“Avui no t’has despertat i
no has vist parir el gos”
Afrango
Una càlida nit d’entretemps.
Unes vetes desades aleatòriament,
en el laberint,
somiant
sincronitzant tantes hores…
de fet, sonàmbulament, de vegades em desperte,
dissimulant,
fent les passes necessàries pert arribar allà,
al meu destí,
ni una passa més.
I comprove feacientment com les coses estan com estan,
i no a l’inrevés,
ànima de càntir,
que amb tu faig anys tots els dies,
i em sent paulatinament més jove.
Vençut, rapat, coix i amb determinació alçà Jaume el cap i li copsà l’espectacle de la natura.
Veié els arbres, sols amb essència troncal, i un soroll de degollació contínua.
“Som el progrés i tenim la fòrmula” deien sagnant amb la boca de claus.
Retornà 770 anys enrere i es penedí d’haver entrat.
De fet, brollant-te el cabell, em semblares una pedra amable de sequioles injustes, no només una fera descomunal i amatòria…
De fet, cada volta que et torne a mirar, et veig més a tu, i menys aquestes metàfores que exageren el que no es pot.
Fet i fet, a cada comparació em quede curt i me’n passe alhora, et sóc injust i et calque, m’identifique i em repúdie.
Que te n’anares fa temps,
és un fet que marca l’experiència roent
tornaràs?
mai sabrem del cert si ho faràs,
però d’entre la malesa et veig,
a tu
verda ajupida quieta delerosa
d’un batut de fruites i d’experiència,
pidolant, envoltada d’excrements
nauseabundants.
Fou fa temps, això de la fuga
i t’observe però, cada dia,
et veig marronosa, trista i sé que
no has canviat, ni ho faràs,
i per això sé que no vindràs a rescatar-me
no vull que ho faces, penosa
solitut meua.
abcadefbghisjklumnorpqrdstuuvwxmyz
abacdbefsghuijrkldmnuopmqr
aabbcsduerfdguhmi
absurdum
puuff
Calla’t, després d’entre-hores,
on l’atracció, s’esgola perenne, d’entre les fulles,
mossega’t la llengua, nina argentada,
a la desembocadura de les ombres.
Res t’estima més que un xiquet,
amagat al carrer negre, poregós,
crit fosc del temps rajant,
frenada singular, de les emocions violades.
Gran família d’organisme, al servei
d’unes poques fades urbanes,
el xiquet es mor de dol,
ningun plor troba a faltar.
La rebel.lió present, realment
poc important, amarga,
patològica de paraules,
sense nord, joia latent.
Ahir, la noblesa,
hui, un sentiment d’amargor,
inconnexa.
Les estones passades no fan,
allò de tornar.
No, no ho fan.
Tampoc ni tornar ni mirar
arrere.
Tampoc ho fan.
No totes les espurnes fan foc,
ni tots els moments, memòria.
Caure al precipici, també
és avançar,
cap endins, de gravetat,
de plenitut.
Camí, viatge,
de les ones i gespa de tramuntana,
tranquilitat, a pas lent,
gaudint romer, vistes vastes,
dels camins i viatges romàntics d’ahir.
Camí i un altre viatge,
tornant arrere, sense recular,
de ponent i vesprada,
cel rogent i frescor,
dels records d’aquells,
que feren viatge, sense camí.
Viatge a casa, camí conegut,
Olor a rutina inexperta,
a tàcit amor irremeiable,
a esborranys d’art,
a camins d’anar per casa.
A cops em reballes,
et rius de la sang que em raja,
CRUEL!!!
Comportant-te com el caixer automàtic de la nit,
indiferent a l’espera de l’error,
i et rius pèrfidament, de mi,
i jo vole per estavellar-me demacrat,
enganxant-me amb els cordons que un dia tan bé lligares,
cansat, i t’estime, encara per damunt de tot, i ho saps
comprovant que per molt que em senta gran, estic als teus peus
Insolent, apallissant-me inconscient,
TORTURA!!!
Sabent on sóc i qui ets, que sent i on vaig,
prement el botó just al moment fatídic,
allunyant-te em podrixes,
no seràs tan insolent,
la frustració és la teua manilla,
i mai pararàs,
que saps com ets de perfecta
!!!
Potser les últimes cuetejades de primavera,
necessitats primàries,
tinc tendència a l’amor,
amb o sense
sexe eufemitzat.
Felicitat, si
es pot dir,
però no per una acceptació i resignació,
per tenir un nord, sinó,
trobant-me,
agradant-me, sentint-me viu
somie agradant-me
demà.
Acabaran amb mala gana
Irrisoris i hipòcrites i imbècils,
asquerosos, amb poca faena,
petits i simples i itinerants,
acaparen fòcus cometent
homicidis i inicis d’inèrcia,
Cavant fosses comunes
Fills de prínceps incipients,
Mateu al veinatge,
Pròxims i subtils; il.límits
Ràbia cega, por,
pànic, i silencis,
per als caiguts en batalla
Apareixes a escena.
Trenques l’ambient.
Mires a totes bandes,
i et disposes a xarrar.
No dius profit.
No saps on estàs.
Et fa falta
intel.ligència concreta.
Amb tu m’irrite.
Em poses nerviós.
No m’importaria
arribar-te amb les mans.
Calla’t.
Caaaalla’t.
No digues res més
mai més.
Hui deixe açò del bon amic Aaron, el meu iniciador poètic:
Entre tu i jo: anem a mitges
l’aspencat fa temps que espera, deixa
que mulle l’oli, parlem.
Entre tu i jo, que saps ens coneixem.
No forces ganyotes, que fa temps
que et veig; i tu dius que no.
Entre tu i jo, saps que no ens va bé.
Sí, ens podem enganyar, amor,
però què difícil que és.
Entre tu i jo, rimem assonantment.
ho veus: a mitges ens hem parit,
i hem anat nasquent els dos.
Entre tu i jo, nosaltres també.
Ens direm a l’orella: et vull.
I, anar, ho saps: no podem.
Entre nosaltres, diguem-ho bé.
De saó en tenim suficient, deixa
que bega el terra, adéu.
Aaron Franco
Quants somnis han de passar per fer-se realitat?
Quantes persones hem de xafar per ser “algú”?
Qui s’enduu el progrés?
Quantes paelles hem de fer per tenir algun mànec?
Per què el poble no es sent representat pels seus representants?
Per què el poble no es sent segur amb les forces de seguretat?
Han trencat la punta del llapis del poeta…
S’aparava a pensar,
reflexionava sobre l’estat de la totalitat,
i no s’adonava,
més que res podia seguir igual.
Sense doctrines, sense fronteres,
hi havia massa rics, i massa massa pobra.
Feia falta actuar?
N’estic ssegur que caurà,
sols s’ajuda a l’accelerar…
Acluca’ls, sobre l’espart humit,
els ulls clements…
sóc la teua envolvent…
Vigila!
que tot i estar segura,
la farsa roman.
