Para los que sientan curiosidad, La mala dona es uno de los libros más recomendables de entre las novedades literarias. Escrito con nervio, la trama engancha de manera poderosa, con un lenguaje y una recreación del ambiente y de la ciudad de gran potencia.

 Xènia Bussé, Diari de Tarragona

D’altra banda, gran ressenya de Montse Serra per a Vilaweb.

Jack l’Esbudellador és considerat un dels assassins més famosos de la història. Però a casa nostra no ens hem quedat curts. A finals de febrer del 1912 va ser detinguda a Barcelona Enriqueta Martí Ripollès. Prostituta, alcavota, estafadora, corruptora de menors, pederasta, bruixa, lladre, pidolaire, segrestadora i assassina, va rebre el nom popular de la Vampira del carrer Ponent. Utilitzava sang -que també bevia-, greix, ossos i vísceres dels infants per elaborar ungüents i cataplasmes que venia a gent rica com a medecines i productes de bellesa.

Marc Pastor (1977), diplomat en criminologia i membre de la policia científica dels Mossos d’Esquadra, ha novel·lat el cas de l’Enriqueta a La mala dona (La Magrana), un llibre guardonat amb el 1r premi Crims de Tinta. Amb el protagonisme de Moisès Corvo, un investigador una mica bevedor, puter i resolutiu quan cal, Pastor recorre els baixos fons barcelonins i entra en prostíbuls, casinos de joc, tavernes, teatrins, consultes de metges un pèl sonats i cases d’allò més tronades per donar fe que “malgrat que sembla que a Catalunya no hi hagi una mitologia del crim com en altres països, també som escabrosos i morbosos. Tenim una part fosca brillantíssima”, raona Pastor.

‘Rara avis’

El cas d’Enriqueta ho demostra. “És un cas excepcional, un cas únic digne d’estudi”. “El 90 per cent de les psicopaties són masculines. Però l’Enriqueta, a banda d’actuar sibil·linament, com una dona, també adoptava comportaments agressius masculins. Era un rara avis. I no estava boja ni era un monstre. Era dolenta. Sabia en tot moment què feia”. Amb tot, de casos esgarrifosos la premsa actualment encara en va plena. “Però ara són notícies fast food. Sempre hi ha un altre fet impactant que substitueix l’anterior. El paral·lelisme existent entre una època i l’altra és que la gent necessita creure en rumors i conspiracions, amb base real o no”.

 M’han disparat tantes fotos que m’estic plantejant fer-me un book (noti’s la ironia amb la recent aparició del llibre al mercat).

Havíem anat a buscar unes samarretes adients per a les fotografies (les que tinc estan molt gastades, i la que vam fer per a la presentació s’ha cascat a la primera rentada…) i m’ho he passat d’allò més bé xerrant de l’Enriqueta i de la novel·la. Les sensacions han estat boníssimes, i serveixen per agafar forces per a la següent setmana, la de La Mala Dona Tour.

  Per cert, no demaneu un aperitiu al menjador de l’hotel. Segons la carta per quatre escopinyes i dues olives  et claven 84 euros. I visiteu els lavabos, amb tot automatitzat, tovalloletes enrotllades individuals i temptadors paquetets de kleenex de l’hotel a disposició del visitant. Us sentireu com Paco Martínez Soria a La ciudad no es para mi!

 I de propina, aquest post està il·lustrat amb un parell de fotografies de la pel·lícula que va inspirar la primera escena de La Mala Dona.

En Paco i la Montse atents com sempre, i en Josep Martí preguntant sobre certs aspectes de la novel·la en una presentació atípica.

A pràcticament totes les presentacions de novel·les a que he assistit (tres?), el torn de preguntes és incomodíssim, perquè la gent es queda en silenci com quan a classe el professor preguntava: ¿alguien tiene alguna pregunta?

Em va sorprendre que el dijous no va ser així ni de lluny. No sé quantes preguntes hi va haver, però van ser moltes i molt variades. Sobre els personatges, sobre els escenaris, sobre el vocabulari, sobre la fina línia entre realitat i llegenda… És on em vaig trobar més a gust, perquè l’interés del públic era sincer, i em va agradar poder respondre a tot allò que anés sortint.

Especialment emotiu va ser quan les besnetes de la germana de l’Angelina van intervenir, i a més d’un i de dos se’ls van posar els pèls de punta.

A l’hora de signar, no tinc cap dedicatòria estàndar pensada, aixi que vaig intentar personalitzar-les al màxim. Potser l’excel·lent vi que van repartir (i algun que altre molt adeqüat bloody mary) hi van ajudar.

I, a més, puc dir que vaig fer un nou i des de ja molt bon amic.

Bon Sant Joan a tots!

Ahir, quan sortia de l’entrevista amb el Basté a RAC1 (quin crack, el Basté), la Marta de recepció em va dir que tenia una trucada, que si la volia agafar. Té relació amb l’Enriqueta.

Vaig estar parlant una bona estona amb la noia que havia telefonat. Deia que anava conduïnt i escoltant la ràdio, i que havia hagut d’aturar el cotxe, que s’havia quedat glaçada. La història de la mala dona l’havia sentida moltes vegades a casa, perquè una germana de la seva àvia era una de les nenes segrestades per l’Enriqueta.

Em va explicar que, des de petites, a ella i les seves germanes les avisaven que no parlessin amb desconeguts pel carrer, que no pugessin al cotxe de ningú, etc… perquè la mala dona podia segrestar-les.

 No sé per què he trucat, continua, ha estat un impuls.

Després d’escriure Montecristo vaig conèixer algunes persones amb avis morts a Mauthausen, i m’hi aturava a xerrar i interesar-me per la seva història. Però saber que encara hi ha gent afectada emocionalment per uns crims de fa cent anys em sorprèn tant com m’esgarrifa. Estic descobrint que La Mala Dona va deixar un pòsit molt més important que el simple fet d’uns assassinats o uns segrestos puntuals. Estic descobrint que, en certa manera, l’Enriqueta representa el malson amagat de Barcelona.

19 de juny a les 19:30 h. a la llibreria Negra y Criminal (c/ de la sal 5).

Bé, no us enganyaré, vaig estar uns dies rumiant-hi fins que em vaig convèncer que era massa pulp per incloure-ho a aquella novel·la que encara no tenia nom i que començava amb el títol provisional de Bocanegra.

La cosa anava així:

D’alguna manera, i després de la detenció d’Enriqueta Martí, Bocanegra fugia del país cap al nord. Era perseguit pel professor Van Helsing (sic), que el localitzava al Titanic (requetesic).

Dins els transatlàntic, el caçavampirs i el noi jugaven al gat i la rata (pinyada), fins que es produïa el xoc amb l’iceberg i s’acabava la història.

Avui és el primer cop que plasmo aquesta idea, i encara em sembla més estúpida que quan me la vaig plantejar. Hagués estat divertit escriure una freakada així, segur, però la novel·la hagués acabat tenint un to molt diferent de l’actual. Molt més Zemeckis.

Funcionaria molt millor en format de còmic (o infrapel·lícula eròtica de sèrie Z, Titanic 2000), així que no cremarem totes les naus encara…