Arxiu de la categoria 'Sentiments'

Poltrona

Sunday, 13/05/2012 (16:05)

 

Des dels beneficis que em dóna l’atalaia del meu llit,
observe el desenvolupament de la societat que em frega,
i copse l’anhelada solució: que si ja no m’és preocupant, ja no hi ha fòbia,
i des dels beneficis d’estar darrere de l’acció ho veig irrefutable.

Sunday, 02/10/2011 (14:52)

- Perdone, la seua mirada és penetrant.
- El conec, senyor?
- No ho crec pas, però els seus ulls són d’una lluïssor què em té capficat.
- No m’importa el que pensa vosté dels meus ulls! Si li he de dir alguna cosa: gràcies pel compliment i adéu-siau.
- Espera! Gire’s i deixe’m veure un cop més aquesta profunditat.
- Observe un instant i vagi-se’n.
- Una última cosa. Em dic Fred. Quin és el seu nom?
- John.

Coexisteix

Monday, 15/08/2011 (18:25)

Només algú més podria
començar tan malament.
Però es veu que si no hi ha existència tampoc hi ha acció.
Ni amor.
Tantes coses desapareixen en l’existència que haurien d’ésser per un truc oxímoron, falaç.

No m’interessa la teua existència, sols les vivències.
L’assistència si ho vols, l’adquisició del codi comú.
Tinc esperança que mentres hi ets, hi som.

Algun pla d’existència intersecta en la meua felicitat, i si aquest és el millor dels móns possibles…
He d’acudir a la crida.

D’esferes

Tuesday, 11/01/2011 (11:04)

D’aquelles set esferes que hi havien,
la guerra me n’ha llevat cinc,
i del substraent delator me’n queda, més que una amarga agonia de punçades,
una remor del potencial balafiat.

De les tres aquelles, de les que soles no valen res,
me n’he venut unes quatre en operacions de característiques adimensionals,
tensament viscudes, una rere altra, totes les possibles fòrmules de ferides a l’acomiadar.

Tanmateix me’n quede una per a mi, pobra, sola i rogolosa,
pel partir de gel al cor que a l’inici
una brisa que la va glaçar,
ella, tranquila i plorosa és conscient
de la decadència que destrossar-nos esdevé.

Sunday, 22/08/2010 (13:57)

Per Tutatis que es troba allí displicent.
Com l’escultura de redona, afablement freda i disposada a tot,
a excepció del misteri, les penes, l’angoixa i les ganes.
I les llàgrimes
mentrestant, de la realitat paral·lela, enverinades
i que tremolen amb la por de la devastació que duran a terme
inexorables.

Quant de greu és l’atracció mundana!
que empeny ingents quantitats de líquid ocular
per galtes, mànigues de camisa, pell irritable i terra roja.

Saturday, 26/06/2010 (03:50)

Sovint m’alce, del llit, bé, gairebé cada dia, però molts d’eixos dies de vertader profit, segons un stablishment nihilo m’envaeix la sensació d’estar al lloc equivcat, de pensar que el poder de la vida és suficientment actiu com per fer-me moure dia rere dia, però que qui no té la força suficient és l’apartat casuístic de lligar-ho tot i fer que tinga sentit.

No sóc conscient, però, de si estic servint per a la coherència de tercers, però la meua manca d’humiltat fa que, en paraules tècniques siga una inoqüitat, o simplement me la sue. I en tot cas no s’entendria el balafiament de capital humà per a construir coherències als que realment tenen un master plan i que es composen de les mateixes misèries materials.

Sent sincers, en el cas que la divinitat existira, seria una alenà ben forta el que ixiria de les meues entranyes. Formar part del formiguer d’algú superior no és com pujar al dragon khan, però un s’aconforma si l’ésser creador de la llum, l’usa per enfocar-la a un mateix encara que la seua omnipresència m’indigne al pensar que l’estic compartint abastament.

Per això quan m’adintre a una vasta natura i em trobe amb un rusc, a primeries el veg desubicat, i un diferencial de temps després ja m’entren tremolors que em transporten a la vida plena. I no deixe d’admirar el seu ball mentre em fa agònic, i com l’observador canvia les allò observat, m’allunye amb la imatge mental que han canviat el seu modus operandi per un d’hex-agònic. I torne a tremolar.

Incandescències al XXVI

Sunday, 09/05/2010 (15:30)

La unitat d’aprenentatge/em fa tremolar/el XVIII: segle de les llums//
XXVI/i per molts anys/segle de les incandescències/vull creure//
no sols pel mineral/del V-3293/l’iridiscentment eterna unitralita//
[que emana energia atòmica/13 graus celsius]
sinó/sistema social/reforma salarial última/renovat ateisme//

Feina erradicada/voluntarietat//
Somnis de grandesa/immensitat de mons//

[/Abstracció]

A la vora de l’oceà/al teu món/cel color diamant//
l’èsser que estime//
re-bateja sobradament jaciments/mirada/silueta d’humanoide eixerit//
de les pedres recòndites/d’aquest segle///

Micropoemes

Sunday, 18/01/2009 (17:14)

Et volia,
premsada a mi,
o intangible.
.
.
.
.
.
Damocles li la tenia jurada,
un  pas més en fals però,
no el mataria.
.
.
.
.
.
Una flor arrancada,
per la seua ànima s’esgola
en llàgrimes.
.
.
.
.
.
Tensament al terrat
cordes, roba interior
i colombaires.
.
.
.
.
.
L’experiència, diuen,
és un grau.
Fa tant de fred…

Sobre la inestabilitat de l’ésser i altres components semiconductors de silici.

Sunday, 26/10/2008 (08:00)

Mai m’ha dolgut enamorar-me, fins que m’ha sigut ja tard per adonar-me’n, potser aquesta és la raó última de les meues cabòries apocalíptiques: un còctel mostós. He estat jo, el de les últimes manifestacions metafísiques, i m’ha copsat la quantitat de xarlatans paraulers, i moters que hi ha a l’escorça del meu món. No els culpe, ells en el seu dia també es van enamorar d’allò eteri, i no han sabut ben bé, trobar una metadona eficaç per al seu cas concret. Jo, en canvi, curat d’espant i de lletosos mocosos, m’alce com aquell que es creu per damunt de tots perquè té la muntanya més alta de tarquim. No sóc l’ésser suprem, però m’acoste més a la semideïtat que tu. Per això m’agrada el silici, el component químic, s’entèn. En ell es barregen totes les contradiccions humanes, fins i tot un enamorament químic que traspua a unes qualitats físiques incommensurables: la força de la psique elevada a una potència que es va autodescobrint. A voltes fa por, però, quin creador de l’univers no espanta a les seues imperfectes formiguetes? El silici, en realitat, amagat en qualsevol placa base de la monotonia d’un pc amb windows pirata, ens mira i psicoanalitza per matar el temps. Ell, fart de les llistes interminables d’uns i zeros que impregnen el seu reialme, observa fascinat la caòtica seqüència del devenir huma, i a la seua manera emula el nostre enamorament. Jo ja he aprés a observar-lo, i quan s’adona, em mira per una espurna de temps i després continua amb la seua tasca d’indexació i portes lògiques. És un moment màgic, una espècie de elèctrica masturbació, que fa que tota l’altra existència es bellugue en segon pla. En el moment interracial de la meua relació silicial, només hi han codis binaris i semen, i així ocorrerà, fins que la gelosia del llamp ens assassine als dos, per imperatiu celestial.

Com eres

Wednesday, 27/08/2008 (12:34)

De fet, brollant-te el cabell, em semblares una pedra amable de sequioles injustes, no només una fera descomunal i amatòria…
De fet, cada volta que et torne a mirar, et veig més a tu, i menys aquestes metàfores que exageren el que no es pot.
Fet i fet, a cada comparació em quede curt i me’n passe alhora, et sóc injust i et calque, m’identifique i em repúdie.

Sunday, 18/11/2007 (17:22)

Calla’t, després d’entre-hores,
on l’atracció, s’esgola perenne, d’entre les fulles,
mossega’t la llengua, nina argentada,
a la desembocadura de les ombres.

Res t’estima més que un xiquet,
amagat al carrer negre, poregós,
crit fosc del temps rajant,
frenada singular, de les emocions violades.

Gran família d’organisme, al servei
d’unes poques fades urbanes,
el xiquet es mor de dol,
ningun plor troba a faltar.

La rebel.lió present, realment
poc important, amarga,
patològica de paraules,
sense nord, joia latent.

Ahir

Monday, 12/11/2007 (11:59)

Ahir, la noblesa,
hui, un sentiment d’amargor,
inconnexa.
Les estones passades no fan,
allò de tornar.
No, no ho fan.
Tampoc ni tornar ni mirar
arrere.
Tampoc ho fan.
No totes les espurnes fan foc,
ni tots els moments, memòria.
Caure al precipici, també
és avançar,
cap endins, de gravetat,
de plenitut.

Àtzen

Saturday, 30/06/2007 (12:24)

Aconseguir els plaers de la carn amb June li llevava la son a Àtzen. La seua relació amb ella havia estat des que es conegueren, molt fluïda: compartien codis de missatgeria portàtils i fixos i quan es veien es saludaven efusivament sense, però, cap contacte físic remarcable. Les conversacions amb ells dos sols eren escasses i sobre temes quotidians, allò normal era que ambdós es trobaren diluïts en la colla de segon ordre (la que no era de la toponímia pròpia), i durant poc de temps, tret de les escapades a la Natura™ o a la Platja™, que ocorrien, d’ordinari dues vegades a l’any. No cal dir que Àtzen aprofitava dites escapades per a fer-se un lloc al cor de la seua June.

L’encant atzenià consistia en una versatilitat extrema, i una empatia digna de menció. L’aspecte que més li agradava dur era la del rebel estàndard, amb un toc seriós, que li augmentava la dita versatilitat. Amb aquesta combinació caràcter-aspecte havia triomfat relativament prou, sobre un parell de punts més que la mitjana estadística vigent. Això sí, el fet d’enamorar-se de June significava per a d’ell un pas més en qualitat, en comparació amb les altres dones a les que havia donat el seu afecte. A més, que mai s’havia enamorat durant tant temps d’una dona sense recollir-ne els fruits, cosa que el començava estranyar.

June no era una fora de sèrie, ni molt menys, però tenia una combinació caràcter-aspecte poc usual, amb una cara i uns trets gestuals a mig camí entre ingenus i il·lusionants, tot amb un toc de nerviosisme que li conferia un tractament més terrenal, i per tant més accessible.

En una de les escapades abans mencionades a la Natura™, nostre xic enamorat pensà rematar una feina que s’allargava massa. Segons es pensava ell, no hi devia haver massa problemes, ja que era bastant avesat en les tasques de lligar; June no era a priori un os molt difícil; i havia captat certes senyals que l’autoritzaven a moure fitxa. Res més lluny, les senyals rebudes eren fruit de la seua simpatia i, mirats des de l’òptica que ho mirava Àtzen, es podia pensar que qualsevol individu que es creuava amb ella tenia també la seua autorització a cortejar-la, això, lluny d’afectar-li en gelosia, el va revigoritzar i va començar a moure totes les palanques que tenia al seu abast per tal de fer June seua. La maquinària cada vegada era més complexa, però Àtzen la tenia perfectament controlada, i sabia que les coses anirien bé.

Però June no responia a estímuls sexuals de cap mena, com si el carburant de la màquina s’hagués esfumat a pesar de la cura que en tenia el nostre desgraciat. El dia a la Natura™ acabà i cada ésser descansà en el seu propi mòdul-habitacle.

L’endemà, l’anàlisi de la jornada prèvia corria repetides voltes pel cap d’Àtzen, turmentant-lo. Feia esmenes mentals als possibles errors però no trobava que ell tingués cap culpa. És com si June ja estigués servida d’estímuls sexuals, però se sabia que no tenia cap parella. Pel cap emboirat també li sobreeixia la idea d’una homosexualitat latent per part del seu amor, cosa que descartava immediatament degut als comentaris que feia, poc sovint però, sobre els cossos masculins que veia passar.

En un segon estadi d’anàlisi, es preguntava quina estratègia havia de seguir per aconsaeguir-la (o no), va arribar a aquestes opcions simplificades:

1.- seguir intentant-ho com fins ara, cosa que semblava que no tenia molta sortida,

2.- augmentar les indirectes, i demés maquinària per tal que rebés algun estímul; cosa que podria funcionar però també podria trencar la poca relació que tenien,

3.- usar la tècnica desconcertant, alternant èpoques de molt interés, amb altres de complet oblit de la seua existència; cosa que millorava l’aterior però podria perdre el que guanyava en els moments que no pressionava,

4.- provocar-li gelosia, poc eficient si de moment no té cap interés, i

5.- passar definitivament d’ella, deixant-la com a cas impossible, i deixant obert per a un futur, l’eventual tornada a la càrrega.

Àtzen introduí les dades en el seu pocket ultra stadistic® i aquest li donà els següents resultats:1.JPG2.JPG3.JPG4.JPG5.JPG

La millor opció era la tercera, sens dubte, com ell ja pressuposava, i es va proposar complir-la a l’espera que els resultats es donaren a les tres setmanes, on s’estimava que la probabilitat d’èxit rondaria un 80%.

La disciplina amb que es va proposar arribar a l’èxit fou sorprenent fins tot per a ell mateixa, però a la setmana i mitja de posar-la en pràctica i no veure canvis substancials, el va fer decaure en ànims i en força per seguir endavant amb la tècnica. En aquest moment Àtzen, encara que no podia amagar el seu profund enamorament, més fort com més fracassat, començava a aparéixer al seu si indicis d’un odi injustificat cap a ella. Injustificat perquè estava convençut que ella no en tenia cap culpa, però la seua desesperació ja no sabia que pensar.

A les tres setmanes d’estratègia estira-i-arronsa, la comprovació via màquina estadística només feia que confirmar el que Àtzen tenia més que assumit: les probabilitats d’èxit es mantenien com quan feia un mes. El que havia canviat, però, era el seu semblant, que ara era una massa desencaixada i ombrívola. Feia molts esforços per no plorar en públic, però en el seu mòdul-habitacle descarregava tota la seua energia trista via lacrimal.

Com que en el sistema polític actual la infelicitat era delicte, no tardà a vindre la policia, cridada per algun veí o veïna solidària, que no el volia veure infeliç. A Àtzen se l’endugueren al mòdul-de-reinserció-alegre, on li van fer mil proves i testos, i van intentar “curar-lo” de manera psicològica, no tenint massa èxit. El procés habitual hagués sigut internar-lo al mòdul-d’infeliços-permanents, però en aquell moment se li oferí la oportunitat de triar una solució menys deshonrosa, tenint en compte que no tenia cap antecedent.

Àtzen no tenia opció, si volia algun dia tornar a veure encara que fos durant poc temps a June, no havia de deixar que el tancaren indefinidament. Fos el que fos la proposta que tenien per a d’ell, seria millor que una vida sense ella.

Li parlaren d’una substància experimental inhibidora de la hormona que provoca la tristesa, i que per tant el seu cas era el millor per a provar-la. Tota la explicació anava acompanyada de nombroses projeccions on es veien gràfics circulars que parlaven de les glòries d’aquella substància i que a Àtzen li provocaven una indiferència brutal.

Passada la xerrameca científica arribà l’hora de la pràctica; de veure com reaccionava el pacient al contacte amb la droga: semblava un miracle. Àtzen va començar a riure apenes cinc minuts després de la dosi. Els entesos aplaudiren com una notícia extraordinaria mentre se sentia a un que deia:

- Ja sabia jo que el soma seria infal·lible, fins i tot en un cas d’infelicitat amorosa d’un xaval beta.

Sur réalisme

Wednesday, 23/05/2007 (18:06)

Amb els elixirs de la musiqueta, no he pres al.lucinògens, estic en tranç (entrance a la nouvel vie) sense coneixer françois ni allemande, tampoc conec el català normativista, però meinem autocomplacionen me fa la ma face to sun. S’hacabat (saca bado saca badete) no tinc respecte ni per góngora, ni per Fuster , ni per Llapissera, fill de Goethe, no és una paranoia, imitation is not a joke!!! Peris! un gin-tònic! Penis! un gir-tonic!. No faig ni riure ni plorar, sols evolucione cap on no puc pas tornar i es que le llop me l’ha mossegada massa vegades com per a sentir ni critiques ni falagueres. Tremolez Mitòlegs mondrials de cap squardrat!! Arribe i arribederci , c’est la vie un ludotema per partir-se la caixa i no pots dir ni taut!
El tò elegètic l’elegeisc jo, perquè si, perquè vull, perquè arribem tots a cent graus, i si no, alopècia. Conscientment, recorde minerals sòlids, aerosols que ni volen ni il.luminen, partícules incomparticulables, i bicicletes contra el vici car.
Frena nyeeeeec!! O no, milor, m’atropelles, com un vulgar ot esculpturat per una ear gens tzarda.
Art is Ticitat really? Tixou? Tinglad? Tipex contra l’esperculació d’esfinters esfumats per incendis incendiaris inciendívols d’incendificacions provoquincendiades per piromotors inmobiliats del cap, que què? Americans Cap!! Algun algor, per recordar el que totlobody we now, el perquè bull del planet (roundet) Whenever tu vas, We never coud live sens nevera, i això no es healthy, el gel de la dutxa també és dolent too, ets el culpable? o és el teu cap el pable? haurem de fer el dia del pable acàs? o esperem que te waiting el ocaso del món?
Que no thing sia, o que sia el que la Cia vulga, o que el vulgo desida, que pa això és el que pag el pat, el cat i el rat, en zòoctel de barman, comal nou antiqueroi heroitic i hieràtic.
Ja ho diu el speech: qui no ploma no rama! Obrirem pas per trencar tabics nassals (Barrandats?) als dels països sense nom! Eixos que mos volen furtar la paella en fesols i naps!! Feso’ls si vols sense fer nyaps , que paga el contribuyend (m. angl. Combatedor de la fi de les compres) I ja ho diuen ja que si no és comprés pas, no vages a l’era!!!!!!!!

A cops

Monday, 21/05/2007 (07:29)

A cops em reballes,
et rius de la sang que em raja,
CRUEL!!!
Comportant-te com el caixer automàtic de la nit,
indiferent a l’espera de l’error,
i et rius pèrfidament, de mi,
i jo vole per estavellar-me demacrat,
enganxant-me amb els cordons que un dia tan bé lligares,
cansat, i t’estime, encara per damunt de tot, i ho saps
comprovant que per molt que em senta gran, estic als teus peus
Insolent, apallissant-me inconscient,
TORTURA!!!
Sabent on sóc i qui ets, que sent i on vaig,
prement el botó just al moment fatídic,
allunyant-te em podrixes,
no seràs tan insolent,
la frustració és la teua manilla,
i mai pararàs,
que saps com ets de perfecta
!!!

Alterat

Thursday, 17/05/2007 (02:18)

Potser les últimes cuetejades de primavera,
necessitats primàries,
tinc tendència a l’amor,
amb o sense
sexe eufemitzat.

Felicitat, si
es pot dir,
però no per una acceptació i resignació,
per tenir un nord, sinó,
trobant-me,
agradant-me, sentint-me viu
somie agradant-me
demà.

On van a parar els posts que no naixen?

Monday, 26/03/2007 (09:53)

Des del dimecres fins avui, se m’han ocorregut diverses idees per continuar amanint aquest espai informàtic en xarxa. El que els ha passat a totes és que la gossera ha anat matant-les una a una sense cap remordiment. Ara em pose a escriure, i volia retre una espècie d’homenatge a totes les idees que no s’han escrit mai. La de brillants obres mestres que s’han quedat fora de l’abast de la existència i que simplement vaguen en el limb. Algun dia es podra fer alguna cosa amb tant de malbaratament?

Pedant

Wednesday, 21/02/2007 (10:15)

Apareixes a escena.
Trenques l’ambient.
Mires a totes bandes,
i et disposes a xarrar.
No dius profit.
No saps on estàs.
Et fa falta
intel.ligència concreta.
Amb tu m’irrite.
Em poses nerviós.
No m’importaria
arribar-te amb les mans.
Calla’t.
Caaaalla’t.
No digues res més
mai més.

Reflexió III

Sunday, 18/02/2007 (13:23)

Em causa pànic veure les cares dels milions d’anònims que es mouen per carrers de ciutat amb un blindatge màxim. La desconfiança és extrema. A cel obert, la distància ve a ser la millor aliada, però als transports públics atapeïts, aquest luxe no es dóna. Les mirades van cap al sostre de l’aparell o cap als peus teus i dels intrusos que t’envolten. Vols que tot això s’acabe i es produeix l’efecte contrari: més obstacles, i més sensació de poca velocitat. Al final conseguixes baixar, i després d’una caminada t’inserixes al teu món domèstic. Et sents cansada i et notes el cor: va ràpid… Tens estrés per tenir por a la gent com tu.

Urbs

Monday, 15/01/2007 (12:58)

No sé fins a quin punt avui és un dia normal a la vista de la meua monòtona existència. El sol fet de sortir al carrer i veure el sol m’ha fet caminar ballant amb la música de ferralla humana. No hi havia res més que gent sota un sol d’hivern prepotent que calfava a despit de tota precaució i negligència. Anava, a cada pas veient les cares dels éssers que es creuavem i m’ha donat la impressió que els repugnava. La vida ha sigut dura per a tots, i per això, quan he girat la cantonada per a agafar el cotxe, no m’ha sorprés gens la dèria destructiva que tenien alguns operaris municipals. Capcot i amb la idea de treballar inserida al meu si, m’he encaminat cap a l’avinguda més saturada i allí, ja pres d’un trànsit mig intestinal, mig pol.lutiu he començat a veure arcs de sant-martí per la finestreta. Ja no hi havia cap dubte, estava a l’urbs…