L’apagada m’ha encés
No faré un altre escrit després dels molts que se n’han escrit. Lamentable la manera com han portat això de l’apagada elèctrica de Barcelona però el meu escrit no va per aquí. Resulta que vaig ser un dels afectats, ara per sort, ja no ho sóc. El cas és que, aquells dies de foscor, sense llum artificial, sense internet, sense ordinador em van servir per reflexionar diversos aspectes de la meva vida.
El primer i més evident és sobre la gran dependència que tenim, malgrat les múltiples espelmes, de l’energia elèctrica en una gran ciutat com és Barcelona. Incomunicats cibernèticament, alguns també per telèfon donat que els novedosos i tan còmodes aparells telefònics inalàmbrics no funcionen sense electricitat, de la televisió on suposadament ens informaven (irònicament) als que no teníem llum.
La segona reflexió va ser el fet de la reflexió en si d’aquells dies donades les llargues vesprades solitàries pensant. Feia temps que no tenia tant temps per mi i me’n vaig alegrar, lamentant-me alhora de que quan tinc llum no ho faig pas. Això m’ha portat, ara que per sort ja torno a estar “comunicat” a dedicar-me una estona, potser abans de sopar, potser just després a analitzar-me, meditar amb mi, escoltar l’àngel i el dimoni que ens guien, el cap i el cor que ens parlen, balancejar-los tots i decidir per tirar endavant en diferents aspectes sobre els que abans no dedicava el temps que requereixen per ser qui jo vull i això m’ha ajudat a millorar algunes coses i començar-ne a millorar algunes altres.
Així doncs, en resum, podríem dir que l’apagada elèctrica m’ha encés no només per com s’ha portat des de la classe que democràticament ens dirigeix sino també, i més important, matitzant que no m’agradaria que passés mai més, com a persona.