1.

1.1. El tema o idea central és l’afinitat cultural entre Itàlia i Catalunya i de quina manera aquesta

afinitat, decisiva per a la identitat cultural dels catalans, serveix per aclarir el seu passat i el seu

present. El marc històric són els anys vint del segle passat, la darrera etapa del Noucentisme, època

en què a Catalunya es va impulsar un fort corrent italianista que s’inspirava en l’esplèndid passat italià

dels segles XIV-XVI. L’objectiu és d’estudiar a fons les diverses activitats culturals relacionades amb

aquest corrent

1.2. a) (en la citació): Nosaltres som tenim anem portem nostres

(lín. 12) “…ens ve a dir…”

(lín. 16) “La història que expliquem en aquest llibre…”

(lín. 32) “…que marca l’inici del nostre itinerari…”

b) - (en la citació) El “nosaltres” a què es refereix Sagarra és el format, en principi, per tots els

catalans.

- (lín.12) Aquí la primera persona plural es refereix, mès o menys figuradament, al col·lectiu de lectors

o receptors de la idea defensada per Sagarra.

- (lín. 16) Ara la primera persona plural és purament formal, perquè es refereix al jo individual de

l’autora (és un “nosaltres” convencional, sovint usat pels autors).

- (lín. 32) Semblantment al cas anterior, el “nostre” es refereix bàsicament a l’autora, però potser vol

incloure, també, tots aquells que l’acompanyin en l’itinerari recorregut, és a dir, els seus lectors.

1.3. consideració → observació, reflexió, apreciació,…

afinitat → parentiu, semblança, similitud, connexió,…

confluència → convergència, coincidència, concurrència,…

conjuntura → situació, circumstància, ocasió, avinentesa,…

1.4. a) És un present que indica que sempre ha estat així: en aquest sentit, es pot dir ‘atemporal’.

b) És un present també, d’alguna manera, ‘atemporal’ (perquè Sagarra ens ho continuarà dient

per sempre més), però que lògicament té un començament, que vindria a ser la data en què va

publicar l’article.

c) És el present propi de l’actualitat creada pel mateix llibre, el de la història que s’hi explica en

tant que s’hi explica, el present de l’’ara’ del text.

d) És un present que està en lloc del passat referit (el de la conjuntura històrica objecte

d’estudi), un present dit ‘històric’ perquè es fa servir sovint per narrar històries passades com si fossin

actuals.

3.

3.1. a) “Nosaltres… Empordà”; “que (tenim…)”; “que (som fills…)”; “que (són ben nostres”.

b) “aquell camp de Tarragona i aquell Empordà”; “el món nou”; “totes…nostres”; “que (portem

dins)”. [ATENCIÓ: és acceptable (però no obligat) que també considerin CD “la mar”].

c) “fills de Roma”; “ben nostres”.

d) CN de Nosaltres: “els catalans”; “que som… i que tenim…”;

CN de fills: “de Roma”; CN de camp: “de Tarragona”; CN de món: “nou”;

CN de coses: “que portem… i que són ben nostres”.

e) CRV de anem: “a Roma”. [ATENCIÓ: és acceptable (però no obligat) que també considerin

CRV de anem “a aclarir, a precisar… nostres”.]

f) “els (catalans)”, “la (mar)”; “aquell (camp…)”; “aquell (Empordà)”; “el (món…)”; “totes” “aquelles”

(coses…).

3.2. L’opció correcta és la c).

3.3. Mots amb accent diacrític: “són”; “bé”; “món”; “és”; “què”.

Els correctors avaluaran la correció i completesa dels motius adduïts.

3.4. objectiu: “j”: fricatiu palatal sonor

estudi: “d”: aproximant dental sonor

aquelles: “ll”: líquid lateral palatal

manifestacions: “f”: fricatiu labiodental sonor

fixar: “x”: oclusiu velar sord + alveolar fricatiu sord

1.1. És un solitari. Quan era adolescent, en el seu poble, les lectures i la dedicació a l’escriptura

l’havien conduït a isolar-se, a sentir-se superior als altres, a crear-se un univers propi que, a diferència

de l’entorn real, podia controlar a voluntat. Ara, a la ciutat, on treballa en un diari, sovint es dedica a

vagarejar pels carrers, a perdre’s enmig de la gent. La fuga que li havien proporcionat, i que encara li

proporcionen, els llibres, només és comparable amb la fugida que li suposa diluir-se o dissoldre’s,

com a transeünt indiferenciat, en les multituds.

1.2. troballa: cosa trobada per atzar, sense voler-ho, en el decurs d’una determinada activitat;

descobriment; descoberta; …

tafaneries: xafarderies; indiscrecions; murmuracions; safareigs; trapasseries; …

impunitat: condició de qui escapa al càstig; exempció de càstig; immunitat; …

dilució: acció o efecte de diluir o de diluir-se; dissolució; …

1.3. Seríem injustos …si diguéssim

Són formes de primera persona plural, el subjecte implícit de les quals és un “nosaltres” que

tanmateix no correspon a cap plural real sinó a una manera que té el narrador individual de

presentar-se com a inclòs en un col·lectiu i, doncs, a impersonalitzar-se relativament.

El narrador, que no apareix com a personatge en el text, es pot caracteritzar com a omniscient,

en la mesura que sembla saber-ho tot del personatge protagonista.

1.4. “El plaer sorgeix quan pot trobar un tret que el diferenciï de qualsevol altra persona que hi hagi al

poble, i així, saber de l’Ariosto o de Dante –sobretot d’italians, no sap per què- té més de llibre

que es posa sota els peus per mirar els altres des d’una mica més amunt, que de llibre que es

posa dins del cap per mirar-se el món d’una altra manera, llibres que el fan diferent.”

3.

3.1. a) Les oracions són les següents:

1. “La fuga que li proporcionaven els llibres arribava fins avui”

oració principal [o bé: primera oració principal]

2. “que li proporcionaven els llibres”

oració subordinada adjectiva de relatiu, especificativa

3. “(i) només es podia comparar amb la fugida que els viatges i les multituds li donaven de tant

en tant”

oració coordinada a la principal [o bé: segona oració principal, coordinada a la primera]

4. “que els viatges i les multituds li donaven de tant en tant”

oració subordinada adjectiva de relatiu, especificativa

b) Subjecte de 1: “La fuga que li proporcionaven els llibres”

Subjecte de 2: “els llibres”

Subjecte de 3: implícit (= “La fuga que li proporcionaven els llibres”)

Subjecte de 4: “els viatges i les multituds”

3.2. a) li (proporcionaven) complement indirecte

es (podia comparar) signe o funció d’impersonal (o d’impersonalització)

li (donaven) complement indirecte

b) fins avui complement circumstancial de temps (CCT)

amb la fugida complement preposicional de règim verbal (CR, o CRV)

de tant en tant locució adverbial temporal, que fa de CCT

1. L’opció correcta és la b.

3.4. escasses → nombroses, abundoses, abundants,…

valuosa → menyspreable, poca cosa, inútil,…

entotsolat → acompanyat

diferent → igual, idèntic, semblant, similar,…

adolescent → madura

3.4. paradoxalment: “x”: [ks],

botigues: “gu”: [γ],

transeünt: “s”: [z],

més escasses: “s”: [z],

personatges: “tg”: [dʒ],

Tinc un amic, que a part de ser amic, és el meu professor de hip hop, que aquest Nadal va anar dos mesos a Los Angeles i em va explicar la seva experiència sobre aquella ciutat.

llí el món del ball hip hop és molt importat, perquè és el niu d’aquesta dansa.
L’idioma  el que m’han explicat, no és un problema, ja que allí n’hi ha molts mexicans que han emigrat del seu país i parlen el castellà.

Avui dia és molt difícil aconseguir un permís de residència per a los Angeles, només et donen permisos de estada de dos mesos. Però si tu tens molts diners en el comte bancari, i dius que tens pensat gastar-te tots aquests diners,  et donen un permís de residència.

A més comprar roba també és molt més barat, aquesta és unes de les meves motivacions a part de conèixer el passeig de la fama i tot el que esta relacionat amb el món del cine (Hol·lywood), entre altres coses.

Sé que algun dia quan estalviï me n’aniré amb un grup d’amics, això sí, amb les maletes buides, o fins i tot sense maletes.

En canvi, les introduccions es diferencien principalment dels pròlegs  es dirigeix principalment a l’obra i a diferència del pròleg estan escrites per el propi autor de l’obra. On pot expressar el seu punt de vista. El que no contenen les introduccions és la vida de l’autor.

La presentació es diferencía i en de les altres dues en la forma de transmissió, ja que la presentació sol ser transmissió oral i gairebé també visual ja que si poses imatges, esquemes, etc. ajuden a entendre l’explicació donada. Els pròlegs i les introduccions en canvi són de transmissió escrita.

Per tant, els pròlegs, les introduccions i les presentacions són textos orals o escrits que serveixen per introduir un exercici, però cadascú tenen unes característiques que les diferencia de les altres.

Una obra de teatre està formada per diversos tipus de text: el text escènic, el text acotat i el text principal.

El text teatral acostuma a organitzar-se en actes: cadascuna de les parts en què es divideix una obra teatral, separada de les altres per un interval (marcat normalment per la baixada del teló). Tot i que el nombre d’actes pot variar, tradicionalment les obres estan formades per tres actes, corresponents al plantejament, el nus i el desenllaç.

Les escenes són les seqüències de la trama que integren un acte, estan marcades per l’acció, pel temps, per l’entrada i sortida dels personatges. El nombre d’escenes en cada acte és divers, però no acostumen a ser més de deu.

Com en els altres gèneres, en el teatre també trobem subgèneres, entre els quals cal destacar la tragèdia, la comèdia i el drama.

Es poden dividir en dos grans grups: els textos informatius, que tenen com a objectiu prioritari la transmissió d’informacions sobre persones, llocs, accions o esdeveniments; i els textos d’opinió o interpretatius, que no responen a les característiques pròpies de la informació ja que pretenen divulgar idees i estan molt vinculats amb la creació personal. Els textos d’opinió tenen molts elements comuns amb els textos assagístics, i sovint es fa difícil destriar-los.

Pràcticament tots els gèneres periodístics presenten dues o tres parts diferenciades tipogràficament: els titulars, el cos o desenvolupament i l’entrada.Els titulars. Apareixen destacats formalment i poden tenir tres funcions diferents: delimitar el text (funció d’obertura), oferir els aspectes més rellevants del text des del punt de vista informatiu (funció de resum) i cridar l’atenció del lector (funció de captació d’atenció).

L’entrada, és el primer mòdul del cos del text. Té una funció especial: oferir al lector un resum més ampli que l’obtingut pels titulars. Informa sobre els aspectes principals de l’esdeveniment.

En el cos del text es desenvolupen els diferents components de continguts. Tret dels gèneres d’opinió, que es caracteritzen per la seva llibertat de composició, el cos dels discursos periodístics s’organitza també en mòduls. Cadascun d’aquests mòduls desenvolupa un únic tema o subtema i esdevé una part del text bastant autònoma. Aquest tipus de composició permet ometre informació o intercalar-ne de nova sense alterar la comprensió de la resta de text.

El Sebastià té molt de poder en la seva terra (terra baixa) i no es pot casar amb la Marta, perquè s’ha de casar amb una dona d’una clase social més alta, però això, no impedeix que entre ells hi hagi relacions sexuals. Llavors en Sebastià decideix casar  la Marta amb en Manelic que prové de la terra alta. En Sebastià li fa creure a la Marta que en Manelic ho sap tot i que ha acceptat el matrimoni per no estar sol. Llavors la Marta pensa que en Manelic és un pobre desgraciat per acceptar això i li agafa odi.

Però quan la Marta s’assabenta  que ell no sabia res el comença a mirar amb altres ulls fins i tot s’acaba enamorant, perquè pensa que és molt bona persona. I quan el Manelic s’adona que en Sebastià li ha enganyat el mata. I ells dos, la Marta i en Sebastià, després d’això tornen a la terra alta, a la muntanya.

Segons l’ extensió, es poden distingir dos gèneres narratius fonamentals: el conte i la novel·la. El gènere narratiu més breu és el conte. El desenvolupament dels fets en un conte és esquemàtic: el plantejament, el nus i el desenllaç se succeeixen sense molts d’ entrebancs. No es fan descripcions llargues de personatges ni d’ ambients. El gènere narratiu més extens és la novel·la. Els arguments de la novel·la poden ser molt complexos i elaborats. El novel·lista s’ entreté a descriure els ambients, les situacions i sobretot els personatges, tant físicament com psicològicament. Hi ha diversos gèneres narratius…

Uns d’ ells són: la narrativa d’ aventures, la narrativa costumista, la narrativa històrica. La narrativa d’aventures conta històries en què un personatge, que fa el paper d’ heroi, afronta un seguit de reptes, fantàstics o reals, dels quals acostuma a sortir victoriós. L’ Estret del Temps. La narrativa costumista descriu ambients i personatges típics d’ una determinada època i d’ un espai geogràfic concret. La narrativa històrica recrea fets que han succeït al llarg del temps i els combina amb d’ altres de ficció.

1.2
El principal objectiu de Joan Miró era trencar amb l’art tradicional i per aquest motiu pensa que aquest art està desfasat.

1.3
El títol del text fa referència als dos últims paràgrafs del text, ja que es diu que l’art de la ceràmica hauria de retrobar el joc dels quatre elements: aigua,terra,foc i aire, i per això el títol de “Lírica dels quatre elements”.

1.4
a) l’home havia de crear els objectes perquè els necessitava
b) cultura artesana tradicional
c) arts que reprodueixen volums i formes
d) combinació dels quatre elements

3.1
a) Hi ha 3 oracions:
1-“justificaren en alguna manera aquella frase de Joan Miró afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”→ oració principal.
2- “afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”→ oració subordinada adjectiva
3- “que l’art està en decadència des de les cavernes”→ oració subordinada substantiva CD
b)
en; en alguna mesura→CCM
de; de Joan Miró→CN
en; en decadència→Atr
des de: des de les cavernes→CCT
c)
alguna→ indefinit femení singular
aquella→ demostratiu femení singular
l’art→ article determinatiu masculí
les→ article determinatiu femení plural
d)
No hi ha verbs auxiliars en aquest text

3.2
La resposta correcta és la d

3.3
Verbs transitius → voltar/crear/tenir/descobrir

3.4
Fixada: [ks]
Crisi: [z]
Successius: [ks]
Les exigències: [z] i [Z]

1.2
La penúltima estrofa és més positiva perquè dóna consells a Espanya
La última estrofa és més negativa perquè ningú li fa cas.

1.3
T’han parlat massa →dels saguntins
records i glòries →només de morts
massa pensaves →en ton honor
i massa poc en el teu viure→ no tens ningú.

1.4
a) mor(t)
b) moren / morts / mortals / morissin
c) Perquè el tema de la mort està associat constantment amb el principal motiu de decadència d’Espanya.

3.1
a)Hi ha sis oracions:
1- Escolta la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana→oració principal
2- que et parla en llengua no castellana →oració subordinada de relatiu
3-. parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra →oració juxtaposada a la principal
4- que m’ha donat la terra aspra →oració subordinada de relatiu especificativa
5-. en aquesta llengua pocs t’han parlat→oració juxtaposada a l’anterior oració
6-. en l’altra, massa→oració juxtaposada a l’anterior

b)
Subjecte 1→ “tu”, implícit
Subjecte 2→que
Subjecte 3→ “jo”, implícit.
Subjecte 4→ la terra aspra
Subjecte 5→pocs
Subjecte 6→massa

c)
et parla→ CI
m’ha donat → CI
t’han parlat → CI

d)
Escoltar i donar són verbs transitius

3.2
La resposta correcta és la c

3.3
aspra→àrida
tràgica→ dramàtica
folla→ boja
feconda→ productiva
atronadora→ fortíssima

3.4
Espanya→ [n]
records→ [r]
tràgica→ [Z]
marxar→ [∫]
tens entorn→ [z]