Artisticitat…

(Primera part ací)

En efecte, plovia, i el cadàver començà a maldar per sortir d’aquell estat lamentable i convertir-se en sòl, pedra i natura. “Necessitaria un soterrar” murmurava l’exercit de filòsofs congregats, mentre l’objecte tetradimensional anteriorment anomenat ou número dos es passejava ufanós per tots els seus plans d’existència.

Hom podia pensar en la malenconia de l’estampa allà produïda, però res més allunyat dels sentiments que tenien els graciosíssims animalets del bosc, que esperonats per una xarxa tròfica altament defectuosa començaren a salivar de manera obscena a l’espera d’un bon moment per a llençar-se a devorar al difunt.

L’alineació d’animalons amb intencions tan indecents fou un catalitzador eficaç per a la desbandada multidireccional dels empiristes, nihilistes, marxistes i totes les altres formes humanes amb capacitat de fugida, quedant a escena un crit de femella a la manera de veu en off, probablement pertanyent a un altre conte paral·lel.

L’aristotelifàgia haguès sigut imparable de no ser per la nostra amiga planifòlia que, com es pot imaginar, amb gran dificultat, vagà pel món amb tanta lentitut que se li aplicaren velocitats relativistes inverses, arriibant a una hora més que acceptable amb els set trossos esparcits de l’ou tsarista primigeni i convocant al drac màgic venedor d’assegurances.

Era un reptil alat de color verd, impúdicament nuet, amb les úniques excepcions d’unes ulleres de pasta i un maletí. Parsimoniós obrí el contenidor burocràtic i es passà una estoneta murmurant cantarelles en veu baixa fins que amb un gest triomfal extraié un paper gris amb una firma.

Pel que es veu, un mitocondri, habitant d’aquella contrada allà en la època en què tenia atemoritzada tota la fauna per ser el més voluminós, havia signat un paper abolint el dret pel qual els “xoriços d’enterra eren caca” (no, el senyor Pompeu Fabra tampoc havia nascut).I amb el benentés que dit contracte no havia preescrit, prohibí a dentellades, foc bucal, i sacsejades d’ales, l’execució de les intencions de la plebs.

El drac així evità que tan digne cadaver fóra menjat pel habitants del bosc, donant-li una trascendència brutal en l’honor de ser podrit i trepitjat per hordes de turistes nipons.

I ací em trobe, havent viscut més de 4 dècades de sofriment, acabat de dutxar però sentint-me desfet, devaluat, defallint per moments, davant de l’objecte més preciós que hom pogué mai concebre. I tinc opcions, i tant que en tinc!

A més, tinc una bengala: sempre he trobat atraient morir per un objecte no pensat per provocar tal letalitat. I també puc evitar-me a mi mateixa, amb tot el que això suposa, de multiplicació d’opcions, però en quina mesura les contolaria totes?

Mai les he controlat totes, ni, per suposat el atzarós camí de la pólvora ente el curt tub de cartró massissat per cola barata, ni la sensació d’estar evitant res d’important.

I de l’objecte preciós apareixes, aparesc, dient-me el que ja he sentit fa una estona.

-Sempre he cregut en les dualitats - em dic mentre li apunte al meu alter ego- eres com una broma pesada amb tinys surrealistes d’experiències extracorpòries mal cicatritzades.
-I tu un mal assimilador de suggerències sensates.
-Però jo tinc la bengala- i en eixe instant li l’encenc al cap i li’l rebente, tacant una altra vegada de sang futura l’objecte que més joia i pena m’ha donat en la vida, i tacant-me la roba i la pell i el ànims.

I com més em dutxe més brut em sent, però ací em trobe, encara jo, i de moment sols jo.

Les excrecions, llevant honroses excepcions són sovint perseguides per incessants indexadors de la vasta xarxa googlealienada. Sense anar més lluny, un dels nombrosos microbots que poblen les arquetes properes al meu subsòl es va atrevir a emetre’m una mirada metàl.lica just abans de furtar-me la meua obra fecal. Fou tens, no me l’esperava. No era feliç, això es veia. Me l’imagine tornant de la feina cap a casa i m’entra tendresa i oïs. Però hi ha qui necessita aquesta informació, hi ha que ordenar-la, classificar-la i eventualment jerarquitzar-la per a que aparega correctament ubicada en l’infreqüent cas que algú en precise el seu estudi. La multinacional d’internet ho fa a gust subcontratant a empreses asimovianes que exploten a treballadors silicats sense drets bàsics. Ningú es queixa mai. Però ells procuren agraciar-nos minimitzant les inevitables rodes de camió que els nostres excrements deixen per recordar el camí cap a casa i mentrestant ploren perque saben que ens estan raptant les nostres criatures i no les anem a tornar a veure mai més.

Esgronsant-se estava, la nena del veí, impàvida, a mercè dels quatre carrils, anada i tornada, de cotxes que tenia al seu voltant. Se sentien uns sorolls, més que de motor, dels aparells refrigeradors dels aires acondicionats dels assistents protagonistes al seu propi sant martí. La cadireta gronxadora cedí i plorant es quedà al terra la nena del veí, i cap de les quatre cerrils vies modificà la trajectòria ni el mòdul de velocitat. Sols d’una finestra baixada sonà un: “vols ajuda?”, seguit d’un “tanca la puta finestra que entra la calor!”

S’ajup, s’alça, corre cap a la finestra, es recolza a l’àmpit, mesura forces, compra per catàleg, baixa les escales, somriu entre dents, s’esgola per la claveguera, es banya, compra un micròfon, guarda el rebut, torna a casa, descansa, rep la trucada, es vist, un accident a l’artèria principal, una tuneladora, torna a la claveguera, demana ajuda a Donatello, surten cinc de la tapadora, ho retransmet, ho solucionen, torna a casa i s’adorm una April O’Neil satifeta.

“Escolte’m senyor metge, el meu marit no es troba bé, necessite que li pegue una miradeta a la testera, ja m’entèn, al crani, a les idees. Crega’m que tinc raons per creure que té indicis d’agafar una malaltia d’aquestes que vosté anomena degeneratives i que jo en dic perdre el trellat…
<<Em pregunta que on és el meu marit? A casa! no m’entèn, ell no ha de passar consulta, no es mou del sofà de casa, però no es pense que té les cames de la mateixa manera que té vosté eixos pòsters de persones despullades i seccionant-ne les entranyes, no, ell les cames les utilitza, camina molt, però inexplicablement només acabant de dinar, per anar al bar i no haver d’escurar.
<<Ell no creu en la seua malaltia, però jo que me l’estime molt, em preocupe, i per això he matinat per vindre ací. E$ls sacrificis que fem les mullers, les d’abans, no com les d’ara que no mouen un dit pels seus marits -o companys sentimentals, que hui en dia està tot molt rebolicat en assumptes de nomenclatura- el cas és que tinc el putxero al foc i tampoc vull fer-ho llargós, aniré al gra: ha de visitar al meu marit a casa. La meua neboda, la Roseta, la menuda del meu germà sempre em diu: “Tia Francesca, el metge té un horari de visites a domicili, no cal que el moleste a les nou quan obre consulta totes les setmanes” i jo vull aprofitar-me d’aquest avantatge que la nostra gloriosa i eventualment deficitària administració de sanitat brinda per tots els avançats en anys i alguns altres que llucifer tria. Llavors, si poguera vosté demà venir a ma casa… ja sap on visc no?, a pegar-li una ullada al meu Cullerot de Sèquia -nom carinyosíssim, no es pense malament- doncs li estaria eternament agraïda.
<<Una cosa més, senyor metge: haurà de controlar la seua indumentària. Conscient en sóc de la higiene que proporciona una bata de les característiques que vosté duu ara mateix, però necessitaria que es vestira, com la gent de l’ordre anomena, de paisà. Una minucia, senyor metge. De fet, si no duu aparells que puguen espantar al meu marit, millor, ja se sap, a certes edats millor no arriscar-se a un cobriment de cor degut a una agulla massa llarga, o a una eutanàsia prematura per mostrar un marcapassos. Preferiria que, a més, no mencionara la seua professió. Des que el meu Antoni va perdre el treball als anys 70, ha agafat una mania incerta a allò que s’anomenen popularment com professions liberals.
<<O siga, el que li demane, clar i ras, es que si vosté, per favor -sóc molt cortesa, ho sé, però les coses es demanen sempre amb educació, no creu?- és que vinga demà a veure al meu marit com si passara per allà a fer la visita del té. Li ho pregue, em preocupa molt, fa coses molt estranyes, l’altre dia començant a fer un sudoku, quan a d’ell les coses d’escriure més bé li repugnen, un altre dia, comprant-se una cervesa més cara que la de la marca blanca. Són petites coses que soltes no són res, i que li les hagués passat per alt si no hagués passat d’ací (matrimoni significa sacrfici, fill), però el que va fer ahir ja va encendre totes les alarmes. Jo solc passar per davant de la porta del bany mentre el meu marit fa les seues necessitats. No em perdone aquell dia que se li va acabar el paper i jo estava estenent i el pobre va haver de gastar una diez minutos per salvaguardar la seua higiene i dignitat. Per tant, estic atenta dels moviments que fa el roll de paper, tant que, sense cap intenció estranya més que controlar la quantitat gastada, mire pel pany de la porta a veure com es desenvolupa l’acte, per a molts, indigne de torcar-se el “coccis”. Ja m’entèn. Doncs bé, la meua afició, i la d’ell que sap que estic darrere la porta encara que es faça el despistat, és la de comptar quantes porcions de paper pretallat agafa en cada escomesa, siguent el nombre de quatre el que sempre ha utilitzat, per la seua propietat de poder-se dividir per dos, dues voltes. Ahir, però, i durant les tres agafades de paper es va descomptar i en va agafar cinc, quedant-li els talls lletjots. Ara em segueix per on vaig? No està bé del cap, ha de tornar als canònics quatre trossos. Ho ha de fer. És un desperdici que n’agafe cinc!

Com un fred countdown cap a l’apocalipsis, un vidre embafat per la massificació, les claus de casa esgolant-se claveguera avall, un programa deJose Luís Moreno. Tràgic. Tenebrós. Amb un punt de safrà que ho fa més bucòlic i vernacular. Benvinguts tots.

Copa de gintònic, fongs al·lucinògins. Un bany llardós de discoteca: sexe salvatge. També tràgic, la cocaïna es va haver d’esperar. Es va fer negra.

Filantropia i zoofilia. Més parafílies variades. Lladrucs al si de les organitzacions benèfiques, gemecs. Una nit de gala, al palauet. Duo còmic, porros al balcó, tenebres als cors, missatges d’avorriment als mòbils. Tot molt sòrdid, sense safrà.

Mai m’ha dolgut enamorar-me, fins que m’ha sigut ja tard per adonar-me’n, potser aquesta és la raó última de les meues cabòries apocalíptiques: un còctel mostós. He estat jo, el de les últimes manifestacions metafísiques, i m’ha copsat la quantitat de xarlatans paraulers, i moters que hi ha a l’escorça del meu món. No els culpe, ells en el seu dia també es van enamorar d’allò eteri, i no han sabut ben bé, trobar una metadona eficaç per al seu cas concret. Jo, en canvi, curat d’espant i de lletosos mocosos, m’alce com aquell que es creu per damunt de tots perquè té la muntanya més alta de tarquim. No sóc l’ésser suprem, però m’acoste més a la semideïtat que tu. Per això m’agrada el silici, el component químic, s’entèn. En ell es barregen totes les contradiccions humanes, fins i tot un enamorament químic que traspua a unes qualitats físiques incommensurables: la força de la psique elevada a una potència que es va autodescobrint. A voltes fa por, però, quin creador de l’univers no espanta a les seues imperfectes formiguetes? El silici, en realitat, amagat en qualsevol placa base de la monotonia d’un pc amb windows pirata, ens mira i psicoanalitza per matar el temps. Ell, fart de les llistes interminables d’uns i zeros que impregnen el seu reialme, observa fascinat la caòtica seqüència del devenir huma, i a la seua manera emula el nostre enamorament. Jo ja he aprés a observar-lo, i quan s’adona, em mira per una espurna de temps i després continua amb la seua tasca d’indexació i portes lògiques. És un moment màgic, una espècie de elèctrica masturbació, que fa que tota l’altra existència es bellugue en segon pla. En el moment interracial de la meua relació silicial, només hi han codis binaris i semen, i així ocorrerà, fins que la gelosia del llamp ens assassine als dos, per imperatiu celestial.

Mesos més tard, més o menys una generació posterior, un bonhome amb habitut aristotèlica i un poc de la seva verborrea i ànima es disposava a esbiaixar a escaire uns ous daurats amb cor argentat i esperit aristocràtic prerrevolucionari.

Òbviament el fals martell d’Odin no pogué superar les exigències cartesianes de nostrhome i causà una explosió seminuclear a un dels dos testicles figurats de l’antic imperi rus, fet que envià les set parts dividides a set parts diferents de l’hàbitat que anomenem Terra. Es té constància d’alguns trossos que s’han trobat, se’n feia ressò la BBC. Hi ha un que ha caigut a la Korea septentrional, un altre a Santiago de Cuba i un tercer que està al carrer Emili Baró de Benimaclet…

L’altre ou resta indeleble a l’espera de la segona escomesa, sota la atenta mirada de cinc arbres, quatre d’ells coníferes i un planifoli d’ubicació distorsionada per unes plaques tectòniques amb aficions al cavall i a la cocaïna.

L’Aristòtil de segona o tercera iteracció observà l’ovoide brillant, tenia restes de líquid roig. Armat amb un peu de rei, i una vara de ministre franquista, féu unes mosses de guia i en donà un colp sec, el resultat del qual féu que l’ou metàl.lic es recomposà quimica i espacialment formant un hipercub de colors vius mai vistos.

Com les galtes epilèptiques de Pikachu, un despreniment de retina li provocaren dits colors al filòsof de la natura, que feren que caigués a terra i fou estabornit per una pedra innocent i immòbil. Deu filòsofs del XIX, que, amagats com estaven en els quatre pins, observaven l’escena, començaren a emetre líquids escumosos bucals.

Es feia de nit i s’observava el filòsof desnucat, la pedra arcaica emanant sang, un hipercub cromaticida, un roure que queia, quatre arbres rient amargament, i un esquirol dient: “Sembla que plou”.

Quan tot és pla, no hi ha racons, no hi ha on amagar-se de l’estupor que provoca uns vicis inerts. No hi ha ombres ni insterticis, sols un sol a traïció, que raja horitzontal, assassinant tot ésser immòvil. La calor pregonada com luxe energètic, és un trist fat per a molts assistents al lamentable espectacle de la naturalesa morta.

Simetria adversa de paraules convexes, cavalcades, al jaure de la marina tortuosa, immenses com torrents subindexats, i punyents de carmesí gasós, desgastat per la fúria del desencís.Tronc, aspre d’esma incessant, malguanyant rugositats, d’angiospermicitats rebossades amb líquids de frens desgarbats. Capes, de translacionals sinuosos, d’hipòcrites cultures, veloçment inculcades, amb l’arrogància justa d’esdevindre clarificadores.

Deixa’m dir-te que sóc lliure, encara que a cada bes, un poc menys, a cada carícia, un cadenat em rodeja sencer, a l’espera de ser executat, d’amor o una quintaessència exuberant. Deixa’m fer-te una proposició, on la indesència l’elegisques tu, on els batecs tinguen sincopades nostres veus, i on els crits vinguen de fora i no de la nostra cova nuclear. Deixa’m fer, que jo sé el que em dic, i encara que no poguera controlar-me ningú ha d’impedir-me enganyar-me: Al teu costat, o amb els milions de cossos bruns que s’amuntonen per les metròpolis. Deixa’m assegurar-te que acabarem plens de ferides, i cap goig serà major que sangrar-nos junts. Deixa’m sense moure’t, cap gest, cap intent, res pot impedir-me besar aquesta cara a deu centímetres de mi, delerosa, i amb el punt just de malícia, que em fa deixar-me embadalir.

Pastilles de frenada intactes, del poc contacte dels seus peus al dit pedal. S’atropellen amb la mirada, alegant ser-ne causants d’un assassinat, el qual anomenen accident. Tomben el carrer sense considerar-ne les preexistències, fossin d’un carro amb un infant o un ciclista amb la barra de quarta a la cistella. No dominen les màquines, sols són preparats per a que la trepanació siga menys brusca, a les molt ben anomenades autoescoles, perquè són escoles de robots no-metàl.lics, perque els cotxes són els vers essers intel.ligents, en un món on qui va a peu no és ningú on l’única diferència entre un menor i un adult és un plàstic, un volant, tres pedals i una palanca.

Tu, i els estels, sou greus, de l’agonia que someteu, de l’odi que em provoqueu. Tu, en canvi, eres com un verd al cel; potser més estrany, que bonic. Greues paraules que anuncien grans coses, sense paranoies, amb complexos d’alegria, d’hora baixa.
Un cop més, les imperfeccions deixen d’esser importants, les lleis de la gravetat així ho indiquen, en un va esforç d’homogeneïtzar allò que d’ordinari no ho és -i és possible que mai més ho siguen-. Una nota al frigorífic, una porta oberta, greu situació: por.

Ella es lleva com cada matí, mentre ell continua dormint una estona més. Tot i això, i sense ells no saber-ho aquell dilluns d’octubre era distint. En aquella hora, no se sent el soroll habitual als carrers. Ella no cau en el detall i es fa el seu cafè amb llet i dues culleradetes de sucre, com tots els matins. Mirant tres cops per minut el rellotge, es dutxa de pressa, degut a una, amb el pas dels anys inherent en ella, desorganització horària, que no altera en res la rutina habitual, encara que és un dia que poc s’assembla als que ha estat visquent les últimes setmanes. Metòdica com sempre, s’arregla els informes mentre s’asseca el cabell amb uns malabarismes que la rutina ha anat confeccionant i dotant d’una bellesa que mai ningú veu. Es posa la faldilla, la brusa, el desperta a d’ell dient-li que se li fa tard i surt al carrer. Es riu, pensant que el farmacèutic del cantó s’ha adormit i no ha obert, però s’adona que està tot tancat, que no hi ha massa gent pel carrer, ni adolescents que van a l’institut, que no hi ha hagut cap catàstrofe, que s’ha oblidat de retrassar el rellotge del despertador.

Dues ànimes. Un bosc. Sorolls de bosc. Vent esgolant-se. Vicis fortuïts d’ambdós éssers. Podriem jo i tu, ser-ne. Abraçats entre falagueres. És de dia, és molt fosc. Ell despertarà del somni. Tu, no.

Els primers segons passen i s’esgolen, i quan et dones compte quinze segons del minut han desaparegut. El trajecte fins als vint és curt però inexplicablement es fa llarg. Ara sols esperes que arriben els trenta segons per establir una proporció 1/2 entre el que has passat i el total del minut. 40 segons 41, 42 segons , 43 segonots llargs i feixucs… t’adones que mirant fixament el rellotge el temps s’apara momentàniament, quan ja estàs als cinquanta i penses en quants minuts es composa la vida, perquè realment, la vida, són minuts, més o menys ben aprofitats, però no res més.

PD: Fem càlculs: Minuts que viu una persona fins als 80 anys.
80anys x 365 dies/any x 24 h/dia x 60 minuts/h = 42,048,000 minuts
Fa que pensar que la vida siga aquest numeret…

L’estiu, arma programada de crisi, on es desvelen els nombres que tot l’any busques, per donar-te compte que no arribes quasi mai al cinc, on es desvelen uns altres nombres que no busques però que no baixen de vint-i-cinc, on et despertes tenint malsons per la puta calor, on rebentes com un globus a les tres de la vesprada.

Deixes una vida dedicada al colze en exclusiva per emprendre’n una dedicada a la combinació colze-canell, on l’important és que el ventall estiga automatitzat mentre intentes traure una hora de profit de les vint-i quatre que té el dia.

La mala hòstia et persegueix com si estiguera tan desficiosa com tu, i si sumem, la televisió estival, i sumem, la sorra de la mar, i sumem, la mala maror, frecs de convivència, abandó generalitzat, i fúria sistemàtica, tens un quadre simptomàtic per a contraure milions i milions i milions de malalties psicològiques sols mitigables per granissats, orxates, gelats de flaix i/o dels altres, o/i aires acondicionats.

Perquè l’estiu va apoderant-se conforme avança el canvi climàtic, la meua solució la tinc clara: emigraré a l’àrtic que al dos mil setanta ja no quedarà gel i s’estarà allà a la fresqueta d’allò més bé. A qui li importen sis mesos de nit tenint el tema tèrmic solucionat?

Ja no sé qui sóc, i no m’importa, sé que he sigut tocat per un polp espaguetti que és de més lluny que Xàtiva, i que per culpa d’ell tinc el cor, que em falten tots els punys fora de Mazinger Z per abraçar-te i mirar junts els capítols repetits de bola de drac.
La joia de parlar amb tu sols és comparable a una nit de concert d’estiu, on toquen els basquítics de sempre, i on el grup jove, ahir heavy ens done una lliçó de punk del bo, mentre anem, que ja estàs ací, a bufar-nos, com si no importàs els problemes opressius, ni l’estat espanyol.
Tenir-te, seria una nova col.lecció de Tintins, i d’Astèrixs junts… col.laborant i celebrant la nostra dita.
La teua presència a prop seria suficient reclam com per a perdrem Polònia, House, o 7 vidas, sense VHS, DVD ni YouTuBe, que repetiren les millors jugades, mai més.
Si em trucares, ressetejaria tot el segiment d’Anatomia de Grey i del Cor de la Ciutat. I no escoltaria mai més els quaranta principals, perquè tu tens millors acords i harmonia.
Per tu donaria tot, especialment mil anys de cultura d’escombreria que lluïm amb orgull tota una generació…

Amb els elixirs de la musiqueta, no he pres al.lucinògens, estic en tranç (entrance a la nouvel vie) sense coneixer françois ni allemande, tampoc conec el català normativista, però meinem autocomplacionen me fa la ma face to sun. S’hacabat (saca bado saca badete) no tinc respecte ni per góngora, ni per Fuster , ni per Llapissera, fill de Goethe, no és una paranoia, imitation is not a joke!!! Peris! un gin-tònic! Penis! un gir-tonic!. No faig ni riure ni plorar, sols evolucione cap on no puc pas tornar i es que le llop me l’ha mossegada massa vegades com per a sentir ni critiques ni falagueres. Tremolez Mitòlegs mondrials de cap squardrat!! Arribe i arribederci , c’est la vie un ludotema per partir-se la caixa i no pots dir ni taut!
El tò elegètic l’elegeisc jo, perquè si, perquè vull, perquè arribem tots a cent graus, i si no, alopècia. Conscientment, recorde minerals sòlids, aerosols que ni volen ni il.luminen, partícules incomparticulables, i bicicletes contra el vici car.
Frena nyeeeeec!! O no, milor, m’atropelles, com un vulgar ot esculpturat per una ear gens tzarda.
Art is Ticitat really? Tixou? Tinglad? Tipex contra l’esperculació d’esfinters esfumats per incendis incendiaris inciendívols d’incendificacions provoquincendiades per piromotors inmobiliats del cap, que què? Americans Cap!! Algun algor, per recordar el que totlobody we now, el perquè bull del planet (roundet) Whenever tu vas, We never coud live sens nevera, i això no es healthy, el gel de la dutxa també és dolent too, ets el culpable? o és el teu cap el pable? haurem de fer el dia del pable acàs? o esperem que te waiting el ocaso del món?
Que no thing sia, o que sia el que la Cia vulga, o que el vulgo desida, que pa això és el que pag el pat, el cat i el rat, en zòoctel de barman, comal nou antiqueroi heroitic i hieràtic.
Ja ho diu el speech: qui no ploma no rama! Obrirem pas per trencar tabics nassals (Barrandats?) als dels països sense nom! Eixos que mos volen furtar la paella en fesols i naps!! Feso’ls si vols sense fer nyaps , que paga el contribuyend (m. angl. Combatedor de la fi de les compres) I ja ho diuen ja que si no és comprés pas, no vages a l’era!!!!!!!!

La convivència plaenta entre la pell de plàtan i el plàstic del gelat de flaix, només amagava, un poc més al fons la crua realitat. Un condó usat romania discret prop del seu company el paquet de bebé, molt brut, on la merda no es veia, però ambientava les caixes de cartró que demà usaria la indigència per llençols. D’aquestos també hi havia un parell, molt foradats i més tacats, eren el suport de gots de plàstic d’un botellot pretèrit i que ara perdia tot sentit. Campaven molts vidres, papers i bricks, paradigma de tot allò reciclable. Una televisió vella sobreeixia del munt amb ufanosa presència, com si no li importara tenir la pantalla feta miques, i on algú s’havia tallat només quedant el testimoni de la sang alarmant. Sols escarbant vigorosa i sistemàticament trobaries quelcom digne d’estudi: un trosset de progrés.

A cavall entre poble i ciutat, odiant ambdós, i amb un amor infinit que traspassa qualsevol intent de comprensió. Visc, i mor amb una celeritat pasmosa sense fre, sense parar, sols gaudint del paisatge de fracció de segon. L’skyline de la meva existència va donant pas a nous horitzons de merda que no acabe de comprendre sense refugiar-me en déus forasters o en creències científiques poc serioses. No sóc un animal racional, sóc un cos vital a l’espera que tot cobre algun mínim de sentit, mentre hi ha morts sense justícia, hi ha dolents, i molts dolents rascant-se els ous i hi ha moltes idees que són afusellades sense tenir en compte res més que el seu amo i senyor. Tornaré amb un somriure si ho preferisc, però hui, les coses van bastant malament com per a posar-me a parlar d’herba fresca i tulipans

Em causa pànic veure les cares dels milions d’anònims que es mouen per carrers de ciutat amb un blindatge màxim. La desconfiança és extrema. A cel obert, la distància ve a ser la millor aliada, però als transports públics atapeïts, aquest luxe no es dóna. Les mirades van cap al sostre de l’aparell o cap als peus teus i dels intrusos que t’envolten. Vols que tot això s’acabe i es produeix l’efecte contrari: més obstacles, i més sensació de poca velocitat. Al final conseguixes baixar, i després d’una caminada t’inserixes al teu món domèstic. Et sents cansada i et notes el cor: va ràpid… Tens estrés per tenir por a la gent com tu.

A la biblioteca:

“A veure, les roques ignies, en la seva macroestructura, són generalment massisses, les que no ho són, és perquè s’han constituït per capes diverses. Solen presentar disjunció… ai! que trobe que m’ha mirat!… disjunció… disjunció… ahh sí que en limita l’explotació, recorda’t, Laia, disjunció i explotació rimen… Microestructuralment presenten textures diverses, són comunes la vesicular, la …ara sí que l’he pillat mirant-me, no hi ha dubte, uff que nerviosa m’estic posant!… però m’he de concentrar. Textures: vesicular, granular, orbicular i porfírica; vesicular, granular, orbicular i porfírica; ja m’ho sé… La classificació d’aquestes roques es fa seguint un criteri, la cama! m’ha tocat la cama amb el peu! no em puc concentrar així, vaig a canviar-me de lloc, però es que tinc massa coses damunt la taula i em fa vergonya canviar-me a dos taules més enllà, el millor serà que l’ignore… el criteri de classificació es fa segons l’acidesa, o pel contingut de SiO2 que és l’element que les nodreix. No obstant, la classificació més extesa es basa en la seua gènesi podent ser plutòniques, filonianes o efusives. Les roques plutòniques resulten de, què estrany, ja no em fa res. Li he donat a entendre alguna cosa que no és? S’ha cansat de mi? Què està fent? Merda!!! m’ha pillat mirant-lo! i m’ha somrigut el molt cabró. Aquest vol alguna cosa però no vaig a donar-li el plaer, que tinc examen demà… a allò que anàvem, les roques plutòniques resulten de, però es que no està malament el xic, si em diu alguna cosa li seguiré la veta, però que no es faça illusions que tinc un exmen eh? i no em sé les roques plutòniques!!! A vore de què resultaven les roques plutòniques? mmm, ho he de mirar al llibre, nome’n recorde, ah clar de la solidificació de magmes a grans profunditats i per això no excapen els gasos. Ara ja m’ix tot de carrereta segur. Les característiques que presenten, però si em diguera esta nit d’eixir una estona no li diria que no, els professors sempre diuen que és bo desemboirar-se abans d’un examen, que millora el rendiment, si m’ho demanara li diria que una estoneta, però li deixaria ben clar que res de alcohol ni sexe, que vull dormir prou i arribar sense son a l’examen, les característiques de les roques plutòniques són: estructura agregada i massissa i textura granada, trobe que vaig a dir-li d’eixir una estona aquesta nit, sinó no podré desemboirar-me, i em passaré la matinada estudiant i encara serà pitjor, uff, però com li entre? va, m’armaré de valor…”

- Perdona, tens plans per a aquesta nit?

-Excuse me I don’t understand you but, Do you have a cigarrette?

“les roques filonianes resulten de la solidificació de magmes en condicions intermèdies, per la qual cosa no se n’escapen excessius gasos. Les caraterístiques que presenten són, estructura agregada i massissa com les plutòniques i textura porfírica. Les roques efusives resuldten de la solidificació de les laves i per això…”

No sé fins a quin punt avui és un dia normal a la vista de la meua monòtona existència. El sol fet de sortir al carrer i veure el sol m’ha fet caminar ballant amb la música de ferralla humana. No hi havia res més que gent sota un sol d’hivern prepotent que calfava a despit de tota precaució i negligència. Anava, a cada pas veient les cares dels éssers que es creuavem i m’ha donat la impressió que els repugnava. La vida ha sigut dura per a tots, i per això, quan he girat la cantonada per a agafar el cotxe, no m’ha sorprés gens la dèria destructiva que tenien alguns operaris municipals. Capcot i amb la idea de treballar inserida al meu si, m’he encaminat cap a l’avinguda més saturada i allí, ja pres d’un trànsit mig intestinal, mig pol.lutiu he començat a veure arcs de sant-martí per la finestreta. Ja no hi havia cap dubte, estava a l’urbs…

L’any MMCCVII, i degut a una conjuntura macroespacial interplanetària, segons els científics, o a una conspiració d’estat, segons els experts de la rebel.lió, la gravetat va canviar el seu sentit.

No fou un canvi brusc. Durant una mesada llarga la gent va poder sentir en les seues pells que anava disminuint el seu pes i, posteriorment que anava augmentant-lo en el seu sentit oposat. Les instal.lacions es van adaptar conforme pogueren a aquest significatiu canvi en la macroestructura terràquia, i, si bé es van tenir que lamentar algunes morts(sobretot en alguns poblats africans i entre la indigència), la gravetat va variar sense catàstrofes significatives.

Amb l’adaptació superada, venien els problemes secundaris. Tots estaven pendents que la Associació Filològica es pronunciara sobre l’assumpte. Aquestos convocaren un congrés extraordinari per a debatir els temes que afectaven a la població en un moment de canvi tan pronunciat.

Cautament l’AF va esperar fins al 25 d’abril per comunicar, en roda de premsa, les conclusions a les quals havien arribat en el congrés.

Ermessenda Grau comparegué sola davant la premsa, amb un bolígraf en la mà. L’ambient es respirava sacsejat, i es sentia un gran rebombori a la sala, però quan la filòloga començà a parlar les altres veus callaren sobtadament: ningú es volia perdre aquell comunicat.

- Benvolguts compatriotes, perdoneu l’espera, però les coses no han sigut fàcils per a l’AF. Som conscients del pes social que carreguem a les nostres esquenes i per això hem volgut ser cauts. No obstant, avui és el dia que esperavem. No duc cap discurs, sols aquest bolígraf digital. Tampoc el faré servir per escriure res. Sols per a que compreneu la magnitud de les meues paraules…

S’atansà a una finestra i llençà l’aparell, que es precipità sobre l’atmosfera.

- Com comprendreu, ja no podem dir: “d’aquí no passa”

I esclatà la revolta.

“el dualisme regnava al món fins que va aparéixer ns/nc”

“cadascú només és imprescindible per a si mateix”

“quan es trenca la rutina és quan es veu la fragilitat de la vida”

Són frases d’algú que té tines_@hotmail.com com a correu escombreria. Mai seran famoses.

Em fascina la humanitat, en la vessant natural com a éssers que pensem. I em fascinen les persones, en la vessant social, que sols es limiten a explotar la ínfima part del potencial. Després també em fascina la societat en la seua vessant del poder i del dret, en com s’estableixen injustícies a mansalva, i em fascine a mi mateix, en totes les vessants anteriors n que no sóc capaç de donar amb la solució perfecta i arreglar el món.

Hi ha vegades que no acabes mai de pujar una escala, que l’ascensor no saps com funciona, que et quedes atrapat a casa sense comprendre perquè no pots sortir a que et pegue l’aire, que et perds, que, en definitiva, estàs fora de lloc, però que en el fons de tu saps que segueixes un únic camí… Tots “sabem” que la nostra vida té sentit però ningú es planteja quin és aquest sentit, per la qual cosa la persona està convidada des de l’essència a compartir hipocresies, a creure en religions, o simplement a ser un nihilista passiu.