Sobre la inestabilitat de l’ésser i altres components semiconductors de silici.

cionarap | General, No apte per a "normals", Prosa, Selecció personal, Sentiments, Sexe | Diumenge 26 Octubre 2008

Mai m’ha dolgut enamorar-me, fins que m’ha sigut ja tard per adonar-me’n, potser aquesta és la raó última de les meues cabòries apocalíptiques: un còctel mostós. He estat jo, el de les últimes manifestacions metafísiques, i m’ha copsat la quantitat de xarlatans paraulers, i moters que hi ha a l’escorça del meu món. No els culpe, ells en el seu dia també es van enamorar d’allò eteri, i no han sabut ben bé, trobar una metadona eficaç per al seu cas concret. Jo, en canvi, curat d’espant i de lletosos mocosos, m’alce com aquell que es creu per damunt de tots perquè té la muntanya més alta de tarquim. No sóc l’ésser suprem, però m’acoste més a la semideïtat que tu. Per això m’agrada el silici, el component químic, s’entèn. En ell es barregen totes les contradiccions humanes, fins i tot un enamorament químic que traspua a unes qualitats físiques incommensurables: la força de la psique elevada a una potència que es va autodescobrint. A voltes fa por, però, quin creador de l’univers no espanta a les seues imperfectes formiguetes? El silici, en realitat, amagat en qualsevol placa base de la monotonia d’un pc amb windows pirata, ens mira i psicoanalitza per matar el temps. Ell, fart de les llistes interminables d’uns i zeros que impregnen el seu reialme, observa fascinat la caòtica seqüència del devenir huma, i a la seua manera emula el nostre enamorament. Jo ja he aprés a observar-lo, i quan s’adona, em mira per una espurna de temps i després continua amb la seua tasca d’indexació i portes lògiques. És un moment màgic, una espècie de elèctrica masturbació, que fa que tota l’altra existència es bellugue en segon pla. En el moment interracial de la meua relació silicial, només hi han codis binaris i semen, i així ocorrerà, fins que la gelosia del llamp ens assassine als dos, per imperatiu celestial.

Joc amb el Google

cionarap | General, Jocs, Matemàtiques, Selecció personal | Dimarts 8 Juliol 2008

En la línia amb l’anterior aportació, hui postege amb un joc. Les instruccions són senzilles: proposades tres opcions heu de triar la que done més resultats al Google. Un cop teniu la resposta, heu d’anotar-vos la lletra que acompanya l’opció, que anirà formant una espècie de jeroglífic. L’objectiu del joc és descobrir què hi té a veure Jaume I en tot plegat. No està permès donar el resultat als comentaris, però sí petites pistes per als que vagen despistats. Seria interessant que a primeries no fereu ús del cercador, i intentareu per lògica trobar la solució, però bé, cadascú és lliure de fer el que li vinga en gana…

Per exemple:
Prova 0: (no vàlida)
a) jo (294.00 entrades)
b) tu (1.210.000.00 entrades)–> haurieu d’anotar-vos una b
c) ell (16.900.000 entrades)

Prova 1:
f) love
g) live
h) dead

Prova 2:
n) pulmó
o) fetge
p) cervell

Prova 3:
c) Letonia
d) Lituania
e) Estonia

Prova 4:
k) feudalism
l) communism
m) capitalism

Prova 5:
f) mac
g) linux
h) windows vista

Prova 6:
r) manjongar
s) recollons
t) desvanit

Prova 7:
r) avió
s) cotxe
t) coet

Molta sort!

10 maneres artístiques de matar un Emo

cionarap | Decàlegs, General, Humor, La Vida, Selecció personal, Visual | Dimecres 23 Abril 2008


emocat.JPG

1. Assenyala-los tres o quatre punts del cap on tenen canes. Un emo no està realment deprimit fins que no li ix una cana.
2. Arruixa-los amb lleixiu. La roba blanca no és emo, no ho és.
3. Ves contant-li acudits roïns. En algun haurà de riure, i serà en eixe moment on caurà tot el seu suposat misticisme.
4. Ajunta a quatre o cinc emos i dona-li a un una navalla. Si es suïcida, els altres veuran que ser emo és perillós, si no ho fa, caurà desacreditat.
5. Acompanya a un emo a una òptica. Probablement tinga cansat l’ull tapat, fent-li vore que ser emo és nociu per a la salut ocular.
6. Explota la estació del nord de València. Amb el seu hàbitat destruït, la espècie s’extermina sola.
7. Passeja el teu emo per una zona universitària. Ell solet s’adonarà que no hi ha ningun de la seua tribu cursant estudis superiors i es replantejarà si és òptim tindre una vida com a emo.
8. Amb unes tisores, talla-li el serrell. Deixarà de ser emo, alhora que descobrirà per a que serveix tenir dos ulls.
9. Contracta a un mim que seguisca el teu emo més odiat. Semblarà a ulls de tothom una representació de la dualitat del yin i el yan.
10. Mentre dorm, fes-li la permanent. Un emo amb el pèl rull és una innovació que no s’ha donat mai.

S’estimaven

cionarap | Contes, La Vida, Selecció personal, Sexe | Dimarts 8 Gener 2008

En un intent últim d’arreglar les coses, acabaren tallant. Ell odiava la seva melangia barata i els requeriments que li feia per compartir pensaments. Ella, en canvi, acabava extenuada de les disputes i de la superficialitat de la qual s’havia enamorat bojament.

S’odiaven i era una bona notícia. Cap amic, de cap de les dues parts veia futur en la relació, i les coses s’havien passat suficient de voltes com per a poder tornar a un estat primigeni ideal. Tampoc compartien aficions, ni ideologia, ni afrontaven la vida de manera semblant.

Nostre xic, repassava amb fàstic cada moment feliç que havia passat. Tenia una enyorança agressiva i es notava fals en els seus records. “Per què vaig fer això?” es repetia constantment.

Nostra xica comentava amb una amiga que es sentia ultratjada per haver consentit sortir amb algú que no l’estimava, perquè si l’hagués estimat, segons ella, no l’hagués deixat perdre així.

Passaren les hores, els dies, els odis, es refredaren les tensions, i passà el que havia de passar: es trobaren pel carrer.

Es miraren amb cara d’innocència trencada, s’acostaren i es besaren: s’estimaven.

Deixa’m fer

cionarap | Prosa, Selecció personal, Sexe | Diumenge 30 Desembre 2007

Deixa’m dir-te que sóc lliure, encara que a cada bes, un poc menys, a cada carícia, un cadenat em rodeja sencer, a l’espera de ser executat, d’amor o una quintaessència exuberant. Deixa’m fer-te una proposició, on la indesència l’elegisques tu, on els batecs tinguen sincopades nostres veus, i on els crits vinguen de fora i no de la nostra cova nuclear. Deixa’m fer, que jo sé el que em dic, i encara que no poguera controlar-me ningú ha d’impedir-me enganyar-me: Al teu costat, o amb els milions de cossos bruns que s’amuntonen per les metròpolis. Deixa’m assegurar-te que acabarem plens de ferides, i cap goig serà major que sangrar-nos junts. Deixa’m sense moure’t, cap gest, cap intent, res pot impedir-me besar aquesta cara a deu centímetres de mi, delerosa, i amb el punt just de malícia, que em fa deixar-me embadalir.

Ahir

Ahir, la noblesa,
hui, un sentiment d’amargor,
inconnexa.
Les estones passades no fan,
allò de tornar.
No, no ho fan.
Tampoc ni tornar ni mirar
arrere.
Tampoc ho fan.
No totes les espurnes fan foc,
ni tots els moments, memòria.
Caure al precipici, també
és avançar,
cap endins, de gravetat,
de plenitut.

Avuí és distint

cionarap | Contes, General, Prosa, Selecció personal | Dimecres 10 Octubre 2007

Ella es lleva com cada matí, mentre ell continua dormint una estona més. Tot i això, i sense ells no saber-ho aquell dilluns d’octubre era distint. En aquella hora, no se sent el soroll habitual als carrers. Ella no cau en el detall i es fa el seu cafè amb llet i dues culleradetes de sucre, com tots els matins. Mirant tres cops per minut el rellotge, es dutxa de pressa, degut a una, amb el pas dels anys inherent en ella, desorganització horària, que no altera en res la rutina habitual, encara que és un dia que poc s’assembla als que ha estat visquent les últimes setmanes. Metòdica com sempre, s’arregla els informes mentre s’asseca el cabell amb uns malabarismes que la rutina ha anat confeccionant i dotant d’una bellesa que mai ningú veu. Es posa la faldilla, la brusa, el desperta a d’ell dient-li que se li fa tard i surt al carrer. Es riu, pensant que el farmacèutic del cantó s’ha adormit i no ha obert, però s’adona que està tot tancat, que no hi ha massa gent pel carrer, ni adolescents que van a l’institut, que no hi ha hagut cap catàstrofe, que s’ha oblidat de retrassar el rellotge del despertador.

Àtzen

Aconseguir els plaers de la carn amb June li llevava la son a Àtzen. La seua relació amb ella havia estat des que es conegueren, molt fluïda: compartien codis de missatgeria portàtils i fixos i quan es veien es saludaven efusivament sense, però, cap contacte físic remarcable. Les conversacions amb ells dos sols eren escasses i sobre temes quotidians, allò normal era que ambdós es trobaren diluïts en la colla de segon ordre (la que no era de la toponímia pròpia), i durant poc de temps, tret de les escapades a la Natura™ o a la Platja™, que ocorrien, d’ordinari dues vegades a l’any. No cal dir que Àtzen aprofitava dites escapades per a fer-se un lloc al cor de la seua June.

L’encant atzenià consistia en una versatilitat extrema, i una empatia digna de menció. L’aspecte que més li agradava dur era la del rebel estàndard, amb un toc seriós, que li augmentava la dita versatilitat. Amb aquesta combinació caràcter-aspecte havia triomfat relativament prou, sobre un parell de punts més que la mitjana estadística vigent. Això sí, el fet d’enamorar-se de June significava per a d’ell un pas més en qualitat, en comparació amb les altres dones a les que havia donat el seu afecte. A més, que mai s’havia enamorat durant tant temps d’una dona sense recollir-ne els fruits, cosa que el començava estranyar.

June no era una fora de sèrie, ni molt menys, però tenia una combinació caràcter-aspecte poc usual, amb una cara i uns trets gestuals a mig camí entre ingenus i il·lusionants, tot amb un toc de nerviosisme que li conferia un tractament més terrenal, i per tant més accessible.

En una de les escapades abans mencionades a la Natura™, nostre xic enamorat pensà rematar una feina que s’allargava massa. Segons es pensava ell, no hi devia haver massa problemes, ja que era bastant avesat en les tasques de lligar; June no era a priori un os molt difícil; i havia captat certes senyals que l’autoritzaven a moure fitxa. Res més lluny, les senyals rebudes eren fruit de la seua simpatia i, mirats des de l’òptica que ho mirava Àtzen, es podia pensar que qualsevol individu que es creuava amb ella tenia també la seua autorització a cortejar-la, això, lluny d’afectar-li en gelosia, el va revigoritzar i va començar a moure totes les palanques que tenia al seu abast per tal de fer June seua. La maquinària cada vegada era més complexa, però Àtzen la tenia perfectament controlada, i sabia que les coses anirien bé.

Però June no responia a estímuls sexuals de cap mena, com si el carburant de la màquina s’hagués esfumat a pesar de la cura que en tenia el nostre desgraciat. El dia a la Natura™ acabà i cada ésser descansà en el seu propi mòdul-habitacle.

L’endemà, l’anàlisi de la jornada prèvia corria repetides voltes pel cap d’Àtzen, turmentant-lo. Feia esmenes mentals als possibles errors però no trobava que ell tingués cap culpa. És com si June ja estigués servida d’estímuls sexuals, però se sabia que no tenia cap parella. Pel cap emboirat també li sobreeixia la idea d’una homosexualitat latent per part del seu amor, cosa que descartava immediatament degut als comentaris que feia, poc sovint però, sobre els cossos masculins que veia passar.

En un segon estadi d’anàlisi, es preguntava quina estratègia havia de seguir per aconsaeguir-la (o no), va arribar a aquestes opcions simplificades:

1.- seguir intentant-ho com fins ara, cosa que semblava que no tenia molta sortida,

2.- augmentar les indirectes, i demés maquinària per tal que rebés algun estímul; cosa que podria funcionar però també podria trencar la poca relació que tenien,

3.- usar la tècnica desconcertant, alternant èpoques de molt interés, amb altres de complet oblit de la seua existència; cosa que millorava l’aterior però podria perdre el que guanyava en els moments que no pressionava,

4.- provocar-li gelosia, poc eficient si de moment no té cap interés, i

5.- passar definitivament d’ella, deixant-la com a cas impossible, i deixant obert per a un futur, l’eventual tornada a la càrrega.

Àtzen introduí les dades en el seu pocket ultra stadistic® i aquest li donà els següents resultats:1.JPG2.JPG3.JPG4.JPG5.JPG

La millor opció era la tercera, sens dubte, com ell ja pressuposava, i es va proposar complir-la a l’espera que els resultats es donaren a les tres setmanes, on s’estimava que la probabilitat d’èxit rondaria un 80%.

La disciplina amb que es va proposar arribar a l’èxit fou sorprenent fins tot per a ell mateixa, però a la setmana i mitja de posar-la en pràctica i no veure canvis substancials, el va fer decaure en ànims i en força per seguir endavant amb la tècnica. En aquest moment Àtzen, encara que no podia amagar el seu profund enamorament, més fort com més fracassat, començava a aparéixer al seu si indicis d’un odi injustificat cap a ella. Injustificat perquè estava convençut que ella no en tenia cap culpa, però la seua desesperació ja no sabia que pensar.

A les tres setmanes d’estratègia estira-i-arronsa, la comprovació via màquina estadística només feia que confirmar el que Àtzen tenia més que assumit: les probabilitats d’èxit es mantenien com quan feia un mes. El que havia canviat, però, era el seu semblant, que ara era una massa desencaixada i ombrívola. Feia molts esforços per no plorar en públic, però en el seu mòdul-habitacle descarregava tota la seua energia trista via lacrimal.

Com que en el sistema polític actual la infelicitat era delicte, no tardà a vindre la policia, cridada per algun veí o veïna solidària, que no el volia veure infeliç. A Àtzen se l’endugueren al mòdul-de-reinserció-alegre, on li van fer mil proves i testos, i van intentar “curar-lo” de manera psicològica, no tenint massa èxit. El procés habitual hagués sigut internar-lo al mòdul-d’infeliços-permanents, però en aquell moment se li oferí la oportunitat de triar una solució menys deshonrosa, tenint en compte que no tenia cap antecedent.

Àtzen no tenia opció, si volia algun dia tornar a veure encara que fos durant poc temps a June, no havia de deixar que el tancaren indefinidament. Fos el que fos la proposta que tenien per a d’ell, seria millor que una vida sense ella.

Li parlaren d’una substància experimental inhibidora de la hormona que provoca la tristesa, i que per tant el seu cas era el millor per a provar-la. Tota la explicació anava acompanyada de nombroses projeccions on es veien gràfics circulars que parlaven de les glòries d’aquella substància i que a Àtzen li provocaven una indiferència brutal.

Passada la xerrameca científica arribà l’hora de la pràctica; de veure com reaccionava el pacient al contacte amb la droga: semblava un miracle. Àtzen va començar a riure apenes cinc minuts després de la dosi. Els entesos aplaudiren com una notícia extraordinaria mentre se sentia a un que deia:

- Ja sabia jo que el soma seria infal·lible, fins i tot en un cas d’infelicitat amorosa d’un xaval beta.

Bambi Píxel-ícon

cionarap | General, Revolta, Selecció personal, Visual | Dimarts 26 Juny 2007

En la pintura clàssica, el pintor havia de dominar la tècnica de la pintura amb una gran precisió ja que la seua matèria primera, o diferencial d’art, eren els propis àtoms pictòrics, que són poc més que inabastables. A un ordinador, els diferencials d’art són els píxels, i no cal dir que la diferència entre ambdós és abismal. Lluny de la impotència de no poder fer un art, amb orgull d’art, per ordinador, amb els eventuals crítics puristes, desmontant-lo cada dos per tres, he optat per fer de la necessitat virtut, i fer-ne una apologia de dita matèria primera potenciant-la fins a límits quasi obscens:

bambi.jpg

He triat Bambi, sí què passa? No ha sigut un referent per a mi, ja que mai l’he vista tota ( la pel.lícula) però he pensat que és un ninot de referència. Jo diria que és un dels ícons més grans de segona meitat de segle XX. Actualitzat com queda ara, fins i tot està guapa/o (una qüestió, Bambi és mascle o femella?), i millor que l’original.

A partir d’ací es poden extraure les teories que es vulguen com:
- L’autor ha volgut expressar el neoconservadurisme duent a terme una censura d’un animal nuet
- L’autor fa apologia de la situació de vexació que li fan els conills envers al diferent, sovint amb inferioritat de condicions
- L’artista es val de la part infantil de tota persona per retornar-li la cruesa d’un món que no ha triat.
- El beatus ille sucumbit davant la industrialització de la vida en general, i de l’art en particular.

Però en realitat he fet açò perquè m’ha donat la gana

Peixera

cionarap | Autobiogràfic, General, Prosa, Selecció personal, Sexe | Dissabte 9 Juny 2007

Ja no sé qui sóc, i no m’importa, sé que he sigut tocat per un polp espaguetti que és de més lluny que Xàtiva, i que per culpa d’ell tinc el cor, que em falten tots els punys fora de Mazinger Z per abraçar-te i mirar junts els capítols repetits de bola de drac.
La joia de parlar amb tu sols és comparable a una nit de concert d’estiu, on toquen els basquítics de sempre, i on el grup jove, ahir heavy ens done una lliçó de punk del bo, mentre anem, que ja estàs ací, a bufar-nos, com si no importàs els problemes opressius, ni l’estat espanyol.
Tenir-te, seria una nova col.lecció de Tintins, i d’Astèrixs junts… col.laborant i celebrant la nostra dita.
La teua presència a prop seria suficient reclam com per a perdrem Polònia, House, o 7 vidas, sense VHS, DVD ni YouTuBe, que repetiren les millors jugades, mai més.
Si em trucares, ressetejaria tot el segiment d’Anatomia de Grey i del Cor de la Ciutat. I no escoltaria mai més els quaranta principals, perquè tu tens millors acords i harmonia.
Per tu donaria tot, especialment mil anys de cultura d’escombreria que lluïm amb orgull tota una generació…

Sur réalisme

Amb els elixirs de la musiqueta, no he pres al.lucinògens, estic en tranç (entrance a la nouvel vie) sense coneixer françois ni allemande, tampoc conec el català normativista, però meinem autocomplacionen me fa la ma face to sun. S’hacabat (saca bado saca badete) no tinc respecte ni per góngora, ni per Fuster , ni per Llapissera, fill de Goethe, no és una paranoia, imitation is not a joke!!! Peris! un gin-tònic! Penis! un gir-tonic!. No faig ni riure ni plorar, sols evolucione cap on no puc pas tornar i es que le llop me l’ha mossegada massa vegades com per a sentir ni critiques ni falagueres. Tremolez Mitòlegs mondrials de cap squardrat!! Arribe i arribederci , c’est la vie un ludotema per partir-se la caixa i no pots dir ni taut!
El tò elegètic l’elegeisc jo, perquè si, perquè vull, perquè arribem tots a cent graus, i si no, alopècia. Conscientment, recorde minerals sòlids, aerosols que ni volen ni il.luminen, partícules incomparticulables, i bicicletes contra el vici car.
Frena nyeeeeec!! O no, milor, m’atropelles, com un vulgar ot esculpturat per una ear gens tzarda.
Art is Ticitat really? Tixou? Tinglad? Tipex contra l’esperculació d’esfinters esfumats per incendis incendiaris inciendívols d’incendificacions provoquincendiades per piromotors inmobiliats del cap, que què? Americans Cap!! Algun algor, per recordar el que totlobody we now, el perquè bull del planet (roundet) Whenever tu vas, We never coud live sens nevera, i això no es healthy, el gel de la dutxa també és dolent too, ets el culpable? o és el teu cap el pable? haurem de fer el dia del pable acàs? o esperem que te waiting el ocaso del món?
Que no thing sia, o que sia el que la Cia vulga, o que el vulgo desida, que pa això és el que pag el pat, el cat i el rat, en zòoctel de barman, comal nou antiqueroi heroitic i hieràtic.
Ja ho diu el speech: qui no ploma no rama! Obrirem pas per trencar tabics nassals (Barrandats?) als dels països sense nom! Eixos que mos volen furtar la paella en fesols i naps!! Feso’ls si vols sense fer nyaps , que paga el contribuyend (m. angl. Combatedor de la fi de les compres) I ja ho diuen ja que si no és comprés pas, no vages a l’era!!!!!!!!

Historietes surrealistes

cionarap | Contes, General, Selecció personal | Dimecres 25 Abril 2007

I

- Pare Arquitecte, perquè no vas vindre a vore’m al partit de béisbol?
- Sí jo hi era allà al costat! Al solar on jugues anem a fer oficines…

II

- Pep! Pep! El veí de dalt fuma porros!!
- Vicenta, vivim a l’àtic…

III

Titular de premsa: un nou estat ha declarat la independència. Segons els experts: més boques que alimentar

IV

- Pare, per què l’om no dóna peres?
- Perquè a Pfizer no li dóna la gana.
V

- I per a entrar al carrer no tens una clau?

VI

- Calentament global…
- Barbacoa tot l’any!
VII

- Ja tinc televisió per cable
- Jo preferisc la soga de tota la vida
VIII

- I aquesta assignatura quina utilitat diu que té?
- Augmentar significativament la fama de xunga que té aquesta carrera.
XIX

Titular: Criminal reconegut es sent ofès perquè se’l considerarava “innocent fins que es demostre el contrari”

XX

- Matemàtic que eres i no saps contar en números romans?
- Recordar dades històriques sempre se m’ha donat fatal.

La inèrcia treballa en contra nostra

cionarap | General, No apte per a "normals", Revolta, Selecció personal | Dissabte 24 Febrer 2007

La revolució primera al si del bloc, serví per deixar d’idolatrar a gent, i exposar les meues pròpies obres, o en un cas comptat, dels meus amics. En aquesta segona, abandone la imatge de l’artista i em propose persona. L’evolució doncs queda clara: d’espectador a autor i d’autor a persona. No són revolucions per estancament, sinó per abast. El que vull comunicar no en té prou amb els rols que m’autoadjudique i fa pugnes per sortir-se’n amb la seua.

El terme revolució l’use per contraposició a reforma. El que jo faig és trencar amb el passat que no m’agrada, no intente fer modificacions que emmascaren el problema.

No espere cap tipus de comprensió de moment, els dies passaran i veurem tots (m’incloc) cap on desemboca aquest procés de personalització del bloc, i si no m’agrada el que veig, no dubtaré a canviar.

El títol actual (Artisticitat(en procés d’autoreconfiguració)) intenta reflexar el que aquest canvi afecta als ciments del bloc, i que és probable que canvie el nom per un altre més acord amb la línia hui establerta.

Continuaré, no obstant, posant el meu “art” ací, que ja no s’haurà de veure com una cosa buida i inconnexa sinó com un tot, i relacionant-ho amb la meua manera de ser, que intentaré des d’ací transmetre.

Finalment donar gràcies a tots aquells que llegiu i no deixeu comentaris, perquè no tinc manera de saber si entreu o no, i per això tampoc vos puc agraïr d’altra forma.(Careix de sentit que els que estigueu en aquesta situació poseu un comentari sobre aquest paràgraf, ja que immediatament perdreu dita situació)

Salut!

Poesia visual

cionarap | General, No apte per a "normals", Poesia, Selecció personal, Visual | Dilluns 22 Gener 2007

p1120586.JPG

Gravetat

cionarap | Contes, General, Prosa, Revolta, Selecció personal | Dimecres 10 Gener 2007

L’any MMCCVII, i degut a una conjuntura macroespacial interplanetària, segons els científics, o a una conspiració d’estat, segons els experts de la rebel.lió, la gravetat va canviar el seu sentit.

No fou un canvi brusc. Durant una mesada llarga la gent va poder sentir en les seues pells que anava disminuint el seu pes i, posteriorment que anava augmentant-lo en el seu sentit oposat. Les instal.lacions es van adaptar conforme pogueren a aquest significatiu canvi en la macroestructura terràquia, i, si bé es van tenir que lamentar algunes morts(sobretot en alguns poblats africans i entre la indigència), la gravetat va variar sense catàstrofes significatives.

Amb l’adaptació superada, venien els problemes secundaris. Tots estaven pendents que la Associació Filològica es pronunciara sobre l’assumpte. Aquestos convocaren un congrés extraordinari per a debatir els temes que afectaven a la població en un moment de canvi tan pronunciat.

Cautament l’AF va esperar fins al 25 d’abril per comunicar, en roda de premsa, les conclusions a les quals havien arribat en el congrés.

Ermessenda Grau comparegué sola davant la premsa, amb un bolígraf en la mà. L’ambient es respirava sacsejat, i es sentia un gran rebombori a la sala, però quan la filòloga començà a parlar les altres veus callaren sobtadament: ningú es volia perdre aquell comunicat.

- Benvolguts compatriotes, perdoneu l’espera, però les coses no han sigut fàcils per a l’AF. Som conscients del pes social que carreguem a les nostres esquenes i per això hem volgut ser cauts. No obstant, avui és el dia que esperavem. No duc cap discurs, sols aquest bolígraf digital. Tampoc el faré servir per escriure res. Sols per a que compreneu la magnitud de les meues paraules…

S’atansà a una finestra i llençà l’aparell, que es precipità sobre l’atmosfera.

- Com comprendreu, ja no podem dir: “d’aquí no passa”

I esclatà la revolta.

FRASES!

cionarap | Frases, General, La Vida, No apte per a "normals", Prosa, Selecció personal | Dimecres 3 Gener 2007

“el dualisme regnava al món fins que va aparéixer ns/nc”

“cadascú només és imprescindible per a si mateix”

“quan es trenca la rutina és quan es veu la fragilitat de la vida”

Són frases d’algú que té tines_@hotmail.com com a correu escombreria. Mai seran famoses.

Funcionant amb el WordPress | Tema de Roy Tanck