Artisticitat…

En la pintura clàssica, el pintor havia de dominar la tècnica de la pintura amb una gran precisió ja que la seua matèria primera, o diferencial d’art, eren els propis àtoms pictòrics, que són poc més que inabastables. A un ordinador, els diferencials d’art són els píxels, i no cal dir que la diferència entre ambdós és abismal. Lluny de la impotència de no poder fer un art, amb orgull d’art, per ordinador, amb els eventuals crítics puristes, desmontant-lo cada dos per tres, he optat per fer de la necessitat virtut, i fer-ne una apologia de dita matèria primera potenciant-la fins a límits quasi obscens:

He triat Bambi, sí què passa? No ha sigut un referent per a mi, ja que mai l’he vista tota ( la pel.lícula) però he pensat que és un ninot de referència. Jo diria que és un dels ícons més grans de segona meitat de segle XX. Actualitzat com queda ara, fins i tot està guapa/o (una qüestió, Bambi és mascle o femella?), i millor que l’original.

A partir d’ací es poden extraure les teories que es vulguen com:
- L’autor ha volgut expressar el neoconservadurisme duent a terme una censura d’un animal nuet
- L’autor fa apologia de la situació de vexació que li fan els conills envers al diferent, sovint amb inferioritat de condicions
- L’artista es val de la part infantil de tota persona per retornar-li la cruesa d’un món que no ha triat.
- El beatus ille sucumbit davant la industrialització de la vida en general, i de l’art en particular.

Però en realitat he fet açò perquè m’ha donat la gana

Amb els elixirs de la musiqueta, no he pres al.lucinògens, estic en tranç (entrance a la nouvel vie) sense coneixer françois ni allemande, tampoc conec el català normativista, però meinem autocomplacionen me fa la ma face to sun. S’hacabat (saca bado saca badete) no tinc respecte ni per góngora, ni per Fuster , ni per Llapissera, fill de Goethe, no és una paranoia, imitation is not a joke!!! Peris! un gin-tònic! Penis! un gir-tonic!. No faig ni riure ni plorar, sols evolucione cap on no puc pas tornar i es que le llop me l’ha mossegada massa vegades com per a sentir ni critiques ni falagueres. Tremolez Mitòlegs mondrials de cap squardrat!! Arribe i arribederci , c’est la vie un ludotema per partir-se la caixa i no pots dir ni taut!
El tò elegètic l’elegeisc jo, perquè si, perquè vull, perquè arribem tots a cent graus, i si no, alopècia. Conscientment, recorde minerals sòlids, aerosols que ni volen ni il.luminen, partícules incomparticulables, i bicicletes contra el vici car.
Frena nyeeeeec!! O no, milor, m’atropelles, com un vulgar ot esculpturat per una ear gens tzarda.
Art is Ticitat really? Tixou? Tinglad? Tipex contra l’esperculació d’esfinters esfumats per incendis incendiaris inciendívols d’incendificacions provoquincendiades per piromotors inmobiliats del cap, que què? Americans Cap!! Algun algor, per recordar el que totlobody we now, el perquè bull del planet (roundet) Whenever tu vas, We never coud live sens nevera, i això no es healthy, el gel de la dutxa també és dolent too, ets el culpable? o és el teu cap el pable? haurem de fer el dia del pable acàs? o esperem que te waiting el ocaso del món?
Que no thing sia, o que sia el que la Cia vulga, o que el vulgo desida, que pa això és el que pag el pat, el cat i el rat, en zòoctel de barman, comal nou antiqueroi heroitic i hieràtic.
Ja ho diu el speech: qui no ploma no rama! Obrirem pas per trencar tabics nassals (Barrandats?) als dels països sense nom! Eixos que mos volen furtar la paella en fesols i naps!! Feso’ls si vols sense fer nyaps , que paga el contribuyend (m. angl. Combatedor de la fi de les compres) I ja ho diuen ja que si no és comprés pas, no vages a l’era!!!!!!!!

Entrar en un procés d’autoreconfiguració, encara que siga a nivell de bloc, implica això, qüestionar-te els fonaments on t’asseus. De vegades tens sort i comproves que era una bogeria dubtar, però altres vegades, t’adones que penges d’un fil. Hi ha un altra possibilitat encara més esfereïdora: que no pugues saber on estàs recolzat per circumstàncies internes o externes, a disputa quina de les dues és més perillosa, i vagues esperant a Déu o a la ruleta, que ve a ser el mateix.

Em trobe, crec, en aquesta última hipòtesi. En un nihilisme quasi total, i sense saber molt bé a què m’expose fent canvis tan bruscos. M’he arriscat bastant amb ells. Com apostar per un cavall que té un nom que et recorda a la teua infantesa, i cegament creus, contra tot pronòstic, que guanyarà.

M’expose a que no se’m prenguen seriosament, a que em titllen de boig, ratllat, burgeset, o simplement gilipolles, m’arrisque a que hi haja gent que no torne a xafar el meu ‘jo’ a la web, i el més important, m’arrisque a deixar-ho estar.

Voldries morir si tingueres vida eterna?
Voldries no poder comprar alguna cosa si disposares d’infinits diners?
Voldries deixar a alguna persona si l’estimares fins a límits no humans?

Doncs si em prenc la potestat de ser més Déu en aquest bloc, es quedarà orfe, amb un Déu més o menys cristià o musulmà, que diuen que hi és però que no intercedeix per a res en el món que ha creat.

La revolució primera al si del bloc, serví per deixar d’idolatrar a gent, i exposar les meues pròpies obres, o en un cas comptat, dels meus amics. En aquesta segona, abandone la imatge de l’artista i em propose persona. L’evolució doncs queda clara: d’espectador a autor i d’autor a persona. No són revolucions per estancament, sinó per abast. El que vull comunicar no en té prou amb els rols que m’autoadjudique i fa pugnes per sortir-se’n amb la seua.

El terme revolució l’use per contraposició a reforma. El que jo faig és trencar amb el passat que no m’agrada, no intente fer modificacions que emmascaren el problema.

No espere cap tipus de comprensió de moment, els dies passaran i veurem tots (m’incloc) cap on desemboca aquest procés de personalització del bloc, i si no m’agrada el que veig, no dubtaré a canviar.

El títol actual (Artisticitat(en procés d’autoreconfiguració)) intenta reflexar el que aquest canvi afecta als ciments del bloc, i que és probable que canvie el nom per un altre més acord amb la línia hui establerta.

Continuaré, no obstant, posant el meu “art” ací, que ja no s’haurà de veure com una cosa buida i inconnexa sinó com un tot, i relacionant-ho amb la meua manera de ser, que intentaré des d’ací transmetre.

Finalment donar gràcies a tots aquells que llegiu i no deixeu comentaris, perquè no tinc manera de saber si entreu o no, i per això tampoc vos puc agraïr d’altra forma.(Careix de sentit que els que estigueu en aquesta situació poseu un comentari sobre aquest paràgraf, ja que immediatament perdreu dita situació)

Salut!

Quants somnis han de passar per fer-se realitat?
Quantes persones hem de xafar per ser “algú”?
Qui s’enduu el progrés?
Quantes paelles hem de fer per tenir algun mànec?
Per què el poble no es sent representat pels seus representants?
Per què el poble no es sent segur amb les forces de seguretat?
Han trencat la punta del llapis del poeta…

L’any MMCCVII, i degut a una conjuntura macroespacial interplanetària, segons els científics, o a una conspiració d’estat, segons els experts de la rebel.lió, la gravetat va canviar el seu sentit.

No fou un canvi brusc. Durant una mesada llarga la gent va poder sentir en les seues pells que anava disminuint el seu pes i, posteriorment que anava augmentant-lo en el seu sentit oposat. Les instal.lacions es van adaptar conforme pogueren a aquest significatiu canvi en la macroestructura terràquia, i, si bé es van tenir que lamentar algunes morts(sobretot en alguns poblats africans i entre la indigència), la gravetat va variar sense catàstrofes significatives.

Amb l’adaptació superada, venien els problemes secundaris. Tots estaven pendents que la Associació Filològica es pronunciara sobre l’assumpte. Aquestos convocaren un congrés extraordinari per a debatir els temes que afectaven a la població en un moment de canvi tan pronunciat.

Cautament l’AF va esperar fins al 25 d’abril per comunicar, en roda de premsa, les conclusions a les quals havien arribat en el congrés.

Ermessenda Grau comparegué sola davant la premsa, amb un bolígraf en la mà. L’ambient es respirava sacsejat, i es sentia un gran rebombori a la sala, però quan la filòloga començà a parlar les altres veus callaren sobtadament: ningú es volia perdre aquell comunicat.

- Benvolguts compatriotes, perdoneu l’espera, però les coses no han sigut fàcils per a l’AF. Som conscients del pes social que carreguem a les nostres esquenes i per això hem volgut ser cauts. No obstant, avui és el dia que esperavem. No duc cap discurs, sols aquest bolígraf digital. Tampoc el faré servir per escriure res. Sols per a que compreneu la magnitud de les meues paraules…

S’atansà a una finestra i llençà l’aparell, que es precipità sobre l’atmosfera.

- Com comprendreu, ja no podem dir: “d’aquí no passa”

I esclatà la revolta.

…i continue fidel als ideals proposats ahir perquè encara em trobe en l’etapa nihilista…

…a més avui escriuré dos posts, perquè és una cosa que no m’havia atrevit mai…

…hi ha coses que si no les poses entre punts suspensius no cobren vida…

…continuem lluitant…

Sí, és clar que està molt bé rememorar espurnes d’art que siguen interessants als meus ulls, però és quelcom que ja no m’interessa, perquè em causa cansament, desassossec, i malestar genenral. Em comence a donar ràbia fins i tot. Però no queda bé trencar els esquemes que u mateix s’imposa no?Doncs això faré.

Per als lectors, que no deuen estar molt ben acabats tampoc [eh que no?] sóc un anònim pedant, que se les dóna d’acpreciar l’art i no viu al carrer on la gent es baralla per la molla que li cau al ric, doncs bé, no vull per a mi aquesta etiqueta. Em dic Marc i tinc 19 anys (encara que d’ací a un mes ja no), i passe de la merda contemplativa a l’acció. Renúncie a la tasca anterior, qui vulga que la reprenga, i vaig a fer el meu camí, amb tota la gent disposada a ajudar-me, per fer un bloc almenys humà.

PD. L’any nou no és la causa, perquè no hi ha causa.