Meditacions nocturnes

No n’estic segur … Dilluns de la Mercè, Festa Major de la capital catalana. Per mi, com per alguns de vosaltres, avui s’acaba un cap de setmana més agradablement llarg que la resta. La diada barcelonina cada any representa per mi, com suposo que a molts dels que estudieu i/o treballeu a Barcelona, l’inici del fi de la temporada d’estiu. Un temps que és calor, festes, descans, viatges, una copa a la vora del mar, o perquè no, d’una piscina, retrobament de velles amistats, en fi, un seguit d’aspectes que no són, desgraciadament, tant freqüents durant la resta de l’any. Per mi ja només queda un cap de setmana “d’estiu”, just aquest que s’apropa, però avui ja m’ha vingut al cap el fantasma que em recorda que aquesta alegria estival ja toca al seu fi.

Comencem un curs nou, cal re-centrar el cap, s’acaben aquests moments tan intensos i sembla que tot porta inexorablement cap a un nou hivern, més o menys fred, depenent, clarament, del que vulgui l’arxianomenat canvi climàtic i també de la situació personal de cadascú. Mentalitzat com mai, medito si en realitat, tot això s’acaba i passem a un estat en relatiu equilibri on cal redreçar el camí seguint la rutina anual o si realment cal prendre aquest període en finalització com una càrrega de bateries, que d’altra banda asseguro que s’ha produït, per encarar la nova estació amb forces i il·lusions perquè deixi de ser rutinària.

Es creuen nous arguments en la vida, noves persones, noves sensacions, nous reptes que en teoria ens inciten i ens exciten per tirar endavant d’alguna manera millor que simplement empenyent els anys. Però també em plantejo si realment valorem prou aquells arguments, aquelles persones, aquelles sensacions i aquells reptes que tenim al davant des de fa temps i als que potser no fem el cas que es mereixen. És ben clar i cert que tot allò que és nou encén l’esperit aventurer i motiva a provar-ho però no acabo d’estar convençut de si cal mirar tan enllà amb els prismàtics només o si estaria bé també parar-se a pensar en la sort que tenim de tenir amb nosaltres uns prismàtics que ens permeten mirar endavant i molt lluny, fet que moltes vegades, probablement ni ens plantegem.

M’agradaria de tot cor saber la resposta al meu dilema, però és ben obvi que a tots ens hauria agradat saber-ho (tot) amb anterioritat, així que potser toca no mirar-s’hi tan prim i saltar a la piscina, ni que no tinguem ni idea de a quina temperatura és la seva aigua, hora d’aprofitar tot el que hem fet en aquest estiu que ara mateix finalitzat ja està i lluitar per ser feliços i fer-ne en la mesura del possible als que de més a prop o més lluny ens envolten en aquest, com dic jo hivern, que tot just ara comença

Arribades aquestes hores, quarts de quatre de la matinada, estic aprofitant el meu insomni per acabar una feina que, tot i que ara no ve al cas he d’entregar a finals de setmana, m’està fent fructífer aquesta “patologia” que tinc a les nits.

Ja m’ha passat altres vegades, doncs si tinc feina a fer a casa (no massa sorollosa, clar està), aprofito sovint aquests atacs de nocturnitat despert que tinc amb bastanta freqüència. Avui la nit està sent d’allò més profitosa, de manera que puc afirmar que és dels pocs cops en què n’estic content, encara que sembli una bogeria. Molts altres cops en la mateixa situació em poso davant l’ordinador a treballar i el cervell, a part de no voler dormir, tampoc vol treballar, però avui no està sent així.

I tenint en compte i l’alegria que m’ha suposat veure, amb aquest gran aplicació de Google que ens han posat a l’abast els allotjadors del blog per comptabilitzar les visites al lloc personal, l’allau (per mi, escriptor novell i modest) de visites que he sofert aquests últims dies, m’he decidit a escriure quatre línies per compartir amb tots i cada un de vosaltres aquest insomni i sobretot aquesta alegria. Ja ho vaig dir en la meva primera aparició, el meu propòsit amb aquests escrits és el de conéixer les opinions que jo, persona anònima, suscito en altres persones anònimes que llegeixen els meus textos i rebre-les en format dels comentaris que afegeixen al meu lloc tot enriquint-lo.

Una de les meves múltiples teories diu que hi ha dues maneres de conéixer una persona que són les següents. Una d’elles és conéixer el dia a dia, les reaccions, les actituds davant cada una de les petites coses de la vida i que és fruit de la coincidència, forçada o lliure, de gran quantitat de moments aleatoris. La segona manera i totalment diferent és sabent-ne les opinions i pensaments al respecte de tot el que ens envolta a fi i efecte de compartir-ho, debatre-ho o simplement anotar-ho. Aquest entorn web ens permet conéixer de molts de nosaltres la segona opció, fet que per mi li dóna molta importància.

En la nostra quotidianitat podem descobrir aquestes dues cares de tothom depenent de la manera en què afrontem cada moment. Si prenem una posició merament observadora (espectador passiu de la vida dels altres) aprendrem els costums mentre que si ens impliquem, preguntem, ens interessem, convertint-nos en un personatge més de la gran obra que representem tots plegats, descobrirem un món nou de sensacions, sentiments i opinions que ens permetran el que se suposa que és l’objectiu de l’espècie humana en cada ésser, seguir en el procés d’evolució i aprenentatge de l’individu que, en contra del que alguns pensen, no s’acaba en finalitzar l’època docent …

No faré un altre escrit després dels molts que se n’han escrit. Lamentable la manera com han portat això de l’apagada elèctrica de Barcelona però el meu escrit no va per aquí. Resulta que vaig ser un dels afectats, ara per sort, ja no ho sóc. El cas és que, aquells dies de foscor, sense llum artificial, sense internet, sense ordinador em van servir per reflexionar diversos aspectes de la meva vida.

El primer i més evident és sobre la gran dependència que tenim, malgrat les múltiples espelmes, de l’energia elèctrica en una gran ciutat com és Barcelona. Incomunicats cibernèticament, alguns també per telèfon donat que els novedosos i tan còmodes aparells telefònics inalàmbrics no funcionen sense electricitat, de la televisió on suposadament ens informaven (irònicament) als que no teníem llum.

La segona reflexió va ser el fet de la reflexió en si d’aquells dies donades les llargues vesprades solitàries pensant. Feia temps que no tenia tant temps per mi i me’n vaig alegrar, lamentant-me alhora de que quan tinc llum no ho faig pas. Això m’ha portat, ara que per sort ja torno a estar “comunicat” a dedicar-me una estona, potser abans de sopar, potser just després a analitzar-me, meditar amb mi, escoltar l’àngel i el dimoni que ens guien, el cap i el cor que ens parlen, balancejar-los tots i decidir per tirar endavant en diferents aspectes sobre els que abans no dedicava el temps que requereixen per ser qui jo vull i això m’ha ajudat a millorar algunes coses i començar-ne a millorar algunes altres.

Així doncs, en resum, podríem dir que l’apagada elèctrica m’ha encés no només per com s’ha portat des de la classe que democràticament ens dirigeix sino també, i més important, matitzant que no m’agradaria que passés mai més, com a persona.

Tenia un professor de religió a primer o segon de B.U.P. (l’actual 3er o 4rt d’ESO per les noves generacions) que per explicar-nos el que era un creient, un ateu i un agnòstic ens deia que a la resposta de “Déu existeix ?” contestaven cada un d’ells, “Sí”, “No” i “No ho sé”. Metafòricament sempre em va agradar aquesta explicació que podríem matitzar i molt profundament, però el cas que m’ocupa és que avui és un d’aquells dies que em fan ser agnòstic, però no davant de Déu sino davant de mi mateix i del món, entés com aquell conjunt de coses que m’envolten i voluntàriament o involuntària i d’una manera activa o bé passiva m’afecten els sentiments tan negativa com positivament. Què faig amb la vida ? Ho estic fent tot bé ? L’he correspost degudament ? El pragmatisme que omple el meu cervell fa analitzar totes i cada una de les hipotètiques situacions en les que em podria trobar tal com ho faria un jugador d’escacs. Però la vida té un matís al respecte i és que les combinacions que em deparen la propera jugada del meu rival, aquest entorn que comentava, són, absolutament a la inversa de com passa al tauler de 8 x 8, infinites. Estic complint allò que desitjava ? Inverteixo el temps que cal en allò que realment m’importa ? Què és allò que més m’importa ? La família, els amics, els diners, la carrera, aquest bloc, la senyora a qui he ajudat a pujar a l’autobús … Tots tenen cabuda, jo simplement selecciono en cada instant quin d’ells té el lloc més gran, el més petit, quins queden en el record. El que més em desorienta és que per molt que s’estableixi la famosa escala de valors, arribat un cert punt quotidià hi ha vegades que la perdo, no la trobo o simplement no la miro a l’hora d’actuar, fet que em fa pensar en la següent sessió d’autoanàlisi si realment serveix d’alguna cosa. Jo penso que sí però veient com es va desenvolupant tot i resumint el meu dia agnòstic, més aviat diria que, la veritat, no ho sé …

L’he llegit a centenars de vegades, el meu horòscop del dia, no perquè el busqui, sinó perquè apareix sempre al diari i la curiositat em crida a mirar-me’l. No hi crec. És a dir, és prou obvi que, segons l’època de l’any en què has nascut i degut a que vivim en un planeta que no s’està mai quiet, hem nascut sota unes certes condicions espaials que ells anomenen Signe. Fins i tot n’he sentit explicacions més o menys coherents al respecte de gent que se n’havia informat. Però el cas és que segueixo sense creure-hi. Però avui ha estat un dia d’aquells on el que hi deia podia esdevenir perfectament realitat, fet que passa de tant en tant. I m’he plantejat, com sempre que em succeeix això, tot el fenomen que envolta l’astrologia. És més que probable que existeixin uns textos plantilla amb alguns paràmetres variables que difereixen segons quin any són, en els que es basin els diaris per publicar la seva concorreguda secció astral, però com aconsegueixen aquest punt de misteri, d’ambigüitat, d’incertesa que fa que encertin tan relativament sovint algun dels nostres punts de futur ? Estic gairebé segur que és degut a que la nostra vida és un conjunt de sentiments alimentat per uns actes, nostres i aliens, relacions i decisions, també nostres i alienes, que permeten probabilísticament tantes combinacions que, anomenant-ne amb prou gràcia algunes cada dia i per tots els “Signes” a mode de vident futuròleg aconsegueixen fer-nos creure que només per una simple, que no ho és tant, alineació astronòmica, que no astrològica, existeix una relació directa entre tot el que hem fet fins ara i el que farem demà. Crec, d’altra banda, que la vida és alhora molt més simple i molt més complicada que tot això de manera que seguiré, com fins ara, sense creure en l’horòscop del dia quan em digui coses que no m’agraden i creient-hi fermament quan allò que se’m proposi sigui interessant per a mi. Al cap i a la fi, tenir una segona opinió sempre és interessant

Després de tot plegat torna altra vegada la rutina, una rutina que, monòtona ella, fa que passem la major part, i també la menys bona, de la vida, d’una manera més o menys mecànica. A la carrera que faig ens exprimeixen bastant el cervell i de tant en tant ens trobem alguna assignatura que és mecànica i ens alegra el pensar que serà senzilla d’aprovar com a tal. En la nostra presència en aquest món passa una mica el mateix, el camí més directe, el fàcil, l’obvi, el trivial, es fa el més planer i el que et dóna menys disgustos i també menys alegries. Algú em va dir una vegada que sense il·lusió no hi ha frustració… però tampoc alegria. Així que opto fermament per la segona opció, la de lluitar pel que vull arriscant-me a emportar-me algun que altre desengany perquè penso que passar per la terra sense pena ni glòria ens deixaria exactament en el mateix lloc que molts dels èssers no racionals, digueu-li minerals, plantes o animals que coexisteixen amb nosaltres al planeta i això no és pas el que jo vull per mi. No són pocs els que diuen que volen ser recordats quan ja no hi siguin, que està molt bé, però jo encara diria més, voldria haver sentit, al cor i no a les orelles, que he fet somriure algú, que he fet feliç un amic, que amb algun acte he aconseguit que algun dels individus que formen el tot humà hagi passat un dia millor. Les coses petites són les que et fan somriure i passar-ho tot plegat millor i amb això no vull dir que la vida sigui un vall de llàgrimes com deien bastants anys enrere sinó que les grans decisions, estudis, feina, parella, etc. es prenen raonadament i acurada però és en el dia a dia, en el minut a minut on podem cultivar allò que farà que aquest entorn que d’altra banda no hem escollit nosaltres, sigui una mica millor i ens faci, per tant, una mica millors a cadascun de nosaltres

Diu aquella famosa cançó que vaig sentir de nou dissabte i en directe. Ens posarem en situació, després de moltes setmanes d’exàmens, nervis, ungles que desapareixen, amics que s’enfaden perquè no truques, maldecaps, deshores i mal d’estómac de sobte, surto de l’última prova i em canvia tot de cop. Cotxe, amics, una casa a la platja, una cerveseta mirant el mar i tot comentant la primera xorrada que et passa pel cap, es genera una situació idílica, els músculs es relaxen, la mirada es perd seguint l’escuma del Mediterrani, les cabòries s’enfilen a les crestes de les onades i se’n van amb elles, aigua endins. Un passeig per la platja, una pizza amb els amics, moltes rialles, molts brindis i sobretot felicitat, potser passatgera, però felicitat. Deguda a la tranquilitat, al relaxament, al no haver-se de preocupar a quina hora has d’anar a dormir o de posar-te a dormir si vols tota la tarda, la sensació de que ets en un lloc, potser una mena de bombolla, d’on no voldries sortir mai. Dies després la bombolla es trasllada a Lleida, una tenda de campanya, una taula perfecta, ganes de molta festa, música en directe i bons moments amb els amics, tant els bons que m’hi acompanyen com els bons que faig allà. Paradoxalment, a mida que avancen els dies se m’esgoten les forces però em sento millor, assolint una desconnexió psicològica gairebé completa, aconseguint així carregar les meves pròpies bateries. Finalment retorn a casa, era un retorn anunciat, amb cansament físic, amb unes ungles que feia temps que no veia, però el record d’aquesta setmana fantàstica em donarà forces per estar a l’alçada del que s’espera de mi, tant el que volen els altres com el que vull jo, dos punts que van convergint a mida que retoco aspectes de mi que no m’agradaven i que amb l’ajuda de tots he anat veient. La subjectivitat del col·lectiu estudiat cas a cas i en conjunt, és la manera més objectiva de veure la realitat, jo em faig la meva realitat, sí, però jo la faig veient-la d’una manera i la resta del món, fraccionat en milions d’individus, ho veu a la seva. Compartir aquesta subjectivitat és el que fa créixer la gent i no només físicament mentre consumeixes la cervesa parlant de tot això, sino també i sobretot, com a persona

Se suposa que és un dia especial, cap a bo, els calendaris el porten en vermell rememorant el dia de descans de Déu en la creació del món i així s’entén que tothom fa festa. En èpoques d’exàmens com la meva i de molts altres en aquests dies, el meu calendari no entén de diumenges ni de dies vermells, per molt bonics, diferents i especials que siguin. Per mi ha estat un dia més, d’hores d’estudi, creació de resums mnemotècnics, breus, concisos i suficientment elaborats per poder-los repassar d’un cop d’ull i tirar endavant aquesta mena de proves de vida que ens presenten a la facultat en forma d’exàmens. Irònicament, amb un tros de paper imprès més o menys malèvolament, avaluen uns coneixements que, segons ells mateixos has de tenir per continuar amb la carrera. Sé del cert que no és tasca fàcil però no acabo de veure clar que sigui la millor manera de saber fins a quin nivell ha arribat cadascun dels, segurament nerviosos, alumnes matriculats examinant-se. Però no entraré ara en una lluita antisistema, no era el motiu d’aquest escrit. Sinó tot el contrari: avui ens hem reunit, uns anys més tard de separar-nos, els que formàvem un gran equip de futbol federat del que ometré el nom, i hem jugat un partit contra l’actual equip en qüestió. Deixant de banda el resultat, per cert, hem guanyat “les velles glòries”, s’ha vist com seguia intacte l’esperit de superació i d’entrega d’un conjunt que feia anys que no treballava per un objectiu comú sobre un camp de futbol. Entenc que hi hagi qui cregui que són “22 homes/dones darrere una pilota” però l’esperit d’equip, companyerisme, saber on fallarà l’altre per ajudar-lo, el que farà bé i poder acompanyar-lo, aporta molts punts com a persona a tots aquells qui ho viuen i dels que tinc la sort de formar-ne part. Avui m’he sentit bé, tot i que no estic en forma i encara estic adolorit, però bé, dormiré content i plantejant-me si realment allò que ens preocupa és tan seriós, si un simple partit de dues hores m’ha pogut omplir tant de satisfacció. Les coses petites, com va dir algú, són les que ens fan veure la vida més bonica i passar-la millor en cada moment. La resta de coses, passaran o no igualment. Al cap i a la fi, la vida és el que passa mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Quarts de dues de la matinada, diumenge a la nit, doncs sóc dels que pensen que fins que no vas a dormir no és l’endemà. Tot el dia ha fet calor, el sol il·luminava els carrers, dia d’eleccions municipals, els turistes passejaven orgullosos els seus conjunts nous d’estiu per la ciutat. Cap al vespre però, tot ha canviat, una suau brisa misteriosa ha començat a regnar i a fer esdevenir dubitatives aquelles qüestions sobre les que, només una estona abans, tenia tan clares les idees. Serà el clima ? Seré jo ? Serà la no-resposta d’aquells de qui avui esperava més ? Potser n’espero massa ? Qui sap. Jo, per descomptat i ara mateix, no. Demà, si el sol brilla de nou sobre tots nosaltres potser m’aclariré. Dominat des del principi dels dies pel pragmatisme, totalment contrari a les reaccions en calent, avui crec que he arribat al meu límit, però tot i així, m’he aguantat. Si demà, tot i el sol segueixo en la mateixa línia, serà moment de fer un punt i a part. Al cap i a la fi, la vida és el que passa, mentre fas plans per tenir-ho tot lligat …