D’esferes

Tuesday, 11/01/2011 (11:04)

D’aquelles set esferes que hi havien,
la guerra me n’ha llevat cinc,
i del substraent delator me’n queda, més que una amarga agonia de punçades,
una remor del potencial balafiat.

De les tres aquelles, de les que soles no valen res,
me n’he venut unes quatre en operacions de característiques adimensionals,
tensament viscudes, una rere altra, totes les possibles fòrmules de ferides a l’acomiadar.

Tanmateix me’n quede una per a mi, pobra, sola i rogolosa,
pel partir de gel al cor que a l’inici
una brisa que la va glaçar,
ella, tranquila i plorosa és conscient
de la decadència que destrossar-nos esdevé.

Quietut

Tuesday, 07/12/2010 (01:01)

De la apacibilitat a la rutinària facilitat, com una quietut felina a l’espera infinita de cap acció sobressaltadora. Un standby perllongat.
De vegades passen les coses, però són oasis en el turment en calma del subconscient sedat.
De vegades no passen, les més voltes, i  cada segon decanta la balança positivament de la probabilitat cap a l’esdevindre però no li fa pressió a la casuística real: no està regida per artificis operatius ni per pedaços algèbrics.
Les espurnes, vares, llesques i totes les anecdòtiques matèries de l’existència ideal sobrevenen irremeiablement subjugades als designis d’allò que és per se.
Canvi de branques per neurones.

Al psicòleg

Sunday, 21/11/2010 (07:42)

-Llavors admet que jo sóc el miserable?

Sunday, 22/08/2010 (13:57)

Per Tutatis que es troba allí displicent.
Com l’escultura de redona, afablement freda i disposada a tot,
a excepció del misteri, les penes, l’angoixa i les ganes.
I les llàgrimes
mentrestant, de la realitat paral·lela, enverinades
i que tremolen amb la por de la devastació que duran a terme
inexorables.

Quant de greu és l’atracció mundana!
que empeny ingents quantitats de líquid ocular
per galtes, mànigues de camisa, pell irritable i terra roja.

De probetes i sintaxis

Sunday, 08/08/2010 (07:33)

La generalitat dels elements d’acció es composa abastament de les dicotomies bàsiques,
desicions que conformen el caràcter i que no poden anar de la mà de la unidireccionalitat manifesta,
gestos implícits en els elements clau que conformen la nostra petita contribució a la chaos theory.

La tria, pròpiament dita, sovint s’implicita per ella mateixa,
i altres cops, la mundana situació corporal ens hi aboca semiconscientment.

De probetes i sintaxis és l’analogia de la dicotomia.
Pensament irracional, enamorar-se doblement i sacrificar-se sense aspirar a cap objectiu ulterior.

Condició humana

Friday, 30/07/2010 (01:05)

El lego de vèrtebres em rebaixa a l’inframón, recordant-me dolorosament la meua manca de deitat,
i mentre tus, per la boca se m’escapa la dignitat de la perfecció humana,
esquinços i migranyes, moradures i còlics,
i l’ombra més temuda dels humanets com jo: la hipocondria.

Saturday, 26/06/2010 (03:50)

Sovint m’alce, del llit, bé, gairebé cada dia, però molts d’eixos dies de vertader profit, segons un stablishment nihilo m’envaeix la sensació d’estar al lloc equivcat, de pensar que el poder de la vida és suficientment actiu com per fer-me moure dia rere dia, però que qui no té la força suficient és l’apartat casuístic de lligar-ho tot i fer que tinga sentit.

No sóc conscient, però, de si estic servint per a la coherència de tercers, però la meua manca d’humiltat fa que, en paraules tècniques siga una inoqüitat, o simplement me la sue. I en tot cas no s’entendria el balafiament de capital humà per a construir coherències als que realment tenen un master plan i que es composen de les mateixes misèries materials.

Sent sincers, en el cas que la divinitat existira, seria una alenà ben forta el que ixiria de les meues entranyes. Formar part del formiguer d’algú superior no és com pujar al dragon khan, però un s’aconforma si l’ésser creador de la llum, l’usa per enfocar-la a un mateix encara que la seua omnipresència m’indigne al pensar que l’estic compartint abastament.

Per això quan m’adintre a una vasta natura i em trobe amb un rusc, a primeries el veg desubicat, i un diferencial de temps després ja m’entren tremolors que em transporten a la vida plena. I no deixe d’admirar el seu ball mentre em fa agònic, i com l’observador canvia les allò observat, m’allunye amb la imatge mental que han canviat el seu modus operandi per un d’hex-agònic. I torne a tremolar.

Incandescències al XXVI

Sunday, 09/05/2010 (15:30)

La unitat d’aprenentatge/em fa tremolar/el XVIII: segle de les llums//
XXVI/i per molts anys/segle de les incandescències/vull creure//
no sols pel mineral/del V-3293/l’iridiscentment eterna unitralita//
[que emana energia atòmica/13 graus celsius]
sinó/sistema social/reforma salarial última/renovat ateisme//

Feina erradicada/voluntarietat//
Somnis de grandesa/immensitat de mons//

[/Abstracció]

A la vora de l’oceà/al teu món/cel color diamant//
l’èsser que estime//
re-bateja sobradament jaciments/mirada/silueta d’humanoide eixerit//
de les pedres recòndites/d’aquest segle///

Seccions d’esferes

Friday, 30/04/2010 (15:53)

Seccions d’esferes en contactes regulars,
d’infestos i magnànims fluxes interiors,
tremoloses analogies al cosmos,
i a les subatòmiques partícules
que recobreixen la realitat de misteri n-dimensional.

Massisses, en general, per algun exerminador de bons propòsits
i de tall net, sempre perfectament circular,
com la maledicció primigènia allà per l’Edén.

Cobreixen el desfici amb una beneïda capa de pols.

En canvi…

Saturday, 20/03/2010 (07:38)

Fariseus tots, incompetents, amb la mirada com acabada d’arribar de la fosca, la víscera, les necessitats, i totes les altres formes de vida cerrils, anades, tergiversades i punyents.

Cadascú viu la vida que vol.

Però tots tenim immersa, essencialment, apocada una ànima externa manipuladora, vehement, sacro-santa per a alguns, infinitesimal per a d’altres, un encanteri o un ésser humà desenvolupat extremament.

No patiu, no serveix de res patir.

Callareu, s’amagareu, cridareu els menuts i plorareu, sinuosament s’esvaïreu i deixareu abandonat el vostre estimat esquema mental d’ahir, que sols serà una polsosa, inconstant, històricament atractiva ucronia que sols farà bonic als noucentistes mobles i caps de les gents que mai mudaran.

I en eixe moment ens crideu, i ja estarem en igualtat de condicions.

Els ous tsaristes II

Thursday, 28/01/2010 (17:06)

(Primera part ací)

En efecte, plovia, i el cadàver començà a maldar per sortir d’aquell estat lamentable i convertir-se en sòl, pedra i natura. “Necessitaria un soterrar” murmurava l’exercit de filòsofs congregats, mentre l’objecte tetradimensional anteriorment anomenat ou número dos es passejava ufanós per tots els seus plans d’existència.

Hom podia pensar en la malenconia de l’estampa allà produïda, però res més allunyat dels sentiments que tenien els graciosíssims animalets del bosc, que esperonats per una xarxa tròfica altament defectuosa començaren a salivar de manera obscena a l’espera d’un bon moment per a llençar-se a devorar al difunt.

L’alineació d’animalons amb intencions tan indecents fou un catalitzador eficaç per a la desbandada multidireccional dels empiristes, nihilistes, marxistes i totes les altres formes humanes amb capacitat de fugida, quedant a escena un crit de femella a la manera de veu en off, probablement pertanyent a un altre conte paral·lel.

L’aristotelifàgia haguès sigut imparable de no ser per la nostra amiga planifòlia que, com es pot imaginar, amb gran dificultat, vagà pel món amb tanta lentitut que se li aplicaren velocitats relativistes inverses, arriibant a una hora més que acceptable amb els set trossos esparcits de l’ou tsarista primigeni i convocant al drac màgic venedor d’assegurances.

Era un reptil alat de color verd, impúdicament nuet, amb les úniques excepcions d’unes ulleres de pasta i un maletí. Parsimoniós obrí el contenidor burocràtic i es passà una estoneta murmurant cantarelles en veu baixa fins que amb un gest triomfal extraié un paper gris amb una firma.

Pel que es veu, un mitocondri, habitant d’aquella contrada allà en la època en què tenia atemoritzada tota la fauna per ser el més voluminós, havia signat un paper abolint el dret pel qual els “xoriços d’enterra eren caca” (no, el senyor Pompeu Fabra tampoc havia nascut).I amb el benentés que dit contracte no havia preescrit, prohibí a dentellades, foc bucal, i sacsejades d’ales, l’execució de les intencions de la plebs.

El drac així evità que tan digne cadaver fóra menjat pel habitants del bosc, donant-li una trascendència brutal en l’honor de ser podrit i trepitjat per hordes de turistes nipons.

Wednesday, 30/12/2009 (16:47)

I ací em trobe, havent viscut més de 4 dècades de sofriment, acabat de dutxar però sentint-me desfet, devaluat, defallint per moments, davant de l’objecte més preciós que hom pogué mai concebre. I tinc opcions, i tant que en tinc!

A més, tinc una bengala: sempre he trobat atraient morir per un objecte no pensat per provocar tal letalitat. I també puc evitar-me a mi mateixa, amb tot el que això suposa, de multiplicació d’opcions, però en quina mesura les contolaria totes?

Mai les he controlat totes, ni, per suposat el atzarós camí de la pólvora ente el curt tub de cartró massissat per cola barata, ni la sensació d’estar evitant res d’important.

I de l’objecte preciós apareixes, aparesc, dient-me el que ja he sentit fa una estona.

-Sempre he cregut en les dualitats – em dic mentre li apunte al meu alter ego- eres com una broma pesada amb tinys surrealistes d’experiències extracorpòries mal cicatritzades.
-I tu un mal assimilador de suggerències sensates.
-Però jo tinc la bengala- i en eixe instant li l’encenc al cap i li’l rebente, tacant una altra vegada de sang futura l’objecte que més joia i pena m’ha donat en la vida, i tacant-me la roba i la pell i el ànims.

I com més em dutxe més brut em sent, però ací em trobe, encara jo, i de moment sols jo.

Naturaleses

Monday, 09/11/2009 (07:22)

I es suma una visió més al pleniluni
una plena d’estampats vistosos,
que asserenen les marees
quan repten golafres i llòbregues.

I un raig solar cau atemporal a contrapeu,
el creacionisme d’un matoll fa la fotosíntesi
amb un arc de Sant Martí.

I crema, com crema l’estació de la tardor,
esdevé la definició de calor,
terra, mar i aire n’hi deixen pas
i el foc es refugia.
Entre febrer i març.

I l’olor de la sèquia truca a un tros de quars
- Sempre em fas el mateix- diu el mineral
-No, ara tinc envit.

I un arbre s’oblida d’armar els pilars,
amenaçaun castell poderós, dels de tota la vida
de sorra. Del nervi es descobreix la fusió nuclear
però no fa soroll

I treu espurnes la pluja,
en contacte amb el cel rogent.
No comprèn que està caient
horitzontalment.

I dos artròpodes són ballarins
trencant estereotips.
Tots contents en la fita
menys la pedra, sa casa, que es clavilla.

I una vall important demana audiència.
Es pregunta per què té forat,
i que pre tot i per tot vol ser mascle.

I si algun cop, un horari es destrueix
els àtoms que el conformaven
ja haurien fet tard, onsevulla que vagen.
Per sempre.

I es troba un estel fugaç
incandescent amb el creador.
- Quins jocs pretens amb l’univers?
- Senyor, no em frene,
no veu que ja està quasi partit en dos?

Conductes de sanejament

Saturday, 31/10/2009 (05:33)

Les excrecions, llevant honroses excepcions són sovint perseguides per incessants indexadors de la vasta xarxa googlealienada. Sense anar més lluny, un dels nombrosos microbots que poblen les arquetes properes al meu subsòl es va atrevir a emetre’m una mirada metàl.lica just abans de furtar-me la meua obra fecal. Fou tens, no me l’esperava. No era feliç, això es veia. Me l’imagine tornant de la feina cap a casa i m’entra tendresa i oïs. Però hi ha qui necessita aquesta informació, hi ha que ordenar-la, classificar-la i eventualment jerarquitzar-la per a que aparega correctament ubicada en l’infreqüent cas que algú en precise el seu estudi. La multinacional d’internet ho fa a gust subcontratant a empreses asimovianes que exploten a treballadors silicats sense drets bàsics. Ningú es queixa mai. Però ells procuren agraciar-nos minimitzant les inevitables rodes de camió que els nostres excrements deixen per recordar el camí cap a casa i mentrestant ploren perque saben que ens estan raptant les nostres criatures i no les anem a tornar a veure mai més.

Ahir vaig vore un estel,

Sunday, 16/08/2009 (10:25)

estel de la marinada en una hora morta,
morta de fred i gèlid cor de super-nova,
nova forma d’amanir l’amargor de l’ésser,
l’esser viu que s’escola rere aquella dona,
i dóna albir a la fugaç i nostàlgica estona,
estona manllevada en un diferencial de cel.

Dret de veto

Tuesday, 28/07/2009 (05:07)

Esgronsant-se estava, la nena del veí, impàvida, a mercè dels quatre carrils, anada i tornada, de cotxes que tenia al seu voltant. Se sentien uns sorolls, més que de motor, dels aparells refrigeradors dels aires acondicionats dels assistents protagonistes al seu propi sant martí. La cadireta gronxadora cedí i plorant es quedà al terra la nena del veí, i cap de les quatre cerrils vies modificà la trajectòria ni el mòdul de velocitat. Sols d’una finestra baixada sonà un: “vols ajuda?”, seguit d’un “tanca la puta finestra que entra la calor!”

Claustrofòbia

Sunday, 07/06/2009 (12:01)

Ferment de sola
de sabata vella que mai no
ix de casa,
i bull, si, i molt, quan la
porta oberta sols rebota
l’aspror
d’unes burilles de dens tabac
i un mocador ja negre.

Refrega vigorosament el cos
contra elements immobles,
decorada garjola i cassettes
gravats amb ultrasons,
mala postura.

Queden les fitxes d’un
joc vell, que vibren amb el desfici i
el fàstic, quatre de negres,
verdes, quatre
i quatre grogues,
tres roges, un dau
i… jo.

Vida exemplar

Monday, 25/05/2009 (14:05)

S’ajup, s’alça, corre cap a la finestra, es recolza a l’àmpit, mesura forces, compra per catàleg, baixa les escales, somriu entre dents, s’esgola per la claveguera, es banya, compra un micròfon, guarda el rebut, torna a casa, descansa, rep la trucada, es vist, un accident a l’artèria principal, una tuneladora, torna a la claveguera, demana ajuda a Donatello, surten cinc de la tapadora, ho retransmet, ho solucionen, torna a casa i s’adorm una April O’Neil satifeta.

Ascetes del benzé

Wednesday, 15/04/2009 (11:49)

Vida contemplativa seguida d’una cita dita per una proscrita que perilla,
anàlisi, físic, de l’infinit silici immisqüit sine die, per l’inici del cul.
Sóc jo, poregós i plorós, i em fot fortor el metall fos amb sang,
que raja i assaja la marca eterna de la vida i torna en forma de sort.
que raja i assaja la marca coenta del cor roent i de lluny se sent: mort!

(Com una campanada alada a ritme de fada)

Sunday, 01/03/2009 (19:49)

“Escolte’m senyor metge, el meu marit no es troba bé, necessite que li pegue una miradeta a la testera, ja m’entèn, al crani, a les idees. Crega’m que tinc raons per creure que té indicis d’agafar una malaltia d’aquestes que vosté anomena degeneratives i que jo en dic perdre el trellat…
<<Em pregunta que on és el meu marit? A casa! no m’entèn, ell no ha de passar consulta, no es mou del sofà de casa, però no es pense que té les cames de la mateixa manera que té vosté eixos pòsters de persones despullades i seccionant-ne les entranyes, no, ell les cames les utilitza, camina molt, però inexplicablement només acabant de dinar, per anar al bar i no haver d’escurar.
<<Ell no creu en la seua malaltia, però jo que me l’estime molt, em preocupe, i per això he matinat per vindre ací. E$ls sacrificis que fem les mullers, les d’abans, no com les d’ara que no mouen un dit pels seus marits -o companys sentimentals, que hui en dia està tot molt rebolicat en assumptes de nomenclatura- el cas és que tinc el putxero al foc i tampoc vull fer-ho llargós, aniré al gra: ha de visitar al meu marit a casa. La meua neboda, la Roseta, la menuda del meu germà sempre em diu: “Tia Francesca, el metge té un horari de visites a domicili, no cal que el moleste a les nou quan obre consulta totes les setmanes” i jo vull aprofitar-me d’aquest avantatge que la nostra gloriosa i eventualment deficitària administració de sanitat brinda per tots els avançats en anys i alguns altres que llucifer tria. Llavors, si poguera vosté demà venir a ma casa… ja sap on visc no?, a pegar-li una ullada al meu Cullerot de Sèquia -nom carinyosíssim, no es pense malament- doncs li estaria eternament agraïda.
<<Una cosa més, senyor metge: haurà de controlar la seua indumentària. Conscient en sóc de la higiene que proporciona una bata de les característiques que vosté duu ara mateix, però necessitaria que es vestira, com la gent de l’ordre anomena, de paisà. Una minucia, senyor metge. De fet, si no duu aparells que puguen espantar al meu marit, millor, ja se sap, a certes edats millor no arriscar-se a un cobriment de cor degut a una agulla massa llarga, o a una eutanàsia prematura per mostrar un marcapassos. Preferiria que, a més, no mencionara la seua professió. Des que el meu Antoni va perdre el treball als anys 70, ha agafat una mania incerta a allò que s’anomenen popularment com professions liberals.
<<O siga, el que li demane, clar i ras, es que si vosté, per favor -sóc molt cortesa, ho sé, però les coses es demanen sempre amb educació, no creu?- és que vinga demà a veure al meu marit com si passara per allà a fer la visita del té. Li ho pregue, em preocupa molt, fa coses molt estranyes, l’altre dia començant a fer un sudoku, quan a d’ell les coses d’escriure més bé li repugnen, un altre dia, comprant-se una cervesa més cara que la de la marca blanca. Són petites coses que soltes no són res, i que li les hagués passat per alt si no hagués passat d’ací (matrimoni significa sacrfici, fill), però el que va fer ahir ja va encendre totes les alarmes. Jo solc passar per davant de la porta del bany mentre el meu marit fa les seues necessitats. No em perdone aquell dia que se li va acabar el paper i jo estava estenent i el pobre va haver de gastar una diez minutos per salvaguardar la seua higiene i dignitat. Per tant, estic atenta dels moviments que fa el roll de paper, tant que, sense cap intenció estranya més que controlar la quantitat gastada, mire pel pany de la porta a veure com es desenvolupa l’acte, per a molts, indigne de torcar-se el “coccis”. Ja m’entèn. Doncs bé, la meua afició, i la d’ell que sap que estic darrere la porta encara que es faça el despistat, és la de comptar quantes porcions de paper pretallat agafa en cada escomesa, siguent el nombre de quatre el que sempre ha utilitzat, per la seua propietat de poder-se dividir per dos, dues voltes. Ahir, però, i durant les tres agafades de paper es va descomptar i en va agafar cinc, quedant-li els talls lletjots. Ara em segueix per on vaig? No està bé del cap, ha de tornar als canònics quatre trossos. Ho ha de fer. És un desperdici que n’agafe cinc!