“I si canto trist… és perquè no puc esborrar la por dels meus pobres ulls”. No es pot descriure millor el perquè del silenci un cop acabada la projecció. El perquè dels caps mirant al terra. El perquè del mal al cap, del nus a l’estomac.
La pel·lícula Salvador és una dolorosa operació de memòria històrica. A la gent que va viure l’època se li capgira l’estomac. No poden mirar enrere sense pensar… què hagués passat si haguessin fet alguna cosa per salvar a… Salvador Puig Antich.
Sobretot és una pel·lícula coral on, a més de Salvador, hi ha més personatges que et trenquen l’ànima. Cuca amb el vestit de núvia. La germana petita jugant a bàsquet. L’advocat que mai s’acomiada, que sempre marxa a fer una última trucada. El pare que no parla, que no pot suportar una segona derrota a la vida. El funcionari de presons maleint el nom del dictador. Els crits de les metralladores contra l’ambaixada espanyola de Toulosse. La por… que no s’esborra dels seus pobres ulls… És una pel·lícula que ens explica com és viure amb por. Però no només. També ens encoratja a superar-la.
Jo encara hi trigaria en néixer deu anys després de la mort de Puig Antich. No puc dir que per mi fos una història recent. Però ara la sento molt més propera. No és difícil. La por que es respira a la pel·lícula encara està sense esborrar-se en els pobres ulls de la gent. La por. La por a la qual sempre apel·len els nostres polítics per arrancar-nos els nostres vots. Perquè saben que és el punt feble d’aquest coi de poble. Si. Ja ho sé. La pel·lícula és dura perquè la por que es respira, la que es respirava fa 32 anys, encara està gairebé intacte. Meravelles de la nostra Transició: “Trátalos bien, algún día trabajarás para ellos”, li diu un funcionari de presons a un altra a la pel·lícula al veure entrar als detinguts de l’Assemblea de Catalunya.
No he pogut evitar recordar-me d’una de les meves experiències personals militants recents mentre veia la pel·lícula. Fa uns mesos van detenir un company meu per llei antiterrorista, amb l’únic delicte de tindre nom i cognoms àrabs. Companys, amics, veïns i familiars van organitzar la resposta, mobilitzant-nos fins que el vàrem treure d’aquell malson. La sensació d’afrontar-te a aquell monstre gris, tenebrós, que t’expulsa el seu repugnant al·lè fred al clatell… aquell monstre anomenat “Estat”. Tots teníem motius per témer al monstre, per molt que alguns ingenus es diguessin que “no passaria res si ell no havia fet res”. Es que aquell monstre va matar a Salvador, i a tants, tants d’altres…
Recordo que havíem decidit fer una acció per donar a conèixer el cas al barri del meu company. Es tractaria d’una cosa senzilla: repartit fulles explicant el cas, que ell era innocent i que se l’havia de deixar en llibertat immediata. Tots estàvem convençuts que calia fer-ho, però ens feia por la reacció del barri. Un detingut per terrorista, amb noms àrabs… Havíem de ser forts i aguantar lo que ens diguessin. Aguantar comentaris racistes, insults, etc. Al menys això creiem. La reacció del barri, sobretot de la gent més gran, va ser emocionant. Tots entenien la situació, tots ens donaven suport. Perquè? Perquè el poble té memòria. L’imatge de gent jove, a una plaça, repartint fulles per la llibertat del seu company els hi va abocar a altres temps quan s’emportaven a pares de família que només havien pecat de demanar un augment de sou. “Siempre han hecho esto. Hace mucho tiempo mataron a un chico joven con el garrote vil. De aquí, de Barcelona. Cómo se llamaba…”. “Puig Antich?”. “Ese! Creo que sí”.
Per sort el meu company va tornar a casa sa i estalvi. I amb més ganes de seguir lluitant. Perquè la por està entre nosaltres, a cada cantonada, a la tele, a les comissaries, asseguda al congrés dels diputats. I la por vol que nosaltres, la nova generació rebel dels nous moviments socials, siguem la propera derrotada. Primer el pare de Salvador a la guerra, després el seu fill al garrot, ara nosaltres hauríem de plegar i tornar a casa. Ja se sap que “fer política” en aquest país es cosa perillosa. Si t’enfrontes, perds. Tothom ho sap, tothom ho diu. Com li va passar a Salvador.
“I si canto trist és per recordar que no és així des de fa tants anys”. I no, no ha passat tant de temps encara. Que serveixi aquesta pel·lícula per superar la por, per encoratjar-nos a la lluita. Per aconseguir el món sense classes que volia Salvador. Tenim la sort que el nostre enemic es vell i covard, que ha de fer girar el cargol amb força per tallar-nos la respiració. Però, tot i així, sempre escoltarem a algú que cridi per nosaltres que Franco és “un fill de puta”. Perquè Salvador tenia raó, “mentre hi hagi vida hi ha esperança”. Hi ha esperança. Salvador no va morir del tot. L’esperança brilla al final de la pel·lícula, als títols de crèdit, mentre un joves manifestants francesos porten una pancarta contra el CPE. Salvador va estar allà, i estarà a tot arreu on portem la flama del combat per un món sense classes…
18-9-06
0 Responses to “I si canto trist…”