marc Pastor, ha ganado recientemente el premio de novela negra Crims de Tinta por su obra La mala dona. La novela, que será publicada en junio por la editorial La Magrana, relata los crímenes que cometió la asesina en serie Enriqueta Martí en la Barcelona de principios del siglo XX.

-La mala dona mezcla el género histórico con el negro pero también hay dosis de fantasía. ¿Cómo surgió la idea de escribir esta historia?
-Me enteré a través de la radio escuchando un programa de misterio por la noche. Hablaron sobre este caso y me sorprendió que existiera una asesina en serie en Barcelona en una época convulsa en principios de siglo y no sé supiera nada. Estaba a punto de acabar mi anterior novela, Montecristo, y pensé que la historia era interesante.

-¿Cómo ha ido el proceso de documentación?
-El proceso de documentación ha sido el más largo de la novela. Me gusta mucho la historia y empecé a buscar en libros, bibliotecas especializadas de aquella época, hemerotecas…extraje mucha documentación y me gustó mucho esta tarea porque soy investigador y era un poco como llevar una investigación de hace un siglo. También paseé muchas de las calles en las que sucedía la novela y estuve sumergiéndome en la época.

-¿Qué ha conseguido destapar de aquel período?
-En aquella época se mezclaba mucho la información y la opinión y si había un rumor se plasmaba en los medios y luego ya se desmentiría. Esto era costoso porque tenía que diseccionar la información y cuando tuve una base comencé la novela.

-¿Desde el punto de vista de un criminólogo se puede llegar a comprender un personaje como la Enriqueta Martí, la protagonista de la novela?
-También hay mucha leyenda sobre su historia. Es como nuestro Jack el Destripador pero en su versión femenina. La mayoría de psicópatas o asesinos en serie suelen ser hombres y en muy contadas ocasiones son mujeres. En el caso de la Enriqueta era una psicópata, una asesina en serie con todas de la ley. Era mala de nacimiento y todo lo que le puede venir es un agravante como el hecho de que en un principio vivió en una situación de pobreza aunque después tuvo dinero y distintos pisos por Barcelona a raíz de sus negocios.

-Otro de los personajes principales de La mala dona es el inspector Moisés Corvo. ¿Cómo era la policía de aquella época?
-Era completamente diferente a la actual. Es cierto que había gente con mucha voluntad y otra no tanto como pasa ahora pero los medios que tenían no eran los mismos que los de hoy en día y ahora también tenemos una mayor preparación.

-¿Cómo ha facilitado su aspecto profesional de investigador policial para escribir esta novela?
-Lo que más me ha gustado es aplicar los conocimientos de mi trabajo. A veces cuando leo novela negra falla un poco la investigación ya que se toca de forma de cliché y muy de película excepto algunos escritores que se documentan mucho en el tema investigación. Con esta novela también tenía la intención mostrar las dificultades que conlleva realizar una investigación. Además quería hacer una obra con tintes de western ya que los policías se comportan como vaqueros.

-¿Qué escenarios y ambientes de aquella época quedan en la Barcelona de hoy en día?
-La mayoría están desaparecidos. Es curioso como ha estado prácticamente ignorada o tapada una parte de la ciudad por la Barcelona moderna. Hay muchos escenarios que en la época estaban de moda y ahora están olvidados como el Casino de la Rabassada o El Xalet del Moro…

-¿La novela podría ser digna de una ruta por estos escenarios?
-Creo que sí. Todas las ciudades lo hacen. En Londres está la ruta del Jack el Destripador y también hay rutas de novela negra en Praga o en Edimburgo. Barcelona tiene un potencial enorme por descubrir y la novela negra barcelonesa vive un momento dulce.

-¿El lector qué se puede encontrar en La mala dona?
-Quiero que el lector disfrute con los personajes y que descubra una Barcelona que a lo mejor no conocía en aquel momento.

-¿Y qué dicen tus colegas de profesión?
-¡Disfrutan! Son los primeros fans.

-Ahora prepara una novela de terror…
-Estoy en fase de documentación. Tengo desarrollada la estructura pero todavía se tiene que construir.

Per Jesús Sancho. 

Amagades en pous i parets falses, repartides en diferents indrets de Barcelona, les restes d’infants van sortir a la llum.

El pou del carrer Tallers 72

La paret falsa del carrer Jocs Florals 155

Restes al carrer Picalquers, número 3 bis.