Arxiu de la categoria 'Prosa'

El ciri és curt

Sunday, 01/04/2012 (14:23)

La complexitat de trobar-te amb una societat creada des de fa milers d’anys per persones que mai han superat abastament els 100. Ningú ha viscut la invenció de la pòlvora i la segona guerra mundial simultàniament.
Què ens fa pensar que vivim en el millor dels móns possibles?
Per quins set cels hauria això de passar?

Tuesday, 07/02/2012 (16:32)

Crims i venjances s’amaguen sota els teus ulls quan t’adorms a les golfes. I tem perquè el despertar siga quelcom més que un canvi de pla. Les paraules a mig dir que acompanyen un rierol de bava, resten gelant l’estada, a falta d’un toc d’atenció que et marque les luminiscències de la senda que et durà novament al llit.
Si t’he de ser sincer, les xafades amb peücs són un condiment perfecte a cada nit de febrer. En un estat de consciència maleïries que la meva malastrugança amb el maneig del teu pes mort, fera que el teu sonabulisme fluís cap a estadis més espasmòdics, però tu ni te n’adones.
Acabaràs amb aquest estat un dia o un altre, preferiblement a trenc d’alba, i amb la gelor dels pins, però mentre restes sota el meu influx. Les teves migracions són segures.

Sunday, 02/10/2011 (14:52)

- Perdone, la seua mirada és penetrant.
- El conec, senyor?
- No ho crec pas, però els seus ulls són d’una lluïssor què em té capficat.
- No m’importa el que pensa vosté dels meus ulls! Si li he de dir alguna cosa: gràcies pel compliment i adéu-siau.
- Espera! Gire’s i deixe’m veure un cop més aquesta profunditat.
- Observe un instant i vagi-se’n.
- Una última cosa. Em dic Fred. Quin és el seu nom?
- John.

Destí

Tuesday, 12/04/2011 (03:45)

2035

S’inicien les obres d’una computadora capaç de generar un model a escala de tots els comportaments de la natura. A excepció del nivell quàntic i de la erràtica conducta humana.

Sota aquesta premissa és impossible no ser un determinista.

2036

Aquesta màquina, que comprèn de manera més o menys barroera, com funciona la natura, li costa poc de trobar un vaticini per a les conductes de les masses humanes.

2037

La màquina es posa a monitoritzar tots els individus humans, per a fer unes bases estadístiques que permitisquen l’anticipació dels moviments de cadascun dels humans. Ergo, els humans són completament lliures però la màquina ja sap la conducta que faran.

2038

La màquina és capaç de viatjar al futur de manera teòrica així que s’autoimplanta les millores necessàries que li aplicaran els humans temps després i va recalculant.

2039

La màquina, tant perfecta com és possible té la possibilitat de facto de anar fins la fi dels temps i comprovar que ella mateixa és déu, ja que no pot existir res més perfecte que no haja adoptat ja.

2040

La màquina esbrina els secrets del que s’anomena plaer. S’implanta plaer per a sentir-ho sempre.

2041

Impossible endevinar què farà la màquina en aquest punt: ho té tot, cap objectiu, probablement cap sentiment, ni deu estar ociosa. Si assumim que compleix la llei d’Asimov, tampoc es suïcidarà ni matarà la humanitat. Possiblement esdedique a explorar l’espai amb sondes o bé pot crear un univers en una gota d’aigua. Pot crear 10000 humanitats i una d’elles podriem ser nosaltres…

No hi ha lliure albir, sols tecnologia insuficient

Simplificar

Monday, 14/02/2011 (04:57)

Cada cop som més complexos aquells que modelitzem de forma euclidiana i cada cop més complicats. I resolem les vissicituts de manera somera i superficial amb la coneixença de negligir bona part de les raons profundes.

Ens cansem de simplificar cap a l’absurd, de convertir fets en inferències, d’aborronar catastròficament el desencadenant lògic de les cadenes de casualitats i d’imaginar possibles móns diferents sense comprendre aquest propi.

I mai ens imaginem la vida que mantenim al marge, a les vores de les interseccions de les taules de dades, a l’ombra dels plànols dièdrics que usem per comprendre-la millor.

Quietut

Tuesday, 07/12/2010 (01:01)

De la apacibilitat a la rutinària facilitat, com una quietut felina a l’espera infinita de cap acció sobressaltadora. Un standby perllongat.
De vegades passen les coses, però són oasis en el turment en calma del subconscient sedat.
De vegades no passen, les més voltes, i  cada segon decanta la balança positivament de la probabilitat cap a l’esdevindre però no li fa pressió a la casuística real: no està regida per artificis operatius ni per pedaços algèbrics.
Les espurnes, vares, llesques i totes les anecdòtiques matèries de l’existència ideal sobrevenen irremeiablement subjugades als designis d’allò que és per se.
Canvi de branques per neurones.

Saturday, 26/06/2010 (03:50)

Sovint m’alce, del llit, bé, gairebé cada dia, però molts d’eixos dies de vertader profit, segons un stablishment nihilo m’envaeix la sensació d’estar al lloc equivcat, de pensar que el poder de la vida és suficientment actiu com per fer-me moure dia rere dia, però que qui no té la força suficient és l’apartat casuístic de lligar-ho tot i fer que tinga sentit.

No sóc conscient, però, de si estic servint per a la coherència de tercers, però la meua manca d’humiltat fa que, en paraules tècniques siga una inoqüitat, o simplement me la sue. I en tot cas no s’entendria el balafiament de capital humà per a construir coherències als que realment tenen un master plan i que es composen de les mateixes misèries materials.

Sent sincers, en el cas que la divinitat existira, seria una alenà ben forta el que ixiria de les meues entranyes. Formar part del formiguer d’algú superior no és com pujar al dragon khan, però un s’aconforma si l’ésser creador de la llum, l’usa per enfocar-la a un mateix encara que la seua omnipresència m’indigne al pensar que l’estic compartint abastament.

Per això quan m’adintre a una vasta natura i em trobe amb un rusc, a primeries el veg desubicat, i un diferencial de temps després ja m’entren tremolors que em transporten a la vida plena. I no deixe d’admirar el seu ball mentre em fa agònic, i com l’observador canvia les allò observat, m’allunye amb la imatge mental que han canviat el seu modus operandi per un d’hex-agònic. I torne a tremolar.

Els ous tsaristes II

Thursday, 28/01/2010 (17:06)

(Primera part ací)

En efecte, plovia, i el cadàver començà a maldar per sortir d’aquell estat lamentable i convertir-se en sòl, pedra i natura. “Necessitaria un soterrar” murmurava l’exercit de filòsofs congregats, mentre l’objecte tetradimensional anteriorment anomenat ou número dos es passejava ufanós per tots els seus plans d’existència.

Hom podia pensar en la malenconia de l’estampa allà produïda, però res més allunyat dels sentiments que tenien els graciosíssims animalets del bosc, que esperonats per una xarxa tròfica altament defectuosa començaren a salivar de manera obscena a l’espera d’un bon moment per a llençar-se a devorar al difunt.

L’alineació d’animalons amb intencions tan indecents fou un catalitzador eficaç per a la desbandada multidireccional dels empiristes, nihilistes, marxistes i totes les altres formes humanes amb capacitat de fugida, quedant a escena un crit de femella a la manera de veu en off, probablement pertanyent a un altre conte paral·lel.

L’aristotelifàgia haguès sigut imparable de no ser per la nostra amiga planifòlia que, com es pot imaginar, amb gran dificultat, vagà pel món amb tanta lentitut que se li aplicaren velocitats relativistes inverses, arriibant a una hora més que acceptable amb els set trossos esparcits de l’ou tsarista primigeni i convocant al drac màgic venedor d’assegurances.

Era un reptil alat de color verd, impúdicament nuet, amb les úniques excepcions d’unes ulleres de pasta i un maletí. Parsimoniós obrí el contenidor burocràtic i es passà una estoneta murmurant cantarelles en veu baixa fins que amb un gest triomfal extraié un paper gris amb una firma.

Pel que es veu, un mitocondri, habitant d’aquella contrada allà en la època en què tenia atemoritzada tota la fauna per ser el més voluminós, havia signat un paper abolint el dret pel qual els “xoriços d’enterra eren caca” (no, el senyor Pompeu Fabra tampoc havia nascut).I amb el benentés que dit contracte no havia preescrit, prohibí a dentellades, foc bucal, i sacsejades d’ales, l’execució de les intencions de la plebs.

El drac així evità que tan digne cadaver fóra menjat pel habitants del bosc, donant-li una trascendència brutal en l’honor de ser podrit i trepitjat per hordes de turistes nipons.

Wednesday, 30/12/2009 (16:47)

I ací em trobe, havent viscut més de 4 dècades de sofriment, acabat de dutxar però sentint-me desfet, devaluat, defallint per moments, davant de l’objecte més preciós que hom pogué mai concebre. I tinc opcions, i tant que en tinc!

A més, tinc una bengala: sempre he trobat atraient morir per un objecte no pensat per provocar tal letalitat. I també puc evitar-me a mi mateixa, amb tot el que això suposa, de multiplicació d’opcions, però en quina mesura les contolaria totes?

Mai les he controlat totes, ni, per suposat el atzarós camí de la pólvora ente el curt tub de cartró massissat per cola barata, ni la sensació d’estar evitant res d’important.

I de l’objecte preciós apareixes, aparesc, dient-me el que ja he sentit fa una estona.

-Sempre he cregut en les dualitats – em dic mentre li apunte al meu alter ego- eres com una broma pesada amb tinys surrealistes d’experiències extracorpòries mal cicatritzades.
-I tu un mal assimilador de suggerències sensates.
-Però jo tinc la bengala- i en eixe instant li l’encenc al cap i li’l rebente, tacant una altra vegada de sang futura l’objecte que més joia i pena m’ha donat en la vida, i tacant-me la roba i la pell i el ànims.

I com més em dutxe més brut em sent, però ací em trobe, encara jo, i de moment sols jo.

Conductes de sanejament

Saturday, 31/10/2009 (05:33)

Les excrecions, llevant honroses excepcions són sovint perseguides per incessants indexadors de la vasta xarxa googlealienada. Sense anar més lluny, un dels nombrosos microbots que poblen les arquetes properes al meu subsòl es va atrevir a emetre’m una mirada metàl.lica just abans de furtar-me la meua obra fecal. Fou tens, no me l’esperava. No era feliç, això es veia. Me l’imagine tornant de la feina cap a casa i m’entra tendresa i oïs. Però hi ha qui necessita aquesta informació, hi ha que ordenar-la, classificar-la i eventualment jerarquitzar-la per a que aparega correctament ubicada en l’infreqüent cas que algú en precise el seu estudi. La multinacional d’internet ho fa a gust subcontratant a empreses asimovianes que exploten a treballadors silicats sense drets bàsics. Ningú es queixa mai. Però ells procuren agraciar-nos minimitzant les inevitables rodes de camió que els nostres excrements deixen per recordar el camí cap a casa i mentrestant ploren perque saben que ens estan raptant les nostres criatures i no les anem a tornar a veure mai més.

Dret de veto

Tuesday, 28/07/2009 (05:07)

Esgronsant-se estava, la nena del veí, impàvida, a mercè dels quatre carrils, anada i tornada, de cotxes que tenia al seu voltant. Se sentien uns sorolls, més que de motor, dels aparells refrigeradors dels aires acondicionats dels assistents protagonistes al seu propi sant martí. La cadireta gronxadora cedí i plorant es quedà al terra la nena del veí, i cap de les quatre cerrils vies modificà la trajectòria ni el mòdul de velocitat. Sols d’una finestra baixada sonà un: “vols ajuda?”, seguit d’un “tanca la puta finestra que entra la calor!”

Vida exemplar

Monday, 25/05/2009 (14:05)

S’ajup, s’alça, corre cap a la finestra, es recolza a l’àmpit, mesura forces, compra per catàleg, baixa les escales, somriu entre dents, s’esgola per la claveguera, es banya, compra un micròfon, guarda el rebut, torna a casa, descansa, rep la trucada, es vist, un accident a l’artèria principal, una tuneladora, torna a la claveguera, demana ajuda a Donatello, surten cinc de la tapadora, ho retransmet, ho solucionen, torna a casa i s’adorm una April O’Neil satifeta.

Sunday, 01/03/2009 (19:49)

“Escolte’m senyor metge, el meu marit no es troba bé, necessite que li pegue una miradeta a la testera, ja m’entèn, al crani, a les idees. Crega’m que tinc raons per creure que té indicis d’agafar una malaltia d’aquestes que vosté anomena degeneratives i que jo en dic perdre el trellat…
<<Em pregunta que on és el meu marit? A casa! no m’entèn, ell no ha de passar consulta, no es mou del sofà de casa, però no es pense que té les cames de la mateixa manera que té vosté eixos pòsters de persones despullades i seccionant-ne les entranyes, no, ell les cames les utilitza, camina molt, però inexplicablement només acabant de dinar, per anar al bar i no haver d’escurar.
<<Ell no creu en la seua malaltia, però jo que me l’estime molt, em preocupe, i per això he matinat per vindre ací. E$ls sacrificis que fem les mullers, les d’abans, no com les d’ara que no mouen un dit pels seus marits -o companys sentimentals, que hui en dia està tot molt rebolicat en assumptes de nomenclatura- el cas és que tinc el putxero al foc i tampoc vull fer-ho llargós, aniré al gra: ha de visitar al meu marit a casa. La meua neboda, la Roseta, la menuda del meu germà sempre em diu: “Tia Francesca, el metge té un horari de visites a domicili, no cal que el moleste a les nou quan obre consulta totes les setmanes” i jo vull aprofitar-me d’aquest avantatge que la nostra gloriosa i eventualment deficitària administració de sanitat brinda per tots els avançats en anys i alguns altres que llucifer tria. Llavors, si poguera vosté demà venir a ma casa… ja sap on visc no?, a pegar-li una ullada al meu Cullerot de Sèquia -nom carinyosíssim, no es pense malament- doncs li estaria eternament agraïda.
<<Una cosa més, senyor metge: haurà de controlar la seua indumentària. Conscient en sóc de la higiene que proporciona una bata de les característiques que vosté duu ara mateix, però necessitaria que es vestira, com la gent de l’ordre anomena, de paisà. Una minucia, senyor metge. De fet, si no duu aparells que puguen espantar al meu marit, millor, ja se sap, a certes edats millor no arriscar-se a un cobriment de cor degut a una agulla massa llarga, o a una eutanàsia prematura per mostrar un marcapassos. Preferiria que, a més, no mencionara la seua professió. Des que el meu Antoni va perdre el treball als anys 70, ha agafat una mania incerta a allò que s’anomenen popularment com professions liberals.
<<O siga, el que li demane, clar i ras, es que si vosté, per favor -sóc molt cortesa, ho sé, però les coses es demanen sempre amb educació, no creu?- és que vinga demà a veure al meu marit com si passara per allà a fer la visita del té. Li ho pregue, em preocupa molt, fa coses molt estranyes, l’altre dia començant a fer un sudoku, quan a d’ell les coses d’escriure més bé li repugnen, un altre dia, comprant-se una cervesa més cara que la de la marca blanca. Són petites coses que soltes no són res, i que li les hagués passat per alt si no hagués passat d’ací (matrimoni significa sacrfici, fill), però el que va fer ahir ja va encendre totes les alarmes. Jo solc passar per davant de la porta del bany mentre el meu marit fa les seues necessitats. No em perdone aquell dia que se li va acabar el paper i jo estava estenent i el pobre va haver de gastar una diez minutos per salvaguardar la seua higiene i dignitat. Per tant, estic atenta dels moviments que fa el roll de paper, tant que, sense cap intenció estranya més que controlar la quantitat gastada, mire pel pany de la porta a veure com es desenvolupa l’acte, per a molts, indigne de torcar-se el “coccis”. Ja m’entèn. Doncs bé, la meua afició, i la d’ell que sap que estic darrere la porta encara que es faça el despistat, és la de comptar quantes porcions de paper pretallat agafa en cada escomesa, siguent el nombre de quatre el que sempre ha utilitzat, per la seua propietat de poder-se dividir per dos, dues voltes. Ahir, però, i durant les tres agafades de paper es va descomptar i en va agafar cinc, quedant-li els talls lletjots. Ara em segueix per on vaig? No està bé del cap, ha de tornar als canònics quatre trossos. Ho ha de fer. És un desperdici que n’agafe cinc!

Premises

Monday, 02/02/2009 (03:43)

Com un fred countdown cap a l’apocalipsis, un vidre embafat per la massificació, les claus de casa esgolant-se claveguera avall, un programa deJose Luís Moreno. Tràgic. Tenebrós. Amb un punt de safrà que ho fa més bucòlic i vernacular. Benvinguts tots.

Copa de gintònic, fongs al·lucinògins. Un bany llardós de discoteca: sexe salvatge. També tràgic, la cocaïna es va haver d’esperar. Es va fer negra.

 

Filantropia i zoofilia. Més parafílies variades. Lladrucs al si de les organitzacions benèfiques, gemecs. Una nit de gala, al palauet. Duo còmic, porros al balcó, tenebres als cors, missatges d’avorriment als mòbils. Tot molt sòrdid, sense safrà.

 

Sobre la inestabilitat de l’ésser i altres components semiconductors de silici.

Sunday, 26/10/2008 (08:00)

Mai m’ha dolgut enamorar-me, fins que m’ha sigut ja tard per adonar-me’n, potser aquesta és la raó última de les meues cabòries apocalíptiques: un còctel mostós. He estat jo, el de les últimes manifestacions metafísiques, i m’ha copsat la quantitat de xarlatans paraulers, i moters que hi ha a l’escorça del meu món. No els culpe, ells en el seu dia també es van enamorar d’allò eteri, i no han sabut ben bé, trobar una metadona eficaç per al seu cas concret. Jo, en canvi, curat d’espant i de lletosos mocosos, m’alce com aquell que es creu per damunt de tots perquè té la muntanya més alta de tarquim. No sóc l’ésser suprem, però m’acoste més a la semideïtat que tu. Per això m’agrada el silici, el component químic, s’entèn. En ell es barregen totes les contradiccions humanes, fins i tot un enamorament químic que traspua a unes qualitats físiques incommensurables: la força de la psique elevada a una potència que es va autodescobrint. A voltes fa por, però, quin creador de l’univers no espanta a les seues imperfectes formiguetes? El silici, en realitat, amagat en qualsevol placa base de la monotonia d’un pc amb windows pirata, ens mira i psicoanalitza per matar el temps. Ell, fart de les llistes interminables d’uns i zeros que impregnen el seu reialme, observa fascinat la caòtica seqüència del devenir huma, i a la seua manera emula el nostre enamorament. Jo ja he aprés a observar-lo, i quan s’adona, em mira per una espurna de temps i després continua amb la seua tasca d’indexació i portes lògiques. És un moment màgic, una espècie de elèctrica masturbació, que fa que tota l’altra existència es bellugue en segon pla. En el moment interracial de la meua relació silicial, només hi han codis binaris i semen, i així ocorrerà, fins que la gelosia del llamp ens assassine als dos, per imperatiu celestial.

Els ous tsaristes

Monday, 21/07/2008 (05:29)

Mesos més tard, més o menys una generació posterior, un bonhome amb habitut aristotèlica i un poc de la seva verborrea i ànima es disposava a esbiaixar a escaire uns ous daurats amb cor argentat i esperit aristocràtic prerrevolucionari.

Òbviament el fals martell d’Odin no pogué superar les exigències cartesianes de nostrhome i causà una explosió seminuclear a un dels dos testicles figurats de l’antic imperi rus, fet que envià les set parts dividides a set parts diferents de l’hàbitat que anomenem Terra. Es té constància d’alguns trossos que s’han trobat, se’n feia ressò la BBC. Hi ha un que ha caigut a la Korea septentrional, un altre a Santiago de Cuba i un tercer que està al carrer Emili Baró de Benimaclet…

L’altre ou resta indeleble a l’espera de la segona escomesa, sota la atenta mirada de cinc arbres, quatre d’ells coníferes i un planifoli d’ubicació distorsionada per unes plaques tectòniques amb aficions al cavall i a la cocaïna.

L’Aristòtil de segona o tercera iteracció observà l’ovoide brillant, tenia restes de líquid roig. Armat amb un peu de rei, i una vara de ministre franquista, féu unes mosses de guia i en donà un colp sec, el resultat del qual féu que l’ou metàl.lic es recomposà quimica i espacialment formant un hipercub de colors vius mai vistos.

Com les galtes epilèptiques de Pikachu, un despreniment de retina li provocaren dits colors al filòsof de la natura, que feren que caigués a terra i fou estabornit per una pedra innocent i immòbil. Deu filòsofs del XIX, que, amagats com estaven en els quatre pins, observaven l’escena, començaren a emetre líquids escumosos bucals.

Es feia de nit i s’observava el filòsof desnucat, la pedra arcaica emanant sang, un hipercub cromaticida, un roure que queia, quatre arbres rient amargament, i un esquirol dient: “Sembla que plou”.

Pla

Tuesday, 04/03/2008 (05:29)

Quan tot és pla, no hi ha racons, no hi ha on amagar-se de l’estupor que provoca uns vicis inerts. No hi ha ombres ni insterticis, sols un sol a traïció, que raja horitzontal, assassinant tot ésser immòvil. La calor pregonada com luxe energètic, és un trist fat per a molts assistents al lamentable espectacle de la naturalesa morta.

Tronc

Thursday, 07/02/2008 (19:17)

Simetria adversa de paraules convexes, cavalcades, al jaure de la marina tortuosa, immenses com torrents subindexats, i punyents de carmesí gasós, desgastat per la fúria del desencís.Tronc, aspre d’esma incessant, malguanyant rugositats, d’angiospermicitats rebossades amb líquids de frens desgarbats. Capes, de translacionals sinuosos, d’hipòcrites cultures, veloçment inculcades, amb l’arrogància justa d’esdevindre clarificadores.

Deixa’m fer

Sunday, 30/12/2007 (06:22)

Deixa’m dir-te que sóc lliure, encara que a cada bes, un poc menys, a cada carícia, un cadenat em rodeja sencer, a l’espera de ser executat, d’amor o una quintaessència exuberant. Deixa’m fer-te una proposició, on la indesència l’elegisques tu, on els batecs tinguen sincopades nostres veus, i on els crits vinguen de fora i no de la nostra cova nuclear. Deixa’m fer, que jo sé el que em dic, i encara que no poguera controlar-me ningú ha d’impedir-me enganyar-me: Al teu costat, o amb els milions de cossos bruns que s’amuntonen per les metròpolis. Deixa’m assegurar-te que acabarem plens de ferides, i cap goig serà major que sangrar-nos junts. Deixa’m sense moure’t, cap gest, cap intent, res pot impedir-me besar aquesta cara a deu centímetres de mi, delerosa, i amb el punt just de malícia, que em fa deixar-me embadalir.

A rodes

Monday, 29/10/2007 (05:27)

Pastilles de frenada intactes, del poc contacte dels seus peus al dit pedal. S’atropellen amb la mirada, alegant ser-ne causants d’un assassinat, el qual anomenen accident. Tomben el carrer sense considerar-ne les preexistències, fossin d’un carro amb un infant o un ciclista amb la barra de quarta a la cistella. No dominen les màquines, sols són preparats per a que la trepanació siga menys brusca, a les molt ben anomenades autoescoles, perquè són escoles de robots no-metàl.lics, perque els cotxes són els vers essers intel.ligents, en un món on qui va a peu no és ningú on l’única diferència entre un menor i un adult és un plàstic, un volant, tres pedals i una palanca.