Ja està ? O ara comença ?
No n’estic segur … Dilluns de la Mercè, Festa Major de la capital catalana. Per mi, com per alguns de vosaltres, avui s’acaba un cap de setmana més agradablement llarg que la resta. La diada barcelonina cada any representa per mi, com suposo que a molts dels que estudieu i/o treballeu a Barcelona, l’inici del fi de la temporada d’estiu. Un temps que és calor, festes, descans, viatges, una copa a la vora del mar, o perquè no, d’una piscina, retrobament de velles amistats, en fi, un seguit d’aspectes que no són, desgraciadament, tant freqüents durant la resta de l’any. Per mi ja només queda un cap de setmana “d’estiu”, just aquest que s’apropa, però avui ja m’ha vingut al cap el fantasma que em recorda que aquesta alegria estival ja toca al seu fi.
Comencem un curs nou, cal re-centrar el cap, s’acaben aquests moments tan intensos i sembla que tot porta inexorablement cap a un nou hivern, més o menys fred, depenent, clarament, del que vulgui l’arxianomenat canvi climàtic i també de la situació personal de cadascú. Mentalitzat com mai, medito si en realitat, tot això s’acaba i passem a un estat en relatiu equilibri on cal redreçar el camí seguint la rutina anual o si realment cal prendre aquest període en finalització com una càrrega de bateries, que d’altra banda asseguro que s’ha produït, per encarar la nova estació amb forces i il·lusions perquè deixi de ser rutinària.
Es creuen nous arguments en la vida, noves persones, noves sensacions, nous reptes que en teoria ens inciten i ens exciten per tirar endavant d’alguna manera millor que simplement empenyent els anys. Però també em plantejo si realment valorem prou aquells arguments, aquelles persones, aquelles sensacions i aquells reptes que tenim al davant des de fa temps i als que potser no fem el cas que es mereixen. És ben clar i cert que tot allò que és nou encén l’esperit aventurer i motiva a provar-ho però no acabo d’estar convençut de si cal mirar tan enllà amb els prismàtics només o si estaria bé també parar-se a pensar en la sort que tenim de tenir amb nosaltres uns prismàtics que ens permeten mirar endavant i molt lluny, fet que moltes vegades, probablement ni ens plantegem.
M’agradaria de tot cor saber la resposta al meu dilema, però és ben obvi que a tots ens hauria agradat saber-ho (tot) amb anterioritat, així que potser toca no mirar-s’hi tan prim i saltar a la piscina, ni que no tinguem ni idea de a quina temperatura és la seva aigua, hora d’aprofitar tot el que hem fet en aquest estiu que ara mateix finalitzat ja està i lluitar per ser feliços i fer-ne en la mesura del possible als que de més a prop o més lluny ens envolten en aquest, com dic jo hivern, que tot just ara comença