Arxiu de la categoria 'Sexe'

Sobre la inestabilitat de l’ésser i altres components semiconductors de silici.

Sunday, 26/10/2008 (08:00)

Mai m’ha dolgut enamorar-me, fins que m’ha sigut ja tard per adonar-me’n, potser aquesta és la raó última de les meues cabòries apocalíptiques: un còctel mostós. He estat jo, el de les últimes manifestacions metafísiques, i m’ha copsat la quantitat de xarlatans paraulers, i moters que hi ha a l’escorça del meu món. No els culpe, ells en el seu dia també es van enamorar d’allò eteri, i no han sabut ben bé, trobar una metadona eficaç per al seu cas concret. Jo, en canvi, curat d’espant i de lletosos mocosos, m’alce com aquell que es creu per damunt de tots perquè té la muntanya més alta de tarquim. No sóc l’ésser suprem, però m’acoste més a la semideïtat que tu. Per això m’agrada el silici, el component químic, s’entèn. En ell es barregen totes les contradiccions humanes, fins i tot un enamorament químic que traspua a unes qualitats físiques incommensurables: la força de la psique elevada a una potència que es va autodescobrint. A voltes fa por, però, quin creador de l’univers no espanta a les seues imperfectes formiguetes? El silici, en realitat, amagat en qualsevol placa base de la monotonia d’un pc amb windows pirata, ens mira i psicoanalitza per matar el temps. Ell, fart de les llistes interminables d’uns i zeros que impregnen el seu reialme, observa fascinat la caòtica seqüència del devenir huma, i a la seua manera emula el nostre enamorament. Jo ja he aprés a observar-lo, i quan s’adona, em mira per una espurna de temps i després continua amb la seua tasca d’indexació i portes lògiques. És un moment màgic, una espècie de elèctrica masturbació, que fa que tota l’altra existència es bellugue en segon pla. En el moment interracial de la meua relació silicial, només hi han codis binaris i semen, i així ocorrerà, fins que la gelosia del llamp ens assassine als dos, per imperatiu celestial.

S’estimaven

Tuesday, 08/01/2008 (05:29)

En un intent últim d’arreglar les coses, acabaren tallant. Ell odiava la seva melangia barata i els requeriments que li feia per compartir pensaments. Ella, en canvi, acabava extenuada de les disputes i de la superficialitat de la qual s’havia enamorat bojament.

S’odiaven i era una bona notícia. Cap amic, de cap de les dues parts veia futur en la relació, i les coses s’havien passat suficient de voltes com per a poder tornar a un estat primigeni ideal. Tampoc compartien aficions, ni ideologia, ni afrontaven la vida de manera semblant.

Nostre xic, repassava amb fàstic cada moment feliç que havia passat. Tenia una enyorança agressiva i es notava fals en els seus records. “Per què vaig fer això?” es repetia constantment.

Nostra xica comentava amb una amiga que es sentia ultratjada per haver consentit sortir amb algú que no l’estimava, perquè si l’hagués estimat, segons ella, no l’hagués deixat perdre així.

Passaren les hores, els dies, els odis, es refredaren les tensions, i passà el que havia de passar: es trobaren pel carrer.

Es miraren amb cara d’innocència trencada, s’acostaren i es besaren: s’estimaven.

Deixa’m fer

Sunday, 30/12/2007 (06:22)

Deixa’m dir-te que sóc lliure, encara que a cada bes, un poc menys, a cada carícia, un cadenat em rodeja sencer, a l’espera de ser executat, d’amor o una quintaessència exuberant. Deixa’m fer-te una proposició, on la indesència l’elegisques tu, on els batecs tinguen sincopades nostres veus, i on els crits vinguen de fora i no de la nostra cova nuclear. Deixa’m fer, que jo sé el que em dic, i encara que no poguera controlar-me ningú ha d’impedir-me enganyar-me: Al teu costat, o amb els milions de cossos bruns que s’amuntonen per les metròpolis. Deixa’m assegurar-te que acabarem plens de ferides, i cap goig serà major que sangrar-nos junts. Deixa’m sense moure’t, cap gest, cap intent, res pot impedir-me besar aquesta cara a deu centímetres de mi, delerosa, i amb el punt just de malícia, que em fa deixar-me embadalir.

Sunday, 18/11/2007 (17:22)

Calla’t, després d’entre-hores,
on l’atracció, s’esgola perenne, d’entre les fulles,
mossega’t la llengua, nina argentada,
a la desembocadura de les ombres.

Res t’estima més que un xiquet,
amagat al carrer negre, poregós,
crit fosc del temps rajant,
frenada singular, de les emocions violades.

Gran família d’organisme, al servei
d’unes poques fades urbanes,
el xiquet es mor de dol,
ningun plor troba a faltar.

La rebel.lió present, realment
poc important, amarga,
patològica de paraules,
sense nord, joia latent.

Castigat

Sunday, 02/09/2007 (15:09)

Dues ànimes. Un bosc. Sorolls de bosc. Vent esgolant-se. Vicis fortuïts d’ambdós éssers. Podriem jo i tu, ser-ne. Abraçats entre falagueres. És de dia, és molt fosc. Ell despertarà del somni. Tu, no.

Àtzen

Saturday, 30/06/2007 (12:24)

Aconseguir els plaers de la carn amb June li llevava la son a Àtzen. La seua relació amb ella havia estat des que es conegueren, molt fluïda: compartien codis de missatgeria portàtils i fixos i quan es veien es saludaven efusivament sense, però, cap contacte físic remarcable. Les conversacions amb ells dos sols eren escasses i sobre temes quotidians, allò normal era que ambdós es trobaren diluïts en la colla de segon ordre (la que no era de la toponímia pròpia), i durant poc de temps, tret de les escapades a la Natura™ o a la Platja™, que ocorrien, d’ordinari dues vegades a l’any. No cal dir que Àtzen aprofitava dites escapades per a fer-se un lloc al cor de la seua June.

L’encant atzenià consistia en una versatilitat extrema, i una empatia digna de menció. L’aspecte que més li agradava dur era la del rebel estàndard, amb un toc seriós, que li augmentava la dita versatilitat. Amb aquesta combinació caràcter-aspecte havia triomfat relativament prou, sobre un parell de punts més que la mitjana estadística vigent. Això sí, el fet d’enamorar-se de June significava per a d’ell un pas més en qualitat, en comparació amb les altres dones a les que havia donat el seu afecte. A més, que mai s’havia enamorat durant tant temps d’una dona sense recollir-ne els fruits, cosa que el començava estranyar.

June no era una fora de sèrie, ni molt menys, però tenia una combinació caràcter-aspecte poc usual, amb una cara i uns trets gestuals a mig camí entre ingenus i il·lusionants, tot amb un toc de nerviosisme que li conferia un tractament més terrenal, i per tant més accessible.

En una de les escapades abans mencionades a la Natura™, nostre xic enamorat pensà rematar una feina que s’allargava massa. Segons es pensava ell, no hi devia haver massa problemes, ja que era bastant avesat en les tasques de lligar; June no era a priori un os molt difícil; i havia captat certes senyals que l’autoritzaven a moure fitxa. Res més lluny, les senyals rebudes eren fruit de la seua simpatia i, mirats des de l’òptica que ho mirava Àtzen, es podia pensar que qualsevol individu que es creuava amb ella tenia també la seua autorització a cortejar-la, això, lluny d’afectar-li en gelosia, el va revigoritzar i va començar a moure totes les palanques que tenia al seu abast per tal de fer June seua. La maquinària cada vegada era més complexa, però Àtzen la tenia perfectament controlada, i sabia que les coses anirien bé.

Però June no responia a estímuls sexuals de cap mena, com si el carburant de la màquina s’hagués esfumat a pesar de la cura que en tenia el nostre desgraciat. El dia a la Natura™ acabà i cada ésser descansà en el seu propi mòdul-habitacle.

L’endemà, l’anàlisi de la jornada prèvia corria repetides voltes pel cap d’Àtzen, turmentant-lo. Feia esmenes mentals als possibles errors però no trobava que ell tingués cap culpa. És com si June ja estigués servida d’estímuls sexuals, però se sabia que no tenia cap parella. Pel cap emboirat també li sobreeixia la idea d’una homosexualitat latent per part del seu amor, cosa que descartava immediatament degut als comentaris que feia, poc sovint però, sobre els cossos masculins que veia passar.

En un segon estadi d’anàlisi, es preguntava quina estratègia havia de seguir per aconsaeguir-la (o no), va arribar a aquestes opcions simplificades:

1.- seguir intentant-ho com fins ara, cosa que semblava que no tenia molta sortida,

2.- augmentar les indirectes, i demés maquinària per tal que rebés algun estímul; cosa que podria funcionar però també podria trencar la poca relació que tenien,

3.- usar la tècnica desconcertant, alternant èpoques de molt interés, amb altres de complet oblit de la seua existència; cosa que millorava l’aterior però podria perdre el que guanyava en els moments que no pressionava,

4.- provocar-li gelosia, poc eficient si de moment no té cap interés, i

5.- passar definitivament d’ella, deixant-la com a cas impossible, i deixant obert per a un futur, l’eventual tornada a la càrrega.

Àtzen introduí les dades en el seu pocket ultra stadistic® i aquest li donà els següents resultats:1.JPG2.JPG3.JPG4.JPG5.JPG

La millor opció era la tercera, sens dubte, com ell ja pressuposava, i es va proposar complir-la a l’espera que els resultats es donaren a les tres setmanes, on s’estimava que la probabilitat d’èxit rondaria un 80%.

La disciplina amb que es va proposar arribar a l’èxit fou sorprenent fins tot per a ell mateixa, però a la setmana i mitja de posar-la en pràctica i no veure canvis substancials, el va fer decaure en ànims i en força per seguir endavant amb la tècnica. En aquest moment Àtzen, encara que no podia amagar el seu profund enamorament, més fort com més fracassat, començava a aparéixer al seu si indicis d’un odi injustificat cap a ella. Injustificat perquè estava convençut que ella no en tenia cap culpa, però la seua desesperació ja no sabia que pensar.

A les tres setmanes d’estratègia estira-i-arronsa, la comprovació via màquina estadística només feia que confirmar el que Àtzen tenia més que assumit: les probabilitats d’èxit es mantenien com quan feia un mes. El que havia canviat, però, era el seu semblant, que ara era una massa desencaixada i ombrívola. Feia molts esforços per no plorar en públic, però en el seu mòdul-habitacle descarregava tota la seua energia trista via lacrimal.

Com que en el sistema polític actual la infelicitat era delicte, no tardà a vindre la policia, cridada per algun veí o veïna solidària, que no el volia veure infeliç. A Àtzen se l’endugueren al mòdul-de-reinserció-alegre, on li van fer mil proves i testos, i van intentar “curar-lo” de manera psicològica, no tenint massa èxit. El procés habitual hagués sigut internar-lo al mòdul-d’infeliços-permanents, però en aquell moment se li oferí la oportunitat de triar una solució menys deshonrosa, tenint en compte que no tenia cap antecedent.

Àtzen no tenia opció, si volia algun dia tornar a veure encara que fos durant poc temps a June, no havia de deixar que el tancaren indefinidament. Fos el que fos la proposta que tenien per a d’ell, seria millor que una vida sense ella.

Li parlaren d’una substància experimental inhibidora de la hormona que provoca la tristesa, i que per tant el seu cas era el millor per a provar-la. Tota la explicació anava acompanyada de nombroses projeccions on es veien gràfics circulars que parlaven de les glòries d’aquella substància i que a Àtzen li provocaven una indiferència brutal.

Passada la xerrameca científica arribà l’hora de la pràctica; de veure com reaccionava el pacient al contacte amb la droga: semblava un miracle. Àtzen va començar a riure apenes cinc minuts després de la dosi. Els entesos aplaudiren com una notícia extraordinaria mentre se sentia a un que deia:

- Ja sabia jo que el soma seria infal·lible, fins i tot en un cas d’infelicitat amorosa d’un xaval beta.

Peixera

Saturday, 09/06/2007 (15:48)

Ja no sé qui sóc, i no m’importa, sé que he sigut tocat per un polp espaguetti que és de més lluny que Xàtiva, i que per culpa d’ell tinc el cor, que em falten tots els punys fora de Mazinger Z per abraçar-te i mirar junts els capítols repetits de bola de drac.
La joia de parlar amb tu sols és comparable a una nit de concert d’estiu, on toquen els basquítics de sempre, i on el grup jove, ahir heavy ens done una lliçó de punk del bo, mentre anem, que ja estàs ací, a bufar-nos, com si no importàs els problemes opressius, ni l’estat espanyol.
Tenir-te, seria una nova col.lecció de Tintins, i d’Astèrixs junts… col.laborant i celebrant la nostra dita.
La teua presència a prop seria suficient reclam com per a perdrem Polònia, House, o 7 vidas, sense VHS, DVD ni YouTuBe, que repetiren les millors jugades, mai més.
Si em trucares, ressetejaria tot el segiment d’Anatomia de Grey i del Cor de la Ciutat. I no escoltaria mai més els quaranta principals, perquè tu tens millors acords i harmonia.
Per tu donaria tot, especialment mil anys de cultura d’escombreria que lluïm amb orgull tota una generació…

A cops

Monday, 21/05/2007 (07:29)

A cops em reballes,
et rius de la sang que em raja,
CRUEL!!!
Comportant-te com el caixer automàtic de la nit,
indiferent a l’espera de l’error,
i et rius pèrfidament, de mi,
i jo vole per estavellar-me demacrat,
enganxant-me amb els cordons que un dia tan bé lligares,
cansat, i t’estime, encara per damunt de tot, i ho saps
comprovant que per molt que em senta gran, estic als teus peus
Insolent, apallissant-me inconscient,
TORTURA!!!
Sabent on sóc i qui ets, que sent i on vaig,
prement el botó just al moment fatídic,
allunyant-te em podrixes,
no seràs tan insolent,
la frustració és la teua manilla,
i mai pararàs,
que saps com ets de perfecta
!!!

Alterat

Thursday, 17/05/2007 (02:18)

Potser les últimes cuetejades de primavera,
necessitats primàries,
tinc tendència a l’amor,
amb o sense
sexe eufemitzat.

Felicitat, si
es pot dir,
però no per una acceptació i resignació,
per tenir un nord, sinó,
trobant-me,
agradant-me, sentint-me viu
somie agradant-me
demà.

Monday, 29/01/2007 (14:14)

Hui deixe açò del bon amic Aaron, el meu iniciador poètic:

Entre tu i jo: anem a mitges
l’aspencat fa temps que espera, deixa
que mulle l’oli, parlem.

Entre tu i jo, que saps ens coneixem.
No forces ganyotes, que fa temps
que et veig; i tu dius que no.

Entre tu i jo, saps que no ens va bé.
Sí, ens podem enganyar, amor,
però què difícil que és.

Entre tu i jo, rimem assonantment.
ho veus: a mitges ens hem parit,
i hem anat nasquent els dos.

Entre tu i jo, nosaltres també.
Ens direm a l’orella: et vull.
I, anar, ho saps: no podem.

Entre nosaltres, diguem-ho bé.
De saó en tenim suficient, deixa
que bega el terra, adéu.

Aaron Franco