Altra vegada diumenge
Se suposa que és un dia especial, cap a bo, els calendaris el porten en vermell rememorant el dia de descans de Déu en la creació del món i així s’entén que tothom fa festa. En èpoques d’exàmens com la meva i de molts altres en aquests dies, el meu calendari no entén de diumenges ni de dies vermells, per molt bonics, diferents i especials que siguin. Per mi ha estat un dia més, d’hores d’estudi, creació de resums mnemotècnics, breus, concisos i suficientment elaborats per poder-los repassar d’un cop d’ull i tirar endavant aquesta mena de proves de vida que ens presenten a la facultat en forma d’exàmens. Irònicament, amb un tros de paper imprès més o menys malèvolament, avaluen uns coneixements que, segons ells mateixos has de tenir per continuar amb la carrera. Sé del cert que no és tasca fàcil però no acabo de veure clar que sigui la millor manera de saber fins a quin nivell ha arribat cadascun dels, segurament nerviosos, alumnes matriculats examinant-se. Però no entraré ara en una lluita antisistema, no era el motiu d’aquest escrit. Sinó tot el contrari: avui ens hem reunit, uns anys més tard de separar-nos, els que formàvem un gran equip de futbol federat del que ometré el nom, i hem jugat un partit contra l’actual equip en qüestió. Deixant de banda el resultat, per cert, hem guanyat “les velles glòries”, s’ha vist com seguia intacte l’esperit de superació i d’entrega d’un conjunt que feia anys que no treballava per un objectiu comú sobre un camp de futbol. Entenc que hi hagi qui cregui que són “22 homes/dones darrere una pilota” però l’esperit d’equip, companyerisme, saber on fallarà l’altre per ajudar-lo, el que farà bé i poder acompanyar-lo, aporta molts punts com a persona a tots aquells qui ho viuen i dels que tinc la sort de formar-ne part. Avui m’he sentit bé, tot i que no estic en forma i encara estic adolorit, però bé, dormiré content i plantejant-me si realment allò que ens preocupa és tan seriós, si un simple partit de dues hores m’ha pogut omplir tant de satisfacció. Les coses petites, com va dir algú, són les que ens fan veure la vida més bonica i passar-la millor en cada moment. La resta de coses, passaran o no igualment. Al cap i a la fi, la vida és el que passa mentre fas plans per tenir-ho tot lligat