Marc’s works

Quan escrivia Montecristo va aparèixer un personatge d’avantpassats russos un xic xulesc que amagava el nom d’Esteban Larreina sota un malnom directe i contundent. Necessitava un nom rus.

 I el primer en què vaig pensar va ser Makaroff.

 Sergio Makaroff és el cantant argentino-barceloní per excel·lència. En tenia dos discos i havia anat a uns quants concerts, i m’agradava aquest aire entre bohemi i disbauxat que desprenia. Un paio capaç de compaginar un coneixement musical enciclopèdic amb un immens sentit de l’humor.

Gràcies a Montecristo vaig poder conèixer el Sergio, i la meva percepció original s’ha vist reforçada. Talent i bon tarannà junts en un caràcter que podríem qualificar d’excèntric. Fabulosament excèntric.

Per això, en part, vaig rescatar el personatge de Balshoi Makarov, l’avi d’Esteban Larreina. Me’l podia imaginar ajudant l’inspector Corvo pels carrers del Raval. Si algun dia es fa la pel·lícula, no hi hauria ningú millor que ell per a interpretar l’il·lusionista!

Per cert, Sergio Makaroff acabava d’editar a iTunes el seu darrer disc, Número Uno. És boníssim.

Cada dissabte que em quedava a casa dels meus avis veia pel·lícules de l’oest. D’indios i vaqueros, deien ells. El meu avi fins i tot m’havia arribat a fer un fuerte amb fusta per a jugar-hi amb els ninos.

Es pot dir que La Mala Dona és aquell fuerte, les tardes del cap de setmana, el sofà antic però còmode veient com en Jon Baine o el Gueri Cúper s’enfrentaven contra tothom amb dues pistoles al cinto.

Amb el temps, he après a gaudir tant del clasicisme de John Ford com de l’estilització bruta de Sergio Leone. I els he volgut retre homenatge amb La Mala Dona. Indis, duels i cavalls, el western és la lluita de l’individu, els ideals defensats fins a les últimes conseqüències, la dualitat enfrontada sota el sol del migdia.

El western és el millor i el pitjor de l’home, els extrems en conflicte, la frontera, el canvi, l’evolució, la mort.

Quan encara estava delimitant l’enfoc i l’arc argumental de la novel·la, vaig tenir algunes idees que, per sort, van ser descartades en qüestió de minuts.

Bé, no us enganyaré, vaig estar uns dies rumiant-hi fins que em vaig convèncer que era massa pulp per incloure-ho a aquella novel·la que encara no tenia nom i que començava amb el títol provisional de Bocanegra.

La cosa anava així:

D’alguna manera, i després de la detenció d’Enriqueta Martí, Bocanegra fugia del país cap al nord. Era perseguit pel professor Van Helsing (sic), que el localitzava al Titanic (requetesic).

Dins els transatlàntic, el caçavampirs i el noi jugaven al gat i la rata (pinyada), fins que es produïa el xoc amb l’iceberg i s’acabava la història.

Avui és el primer cop que plasmo aquesta idea, i encara em sembla més estúpida que quan me la vaig plantejar. Hagués estat divertit escriure una freakada així, segur, però la novel·la hagués acabat tenint un to molt diferent de l’actual. Molt més Zemeckis.

Funcionaria molt millor en format de còmic (o infrapel·lícula eròtica de sèrie Z, Titanic 2000), així que no cremarem totes les naus encara…

Jaume Cabré va escriure una novel·la ambientada en els volts de la Setmana Tràgica, que narrava les lluites de poder dins una familia burgesa de l’época.

Sincerament, coneixia els primers anys de segle XX barcelonins del que vaig aprendre a l’escola, i recordo que tot era molt abstracte, amb explicacions massa polítiques. No tinc la impressió que arribés a entendre com era i com vivia la gent en aquells temps convulsos.

Afortunadament, la literatura està per explicar-nos allò que els llibres de text només apunten, i La teranyina, de Jaume Cabré, va ser una esplèndida porta d’entrada a la primera dècada del XX.

La teranyina es llegeix com un glop. És una novel·la magistral d’un dels millors autors contemporanis en la nostra llengua (i en qualsevol altre, què diantres), i em va transportar a uns indrets i uns sentiments que d’una altra manera haurien estat inaccessibles. Vaig arribar a plantejar-me d’incloure el personatge del Mercader com un cameo a La Mala Dona, però al final ho vaig descartar.

Tot i així, poc vaig aprofitar de l’ambientació de la novel·la, perquè les dues històries passen en dos móns diferents. Hi havia detalls de l’estil de Cabré que sí vaig voler adaptar per a la història de l’Enriqueta, sobretot en alguns diàlegs i certs tics populars en la forma de narrar.

Els inicis del cinema van ser una experimentació continua. Els efectes especials eren l’estrella de la funció, i les pel·lícules (d’un rotllo de cinc minuts, aproximadament) vorejaven el terreny fantàstic. També hi ha la col·lecció de pel·lícules pornogràfiques d’Alfons XIII, però és una altra història…

L’espanyol Segundo de Chomón en va ser un dels principals directors, amb una imagineria fascinant. Aquí teniu les dues pel·lícules que apareixen a La Mala Dona. L’Hotel Elèctric (1908) és una fantasia animada on els objectes d’un hotel actuen sols per acomodar els clients, usant el pas de maneta de forma magistral. Els Kiriki, acròbates japonesos (1907) , aprofita un angle de càmera cenital per donar la sensació d’ingravidesa dels actors. Totes dues representen una realitat falsejada, una mentida sostinguda i acceptada pels espectadors, que és la base del cinema.

Ferdinand Zecca va ser el principal director de La Pathé-Frères, la productora més important d’abans de la Gran Guerra. El seu fascinant Història d’un crim em va semblar perfecte per als passatges finals de La Mala Dona, per a mostrar el reflexe de la realitat en la ficció i viceversa. Per a mi, el millor moment de Hamlet és quan para la trampa al padrastre amb els comediants escenificant l’assassinat del rei de Dinamarca. És la definició perfecta del teatre, la literatura, el cinema, el còmic o els videojocs. Aquí en teniu la pel·lícula.

Molt abans de llegir Edgar Allan Poe vaig endinsar-me en el seu món de la mà de Roger Corman.

Eren pel·lícules fetes amb quatre duros, una túnica i dues columnes de cartró pedra, que la majoria de les vegades traïen la premissa inicial del relat de Poe, però que resultaven encissadores.

Hi havia tortures inversemblants (el pèndol d’El pou i el pèndol) , enterraments prematurs, gelosies d’ultratomba, necrofília (La tomba de Ligeia, l’única rodada en exteriors), cases encantades, inquisidors fantasmes i un sentit de l’humor tant pervers com subtil.

I sobre tot això destacava la presència corpulenta de Vincent Price, l’actor perfecte per a encarnar aquests personatges malaltissos i amenaçadors, amb el soterrani ple de secrets en forma de cadàver.

Tot just endegar el projecte de La Mala Dona, una de les primeres idees que es van fixar va ser el rostre de Vincent Price per al personatge de Moisès Corvo. Volia a Price passejant-se per Barcelona, compartint el món gòtic de la ciutat amb persones reals de la talla d’Enriqueta o José Millán Astray. Volia que tingués un costat tèrbol, que fós inquietant com el seu personatge a Los crímenes del museo de cera d’André DeToth (film que té un petit homenatge en la figura de León Domènech), que pogués sortir de les pàgines de la novel·la amb aquella tècnica tridimensional de les ulleres bicolors.

La Mala Dona gaudeix d’un sentit de l’humor prou negre. Si voleu riure de valent amb històries fosques no us oblideu de visionar La comedia de los terrores, de Jacques Tourneur. Vincent Price, Peter Lorre i Boris Karloff són els millors amfitrions en aquesta història de baixos fons i funeràries amb problemes econòmics. Sensacionals.

Érem a París, buscant exteriors per a Montecristo. En un principi, la història del Lluís era molt més llarga, i incloïa alguns atemptats per les clavegueres de la capital francesa. Havia situat un dels punts de reunió a la Librairie Des Abbesses (rue Yvonne Le Tac, 30), del barri de Montmartre. Rústica, amb escales mòbils per accedir a les prestatgeres més elevades, amb edicions antigues dels clàssics gals.

Com és que m’agrada perdre’m en llibreries, i si són d’altres països millor, vam entrar-hi… i no hi vam trobar res d’especial. No hi havia el que buscava, si buscava alguna cosa en especial. En sortir, amb la intenció d’anar cap al Sacre Coeur, vam topar amb una porteta de fusta i un aparador ple a vessar de llibres de segona mà.

I aleshores sí vaig sentir un impuls.

Fós el que fós el que em va impulsar a dirigir-me al fons, em va guiar fins a l’estanteria on hi havia alguns llibres exposats. Mig nerviós, sense saber per què, vaig agafar aquell petit volum de color blau.

A Montecristo, el doctor Stein llegeix el Faust de Goethe a Sant James Park (pàg. 215). El llibre que havia imaginat a les mans del doctor exiliat a Londres era el mateix que tenia ara davant meu.

Quan el vaig obrir em vaig quedar sense alè.

A la primera plana hi ha, entre gargots infantils, un nom jueu escrit: Dagmas Loé - Moseh. I la data 14.5.39, a Aachen (Aquisgrà). La resta de l’obra de Goethe està en el seu original alemany.
La versió original de la novel·la començava l’any 1939, i incloïa un personatge hebreu (en Victor) que era qui introduïa l’Andreu Corvo a la vida del camp. La referència a Aquisgrà encara és el nucli de Montecristo.

La llibreria sense nom, però, no feia olor de sofre…