Marc’s works

Resulta curiós que en tan poc espai de temps s’hagin concentrat diferents visions sobre l’Enriqueta Martí.
Si qui va obrir la veda va ser Pierrot i el seu (injustament oblidat) Los Diarios de Enriqueta Martí, l’aparició entre el 2008 i el 2009 de La mala dona, El misterio de la calle Poniente i El cielo bajo sus pies confirma l’eclosió del mite.

A BCNegra 09, jornades que vaig viure com mai, ens vam reunir els tres autors dels llibres per parlar de l’enfoc de les nostres respectives novel·les.
Fernando Gómez em va sorprendre. Només en tenia referències per una petita entrevista de fa uns mesos en que deia que el personatge l’havia fascinat. El seu llibre és curt i directe, i té l’encert d’aplegar diferents punts de vista per construir un personatge polièdric. Vam coincidir uns minuts abans de la taula rodona dedicada a la vampira del carrer Ponent, i em va fer riure de gust.  Sota l’aparença d’home circumspecte s’hi amaga un paio amb un gran sentit de l’humor amb qui, a més, comparteixo una mateixa visió sobre els fets que va protagonitzar la nostra particular serial-killer.

Elsa Plaza defensa la teoria que Enriqueta és una víctima dels homes, que va ser manipulada i utilitzada com a cap de turc, i que la premsa va inflar el seu currículum. Tot i que divergim considerablement en els nostres posicionaments (i al final va aportar menys proves de les que creia que tenia), va ser força interessant escoltar la seva exposició.

Rosa Ribas va conduir espléndidament una taula rodona que se’m va fer curta, i que m’hagués agradat que tingués més participació del públic en el torn de preguntes, escapçat pel programa mil·limetrat de BCNegra.

Dissabte, en la trobada d’autors i lectors a la Llibreria Negra y Criminal, vaig poder parlar amb qui sentia curiositat sobre la història, en un carrer de la Sal ple a vessar.

Aquesta tarda ens hem apropat al taller de teatre Aules de la Vila Olímpica, després que la Miriam ens deixés un comentari al blog convidant-nos-hi. El motiu: la representació d’una obra inspirada en els fets de l’Enriqueta.

I ens ha agradat força! Quatre actrius i un actor vestits de negre en un escenari nu (tant sols un piano i un parell de copes, al fons) donant la seva visió sobre els esdeveniments que van succeïr després de la desaparició de la Teresina Guitart.

Té molt mèrit parlar de l’Enriqueta sense que aquesta aparegui en cap moment!

A destacar, dos detalls: la invenció d’una espècie d’Equipo-A de tafaneres (i l’ús de les cadires és boníssim en les seves escenes de finestres indiscretes) i el monòleg absolutament esfereïdor de l’actriu que encarna a Teresina, que posa els pèls de punta i el cor en un puny.

 Molta sort, nois!

No actualitzo amb la regularitat amb que m’agradaria fer-ho, cert. Però aquí un petit recull de les novetats més importants d’aquests darrers mesos.

 El 21 de novembre vaig xerrar una estona amb els estudiants de l’IES Milà i Fontanals. Es dóna la circumpstància que aquest institutes troba just a l’edifici on hi havia la presó de dones del carrer de la Reina Amàlia, que és on va morir l’Enriqueta.

El Josep Camprubí s’ho va treballar de valent, i va organitzar al teatre una trobada amb els nanos (d’entre 15 i 18 anys), amb la lectura d’un fragment de la representació que els mateixos estudiants van fer sobre la vampira, i tot de fotografies de l’época. Va fer flyers i tot!

Em va fer moltíssima il·lusió veure com, si bé al principi eren vergonyosos, els noies i noies que van assistir-hi es van anar animant i van acabar fer una bona tertúlia sobre l’Enriqueta i sobre la novel·la. Preguntes interesantíssimes, de l’estil “L’Enriqueta estava malalta o tenia un trastorn del comportament?” o “T’ha servit El alienista de Caleb Carr com influència a l’hora d’escriure la novel·la?“. Estic molt agraït al professor Camprubí i als estudiants que van venir. De veritat, de vegades perdem el món de vista i tendim al pessimisme. Ells em van fer tenir molta esperança una altra vegada.

Com també m’ho vaig passar d’alló més bé amb les jornades que el Sebastià Bennassar va muntar a Mallorca. Lloseta Negra només necessita d’una mica més de promoció per part del govern balear i d’una mica menys de pluja de tardor per convertir-se en un referent. Entre el 28 i el 29 de novembre vaig poder gaudir de la companyia d’experts en gènere negre amb qui vaig aprendre un munt. La xerrada, després de visionar el documental de La zona fosca, va ser força emocionant, i vaig poder dir algunes cosetes que no gaire gent sap sobre l’origen de la novel·la. Per a més, el Tià ho reflecteix en el seu blog, Calamars a la Catalana, amb especial referència a La Mala Dona.

Vaig dir-li a en Pere Viladot que el Museu de Ciències Naturals de Barcelona podia ser molt bon escenari per a una novel·la. Aprofito per remarcar-ho: no descarto emprar-lo algun dia, i segur que el Pere serà un bon personatge. Aprofitant l’exposició Assassinat al Museu (molt recomanable, per cert), i dins el cicle “El club dels llunàtics“, em van convidar a parlar una estona sobre “Novel·la negra, gènere històric” a la biblioteca que hi ha sobre la sala dels animals dissecats del Museu. Malauradament, també plovia, però l’ambient era força adient per resucitar l’Enriqueta una estona. Va ser el 18 de desembre, poc abans de Nadal, i vam fer un repàs a la història de la novel·la negra en paral·lel a la història de la criminologia.

Un petó molt gran per a la Beatrice, la divertidíssima traductora a l’italià de la novel·la. Segur que trobarem un títol que hi encaixi!

El passat diumenge va sortit un reportatge a La Vanguardia sobre escriptors Sub-40, on apareixo inclós sota l’epígraf “Género Abierto”.

El Blog Ausente, referent de la cultura pulp i freak a internet fa una fantabulosa ressenya sobre la novel·la. No us la perdeu! Gràcies, Absencito!

Próximanent, notícies sobre l’edició en castellà, que està més a prop del que sembla…

 I last but not least, ja ha sortit  a la venda la tercera edició de La Mala Dona!

 Bon Any 09 a tothom!

Al Café de l’Amistat vam poder xerrar una estona amb el Ramon Usall i el Paco Camarasa de les influències i referents de dos escriptors d’una mateixa generació (tots dos som del 77), que van resultar ser molt diferents. Va ser una nit prou divertida, en que no m’esperava signar tot el que vaig arribar a signar (de fet, no havia pensat que acabaria dedicant novel·les).

Especial menció pel noi i la noia de l’institut que es van quedar al final de la tertúlia per fer-me una divertida entrevista amb preguntes de l’estil de : què utilitzen els policies en la seva investigació: la deducció o la inducció? Fantàstic!

L’«efecte Frankfurt» continua impulsant traduccions a altres llengües

«La mala dona», de Marc Pastor, a l’alemany i a l’italià

V.G.. Barcelona
La cultura catalana torna a ser present a la Fira del Llibre de Frankfurt, que es va inaugurar dimecres, un any després d’haver estat la convidada d’honor i que els agents literaris continuen enllestint traduccions com ara La mala dona, de Marc Pastor, premi Crims de Tinta, que es traduirà a l’alemany i a l’italià. Armand Puig és un altre dels autors que desperta interès.

+ Un cartell del nobel Orhan Pamuk vetlla els visitants de la fira de Frankfurt. / Foto: EFE

Un any després d’haver ocupat la plaça d’honor de la fira del llibre més important del món, l’efervescència al voltant de la cultura catalana no s’ha esvaït a Frankfurt. Així ho posen de manifest les traduccions que s’estan enllestint aquests dies a la fira i els diversos actes organitzats al voltant de la literatura catalana. Una de les darreres traduccions ja acabades és La mala dona, de Marc Pastor, premi Crims de Tinta. L’editorial La Magrana n’ha venut els drets d’autor a l’alemany i l’italià.

Aquestes traduccions se sumen als 53 títols que es van publicar l’any passat, 14 dels quals corresponen a llibres clàssics i 39 són de temàtica contemporània. Alguns han assolit un gran èxit entre el públic teutó, com ara Tota una vida, d’Ada Castells, que ja suma la tercera edició, o Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, i L’estiu de l’anglès, de Carme Riera.

D’altra banda, El millor dels mons, de Quim Monzó, acaba de sortir en italià, segons informa Quaderns Crema, i Mil cretins s’està traduint al grec, l’alemany, al romanès i al gallec. Armand Puig, autor de Jesús, un perfil biogràfic, és un altre escriptor, segons es diu des de Proa, que ha despertat l’interès ferm d’una editorial americana.

Els 53 títols traduïts l’any passat han rebut una subvenció del Llull. Gràcies als ajuts, el 2003 es van traduir 44 títols en català a 17 idiomes; l’any següent van ser 57 a 12 dotze idiomes, i el 2005 van arribar a ser 59 a 12 idiomes.

Font: Vilaweb - El Punt

Al cèlebre programa literari presentat per l’escriptor de Boston s’hi ha fet una bona ressenya de La Mala Dona. Em plau enllaçar-vos el video des de Ouija TV.

Una fotografia del Xalet del Moro, en plena dècada dels setanta, quan va reconvertir-se en taller de reparacions de vehicles. La foto pertany a Jordi Ardanuy, i per a més informació podeu llegir el seu article a Documentant.

La Mala Dona es deixa sentir per la xarxa. Aquí, un recull de les impressions des de diferents blogs:

Vampiria De Profundis

De culo a boca

Racó del calçasses

El vertigen del trapezista

Endogàmia virtual

Más que palabras (més una entrevista de la Celia)

I ara, què?

Així i tot

Maelstrom

Terra de llibres

I la ressenya del TimeOut BCN, online.

Moltes gràcies a tots!

Avui he conegut la senyora Maria Lourdes. Ha tornat a comissaria i hem pogut xerrar una estona, just després que ahir fés la crida a l’entrevista del Via Lliure perquè em vingués a recollir la seva novel·la. No la va sentir, però el fet és que ha aparegut.

Ha estat fascinant. És la segona persona que conec que té relació amb una víctima de l’Enriqueta… i han passat gairebé cent anys!

 M’ha explicat que la seva sogra, l’Agustina, era una nena de rínxols daurats, que aquell any 1912 jugava pel carrer Aragó amb Balmes fer girar una anella. Anava pel costat de les vies del tren, que perforaven el carrer, i tenia el seu pare uns metres enrere, caminant distret.

Una dona esprimatxada i pàl·lida se li va acostar i li va dir: “Vols caramels, nena? Vols venir amb mi? Vine, vine…”. Quan el pare de l’Agustina ho va veure va fotre un crit dels que resonen per sobre el soroll dels vagons, i la dona va sortir cames ajudeu-me, fugint com una rata.

El dia que va sortir la fotografia de l’Enriqueta al diari, com la dona que havia segrestat la Teresina Guitart, l’Agustina la va assenyalar amb el dit i va dir: “Mira, papa, la senyora dels caramels”.

Moltíssimes gràcies, Maria Lourdes.