La veritat, no ho sé
Tenia un professor de religió a primer o segon de B.U.P. (l’actual 3er o 4rt d’ESO per les noves generacions) que per explicar-nos el que era un creient, un ateu i un agnòstic ens deia que a la resposta de “Déu existeix ?” contestaven cada un d’ells, “Sí”, “No” i “No ho sé”. Metafòricament sempre em va agradar aquesta explicació que podríem matitzar i molt profundament, però el cas que m’ocupa és que avui és un d’aquells dies que em fan ser agnòstic, però no davant de Déu sino davant de mi mateix i del món, entés com aquell conjunt de coses que m’envolten i voluntàriament o involuntària i d’una manera activa o bé passiva m’afecten els sentiments tan negativa com positivament. Què faig amb la vida ? Ho estic fent tot bé ? L’he correspost degudament ? El pragmatisme que omple el meu cervell fa analitzar totes i cada una de les hipotètiques situacions en les que em podria trobar tal com ho faria un jugador d’escacs. Però la vida té un matís al respecte i és que les combinacions que em deparen la propera jugada del meu rival, aquest entorn que comentava, són, absolutament a la inversa de com passa al tauler de 8 x 8, infinites. Estic complint allò que desitjava ? Inverteixo el temps que cal en allò que realment m’importa ? Què és allò que més m’importa ? La família, els amics, els diners, la carrera, aquest bloc, la senyora a qui he ajudat a pujar a l’autobús … Tots tenen cabuda, jo simplement selecciono en cada instant quin d’ells té el lloc més gran, el més petit, quins queden en el record. El que més em desorienta és que per molt que s’estableixi la famosa escala de valors, arribat un cert punt quotidià hi ha vegades que la perdo, no la trobo o simplement no la miro a l’hora d’actuar, fet que em fa pensar en la següent sessió d’autoanàlisi si realment serveix d’alguna cosa. Jo penso que sí però veient com es va desenvolupant tot i resumint el meu dia agnòstic, més aviat diria que, la veritat, no ho sé …
July 31st, 2007 a les 5:55
i no creus que així ens sentim la majoria? jo també passo hores i hores analitzant no sé quantes coses i després no sé pas si tanta reflexió em serveix de res. em pregunto sobre la vida i sobre mi i sobre aquesta escala de valors que tu menciones. em sembla, però, que com tu has dit durant el dia a dia no ens parem a reflexionar tantes coses sinó que ens deixem endur pel moment. i a cada moment decidim allò que considerem més apropiat, moltes vegades sense recordar-nos de les meditacions de la nit anterior.
bé no ho sé, em sembla que no m’he expressat gaire bé, però vaja, m’he sentit molt identificada amb tot el que has dit. serà època de crisi existencial? ànims. per sort els dies agnòstics no ho són tots.