Bones notícies

Enviat el 16 September 2007 per diferenciairepeticio.
Categories: Filosofia, General, Molt interessant, Política.

Primera bona notícia: L’entrevista conjunta realitzada per Lucas i jo a una activista rusa pels drets humans i a una bibliotecària txetxena, en el marc del XIV Encontre Internacional de Dones de Negre, i publicada íntegrament a aquest bloc el dia , serà publicada properament a una revista titulada EINES. Us mantindré informades.Segona bona notícia: Els dies 18, 19 i 20 de setembre es realitza a València el VIII Congrès Espanyol de Ciència Política i de l’Administració. Amb el títol Política para un mundo en cambio, es treballaran diversos àmbits de la ciència política: teoria política, comunicació política, partits polítics, polítiques públiques, estudis internacionals… Jo seré assistent d’un dels grups de treball relatius a Estudis d’Àrea, concretament del titulat: Magreb-Machreq ante los retos del siglo XXI. Espere aprendre moltes coses durant eixos dies. Podeu consultar el programa a www.aecpa.es.

0 comentaris.

Situacionisme àgil (II)

Enviat el 2 August 2007 per diferenciairepeticio.
Categories: Filosofia, General, Molt interessant, Política.

Ahir vaig proporcionar-vos la primera part de l’article de Kiko Amat sobre el situacionisme. Endinseu-vos ara en la segona part i, com no, gaudiu-la.

Accions i Situacions

Els Situacionistes, embarcats en la seua recerca perpètua de la veritat, la llibertat, el joc, l’amor, el desig vertader, s’enfrascaren en una sèrie d’accions per a treure a la superfície una nova vida no mediatitzada ni convertida en espectacle, accions que culminarien en els fets de maig del 68. La meta final de totes elles és la creació de situacions que donen nom al corrent de pensament, en les què l’èsser humà puga experimentar un nou estat soberbi de creació no espectacularitzada i que serviran per a què la vida diària no siguen 24 hores perdudes sinó una nova font de sensacions i creacions. Algunes de les seues ferramentes i usos eren els següents:

- Détournement: Havent l’espectacle assimilat i desprovist de significat totes les lluites i emocions de l’èsser humà, açò és, “recuperat” allò autèntic de la vida per a convertir-lo en alguna cosa aliena, consumible i llunyana que en compte de ser viscut se sent com observat des de la distància, els Situacionistes es van recrear en el Détournement. Aquest era un dels mètodes situacionistes més apreciats i consisteix en tornar-li a l’espectacle les seues paraules, imatges i consignes injectades amb un nou significat. La reutilització de còmics, el graffiti, el derivé, la construcció de situacions, la reinvenció de paraules, tot serveix per tornar significats a l’espectacle carregats de contradicció i noves idees. En còmics d’amor els situacionistes introduien consignes polítiques, i en la pintura menyspreaven el concepte de genialitat i venien les seues pintures al metro, el discurs científic es reutilitzava per a les derivés, com ara veurem, i en resum, les armes del sistema eren llençades de nou cap a ell amb noves i terribles connotacions. La desfiguració de Logos de grans companyies seria un clar exemple de détournement actual, així com els talla-i-pega de Jamie Reid en l’era punk.

- Derivés: Un dels grans interessos dels Situacionistes era l’entorn en què la vida diària és viscuda. Així com es crea un espectacle en compte de les nostres vides, també se’ns situa en un entorn que ens moldeja d’una forma concreta i que impideix qualsevol tipus de crítica o desenvolupament de situacions reals. Els Situacionistes creien en l’Urbanisme Unitari, arquitectura feta a mesura dels desigs de l’home i no amb la intenció de doblegar-lo per a convertir-lo en una màquina de produir, i per això s’interessaren fervorosament per la Psicogeografia, és a dir, l’intent de comprendre la relació i efecte de l’entorn en el comportament dels homes i de les seues passions. La derivé (o caminar cap a la deriva) era l’intent pràctic de resoldre aquesta incògnita, mitjançant passeigs lliures per la ciutat que no vingueren influenciats per cap destí o finalitat preconcebuda, “usant l’entorn per a finalitats privades” i buscant una nova perspectiva en la què basar el món espectacular. De nou els conceptes de joc i no-treball ixen a la llum en la pràctica del passeig Situacionista, quan els seus participants deixen qualsevol altra activitat -especialment les seues feïnes- per a dedicar-se a vagar amb finalitats de plaer i d’ampliació de coneixements, buscant el tipus de carrers més atractius, investigant en les disposicions urbanes i les manifestacions arquitectòniques que més afecten a l’estat del passejant. Inspirades per les expedicions surrealistes a la cerca del subconscient i per l’automatisme dels dadaistes, les derivés són una forma més de furgar en el desig i el joc mitjançant una cosa tan senzilla com caminar cap a la deriva.

Aquests dos exemples de pràctiques Situacionistes són una part infinitesimal de les possibilitats d’acció que el Situiacionisme oferia com a resposta al món espectacular y com a formes d’aconseguir la satisfacció autèntica i de tots els sentits. Com assenyalavem al principi, qualsevol situació que escape de les rígides normes del sistema capitalista i que no es base en un intercanvi de béns sinó en un intent de satisfer uns desigs primordials i d’establir unes relacions socials completament noves pot ser usada pels situacionistes. Açò inclou accions tant denostades per l’esquerra tradicional com l’absentisme laboral, roabatori en tendes, pintades, vagues il.legals i no-oficials, sabotages de tot tipus, violència destructiva, qualsevol tipus d’experiència lúdica i espontània (un partit de futbol amb una llauna, ball de carrer, sexe, jocs no-productius a l’entorn laboral), qualsevol cosa en suma que convertisca la vida diària en alguna cosa nova, gloriosa, i que es mereix ser convertida en una cosa habitual, mai excepcional, mai supeditat a trabes, observar, moro d’avorriment en una vida sense sentit ni fi.

Maig del 68

El moment de glòria dels Situacionistes, i la prova de què les seues teories tenien una molt important part de veritat. Aquests successos, que començaren amb la distribució per part de la UNEF (Sindicat d’Estudiants Francés) i els Situacionistes del text “De la pobresa estudiantil, considerada en els seus aspectes polítics, econòmics, psicològics, sexuals, i especialment intel.lectuals…” van seguir amb la formació dels enragés i el Moviment del 22 de Març, ambdós formats quasi en la seua totalitat per situacionistes, i van culminar en una de les revoltes socials, polítiques i culturals més importants del segle XX. En aquestes revoltes -d’ampli teixit social i molt lluny de ser una pobre i patètica “revolta estudiantil”- es van posar en tela de judici tots els aspectes del capitalisme d’una forma que sols els textos situacionistes havien previst. Cap de les demandes de Maig del 68 es limità a sous o condicions de treball, sinó que es demanà la fi del treball i s’instaurà com a meta el plaer, l’experiència i la creació perpètua. La seua espontaneïtat, el seu desafiament a la jerarquia tant comunista i sindical com del aparell del govern, l’ampli de la seua repercusió, l’inspirat de les situacions que es van crear i el fet que era una revolució a la cerca final del plaer fan de Maig del 68 l’expressió màxima de la teoria Situacionista. Com a explicació pràctica de la forma de revolta Situacionista els seus fets no tenen preu, doncs van confirmar d’una forma palpable el tipus de revolució lúdica i apassionant que els Situacionistes predicaven. El temps perdut en fàbriques i universitats es recuperà ballant, passejant, barallant-se. Poc a poc la gent començà a oblidar les seues obligacions i es concentrà en els seus somnis. Els desigs es van fer realitat. És difícil concebre una revolució millor.

Postdates

Extraordinàriament difícil de resumir, tant per la seua influència en molt del pensament post-modern (especialment Braudillard, que el va desposeïr sense complexos de tota intenció revolucionària i insistia en què tota resistència era inútil) com per les seues ramificacions subterrànies (el punk, Praxis, King Mob, Orange Alternative, Angry Brigade), cap ideari teòric-pràctic té tant d’atractiu com el Situacionisme per a totes aquelles que es resignen a entrar en les demandes esmorteïdes de l’esquerra tradicional, en la jerarquia dels seus partits, i per altra part aboguen pel nomadisme, pels desheretats, pel caos i el somni. El seu llegat, avui com ahir, és invalorable com a base d’una retòrica apassionada i esperançada que córre cap a una revolució sense que aquesta signfique més creïlles i televisió per a totes. Va ser Vaneigem de nou qui va dir: “Qui pot mesurar el poder colpejador d’un somni apassionat, del plaer de l’amor, d’un desig naixent, d’un atac de simpatia? Tothom intenta espontàniament extendre eixos breus moments de vida; tothom vol bàsicament treure alguna cosa així de la seua vida diària.” Aconseguir que cada minut estiga fet del plaer més intens és, doncs, la última finalitat. I la única cosa a perdre, com ells mateixos deien, és l’avorriment.

Bibliografia sel.leccionada

- Plant, Sadie, The Most Radical gesture; The Situationist International in a Postmodern age (Routledge)

- Home, Stewart, What is Situationism? (a reader) (AK Press), El asalto a la cultura (Virus)

- Debord, Guy, The society of the espectacle (Black & Red, Detroit), Comentarios sobre la sociedad del espectáculo (Anagrama)

- Vaneigem, Raoul, Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones -también conocido como The revolution of everyday life- (Anagrama)

- Richter, Hans, Dada: Art and Anti-art (Thames & Hudson)

- Arguiñano, Karlos, 1069 Recetas (Debate)

- VV.AA., King Mob Echo; English section of the Situationist International (Dark Star)

- VV.AA., Internacional Situacionista Vol.1; La realización del arte (International Situationniste 1-6) (Literatura Gris)

- VV.AA., Beneath the paving stones; Situationists and the beach, May 1968 (Dark Star)

- Andrew Hussey, The Game of War; Life and death og Guy Debord (Jonathan Cape)

0 comentaris.

Situacionisme àgil (I)

Enviat el 1 August 2007 per diferenciairepeticio.
Categories: Filosofia, General, Molt interessant, Política.

Navegant per la xarxa m’he trobat amb el número 0 -publicat el 2004- d’un fanzine de Kiko Amat titulat “La Escuela Moderna” (en homenatge a l’escola moderna d’inspiració anarquista de Francesc Ferrer i Guàrdia) que, sincerament, m’ha seduït.

Us proporcione la traducció al català de l’article íntegre d’Amat sobre el Situacionisme en dos posts. Aquest conté la primera part. Espere que us agrade.

Una introducció veloç als situs per evitar haver de llegir-se “La societat de l’espectacle”.

Vaig escriure el què segueix fa un any, impulsat pel desig d’explicar i fer saber allò que tothom em preguntava: Què era el situacionisme? Qui eren els situacionistes? Per què no deixava de parlar d’ells? Què feia cridant damunt la taula? Podia baixar-me ja d’aquí i anar a casa d’una vegada? Decidit a resumir en unes poques pàgines allò que tants historiadors han utilitzat tota la seua malaptesa en distorsionar, i allò que els situacionistes havien encobert en treballs complexes i de gran opacitat, vaig intentar condensar tot el què em fascinava de la seua teoria i pràctica. Pensat en un principi per al fanzine d’un amic que, a data d’avui, no sembla decidit a eixir mai, vaig decidir finalment rescatar-ho en el meu propi per a què tot eixe resumir i ximplificar tontament no es pergués.

Un dels grans encants del Situacionisme és, francament, que ningú té maleïda idea del què és. Com un cult subterrani al què t’acostes en l’adolescència, descobrint els seus codis i tics formals, rebuscant en les seues manifestacions estètiques, el Situacionisme és la teoria secreta del segle XX, la perfecta ideologia misteriosa que provoca canvis quan els què els provoquen mai han sentit parlar d’ella, quan les solucions que proposa aparèixen a la superfície de forma completament natural, espentades per la ràbia o pel desig més purs.

El Situacionisme està darrere de quasi tot l’anàlisi de la societat contemporània que fa tant el Post-Modernisme i el Post-Estructuralisme, anàlisis ambdós que centren gran part del discurs actual, eliminant per suposat gran part de la càrrega revolucionària que l’original posseïa. Llegint l’obra de Braudillard, Foucault, de Deleuze i Guattari, del cretí de Lyotard -perquè, no ens enganyem, l’home era un cretí-, un no pot més que sorprendre’s de com gran part de les seues teories estan inspirades directament per pensadors del Situacionisme com Debord o Vaneigem. El situacionisme donà forma quasi en solitari als tergiversats, reapropiats i ara diluits fets del Maig del 68, així com al punk, sense que per norma general en l’anàlisi de cap d’aquests dos fenòmens es nomene la font. El Situacionisme fou al mateix temps un intent de donar cohesió a aquelles doctrines com el Futurisme, Dada i el Surrealisme que sorgien d’un rebuig al capitalisme i un intent de transformar la vida diària en un fluxe constant de desigs i sensacions no reprimides, no comodificables. L’anàlisi d’aquestes ideologies i corrents -que al mateix temps tractaven de ser molt més que ximples corrents- no sol nomenar el seu hereu avantatjat, el Situacionisme.

Té gràcia. I allò curiós és que el Situacionisme com a grup més o menys estructurat d’idees sol aparéixer en els què més tard es sentiran atrets cap a ell molt abans de què es tinga cap consciència de què tal moviment existeix. Gran quantitat de gent es mostra propera a postulats clarament situacionistes anys abans d’haver fet cap incursió en el fenomen. Les seues pràctiques, la seua creació de situacions, el seu anàlisi de la societat de l’espectacle, la seua extravagància, el seu desig de passar-ho bé desobeint, el seu rebuig total a la rígida jerarquia que opera en l’entorn Marxista, la seua fe en la classe treballadora sense paternalismes ni atavismes de principis de segle, tot allò se sol mostrar de forma latent i primigènia en els influenciats molt abans d’ahaver analitzat cap dels seus textos o ser conscient de les seues accions.

La cosa té la seua gràcia. Convé doncs explicar el Situacionisme, la teoria més pràctica de totes les formulades en el segle XX, una teoria de revolta i joc que anava a la cerca d’un món millor, un món no esclavitzat pel treball en el què cada ésser humà puga viure la vida fins el límit de sensacions i experiències, una vida real, no mediatitzada, en la què l’home recuperara sentiments i dolors com a autènticament seus, sense la preocupació per la supervivència ni el viure a mitges, agònicament, que caracteritza els què hi són a la part baixa de la piràmide del capitalisme.

Benvinguts al Situacionisme, un moviment de subversió que sols busca la passió.

Breu ideari situacionista

- La societat capitalista moderna és una societat d’espectacles. En ella és impossible experimentar la vida real o participar en la creació d’un món que pertany als qui hi viuen en ell. La gent està alienada, separada no sols dels fruits del seu treball, com el Marxisme exposa, sinó de les seues pròpies vides, desigs, creativitat, emocions.

- La gent veu la seua pròpia vida com un espectacle constant en el què està prohibit participar. El capitalisme ha produit majors comoditats per a cadascun, però l’ús d’aquestes comoditats sols reprodueix l’alienació del sistema de producció. L’elecció que el capitalisme suggereix és entre diferents espectacles totalment allunyats de la vida del què els observa.

- Açò no és incanviable. El capitalisme pot haver augmentat l’alienació mitjançant un espectacle que actúa com a pantalla davant la vida que seria possible viure, però la possibilitat de què el proletariat veja aquesta alienació no ha desaparegut.

- El proletariat existeix, però es defineix mitjançant l’absència total de control sobre la seua vida en compte de la vella definició econòmica Marxista basada en la pobresa material. La rebelió i el motor de la revolució Situacionista és contra la mediocritat i impotència de la vida diària, no per l’augment de comoditats per a totes.

- Tenim més temps lliure, però en ell juguem als seus jocs.

- Darrere de l’espectacle hi ha una vida que ens pertany. Una vida plena d’oportunitats, de desig, d’experiències no mediatitzades, reals, una vida de passió que es fa possible amb la mecanització del treball i la tecnologia per a tots.

- El situacionisme és llibertari quant a desaparició del capitalisme i les élits econòmiques. Però el Situacionisme, com el surrealisme, es basa en desig, imaginació, en actuació. En ell no apareixen trets semi-puritans ni de tornada a un idílic món pre-capitalista com en les toeries dels anarquistes més purs. Un món post-Situacionista té una única finalitat: el plaer total. Aconseguir-lo és la última meta, i la meta és ara, en un món modern de tecnologia, un món urbà ple de possibilitats.

- Si tota l’energia que es malbarata per a continuar la perpètua roda del capitalisme destructor -que beneficia a dos mentres mil sobreviuen vides d’autèntica misèria- s’utilitzara per a mecanitzar el treball i alliberar el viure autèntic, l’aventura diària, la creació i l’amor, totes gaudiríem en un pati d’autèntica intensitat. La majoria de fem que el capitalisme crea no és necessària. La seua única funció és distreu-re’ns comprant i mirant mentres uns quants follen metafòricament.

- El treball i la necessitat de ser un treballador digne i sobreviure en l’actual estat de les coses són mentides que aguanten l’status quo, i que l’esquerra tradicional, amb les seues constants al.lusions a l’augment de capacitat d’adquisició material, no fa més que perpetuar. El jugar, el viure intensament, el crear són les úniques coses dignes a les què la classe treballadora ha d’aspirar. La resta és superflu, buit, alienat, alié.

- Aquest món de realització de desigs no és un futur utòpic pel qual la gent ha de sacrificar-se, com el socialisme en pos de la “revolució final”. És un món que deu ser viscut ara i que ha de proporcionar plaer i llibertat total inclús en el moment de lluitar per ell.

- Les élits artístiques i intel.lectuals -inclús revolucionàries, per suposat- despareixeran en un món en el què el major art serà la creació diària. Aquesta creació deixarà d’estar en mans d’un grup d’aventatjats que gaudeixen mentre la resta es moren de literal fàstic. Totes les vides han de ser art i estar plenes d’ell, mitjançant la lliure expressió de cada gest, plaer apassionament.

- La vida real ha de deixar de ser mer consum i ha d’alcançar un soberbi estat de perpetu plaer i creació suprema. Una vida diària en què cada bes és nostre, així com cada ràbia, cada por, en compte de trossos d’un espectacle que altres han decidit que hem d’observar.

- Per a aconseguir açò val tot: Revolta, desafiament, poesia, creació autònoma, sabotatge, escàndol, atac, caos. Tot revolta contra la pobresa moral de la vida diària actual és la prova del naixement d’una nova classe. Una rajola llençada, qualsevol desobediència contra l’espectacle, qualsevol rebuig al sistema, la negació ximple d’entrar en el circ del consum de comoditats, és una ganivetada al capitalisme, i no necessita de raons materials o burocràcia política. Sols el desig pur de viure de veritat.

Precedents i creació de la Internacional Situacionista

- Dada: Un moviment ampli, sense programa ni cohesió, que abogava per un món en el què s’alcance la plena experiència mitjançant creació i desig. Les seues manifestacions mesclaven allò artístic, polític i cultural, i es caracteritzaven pel seu nihilisme, la seua capacitat d’escandalitzar, la seua agitació i la varietat de mitjans utilitzats per a aconseguir-la -pintura, cinema, tipografia, muntatge, poesia i combinacions caòtiques de les sis-. Es declarava anti-art i contra els conceptes de geni, creativitat i individualisme que resideixen en aquest, encara que no s’oposava a la creació ni presentació de coses que són part de l’art. El què Dada rebutjava era qualsevol tipus de restricció en elles i qualsevol tipus de separació amb la vida diària. Dada, com a grup de post-guerra, era radicalment anti-burgesia: per a ells la guerra era un espill de la sensibilitat, bon gust i seguretat de la burgesia; una generació sencera estava sent massacrada a les trintxeres per a què uns quants gaudiren de l’art i la cultura. Aquests eren els valors que dada es proposà destruir. Dada, per tant, era gran, i els què avui es poden permetre comprar les seues creacions són uns pusil.lànimes que no han entés res.

Veure Tzara, Hugo Ball, Grosz, Picabia, Janco…

- Surrealisme: Igual que Dada, els surrealistes buscaven la transformació social i una nova realitat en la què basar la seua crítica de les relacions socials del capitalisme. Però al contrari que Dada i el seu intent de ruptura amb tot l’anterior, els surrealistes buscaren en una tradició de poètica rebel i eròtica on inspirar-se: Tots els maleïts que avui la burgesia adora però que llavors es podrien en els carrerons que amaven (Rimbaud, Jarry, Sade, Baudelaire, Lautreamont, la política de Fourier…). Els Surrealistes buscaven moments de suprema interacció, de completa passió, moments singulars en un món vulgaritzat, i invocaven les infinites possibilitats que una vida vertiginosa, plena de revoltes i passions, oferia. El món social sencer devia restructurar-se en base a la realització de cada desig, cada plaer, cada moment sublime. La influència dels Surrealistes en el Situacionisme no pot ser més clara.

Avui els Surrealistes, tot i el seu menyspreu cap a tot allò burgés, han estat assimilats amb la seua inclusió en aquells museus que menyspreaven.

Veure Aragon i Breton, sobretot.

- Lletrisme i el naixement de la Internacional Situacionista: És en els cinquanta quan es produeix un autèntic allau de grupuscles de teòrics, artistes i músics a la cerca d’un llenguatge revolucionari i amb un vincle comú: la destrucció de l’art especialitzat i la recerca d’un nou rol revolucionari per a aquest. De tal poti-poti de subgrups i bandes -un caldo de cultiu que incluia el Revolutionary Surrealist Group, el grup COBRA, el Nuclear Art Movement, l’International Movement for a Imaginative Bauhaus, la London Psychogeographycal Society i la Internacional Lletrista- sorgeix la Internacional Situacionista, fundada el 1957 mitjançant la fusió dels tres últims. Els Lletristes eren una de les parts més importants de la nova S.I., un grup post-surrealista amb mires revolucionàries que intentà alliberar l’espai entre paraules i significats i posava la creació com el propòsit central de l’home. Com veurem després amb els Situacionistes i les seues accions, els Lletristres distaven molt de ser un grup teòric de xerraires o intel.lectualoides pseudopolititzats; les seues maniobres de provocació estil dada els dugueren, entre moltes altres coses, a irrompre i avortar la misa de Setmana Santa a Notre Dame i a atacar a Charlie Chaplin durant la seua rebuda a París el 1952. Fou de fet aquesta última acció la que precipità la fi del grup Lletrista, l’establiment de la Internacional Lletrista amb els membres escindits i la futura fusió d’aquests amb la Internacional Situacionista. Molts dels membres més importants d’aquests (Debord, Wolman i Bernstein) eren Lletristes, i gran part de les idees Situacionistes es poden preveure en l’ideari Lletrista i la seua revista Potlatch.

2 comentaris.

La farlopa

Enviat el 7 July 2007 per diferenciairepeticio.
Categories: Drogues, Filosofia, General, Mitjans de comunicació, Política.

La setmana passada els mitjans de comunicació van posar el crit en el cel en conèixer l’informe de l’ONU relatiu al consum de drogues en el món.

Les dades relatives al consum de cocaïna a l’Estat Espanyol han sigut reflectides a la premsa amb bombo i platillo. Vegem-ho amb alguns exemples:

Titular de El País - El consumo de cocaína en España supera por primera vez al de EE UU

Un informe de la ONU alerta de que el 20% de los adictos a esta sustancia en Europa son españoles

Titular de El Mundo - El consumo de cocaína en España cuadruplica la media europea

Uno de cada cinco consumidores de coca en Europa se encuentra en España

Es el país europeo en el que se hacen más incautaciones de esta droga

Titular de La Vanguardia - España ya es el país donde se consume más cocaína

Según un informe de la ONU, el consumo y la producción de drogas tiende a estabilizarse en todo el mundo

Titular de Diario Metro - La ONU alerta que la tasa de consumo de cocaína en España supera por primera vez a la de EEUU

Titular de CNN+ - Informe ONU: España es el país que consume más cocaína del mundo

Bé, jo crec que amb aquests titulars ja va bé. Amb la suma de tots ells podem trobar totes les dades de les què els mitjans van informar (excepte tal vegada, la de l’edat). Com podreu observar, la informació publicada es centra en l’augment del consum de cocaïna a Espanya.

Efectivament, es tracta de dades significatives, però desgraciadament, la informació es dona de manera sensacionalista, amb la intenció de crear una alarma social. I molt bé que fan, pensareu algunes de vosaltres. Correcte, no us lleve la raó, objectivament es tracta de nivells de consum molt alts, el problema és que no ens podem acostar a una qüestió d’aquesta envergadura d’una manera tan ximple, tan efectista com ho han fet els mitjans.

La problemàtica de l’ús i el consum de drogues és inherent al propi sistema social. Per tant, parlar de drogues és una qüestió molt complexa que no es deu limitar als titulars que hem vist i llegit.

Sols tinc coneixement d’una persona que haja parlat seriosament de les drogues: Antonio Escohotado Espinosa.

Per als qui no sapigueu qui és aquest home, us recomane que li pegueu una ullada a dues pàgines web (amb aquest petit viatge per la xarxa serà suficient per a que s’inicie la curiositat dins de vosaltres, ara bé, una vegada vistes, torneu a aquesta de nou, que heu de continuar llegint aquest post!):

www.escohotado.org

http://es.wikipedia.org/wiki/Antonio_Escohotado

M’alegre que no s’hageu perdut per Internet, descobrint coses noves. Això ho podeu fer després, ara toca parlar de drogues i, en concret, de la farlopa.

Començaré dient que em sembla prou trist el panorama. És cert que els mitjans no han aconseguit, en el meu cas, que salte l’alarma: ja estic curada d’espant; però això no lleva que no haja de fer una reflexió sobre una notícia com la donada la passada setmana. És més, em sembla molt necessària.

En primer lloc, i com ja he esmentat abans, el problema de les drogues és summament complex i no pot (o no deuria) abordar-se d’una manera tan sesgada i parcial com ho fan els mitjans. En segon lloc, i com també he esmentat ja, només hi ha una persona (o unes poques persones) que ha/n parlat seriosament de les drogues. És el moment, ara, de què gaudiu d’uns vídeos que he trobat per la blogosfera: Escohotado en un programa de La 2. No deixeu de visitar-los, vos els recomane al 100%:
http://www.papelenblanco.com/2007/06/20-antonio-escohotado-en-carta-blanca

Dit açò entraré en matèria, per fi. Aquells què em coneixeu, sabeu que sempre he tingut una actitud liberal cap a les drogues. De fet, sempre que m’he fet alguna (inclòs amb algunes de vosaltres) ho he fet de manera “responsable”, és a dir, que m’he fet el justet i mai ho he prolongat massa en el temps. Les excepcions a aquesta regla, es troben en el tabac i el cafè.

Moltes de vosaltres sabeu també que m’agrada molt eixir. Molt estrany és el cap de setmana què em quede a casa, tot i que una ja té una edat i no se’n va de rave tropecientas mil horas. Tanmateix, ix el suficient com per a observar l’entorn i veure quin és el nivell de drogues que la gent jove (sobretot) es fa cada cap de setmana. No s’ha de ser un as per a saber la resposta: la penya es fa a trisca de tot. I sobretot: la farlopa no falta, ja siga de festa o en un sopar de treball, tothom és fa ratlles. De fet, s’ha introduït com a normal en la vida de molta gent.

Per tant, em sembla molt trist constatar com la gent s’intoxica amb una substància de manera contínua. I m’explique: sóc una persona tolerant, no m’importa que ningú, esporàdicament, es pille mig gram o un gram, és més, em sembla guai. El problema és quan la farlopa es consumeix compulsivament. Aquí radica la meua crítica a l’ús que alguns grups socials li donen a les drogues: la pauta de consum és desorbitada; siga cocaïna, televisió, tranquil·lizants, play station, xat, roba, hamburgueses, ordinador… (Us dic açò i em ve a la ment una pel·lícula increïble: Réquiem por un sueño. No deixeu de vore-la, senzillament impressionant).

Crec que les pautes de consum de cocaïna a l’Estat Espanyol són preocupants, però també crec que tal i com els mitjans reflecteixen la qüestió de les drogues suposa acotar el debat a certes conseqüències que pot tenir l’ús indiscriminat de coca (com l’augment de costos per a la seguretat social) junt a un discurs prohibicionista i autoritari. Si, com hem dit, el problema de les drogues és inherent a la societat i s’hauria d’abordar amb profunditat, mantenim que la prohibició és (no sols contrària a l’essència de la llibertat i, per tant, reaccionària) sinó també inútil, inclús contraproduent. A aquest respecte, us adrece a: http://prohibicion.blogspot.com/2006/05/problemas-inherentes-la-prohibicin-de.html

Vol dir això que la legalització és la panacea? Des del meu punt de vista, no. Aquesta només pot ser un instrument per a minimitzar les conseqüències negatives que la prohibició té, com ja hem vist. Però no pot ser la solució final. El què s’ha de canviar són les pautes de consum. Perquè si no, l’únic canvi que es produirà serà en la condició de legal o il·legal que tinga la substància que consumim: la pauta continuarà sent similar.

Si la nostra societat és la jungla dels negocis, de la pasta, de la competitivitat, de la racionalitat econòmica, de la rapidesa, de l’estrès, del consume hasta morir, de l’individualisme, de l’especulació, de la cultura i el menjar basura, de la precarietat laboral, de les hipoteques vitalícies, del menyspreu a l’immigrant, dels assassinats de joves a mans dels cotxes… com no va a ser la societat que es posa de farla fins les celles? Hem de transformar la jungla, però no en un paradís, com prometien alguns profetes (siga aquí o al més enllà), sinó en un lloc on es puga viure dignament i sense precarietat ecològica, social, econòmica i cultural; a més d’un lloc on l’ús que es faça de qualsevol droga siga equilibrada i respectuosa amb cadascun dels individus, començant per nosaltres mateixes.

2 comentaris.

Per què lluitar II

Enviat el 22 June 2007 per diferenciairepeticio.
Categories: Filosofia, Política.

Ahir vaig començar a compartir amb vosaltres el capítol VIII d’Un deseo de Historia (Alain Touraine, 1977). No obstant, i amb ànim de fer-ho de manera asequible i accesible, he decidit dur aquesta aventura de manera escalonada. Avui, per tant, us proporcionaré una nova dosi del ¿Por qué luchar? ¿Preparats? ¿Sí? Doncs, endavant!

Actores y retos

Procuremos describir ahora el paisaje nuevo en el que es preciso que aprendamos a vivir. Ante todo, nuestra sociedad no se reconoce como dominada por un orden cualquiera de hechos que serían ajenos a su propia acción. Nosotros no la pensamos ya en términos de evolución o de progreso, sino de política en el sentido más amplio del término. Lo que implica un conjunto de transformaciones muy concretas. Cambiamos de modo de organización, de criterios de jerarquización y, también, de modelo de consumo. Nuestra sociedad define cada vez menos el consumo como un nivel. (…) nuestra sociedad define al consumo como goce. Agrego de inmediato que esta imagen del consumo y del goce se desdobla en función de las posiciones de clase. (…)

(…) En cuanto a la jerarquización, en las sociedades capitalistas industriales, ella se basaba en la relación con el capital y con el dinero. La posesión del capital definía a la burguesía; la posesión de un ahorro, a la pequeña burguesía; la vida a salto de mata, el endeudamiento, el crédito, señalaba al pueblo. Hemos ingresado hoy, y las sociedades socialistas antes que las capitalistas, en un mundo de aparatos en el que la jerarquía es ante todo un nivel de autoridad o de títulos, una jerarquía de diplomas, sin olvidar que los diferentes regímenes los definen de modo diferente. Así se trate de la posición ocupada en el partido comunista chino o soviético o del lugar en el organigrama de una empresa multinacional, la jerarquía se sitúa en el interior de los aparatos. El nivel es definido por la capacidad de manejar sistemas simbólicos y, sobretodo, de participar en el poder ligado a la gestión de los grandes aparatos. Finalmente, también las formas de organización del trabajo han sido modificadas. (…)

(…)Nuestro mundo está dominado por los grandes aparatos y si bien es cierto que estos aparatos están atravesados por muchos conflictos, afirmo que en las grandes organizaciones hay cada vez menos conflictos de clases, y que éstos enfrentan cada vez más a las grandes organizaciones con el mundo exterior que ellas dominan.

He ahí el motivo por el cual ni la clase dirigente ni los movimientos sociales se sitúan exclusivamente en el orden de la producción económica en sentido estricto. (…)

(…) Anteriormente, se ha visto cómo las colectividades defendían su existencia o su lengua contra el poder político central. Hoy, esta defensa supera la frontera de lo social, debido a que el poder llega a dominar todos los aspectos de la vida colectiva. Ella debe apelar a una naturaleza. Los grandes movimientos contestatarios hablan en nombre de la defensa de la naturaleza, lo que supone reivindicar un “estado de hecho”, y por tanto una diferencia. Unos homosexuales, en una discusión televisada, dicen: nos negamos a discutir las razones por las cuales somos homosexuales; somos así; tal es nuestra naturaleza. La remisión a la especificidad, a la diferencia es importante y va más allá de la defensa del papel profesional o político. (…)

(…) Hay que pasar ahora a la vertiente contraofensiva, considerar las luchas por la reapropiación del poder de acción de la sociedad sobre sí misma. En la época de las sociedades mercantiles, se trataba de luchas cívicas para establecer la república y restaurar para el pueblo la capacidad de decisión. En la época industrial se trataba, por y para los trabajadores, de reapropiarse del trabajo acumulado, el capital, y por tanto del poder económico. Actualmente, así como la acción defensiva ha superado los límites de lo denominado lo social para ir hacia la naturaleza, así también la acción contraofensiva desborda el marco tradicionalmente considerado como social, va más allá y plantea tres cuestiones inseparables. Primero, la apelación a la creatividad, al derecho de ser productor, de elegir sus actividades, sus consumos o sus formas de trabajo. En segundo lugar, la llamada al deseo, lo que probablemente no es algo diferente, y sí formulado únicamente en otra clave. Apelación a lo que lleva más allá del objeto deseado en vez de encerrar en un sitio, un lugar, una identidad y un placer. Aspiración al deseo sobre el placer, a la superación sobre la identidad. Es normal que se utilice un vocabulario psicológico, pero lo importante es que ahora hay una carga de relaciones sociales. El tercer término empleado es el de comunicación; la apelación ofensiva a la voluntad de comunicación, contra la subordinación a la regla, al espectáculo o a la excitación impuestos. La idea de comunicación es la que el sociólogo preferiría, pues ella incluye a las otras dos. Ella combate más directamente la serialización, la práctico-inercia, por parte de los centros dirigentes que quieren constituir la sociedad como orden, mediante la compartimentación, la expulsión, la marginación, la especialización, etc. La aspiración a la comunicación es la aspiración a la relación social.

La cuestión que ahora se plantea consiste en saber cómo pueden constituirse movimientos sociales, cómo la defensa de una identidad y de la naturaleza pueden unirse a la voluntad de creación de relaciones, a la apelación al deseo. Unión difícil, cada vez más difícil, pues la ampliación de los movimientos sociales, que desbordan todo campo y todo grupo particular, tiende a desmembrarlas. (…) La unidad de los nuevos movimientos sociales les viene de la ideología de los antiguos movimientos en declive, es decir en vías de consolidación. El sol poniente del marxismo sigue iluminando los primeros elementos de la nueva vida social, que no son todavía vividos sino como la negación del orden por los movimientos antiautoritarios, antiorganizativos, que no van más allá de la apelación a la identidad o a un deseo socialmente indeterminado. El trabajo teórico y práctico de los sociólogos debe consistir en relacionar la defensa de una naturaleza, la aspiración a un deseo, la lucha contra todos los aparatos de dominación y la solidaridad con todos aquellos a los que conciernen estos conflictos.

Dit açò, us deixe que reflexioneu sobre tot allò que Touraine va manifestar fa ara, exactament, trenta anys; no sense deixar-vos abans amb una cita final del sociòleg: les paraules que tanquen aquesta “autobiografia intel.lectual”.

Yo no soy ni dirigente político ni guía de la opinión. No soy un personaje público. Y sin embargo siento hasta qué punto están entremezclados los cambios políticos que se acercan y los que transforman ya la orientación de mi trabajo. Porque no separo el trabajo de la sociología de la historia de la sociedad. ¿Quién se atrevería, ya, a separar el análisis económico de la historia económica? Es preciso que ocurra lo mismo con nosotros en el momento en que las fuerzas sociales, las contestaciones y las discusiones políticas tienen muchas posibilidades de volver a tomar la palabra. Los movimientos sociales hacen que surja el objeto de nuestros estudios destruyendo las ilusiones del orden, y nuestros análisis, a su vez, para ser verdaderos, deben ser capaces de acelerar su acción. Me apresuro a hacer cuentas, saber dónde me encuentro, de dónde vengo y el camino que he recorrido para, más bien, perder totalmente la memoria y volver a encontrar la esperanza en un mundo renovado. La vigilia se acaba; ya no es hora de contar historias. Hay que volver al trabajo.

0 comentaris.

Per què lluitar I

Enviat el 21 June 2007 per diferenciairepeticio.
Categories: Filosofia, Política.

Fa exactament trenta anys, Alain Touraine va publicar Un désir d’histoire. Aquesta “autobiografia intel.lectual” va ser traduïda al castellà el 1978. Un d’eixos exemplars va caure a les meues mans la passada fira del llibre antic i d’ocasió. L’últim capítol de l’obra, es titul.la ¿Por qué luchar? I si vull compartir-lo amb vosaltres és perquè la seua lectura em va impactar. Em va semblar que la majoria de coses que diu són molt encertades i, tenint en compte que Touraine no tenia el privilegi que nosaltres tenim d’analitzar els canvis socials amb una retrospectiva temporal, l’anàlisi del sociòleg francés és exquisit.

Això no vol dir, no obstant, que altres coses de les manifestades per Touraine no s’hagen reproduït tal i com ell ho va sostenir. Tanmateix, açò és el què fa interessant una anàlisi d’aquestes característiques: trobar en què va encertar i en què es va enganyar l’analista social és ja tot un exercici de reflexió, tot i que ja us avance que es va equivocar en poc…

és el què tenen els cracks…

Capítulo VIII ¿Por qué luchar?

Durante dos decenios de fuerte crecimiento la idea más extendida sobre el porvenir consistió en creer en la continuación de la expansión y en perder paulatinamente el sentido de los límites y de la lógica particular de la sociedad en que vivimos. De hecho, perdimos la imagen de nuestra sociedad en beneficio de una representación bastante vaga de las tendencias o de las orientaciones generales del cambio. Se había infiltrado la idea misma de que cuanto más avanzasen nuestras sociedades, más habrían de definirse íntegramente por su capacidad de cambio y cada vez menos por su estructura y por sus grandes conflictos o sus ideologías.

El fin de los personajes

A mediados de los 60, en un libro titulado La société post-industrielle intenté defender la opinión contraria a esta manera de ver y procurar un primer análisis de esta sociedad posindustrial. Me preguntaba ante todo por la naturaleza del poder dirigente, las relaciones de clases y los movimientos sociales que podían formarse y obrar en la nueva sociedad. Esto me sigue preocupando todavía, pero han pasado diez años y hoy nos es posible retomar estos problemas de modo más preciso, puesto que los acontecimientos económicos, culturales y sociales ya nos han ofrecido algunos elementos suplementarios de reflexión. Actualmente casi ni se discute la idea de ruptura, de cambio de sociedad, que era muy poco admitida todavía a mediados de los 60. Resultaría asombroso que no se reconociese que un crecimiento propiamente excepcional, unas alteraciones técnicas, económicas, sociales fundamentales no puedan llegar a transformar profundamente la naturaleza de la sociedad (…).

(…) han intervenido hechos sociales y, ante todo, la reaparición, en los años 60, de movimientos contestatarios. El movimiento estudiantil, en los Estados Unidos y en Japón primero, luego en Alemania, Francia e Italia, sacudió la cultura mercantil. Más allá de los movimientos sociales, el cambio de naturaleza de nuestra sociedad dejó sus huellas en el conjunto de las conductas culturales (…). Primero es la gente que no sigue el movimiento, que se niega a jugar al juego, no acepta los valores profesionales y sociales de una sociedad de trabajo: beatniks, hippies, miembros de comunidades… Estos fenómenos no pueden ser masivos pero anuncian un cambio en las ideas y en las costumbres. De modo más general, escuchamos por todas partes nuevas llamadas a la diversidad, a la diferencia y esto, evidentemente, no es separable de las transformaciones del sistema económico mundial. Lo que se conoce como el Tercer Mundo no era más que un conjunto de países colonizados; el mundo socialista sólo era una Rusia soviética que luchaba contra el subdesarrollo y se hallaba sumida en la dictadura. Sólo había un modelo único de “civilización”. Ahora bien, hoy reconocemos a la vez las limitaciones y el etnocentrismo y los crímenes de los etnocidas. Ello, no por espíritu liberal o simplemente como consecuencia de la descolonización, sino porque comenzamos a aceptar la idea de que las sociedades se desarrollan según modelos muy diversos, definidos por sus formas de intervención sobre sí mismas. Al mismo tiempo, la sociedad no puede representarse como un tren cuya locomotora sería la economía, y los vagones la sociedad y la cultura.

Nos vemos llevados, al mismo tiempo que a reconocer la pluralidad de modos de desarrollo, a comprender que no se puede definir una cultura por su conformidad a un modelo general del progreso (como si hubiese conductas modernas y conductas tradicionales). Asimismo, a nuestra sociedad, la define el hecho de que elimina todas las referencias al ser, a la esencia, a todo lo que acabaría por proyectarse en forma de principios en nuestras conductas; lo que sacude muchas nociones antiguas. Quiero considerar dos o tres de estas transformaciones concretas. La primera y más importante para el sociólogo atañe a las clases sociales. La sociedad industrial y el pensamiento marxista nos han enseñado ya a pensar en términos de relaciones de clases, más que en términos del ser de clase.

Todavía en el siglo XIX las clases eran grupos reales, es decir, poseedores de una cultura y separados de los otros por barreras institucionales. Actualmente hemos llegado al límite de una evolución. Ya no se puede hablar de clases sociales, sólo hay que hablar de relaciones de clases, y terminamos afirmando que vivimos en una sociedad de relaciones de clases, sin clases reales, quiero decir con esto: sin que las clases sean grupos reales, visibles, poseedores de un tipo propio de vida particular. Estamos muy lejos del tiempo en que éramos dirigidos y dominados por una aristocracia, por señores feudales o, incluso, por una burguesía: somos dirigidos y estamos dominados por aparatos.

Es cierto que, a veces, estos aparatos suelen crear privilegios para quienes los dirigen, constituyéndolos así en un grupo real. Pero esto se encuentra esencialmente en los países de tipo soviético y por tanto mediante el poder del estado: en ellos, los dirigentes tienen acceso a tiendas, hospitales, escuelas, alojamientos que les están reservados. No es éste el caso de los países capitalistas, donde una extremada desigualdad no implica, con todo, la creación de privilegios regulares, al menos no en un nivel muy elevado. Es evidente que quien dirige es la empresa de grandes dimensiones y no tal o cual categoría de gente, lo que no quiere decir que no haya, como lo demostró Wright Mills, fusiones entre la burguesía de otros tiempos y los nuevos dirigentes de las organizaciones, así como hubo fusiones entre la aristocracia y

la burguesía en la Inglaterra de los siglos XVII y XVIII.

(…) hoy las categorías materialmente más desfavorecidas son cada vez más raramente descritas como clase obrera o como una de sus partes. Podrá nombrarse a los trabajadores inmigrados, a los ancianos o a los habitantes de una región en declive. Pero el alojamiento, el nivel de ingresos, el nivel de educación, los utensilios domésticos, todo eso no me parece que permita considerar que lo que se denomina clase obrera sea hoy aislable y reconocible. ¡Esto no quiere decir que todo el mundo vive de la misma manera! Simplemente, tenemos que estar atentos para definir hoy las relaciones de alineación, explotación o dominación en términos que designen directamente esas mismas relaciones y no a los personajes o los grupos sociales reales que las sirven.

Un segundo campo de aplicación de esta misma idea general es el de las relaciones entre los sexos. Los grupos de sexo, en tanto que grupos reales, tienden a desaparecer. Hubo, y hay todavía, una condición femenina, pero su especificidad se ha debilitado (…)

Un tercer y último ejemplo es el de la nación. Nosotros provenimos de sociedades en las que las luchas de clases y la vida política se situaban en un marco nacional ya constituido, o que construía el movimiento de las nacionalidades, lo que vuelve a hallarse en el nacionalismo que hemos visto desarrollarse con la descolonización. No se puede apartar de una historia social de la época industrial a este personaje central: la nación. Ahora bien, (…) nuestra historia, ¿no está a punto de salir de esa etapa? Hoy domina el papel de los imperios supranacionales, de las zonas de influencia e, inversamente, el de los movimientos nacionalizadores, es decir nacionalidades que no desean o no pueden ya identificarse con un estado, pero quieren entenderse como nacionalidades. A mi entender, el estado-nación ha sido desbordado por arriba y por abajo; como compensación, las relaciones interimperiales (más que internacionales) desempeñan en nuestra vida cotidiana un papel formidable (…).

(…) Esta desaparición de las clases, de los sexos, de los estados, en tanto que colectividades reales, como personajes, y este triunfo de las relaciones de clases, de las relaciones sexuales y de las relaciones interimperialistas como líneas de fuerza de nuestra experiencia colectiva debilitan los mecanismos de trasmisión y reproducción social. De ahí proviene la crisis de la educación.

No pensareu que ací s’acaba la història, veritat? Doncs, efectivament, açò no ha fet més que començar: el Touraine, en aquesta primera part del capítol, només ha assenyalat alguns canvis que s’han produït a la societat posindustrial en termes de classe, de sexe i de nació. Però és evident que, allò vertaderament interessant ve després, quan parle dels nous actors i dels reptes a afrontar en els nous paisatges que dibuixen les nostres societats. Però açò ho deixarem per a demà.

Que passeu un bon dia.

0 comentaris.

¡Viva el mal, viva el capital!

Enviat el 8 June 2007 per diferenciairepeticio.
Categories: Filosofia, General, Política.

Sí, ja ho sé. Deuria estar estudiant.

Deuria, però no m’abelleix. L’ensenyament universitari sempre m’ha produit una espècie de claustrofòbia que s’intensifica en períodes d’exàmens. Sobretot quan em toca empassar-me textos que, en nom d’una suposada neutralitat axiològica, oculten autèntics corrents reaccionaris.

Tots els politòlegs, sociòlegs, filòsofs i economistes que m’han fet llegir i analitzar al llarg de la carrera (sóc estudiant de ciències polítiques) són, en la seua gran majoria, liberals clàssics o neoliberals. De fet, en algunes assignatures, arribava a ser prou escandalòs, com és el cas de Teoria de la democràcia, on el programa només comptava amb autors contractualistes o neo-contractualistes.

Els autors crítics ni s’esmenten. Marx, de fet, és com si no hagués existit (senyal molt greu del nivell de reacció existent a les universitats i a tots els àmbits en general).

Us contaré un parell d’anècdotes que il.lustren perfectament aquesta qüestió. La primera d’elles tingué lloc en classe de Cultura Política i Comportament Polític. Resulta que l’Oñate, el meu profe, va llegir l’inici d’un text de no recorde quins autors que començava exactament igual que el Manifest Comunista (Un fantasma recorre Europa. És el fantasma… i en compte de dir del comunisme deia alguna cosa així com del desafecte partidista, de l’escasa participació electoral… no ho recorde bé. El cas és que jo la vaig flipar tant que el tipo, quan va acabar de llegir el paràgraf, adonant-se de la meua actitud va dir: “Creo que, menos Aurora, los demás no sabéis qué particularidad tiene el comienzo de este párrafo”. Evidentment, amb açò no vull tirar-me floretes, la única cosa que vull demostrar és el nivell d’ignorància teòrica dels estudiants de cinqué curs de ciències polítiques. Com és possible que no reconeguen l’inici del Manifest? O, el què és pitjor encara, com és possible que no sàpiguen ni de la seua existència? Deuria ser lectura obligatòria a Història del Pensament Modern! Per a bé o per a mal s’hauria d’analitzar!

La segona anècodta fa referència a un fet que, desgraciadament, és molt comú en molts professors. El seu passat roig els fa mantenir un odi visceral, inclús, sagnant, cap al marxisme. L’exemple més paradigmàtic en aquest sentit el trobem en la figura de Vicent Franch, coordinador de la carrera i personatge amb el què m’esplaiaré en una altra ocasió (perquè no té desperdici). Però hi ha d’altres professors que, siguent rojos en la seua joventut, ara es penedeixen del seu passat. El cas del meu profe de pràctiques de Sistema Polític Espanyol és clarificador al respecte.

El seu mètode era prou bo, perquè ens feia llegir uns textos curts cada setmana i fer un comentari. El problema residia en allò que havíem de llegir: Raymond Aron i Samuel P. Huntington entre els més dretans i Norberto Bobbio i Robert A. Dahl entre els més “esquerrans”. Podreu imaginar, doncs, com d’incendiaris eren els meus comentaris de text.

En el primer, referent al Ensayo por las libertades d’Aron, dic textualment:

Aron sostiene que las utopías dejan de existir, que los sistemas globales de interpretación del mundo histórico ya no nos sirven (en clara referencia al materialismo histórico de Marx).

Esta interpretación coincide, al menos, desde mi punto de vista, con la filosofía de la posmodernidad, que tiene como principal fin atacar a la modernidad y realizar una crítica a los relatos omnicomprensivos. Sea por lo que fuere, los filósofos posmodernos y los politólogos anticomunistas parece que se cogen de la mano para lapidar a Marx, y parece que lo han conseguido, pues poco o nada se estudia del filósofo alemán en los currículos académicos y cuando se hace, se lleva a cabo de manera sesgada y parcial. Por poner un ejemplo de cuál es el tratamiento de Marx por parte de la mayoría de profesores de Ciencias Políticas, utilizaré un párrafo de Emir Sader de un artículo publicado, en enero de 2007, con el nombre “Guía para ser ex izquierdista”: “Otro modo es criticar vehementemente a Stalin, después de decir que fue igual que Hitler – “los dos totalitarismos” –, afirmar que apenas aplicó las ideas de Lenin, para decir finalmente que los orígenes del “totalitarismo” ya estaban en la obra de Marx. Decir que Weber tiene mayor capacidad explicativa que Marx, que Raymond Aron tenía razón frente a Sartre. Que el marxismo es reductor, que sólo tiene en contra la economía, que su reduccionismo es la base del “totalitarismo” soviético. Que no ha lugar para “subjetividad”, que redujo todo a una contradicción capital ­– trabajo sin tener en cuenta las “nuevas subjetividades”, advenidas de las contradicciones del género, de la etnia, del medio ambiente, etc”.

La veritat és que el profe, en corregir el meu comentari, el va deixar com si fós un camp de mines, amb tots els marges plens d’observacions i comentaris en roig i per suposat, va tenir una xerradeta amb mi: sembla que les paraules de Sader li van fer una miqueta de mal.

Però és que és veritat, és tan comú!

Així que, entre uns que intenten criticar i ridiculitzar el marxisme pel seu propi passat i altres que, d’entrada ja són “bons demòcrates”, la universitat va en una sola direcció: en el cas de polítiques, es tracta de formar tecnòcrates purs i durs.

Diu Remo Delabocca (Fuerza Bolivariana de Trabajadores Desempleados) que tota dominació política necessita d’una construcció ideològica que justifique la seua existència i legitime el seu exercici. Jo afegisc que tota dominació econòmica és concomitant a una dominació política i ambdues es serveixen d’una construcció ideològica.

Els think-tanks són els encarregats d’el.laborar el discurs polític, l’arma principal del poder, i des d’aquests centres passa, automàticament a les universitats, als centres acadèmics. De fet, a la carrera de Ciències Polítiques, aquest moviment és clar i evident. Es construeix el discurs als think-tanks dels Estats Units, i passen directament als departaments de les Universitats elitistes (tot i que, en realitat, aquests dos elements es confonen entre ells) i d’aquí salten a Europa, on els paradigmes de Ciència Política nord-americans (anglosaxons, en general) es consideren, sempre, els autèntics.

I és que, Bourdieu tenia raó. Al seu Contrafuegos (pàg 19) diu: “La reacción de pánico retrospectivo que determinó la crisis del 68 (…) creó las condiciones favorables para la restauración cultural al final de la cual la ideología “ciencias políticas” sustituyó a la ideología Mao. El mundo intelectual es actualmente el escenario de una lucha que tiende a producir y a imponer “nuevos intelectuales” y, por tanto, una nueva definición del intelectual y su papel político, una nueva definición de la filosofía y el filósofo, comprometidos a partir de ahora en las vagas polémicas de una filosofía política carente de sutileza, de una ciencia social reducida a una politología de velada electoral y a un comentario descuidado de sondeos comerciales sin método. Platón tenía un término magnífico para designar a esas personas, el de doxósofo: este “técnico de la opinión que se cree sabio” (traduzco el triple sentido de la palabra) plantea los problemas de la política en términos idénticos a aquellos en que se los plantean los hombres de negocios, los políticos y los periodistas políticos (o sea, hablando en plata, los que pueden pagarse esos sondeos…).

Jo, per tant, mantinc una autèntica lluita ideològica constant amb el món universitari. Per això estudiar em crea certa claustrofòbia, cert esgotament mental i, a més, cert temor de ser “contaminada” pel discurs dominant.

Abans deia que tota dominació econòmica és concomitant a una dominació política i ambdues es serveixen d’una construcció ideològica. Des del Congrés per la Llibertat de la Cultura (finançat per la CIA) s’ha substituit la política per la ciència i la tècnica -sempre en nom d’una suposada neutralitat axiològica-, és a dir, s’ha tret la política del mapa i s’ha imposat la simple gestió.

No obstant, és evident que la fi de les ideologies és una construcció teòrica que legitima una dominació econòmica i una dominació política; per altra banda, tant visible aquests dies als mitjans de comunicació que cobreixen la cimera del G-8 a Alemanya.

Coincidisc parcialment amb les opinions vertides per Lluís Bassets a l’article d’ahir (set de juny de 2007) de El País, titulat “La Feria del Poder”. Diu Bassets: “África, el cambio climático o el escudo antimisiles son la excusa. Estas reuniones tratan de otra cosa, quizás la única importante. Es el poder. El negocio que llevan entre manos los máximos dirigentes del planeta que se reúnen una vez al año de forma tan escandalosa no es otro que la exhibición y la demostración del poder de cada uno. Un poder que se mantiene oculto no sirve, es sólo potencial, virtual o hipotético. El poder necesita exhibirse para ser. De ahí que esas reuniones internacionales aparentemente sin sustancia, sin conclusiones vinculantes ni decisiones, sean tan importantes”.

Interessants aquestes reflexions sobre el poder vertides per Bassets, tanmateix és una llàstima que s’haja de ser “políticament correcte” en diaris com El País on, evidentment, no podien faltar les condemnes morals als manifestants “violents” i els atacs del.liberats contra el Bloc Negre: junt a les opinions de Bassets o les informacions dels enviats especials a Heiligendamm que parlen d’una fortalesa amb mesures de seguretat pròpies d’una zona de guerra, hi trobem la típica columna, que s’escriu com una espècie d’apunt a la redacció de Madrid, parlant del moviment altermundista amb el títol Un movimiento muy heterogéneo, que, en el seu últim paràgraf diu: “El movimiento es tan dispar que muchos sólo se encuentran en las contracumbres. Tienen en común la reticencia al capitalismo, pero algunos aspiran a reformarlo y otros a destruirlo. Están desde las ONGs a los partidos políticos de la izquierda parlamentaria, pero también grupos misteriosos como el Bloque Negro, abanderado de la acción directa, que en cada cumbre llevan de cabeza tanto a la policía como a la gran mayoría de manifestantes pacíficos.”

Jo diria que la columna l’ha escrit un becari (sembla un dictat d’ortografia) i il.lustra a la perfecció que la desinformació i la manipulació no és sempre conscient, perquè és evident que el seudoperiodista no s’entera de la misa la mitad i que ha escrit un batiburrilo de topicazos a més de descriure al Black Bloc com una espècie de grup extraterrestre.

En tot cas, les afirmacions sobre la violència dels manifestants són, moltes vegades, gratuïtes, mentre que no és així quant a la violència dels cossos de seguretat (la qual o no es fa pública o es legitima de qualsevol manera). Jo, per això, recomane a tothom que vullga tractar el tema de la violència que primer llegisca Sobre la violencia de Hanna Arendt i, després, que parle.

A.M.U.

Us deixe amb una xicoteta sel.lecció de clips VS la cimera del G-8!

0 comentaris.

Hola (de nou)

Enviat el 24 May 2007 per diferenciairepeticio.
Categories: Filosofia.

Si us dic la veritat, ahir em vaig quedar amb ganes de més. Havia de fer milers de mogudes per a la facul però no m’importava, podien esperar. Estava eclipsada per la meua iniciació com a blogger i certament, continue en eixe estat.

No he pogut llegir molt més del llibre de Deleuze, però sí el necessari com per a continuar una miqueta amb ell, que jo crec que s’ho mereix:

(…) Después tuvo lugar mi encuentro con Félix Guattari, y el modo en que nos entendimos, nos completamos, nos despersonalizamos el uno al otro y nos singularizamos uno mediante el otro, en suma, el modo en que nos quisimos. De ahí salió El Anti-Edipo, que representa un nuevo progreso. Me pregunto si no será precisamente el hecho de que haya sido escrito por dos personas una de las razones formales de la hostilidad que a veces despierta este libro, ya que la gente disfruta con las desavenencias y asignaciones. Han intentado, pues, discernir lo indiscernible o determinar lo que debe asignarse a cada uno de nosotros. Pero dado que cada uno de nosotros, como todo el mundo, es ya varias personas, hay mucha gente en total. Tampoco puede decirse que El Anti-Edipo esté libre de todo aparato de saber: todavía es muy universitario, demasiado serio, no se trata de la filosofía pop o del popanálisis soñado. Pero hay algo que me sorprende: aquellos que consideran que se trata de un libro difícil se encuentran entre quienes tienen una mayor cultura, especialmente una mayor cultura psicoanalítica. Dicen: ¿qué es eso del cuerpo sin órganos? ¿qué quiere decir “máquinas deseantes”? Al contrario, quienes saben poco y no están corrompidos por el psicoanálisis tienen menos problemas, y dejan de lado alegremente lo que no comprenden. Esta es una de las razones que nos impulsaron a decir que este libro se dirigía a lectores entre quince y veinte años. Y es que hay dos maneras de leer un libro: puede considerarse como un continente que remite a un contenido, tras de lo cual es preciso buscar sus significados o incluso, si uno es más perverso o está más corrompido, partir en busca del significante. Y el libro siguiente se considerará como si contuviese al anterior o estuviera contenido en él. Se comentará, se interpretará, se pedirán explicaciones, se escribirá el libro del libro, hasta el infinito. Pero hay otra manera: considerar un libro como una máquina asignificante cuyo único problema es si funciona y cómo funciona, ¿cómo funciona para ti? Si no funciona, si no tiene ningún efecto, prueba a escoger otro libro. Esta otra lectura lo es en intensidad: algo pasa o no pasa. No hay nada que explicar, nada que interpretar, nada que comprender. Es una especie de conexión eléctrica. Conozco a personas incultas que han comprendido inmediatamente lo que era el “cuerpo sin órganos” gracias a sus propios “hábitos”, gracias a su manera de fabricarse uno. Esta otra manera de leer se opone a la precedente porque relaciona directamente el libro con el Afuera. Un libro es un pequeño engranaje de una máquina exterior mucho más compleja. Escribir es un flujo entre otros, sin ningún privilegio frente a esos otros, y que mantiene relaciones de corriente y contracorriente o de remolino con otros flujos de mierda, de esperma, de habla, de acción, de erotismo, de moneda, de política, etc. Como Bloom: escribir con una mano en la arena y masturbarse con la otra (¿en qué relación se encuentran esos dos flujos?).

M’encanta! M’agrada tant perquè en este blog vull escriure el què em vinga en gana. No vull estar encorsetada parlant exclusivament de

2 comentaris.

Ei, bones!

Enviat el 22 May 2007 per diferenciairepeticio.
Categories: Filosofia.

  Sóc l’Aurora i aquest matí m’he decidit a començar un blog. Espere que no siga una d’eixes coses que encete amb una meravellosa sensació de que (aquesta vegada sí) mantindré continuïtat i constància i, en un tres i no res, relegue tal sensació a la més absoluta deixadesa. Moltes vegades m’ha passat això en la meua vida i és que, al final, és qüestió d’anar provant si alguna història de totes les que em plantege, arriba a perdurar significativament en el temps.

Resulta que, en anar al locutori de baix de ma casa (perquè sí, sóc un d’eixos bitxos raros que no té internet a casa i mira per on, s’encabota en fer un blog) i, de sobte, davant la pantalla de l’ordinador 8, m’ha vingut la inspiració. Buscant en google, he descobert un link de blogs en català. He clickat i, després de navegar pels què més em cridaven l’atenció (sense seguir cap més criteri que el nom que m’agradés), he estat a punt de registrar-me amb el meu nom propi. Tanmateix no ho he fet, perquè en eixe cas, el blog es diria “aurora” i clar, per molt que em puga agradar el meu nom, la veritat és que no és gens original. Així que he tancat la finestra a l’espera d’un moment que estigués més inspirada.

I bé, eixe moment és ara. Bo, ha sigut fa una estona. Ara el que intente fer és donar-li forma, o millor, construïr-lo amb el llenguatge. El cas és que ja tinc nom: Diferència i repetició.

(Acabe d’escriure’l i m’ha assaltat la ment un pensament: però què poc original! I la veritat és que és una simple còpia. És el títol d’un llibre de Gilles Deleuze, o siga que collita pròpia no és, vaja. Però el vaig a mantindre igualment perquè mira, la humanitat és això: diferència i repetició, així que jo puc repetir les paraules del filòsof. Estic en el meu dret.)

La qüestió ara, radica en explicar el per què d’aquesta tria. El per què de que diferència i repetició haja estat la sel.lecció de paraules guanyadora (enhorabona!). Doncs bé, la cosa ha estat així:

Aquesta vesprada, estant a la cafeteria de la facultat, he sentit l’impuls d’anar a la biblioteca a buscar (vete tú a saber por qué) algun llibre d’Antonio Negri. Després de descartar algunes obres en italià i, per suposat, altres “Negri” que no eren Toni, he clickat sobre Imperio (que encara no he llegit, ho reconec), m’he apuntat la referència en el marcallibres que porte en el llibre que estic llegint (del qual no val la pena parlar) i l’he buscada. Però, per a ser sincera, no m’aclarisc amb el mètode utilitzat a la biblioteca de socials (potser siga una mica curteta) i no m’abellia gens preguntar als qui curren allà, així que, després d’una intentona frustrada, he abandonat la meua recerca. He tornat al catàleg virtual en busca d’una referència de Marcuse i, quan m’he dirigit a la prestatgeria on, suposadament, estava, he vislumbrat un exemplar de Conversaciones de Gilles Deleuze, que és, ni més ni menys, el responsable del títol del meu blog. I és que, a poc que he llegit les primeres pàgines d’aquestes converses, m’he adonat de què és un llibre fantàstic. I per a mostrar-ho, vaig a citar alguns passatges dels que he pogut llegir fins ara. Segur que us quedeu prendats i prendades.

Però abans, donar-vos la benvinguda a Diferència i repetició, el meu blog. És un plaer contar amb la vostra lectura.

Endavant, Gilles:

¿Por qué reunir textos de entrevistas que se han producido a lo largo de casi veinte años? Porque a veces las conversaciones duran tanto que ya no sabe si son conversaciones de paz o de guerra. Es verdad que la filosofía es inseparable de una cierta cólera contra su época, pero también que nos garantiza serenidad. Ello no obstante, la filosofía no es un Poder. Las religiones, los Estados, el capitalismo, la ciencia, el derecho, la opinión o la televisión son poderes, pero no la filosofía. La filosofía puede implicar grandes batallas interiores (idealismo-realismo, etc.) pero son batallas irrisorias. Al no ser un Poder, la filosofía no puede librar batallas contra los poderes, pero mantiene, sin embargo, una guerra sin batalla, una guerra de guerrillas contra ellos. Por eso no puede hablar con los poderes, no tiene nada que decirles, nada que comunicar: únicamente mantiene conversaciones o negociaciones. Y, como los poderes no se conforman con ser exteriores, sino que se introducen en cada uno de nosotros, gracias a la filosofía todos nos encontramos constantemente en conversaciones o negociaciones y en guerra de guerrillas con nosotros mismos.

(…) Pertenezco a una generación, a una de las últimas generaciones que han sido más o menos asesinadas por la historia de la filosofía. La historia de la filosofía ejerce, en el seno de la filosofía, una evidente función represiva, es el Edipo propiamente filosófico: “No osarás hablar en tu propio nombre hasta que no hayas leído esto y aquello, y esto sobre aquello y aquello sobre esto.” De mi generación, algunos no consiguieron liberarse, otros sí: inventaron sus propios métodos y reglas nuevas, un tono diferente. Pero yo, durante mucho tiempo, “hice” historia de la filosofía, me dediqué a leer sobre tal o cual autor. Pero me concedía mis compensaciones, y ello de modos diversos: por de pronto, prefiriendo aquellos autores que se oponían a la tradición racionalista de esta historia (hay para mí un vínculo secreto entre Lucrecio, Hume, Spinoza o Nietzsche, un vínculo constituido por la crítica de lo negativo, la cultura de la alegría, el odio a la interioridad, la exterioridad de las fuerzas y las relaciones, la denuncia del poder, etc.). Lo que yo más detestaba era el hegelianismo y la dialéctica. Mi libro sobre Kant es muy distinto, y le tengo gran aprecio: lo escribí como un libro acerca de un enemigo cuyo funcionamiento deseaba mostrar, cuyos engranajes quería poner al descubierto –tribunal de la Razón, uso mesurado de las facultades, sumisión tanto más hipócrita por cuanto nos confiere el título de legisladores. Pero, ante todo, el modo de liberarme que utilizaba en aquella época consistía, según creo, en concebir la historia de la filosofía como una especie de sodomía o, dicho de otra manera, de inmaculada concepción. Me imaginaba acercándome a un autor por la espalda y dejándole embarazado de una criatura que, siendo suya, sería sin embargo monstruosa. Era muy importante que el hijo fuera suyo, pues era preciso que el autor dijese efectivamente todo aquello que yo le hacía decir; pero era igualmente necesario que se tratase de una criatura monstruosa, pues había que pasar por toda clase de descentramientos, deslizamientos, quebrantamientos y emisiones secretas, que me causaron gran placer. Mi libro sobre Bergson es, para mí, ejemplar en este género. Hoy, muchos se dedican a reprocharme incluso el hecho de haber escrito sobre Bergson. No conocen sufcientemente la historia. No saben hasta qué punto Bergson, al principio, concentró a su alrededor todos los odios de la Universidad francesa, y hasta qué punto sirvió de lugar de encuentro a toda clase de locos y marginales mundanos y trasmundanos. Poco importa si esto sucedió a pesar suyo o no.

Fue Nietzsche, a quien leí tarde, el que me sacó de todo aquello. Por que es imposible intentar con él semejante tratamiento. Es él quien te hace hijos a tus espaldas. Despierta un placer perverso (placer que nunca Marx ni Freud han inspirado a nadie, antes bien todo lo contrario): el placer que cada uno puede experimentar diciendo cosas simples en su propio nombre, hablando de afectos, intensidades, experiencias, experimentaciones. Es curioso lo de decir algo en nombre propio, porque no se habla en nombre propio cuando uno se considera como un yo, una persona o un sujeto. Al contrario, un individuo adquiere un auténtico nombre propio al término del más grave proceso de despersonalización, cuando se abre a las multiplicidades que le atraviesan enteramente, a las intensidades que le recorren. El nombre como aprehensión instantánea de tal multiplicidad intensiva es lo contrario de la despersonalización producida por la historia de la filosofía, es una despersonalización de amor y no de sumisión. Se habla desde el fondo de lo que no se conoce, desde el fondo del propio subdesarrollo. Uno se ha convertido entonces en un conjunto de singularidades libres, nombres y apellidos, uñas, cosas, animales y pequeños acontecimientos: lo contrario de una vedette. Fue así como yo empecé a escribir libros en este registro de vagabundeo, Diferencia y repetición y La lógica del sentido. No me hago ilusiones: son libros aún lastrados por un pesado aparato universitario, pero intento con ellos una especie de trastorno, intento que algo se agite en mi interior, tratar la escritura como un flujo y no como un código. Hay algunas páginas de Diferencia y repetición que estimo especialmente, como por ejemplo las que tratan de la fatiga y la contemplación, porque ellas proceden, a pesar de las aparencias, de la más viva experiencia vital. No era mucho, sólo un comienzo.

Així que l’Aurora, a l’igual que Gilles, us parlarà, en propers llençaments, de la seua experiència vital. Qui vullga llegir i interaccionar, bé. Qui no, també. Potser no siga molt, només un començament. Gràcies per suportar-me (a totes aquelles que ho facen i a tots aquells que ho fan dia rere dia). Ja sé que no sempre és fàcil!

A.M.U. (21/05/2007)

5 comentaris.