Dilluns que ve deixo la beguda…
Diu aquella famosa cançó que vaig sentir de nou dissabte i en directe. Ens posarem en situació, després de moltes setmanes d’exàmens, nervis, ungles que desapareixen, amics que s’enfaden perquè no truques, maldecaps, deshores i mal d’estómac de sobte, surto de l’última prova i em canvia tot de cop. Cotxe, amics, una casa a la platja, una cerveseta mirant el mar i tot comentant la primera xorrada que et passa pel cap, es genera una situació idílica, els músculs es relaxen, la mirada es perd seguint l’escuma del Mediterrani, les cabòries s’enfilen a les crestes de les onades i se’n van amb elles, aigua endins. Un passeig per la platja, una pizza amb els amics, moltes rialles, molts brindis i sobretot felicitat, potser passatgera, però felicitat. Deguda a la tranquilitat, al relaxament, al no haver-se de preocupar a quina hora has d’anar a dormir o de posar-te a dormir si vols tota la tarda, la sensació de que ets en un lloc, potser una mena de bombolla, d’on no voldries sortir mai. Dies després la bombolla es trasllada a Lleida, una tenda de campanya, una taula perfecta, ganes de molta festa, música en directe i bons moments amb els amics, tant els bons que m’hi acompanyen com els bons que faig allà. Paradoxalment, a mida que avancen els dies se m’esgoten les forces però em sento millor, assolint una desconnexió psicològica gairebé completa, aconseguint així carregar les meves pròpies bateries. Finalment retorn a casa, era un retorn anunciat, amb cansament físic, amb unes ungles que feia temps que no veia, però el record d’aquesta setmana fantàstica em donarà forces per estar a l’alçada del que s’espera de mi, tant el que volen els altres com el que vull jo, dos punts que van convergint a mida que retoco aspectes de mi que no m’agradaven i que amb l’ajuda de tots he anat veient. La subjectivitat del col·lectiu estudiat cas a cas i en conjunt, és la manera més objectiva de veure la realitat, jo em faig la meva realitat, sí, però jo la faig veient-la d’una manera i la resta del món, fraccionat en milions d’individus, ho veu a la seva. Compartir aquesta subjectivitat és el que fa créixer la gent i no només físicament mentre consumeixes la cervesa parlant de tot això, sino també i sobretot, com a persona
July 3rd, 2007 a les 8:15
Bé, merci per passarte pel meu blog, primerament, i segonament, escrius fantasticament.
Sé que als meus tretze quasi catorze anys, no tinc la mentalitat d’adulta, si no més aviat la d’una adolescent. I sí es la que tinc, però les meves experiències, les que vull viure, les començo ara, ara que puc i que els meus pares poden, ara que sóc realista, per començar a aprendre una llengua, de la que ja en tinc part apresa, i finalment, veure com em sento després d’alló que m’espera.
Doncs per on anava, que ets magnific o magnifica i que m’aniré passant.
Això és tot.
Un petó.
July 3rd, 2007 a les 12:33
“La subjectivitat del col·lectiu estudiat cas a cas i en conjunt, és la manera més objectiva de veure la realitat, jo em faig la meva realitat, sí, però jo la faig veient-la d’una manera i la resta del món, fraccionat en milions d’individus, ho veu a la seva. Compartir aquesta subjectivitat és el que fa créixer la gent i no només físicament mentre consumeixes la cervesa parlant de tot això, sino també i sobretot, com a persona”
Hi ha molta veritat en aquestes paraules i de fet d´aquest anàlisi global i alhora detallat poden sorgir tants nous conceptes, punts de vista, històries….es pot redescobrir el món d´una forma brutal per ajudar a comprende´l un xic millor malgrat no compartim tots els seus fenòmens conceptuals. T´imagines? Anar fent que el món es vagi composant peça a peça? wow.
Res que passava per aquí i me deturat a llegir-te….m´agrada.
Aniré picant a la teva porta si et sembla bé. ;-D
Salut i ànims!!!