Un fet extraordinari
Fa un segle dels crims de l’Enriqueta Martí. Quan escrivia la novel·la, tenia al cap els personatges com a ficció. És una de les porques llicències que et pots permetre per jugar amb ells perquè, en cas contrari, la vergonya i la por d’equivocar-te no et deixarien marge de maniobra.
Ahir, quan sortia de l’entrevista amb el Basté a RAC1 (quin crack, el Basté), la Marta de recepció em va dir que tenia una trucada, que si la volia agafar. Té relació amb l’Enriqueta.
Vaig estar parlant una bona estona amb la noia que havia telefonat. Deia que anava conduïnt i escoltant la ràdio, i que havia hagut d’aturar el cotxe, que s’havia quedat glaçada. La història de la mala dona l’havia sentida moltes vegades a casa, perquè una germana de la seva àvia era una de les nenes segrestades per l’Enriqueta.
Em va explicar que, des de petites, a ella i les seves germanes les avisaven que no parlessin amb desconeguts pel carrer, que no pugessin al cotxe de ningú, etc… perquè la mala dona podia segrestar-les.
No sé per què he trucat, continua, ha estat un impuls.
Després d’escriure Montecristo vaig conèixer algunes persones amb avis morts a Mauthausen, i m’hi aturava a xerrar i interesar-me per la seva història. Però saber que encara hi ha gent afectada emocionalment per uns crims de fa cent anys em sorprèn tant com m’esgarrifa. Estic descobrint que La Mala Dona va deixar un pòsit molt més important que el simple fet d’uns assassinats o uns segrestos puntuals. Estic descobrint que, en certa manera, l’Enriqueta representa el malson amagat de Barcelona.
21 de Juny, 2008 - 10:07
Acabo ara d’escoltar la repetició de la tal entrevista amb el Basté. Mon avi vivia al carrer anomenat ara Joaquim Costa en aquella època i tenia més o menys l’edat de les nenes que segrestava l’Enriqueta. Vaig assabentar-me per primera vegada d’aquesta història veient amb mon avi el capítol de la Zona Fosca en que en parlaven. Ja tinc pensat comprar-li el teu llibre o comprar-me’l per mi i deixar-li que se’l llegeixi ell també.