Cristian

El llatí es parlava en diferents territoris de l’Imperi romà, va anar perdent cohesió, i va començar a diversificar-se, així va començar a rebre la influència d’altres llengües. Al segle v, els pobles germànics van iniciar l’ocupació del territoris de l’Imperi romà. L’invasió dels visigots  no va comportar grans influències sobre la població, amb el temps els visigots es van integrar a la població, lingüísticament van acabar adoptant el llatí. Els francs s’establiren a la zona de
la Catalunya vella.

El català ha conservat força mots de lèxic comú, topònims i antropònims germànics, per exemple: espia, treva, bandera, gana, escuma, baró, ban, roba, randa, sàrria, etc. Molts arabismes que es van introduir en el català designen elements de la vida quotidiana  com per exemple: Vegetals- albercoc, albergínia, alfàbrega, alfals, arròs,  llimona, safrà. Obres de canalització i construcció, materials- sèquia, sènia, nòria. Atuells domèstics- catifa, matalàs, setrill, aixeta. Etc.

L’ocupació musulmana de la península Ibèrica, va començar l’any 711, constitueix un fet molt important per a la configuració lingüística del territori, perquè va tenir lloc en el període de formació de les llengües romàniques. La presencia àrab no va tenir la mateixa durada en tots els territoris, a
la Catalunya vella el contacte va durar uns cent anys, a
la Catalunya nova en va durar uns quatre-cents. Els monarques carolingis  van emprendre o formar un nucli intel·lectual en el seu imperi a la vegada van proposar de recuperar el llatí clàssic això va posar en manifest la diferencia que s’havia creat entre la llengua parlada i el llatí clàssic. Les primeres mostres de llengua catalana es troben en els textos redactats en llatí.    

El resum del que diu el autor és que Espanya al segle XX vol igualar-se económicament i també a l’ambit polític amb Europa, i això es observat per els països europeus.

Catalunya destaca com una de les comunitats que volen tenir el seu reconeixent nacional, existeix el “fet català”que constitueix una condició necesaria.

El fet català esta format per un territori, una llengua, una cultúra comua i un conjunt històric innegable però tampoc sense haver arribat a implantar un estat-nació.

La part de l’oceà també succeeix això, un espai territorial ben definit per les proteccions terrestres i sobretot per l’orientació marítima.

Per tant podem arribar a la conclusió que “el fet català” esta definit per un territori (Catalunya), un llengua (el català), una cultura molt rica i un gran conjunt históric, que en conjunt fan posible de fundar una comunitat rica i estable en el seu conjunt.

En aquesta redacció parlarem de l’origen i evolució social de la llengua catalana .

El mot Romània s’adopta al conjunt de territoris en què és parlada   una llengua derivada del llatí és a dir , una llengua romànica.

Les llengües romàniques actuals són el galaicoportuguès el castellà , el català , l’occità , el francès , el retoromànic  , l’italià el romanès i el sard.

Les llengües romàniques es poden classificar en dos grups diferents , l’oriental i l’occidental.

El grup de l’oriental es característic pel manteniment dels son oclusius sords intervocàlics i formació del plural sense-s. El grup de l’occidental és característic per la sonorització dels sons oclusius sords intervocàlics i formació del plural en-s.

La romanització es el procés d’implantació de la cultura de Roma en els territoris que van entrar a formar part de l’imperi Romà. El procés de romanització va ser lent i va tenir comportaments diferents segons qui territori , els pobles costaners van assimilar mes ràpidament la cultura que els de l’interior. L’imperi va aconseguir una unitat de política i la unitat lingüística a través de la llatinització.

El llatí la llengua que imposava l’administració , l’exèrcit , el comerç , l’ensenyança i les manifestacions tots dirigides a la vida romana.

La sociolingüística és la disciplina que estudia la relació entre la societat i el llenguatge, tant en la manera amb una comunitat usa la llengua amb els trets culturals que es poden deduir del discurs. La sociolingüística s’ocupa tant dels usos afectius com del simbólics així tots els canvis estructurals que són l’objecte de la lingüística històrica i tracta d’explicar el fet mateix del canvi, mentre que la lingüística estricta es limita a la descripció de la forma.La sociolingüística és la disciplina que estudia la relació entre la societat i el llenguatge, tant en la manera com una comunitat usa la llengua con els trets culturals que es poden deduir del discurs. La sociolingüística s’ocupa tant dels usos afectius com del simbólics així tots els canvis estructurals que són l’objecte de la lingüística historica i tracta d’explicar el fet mateix del canvi, mentre que la lingüística estricta es limita a la descripció de la forma.

A Espanya les primeres regions que hi arriba és a Catalunya gracies al catedràtic Antoni Maria Badia i Margarit.

El bilingüìsme és un fenomen que es dona quan una persona parla dues llengües, un a nivell culte i l’altra a nivell col·loquial.

La diglòssia és una situació que es dóna quan, en una societat donada, hi ha dues llengues relacionades de forma propera, una de prestigi alt, que s’utilitza generalment pel govern i en texts formals, i una de prestigi baix, que és normalment la llengua parlada.

El conflicte lingüístic és un terme de la sociolingüística que expressa la tensió conflictiva entre grups en què les diferències idomàtiques esdevenen el símbol fonamental de l’antagonista.

A Espanya les primeres regions que hi arriba és a Catalunya gracies al catedràtic Antoni Maria Badia i Margarit

El bilingüísme és un fenomen que es dona quan una persona parla dues llengues, un a nivell culte i l’altra a nivell col·loquial.

La diglòssia és una situació que es dóna quan, en una societat donada, hi ha dues llengües relacionades de forma propera, una de prestigi alt, que s’utilitza generalment pel govern i en texts formals, i una de prestigi baix, que és normalment la llengua parlada.

El conflicte lingüístic és un terme de la sociolingüística que expressa la tensió conflictiva entre grups en què les diferències idomàtiques esdevenen el símbol fonamental de l’antagonista