Tren encarrilat
Després de tot plegat torna altra vegada la rutina, una rutina que, monòtona ella, fa que passem la major part, i també la menys bona, de la vida, d’una manera més o menys mecànica. A la carrera que faig ens exprimeixen bastant el cervell i de tant en tant ens trobem alguna assignatura que és mecànica i ens alegra el pensar que serà senzilla d’aprovar com a tal. En la nostra presència en aquest món passa una mica el mateix, el camí més directe, el fàcil, l’obvi, el trivial, es fa el més planer i el que et dóna menys disgustos i també menys alegries. Algú em va dir una vegada que sense il·lusió no hi ha frustració… però tampoc alegria. Així que opto fermament per la segona opció, la de lluitar pel que vull arriscant-me a emportar-me algun que altre desengany perquè penso que passar per la terra sense pena ni glòria ens deixaria exactament en el mateix lloc que molts dels èssers no racionals, digueu-li minerals, plantes o animals que coexisteixen amb nosaltres al planeta i això no és pas el que jo vull per mi. No són pocs els que diuen que volen ser recordats quan ja no hi siguin, que està molt bé, però jo encara diria més, voldria haver sentit, al cor i no a les orelles, que he fet somriure algú, que he fet feliç un amic, que amb algun acte he aconseguit que algun dels individus que formen el tot humà hagi passat un dia millor. Les coses petites són les que et fan somriure i passar-ho tot plegat millor i amb això no vull dir que la vida sigui un vall de llàgrimes com deien bastants anys enrere sinó que les grans decisions, estudis, feina, parella, etc. es prenen raonadament i acurada però és en el dia a dia, en el minut a minut on podem cultivar allò que farà que aquest entorn que d’altra banda no hem escollit nosaltres, sigui una mica millor i ens faci, per tant, una mica millors a cadascun de nosaltres
September 25th, 2007 a les 4:52
És la primera vegada quem passo pel teu blog. M’agrada molt això m que dius aquí i ho comparteixo del tot. Els moments, les petites coses, els somriures, saber entendre algú, acompanyar-lo en el moment adequat, saber fer entendre als amics que tu també els necessites i que ells també e t fan somriure, cmpartir les coses que t’agraden.
Jo em considero col·lecionista de moment s bonics i per això aquest é el títol del meu blog: “Col·lecció de moments” Passaré per aquí d e tant en tant i si no et fa res posaré l’enllaç al meu blog. Ara ja tinc una bona col·lecció de moments i intrcanvis amb gent jove, a,mb la qual malgrat les diferències m’hi entenc molt bé.
Carme