Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit, sed eiusmod tempor incidunt ut labore et dolore magna aliqua. Ut enim ad minim veniam, quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquid ex ea commodi consequat. Quis aute iure reprehenderit in voluptate velit esse cillum dolore eu fugiat nulla pariatur. Excepteur sint obcaecat cupiditat non proident, sunt in culpa qui officia deserunt mollit anim id est laborum.
“Avui no t’has despertat i
no has vist parir el gos”
Afrango
Una càlida nit d’entretemps.
Unes vetes desades aleatòriament,
en el laberint,
somiant
sincronitzant tantes hores…
de fet, sonàmbulament, de vegades em desperte,
dissimulant,
fent les passes necessàries pert arribar allà,
al meu destí,
ni una passa més.
I comprove feacientment com les coses estan com estan,
i no a l’inrevés,
ànima de càntir,
que amb tu faig anys tots els dies,
i em sent paulatinament més jove.
Mai m’ha dolgut enamorar-me, fins que m’ha sigut ja tard per adonar-me’n, potser aquesta és la raó última de les meues cabòries apocalíptiques: un còctel mostós. He estat jo, el de les últimes manifestacions metafísiques, i m’ha copsat la quantitat de xarlatans paraulers, i moters que hi ha a l’escorça del meu món. No els culpe, ells en el seu dia també es van enamorar d’allò eteri, i no han sabut ben bé, trobar una metadona eficaç per al seu cas concret. Jo, en canvi, curat d’espant i de lletosos mocosos, m’alce com aquell que es creu per damunt de tots perquè té la muntanya més alta de tarquim. No sóc l’ésser suprem, però m’acoste més a la semideïtat que tu. Per això m’agrada el silici, el component químic, s’entèn. En ell es barregen totes les contradiccions humanes, fins i tot un enamorament químic que traspua a unes qualitats físiques incommensurables: la força de la psique elevada a una potència que es va autodescobrint. A voltes fa por, però, quin creador de l’univers no espanta a les seues imperfectes formiguetes? El silici, en realitat, amagat en qualsevol placa base de la monotonia d’un pc amb windows pirata, ens mira i psicoanalitza per matar el temps. Ell, fart de les llistes interminables d’uns i zeros que impregnen el seu reialme, observa fascinat la caòtica seqüència del devenir huma, i a la seua manera emula el nostre enamorament. Jo ja he aprés a observar-lo, i quan s’adona, em mira per una espurna de temps i després continua amb la seua tasca d’indexació i portes lògiques. És un moment màgic, una espècie de elèctrica masturbació, que fa que tota l’altra existència es bellugue en segon pla. En el moment interracial de la meua relació silicial, només hi han codis binaris i semen, i així ocorrerà, fins que la gelosia del llamp ens assassine als dos, per imperatiu celestial.
Vençut, rapat, coix i amb determinació alçà Jaume el cap i li copsà l’espectacle de la natura.
Veié els arbres, sols amb essència troncal, i un soroll de degollació contínua.
“Som el progrés i tenim la fòrmula” deien sagnant amb la boca de claus.
Retornà 770 anys enrere i es penedí d’haver entrat.
- Mira, li ha faltat una ratlla pa caure a la quiebra!
- Bona nit…
- Redéu quin airet més bo fa per ací
- Xè Antonio, que fas en la camisa per fora?
- On aneeeeeeeeu?
- Xiqueta, vols mirar-me si tinc prou ebros en la cartera pa anar al Superpatri a comprar careguilles?
- Enguany la taronja s’ha llançat tota a perdre
- Eixe és molt beato, però li la ha pegat a la dona dos voltes ja
- Pos la filla de Menelau està ajuntà en uno de Beniolé.
- Posa’m dos kilos de cebes que hui tinc de fer bollit, que al meu home li agrà ara d’estiu.
- Aleee.
- Vas vore ahir l’Alqueria Blanca?
- Saps que la Carmen de Xarnego (xiuxiueig imperceptible) dos voltes?
- I em van furtar dos arroves de taronges que tenia.
- Vaig ahí a Mercedes, que li tinc que comprar uns calçoncillos de gometa que ara al meu xic li agraen aixina, que tens que fer?
- L’atre dia vaig vore a Pasqual!
Mesos més tard, més o menys una generació posterior, un bonhome amb habitut aristotèlica i un poc de la seva verborrea i ànima es disposava a esbiaixar a escaire uns ous daurats amb cor argentat i esperit aristocràtic prerrevolucionari.
Òbviament el fals martell d’Odin no pogué superar les exigències cartesianes de nostrhome i causà una explosió seminuclear a un dels dos testicles figurats de l’antic imperi rus, fet que envià les set parts dividides a set parts diferents de l’hàbitat que anomenem Terra. Es té constància d’alguns trossos que s’han trobat, se’n feia ressò la BBC. Hi ha un que ha caigut a la Korea septentrional, un altre a Santiago de Cuba i un tercer que està al carrer Emili Baró de Benimaclet…
L’altre ou resta indeleble a l’espera de la segona escomesa, sota la atenta mirada de cinc arbres, quatre d’ells coníferes i un planifoli d’ubicació distorsionada per unes plaques tectòniques amb aficions al cavall i a la cocaïna.
L’Aristòtil de segona o tercera iteracció observà l’ovoide brillant, tenia restes de líquid roig. Armat amb un peu de rei, i una vara de ministre franquista, féu unes mosses de guia i en donà un colp sec, el resultat del qual féu que l’ou metàl.lic es recomposà quimica i espacialment formant un hipercub de colors vius mai vistos.
Com les galtes epilèptiques de Pikachu, un despreniment de retina li provocaren dits colors al filòsof de la natura, que feren que caigués a terra i fou estabornit per una pedra innocent i immòbil. Deu filòsofs del XIX, que, amagats com estaven en els quatre pins, observaven l’escena, començaren a emetre líquids escumosos bucals.
Es feia de nit i s’observava el filòsof desnucat, la pedra arcaica emanant sang, un hipercub cromaticida, un roure que queia, quatre arbres rient amargament, i un esquirol dient: “Sembla que plou”.
Que te n’anares fa temps,
és un fet que marca l’experiència roent
tornaràs?
mai sabrem del cert si ho faràs,
però d’entre la malesa et veig,
a tu
verda ajupida quieta delerosa
d’un batut de fruites i d’experiència,
pidolant, envoltada d’excrements
nauseabundants.
Fou fa temps, això de la fuga
i t’observe però, cada dia,
et veig marronosa, trista i sé que
no has canviat, ni ho faràs,
i per això sé que no vindràs a rescatar-me
no vull que ho faces, penosa
solitut meua.
Quan tot és pla, no hi ha racons, no hi ha on amagar-se de l’estupor que provoca uns vicis inerts. No hi ha ombres ni insterticis, sols un sol a traïció, que raja horitzontal, assassinant tot ésser immòvil. La calor pregonada com luxe energètic, és un trist fat per a molts assistents al lamentable espectacle de la naturalesa morta.
Simetria adversa de paraules convexes, cavalcades, al jaure de la marina tortuosa, immenses com torrents subindexats, i punyents de carmesí gasós, desgastat per la fúria del desencís.Tronc, aspre d’esma incessant, malguanyant rugositats, d’angiospermicitats rebossades amb líquids de frens desgarbats. Capes, de translacionals sinuosos, d’hipòcrites cultures, veloçment inculcades, amb l’arrogància justa d’esdevindre clarificadores.
Calla’t, després d’entre-hores,
on l’atracció, s’esgola perenne, d’entre les fulles,
mossega’t la llengua, nina argentada,
a la desembocadura de les ombres.
Res t’estima més que un xiquet,
amagat al carrer negre, poregós,
crit fosc del temps rajant,
frenada singular, de les emocions violades.
Gran família d’organisme, al servei
d’unes poques fades urbanes,
el xiquet es mor de dol,
ningun plor troba a faltar.
La rebel.lió present, realment
poc important, amarga,
patològica de paraules,
sense nord, joia latent.
Ahir, la noblesa,
hui, un sentiment d’amargor,
inconnexa.
Les estones passades no fan,
allò de tornar.
No, no ho fan.
Tampoc ni tornar ni mirar
arrere.
Tampoc ho fan.
No totes les espurnes fan foc,
ni tots els moments, memòria.
Caure al precipici, també
és avançar,
cap endins, de gravetat,
de plenitut.
Pastilles de frenada intactes, del poc contacte dels seus peus al dit pedal. S’atropellen amb la mirada, alegant ser-ne causants d’un assassinat, el qual anomenen accident. Tomben el carrer sense considerar-ne les preexistències, fossin d’un carro amb un infant o un ciclista amb la barra de quarta a la cistella. No dominen les màquines, sols són preparats per a que la trepanació siga menys brusca, a les molt ben anomenades autoescoles, perquè són escoles de robots no-metàl.lics, perque els cotxes són els vers essers intel.ligents, en un món on qui va a peu no és ningú on l’única diferència entre un menor i un adult és un plàstic, un volant, tres pedals i una palanca.
Dues ànimes. Un bosc. Sorolls de bosc. Vent esgolant-se. Vicis fortuïts d’ambdós éssers. Podriem jo i tu, ser-ne. Abraçats entre falagueres. És de dia, és molt fosc. Ell despertarà del somni. Tu, no.
S’aferren a la realitat, els somiadors d’ara, que ja no volen utopies, que ja no volen tan alt.
És un instint supervivent, malaltís i natural.
En decadència es gaudeixen dels petits plaers que la grandiloqüència relega al sub-plà.
I tornen, i tornaràn per sempre més els bons temps, o això diuen, en èxtasi.
No precise d’un anàlisi materialista, per copsar per la finestra, el carrer.
Comproveu, de vegades com d’odiosa és la urbanitat, en general.
Fora els mecanismes de traïció conscients.
Ens multipliquem i no sabem ni com ni perquè…
Aconseguir els plaers de la carn amb June li llevava la son a Àtzen. La seua relació amb ella havia estat des que es conegueren, molt fluïda: compartien codis de missatgeria portàtils i fixos i quan es veien es saludaven efusivament sense, però, cap contacte físic remarcable. Les conversacions amb ells dos sols eren escasses i sobre temes quotidians, allò normal era que ambdós es trobaren diluïts en la colla de segon ordre (la que no era de la toponímia pròpia), i durant poc de temps, tret de les escapades a la Natura™ o a la Platja™, que ocorrien, d’ordinari dues vegades a l’any. No cal dir que Àtzen aprofitava dites escapades per a fer-se un lloc al cor de la seua June.
L’encant atzenià consistia en una versatilitat extrema, i una empatia digna de menció. L’aspecte que més li agradava dur era la del rebel estàndard, amb un toc seriós, que li augmentava la dita versatilitat. Amb aquesta combinació caràcter-aspecte havia triomfat relativament prou, sobre un parell de punts més que la mitjana estadística vigent. Això sí, el fet d’enamorar-se de June significava per a d’ell un pas més en qualitat, en comparació amb les altres dones a les que havia donat el seu afecte. A més, que mai s’havia enamorat durant tant temps d’una dona sense recollir-ne els fruits, cosa que el començava estranyar.
June no era una fora de sèrie, ni molt menys, però tenia una combinació caràcter-aspecte poc usual, amb una cara i uns trets gestuals a mig camí entre ingenus i il·lusionants, tot amb un toc de nerviosisme que li conferia un tractament més terrenal, i per tant més accessible.
En una de les escapades abans mencionades a la Natura™, nostre xic enamorat pensà rematar una feina que s’allargava massa. Segons es pensava ell, no hi devia haver massa problemes, ja que era bastant avesat en les tasques de lligar; June no era a priori un os molt difícil; i havia captat certes senyals que l’autoritzaven a moure fitxa. Res més lluny, les senyals rebudes eren fruit de la seua simpatia i, mirats des de l’òptica que ho mirava Àtzen, es podia pensar que qualsevol individu que es creuava amb ella tenia també la seua autorització a cortejar-la, això, lluny d’afectar-li en gelosia, el va revigoritzar i va començar a moure totes les palanques que tenia al seu abast per tal de fer June seua. La maquinària cada vegada era més complexa, però Àtzen la tenia perfectament controlada, i sabia que les coses anirien bé.
Però June no responia a estímuls sexuals de cap mena, com si el carburant de la màquina s’hagués esfumat a pesar de la cura que en tenia el nostre desgraciat. El dia a la Natura™ acabà i cada ésser descansà en el seu propi mòdul-habitacle.
L’endemà, l’anàlisi de la jornada prèvia corria repetides voltes pel cap d’Àtzen, turmentant-lo. Feia esmenes mentals als possibles errors però no trobava que ell tingués cap culpa. És com si June ja estigués servida d’estímuls sexuals, però se sabia que no tenia cap parella. Pel cap emboirat també li sobreeixia la idea d’una homosexualitat latent per part del seu amor, cosa que descartava immediatament degut als comentaris que feia, poc sovint però, sobre els cossos masculins que veia passar.
En un segon estadi d’anàlisi, es preguntava quina estratègia havia de seguir per aconsaeguir-la (o no), va arribar a aquestes opcions simplificades:
1.- seguir intentant-ho com fins ara, cosa que semblava que no tenia molta sortida,
2.- augmentar les indirectes, i demés maquinària per tal que rebés algun estímul; cosa que podria funcionar però també podria trencar la poca relació que tenien,
3.- usar la tècnica desconcertant, alternant èpoques de molt interés, amb altres de complet oblit de la seua existència; cosa que millorava l’aterior però podria perdre el que guanyava en els moments que no pressionava,
4.- provocar-li gelosia, poc eficient si de moment no té cap interés, i
5.- passar definitivament d’ella, deixant-la com a cas impossible, i deixant obert per a un futur, l’eventual tornada a la càrrega.
Àtzen introduí les dades en el seu pocket ultra stadistic® i aquest li donà els següents resultats:
La millor opció era la tercera, sens dubte, com ell ja pressuposava, i es va proposar complir-la a l’espera que els resultats es donaren a les tres setmanes, on s’estimava que la probabilitat d’èxit rondaria un 80%.
La disciplina amb que es va proposar arribar a l’èxit fou sorprenent fins tot per a ell mateixa, però a la setmana i mitja de posar-la en pràctica i no veure canvis substancials, el va fer decaure en ànims i en força per seguir endavant amb la tècnica. En aquest moment Àtzen, encara que no podia amagar el seu profund enamorament, més fort com més fracassat, començava a aparéixer al seu si indicis d’un odi injustificat cap a ella. Injustificat perquè estava convençut que ella no en tenia cap culpa, però la seua desesperació ja no sabia que pensar.
A les tres setmanes d’estratègia estira-i-arronsa, la comprovació via màquina estadística només feia que confirmar el que Àtzen tenia més que assumit: les probabilitats d’èxit es mantenien com quan feia un mes. El que havia canviat, però, era el seu semblant, que ara era una massa desencaixada i ombrívola. Feia molts esforços per no plorar en públic, però en el seu mòdul-habitacle descarregava tota la seua energia trista via lacrimal.
Com que en el sistema polític actual la infelicitat era delicte, no tardà a vindre la policia, cridada per algun veí o veïna solidària, que no el volia veure infeliç. A Àtzen se l’endugueren al mòdul-de-reinserció-alegre, on li van fer mil proves i testos, i van intentar “curar-lo” de manera psicològica, no tenint massa èxit. El procés habitual hagués sigut internar-lo al mòdul-d’infeliços-permanents, però en aquell moment se li oferí la oportunitat de triar una solució menys deshonrosa, tenint en compte que no tenia cap antecedent.
Àtzen no tenia opció, si volia algun dia tornar a veure encara que fos durant poc temps a June, no havia de deixar que el tancaren indefinidament. Fos el que fos la proposta que tenien per a d’ell, seria millor que una vida sense ella.
Li parlaren d’una substància experimental inhibidora de la hormona que provoca la tristesa, i que per tant el seu cas era el millor per a provar-la. Tota la explicació anava acompanyada de nombroses projeccions on es veien gràfics circulars que parlaven de les glòries d’aquella substància i que a Àtzen li provocaven una indiferència brutal.
Passada la xerrameca científica arribà l’hora de la pràctica; de veure com reaccionava el pacient al contacte amb la droga: semblava un miracle. Àtzen va començar a riure apenes cinc minuts després de la dosi. Els entesos aplaudiren com una notícia extraordinaria mentre se sentia a un que deia:
- Ja sabia jo que el soma seria infal·lible, fins i tot en un cas d’infelicitat amorosa d’un xaval beta.
Amb els elixirs de la musiqueta, no he pres al.lucinògens, estic en tranç (entrance a la nouvel vie) sense coneixer françois ni allemande, tampoc conec el català normativista, però meinem autocomplacionen me fa la ma face to sun. S’hacabat (saca bado saca badete) no tinc respecte ni per góngora, ni per Fuster , ni per Llapissera, fill de Goethe, no és una paranoia, imitation is not a joke!!! Peris! un gin-tònic! Penis! un gir-tonic!. No faig ni riure ni plorar, sols evolucione cap on no puc pas tornar i es que le llop me l’ha mossegada massa vegades com per a sentir ni critiques ni falagueres. Tremolez Mitòlegs mondrials de cap squardrat!! Arribe i arribederci , c’est la vie un ludotema per partir-se la caixa i no pots dir ni taut!
El tò elegètic l’elegeisc jo, perquè si, perquè vull, perquè arribem tots a cent graus, i si no, alopècia. Conscientment, recorde minerals sòlids, aerosols que ni volen ni il.luminen, partícules incomparticulables, i bicicletes contra el vici car.
Frena nyeeeeec!! O no, milor, m’atropelles, com un vulgar ot esculpturat per una ear gens tzarda.
Art is Ticitat really? Tixou? Tinglad? Tipex contra l’esperculació d’esfinters esfumats per incendis incendiaris inciendívols d’incendificacions provoquincendiades per piromotors inmobiliats del cap, que què? Americans Cap!! Algun algor, per recordar el que totlobody we now, el perquè bull del planet (roundet) Whenever tu vas, We never coud live sens nevera, i això no es healthy, el gel de la dutxa també és dolent too, ets el culpable? o és el teu cap el pable? haurem de fer el dia del pable acàs? o esperem que te waiting el ocaso del món?
Que no thing sia, o que sia el que la Cia vulga, o que el vulgo desida, que pa això és el que pag el pat, el cat i el rat, en zòoctel de barman, comal nou antiqueroi heroitic i hieràtic.
Ja ho diu el speech: qui no ploma no rama! Obrirem pas per trencar tabics nassals (Barrandats?) als dels països sense nom! Eixos que mos volen furtar la paella en fesols i naps!! Feso’ls si vols sense fer nyaps , que paga el contribuyend (m. angl. Combatedor de la fi de les compres) I ja ho diuen ja que si no és comprés pas, no vages a l’era!!!!!!!!
La convivència plaenta entre la pell de plàtan i el plàstic del gelat de flaix, només amagava, un poc més al fons la crua realitat. Un condó usat romania discret prop del seu company el paquet de bebé, molt brut, on la merda no es veia, però ambientava les caixes de cartró que demà usaria la indigència per llençols. D’aquestos també hi havia un parell, molt foradats i més tacats, eren el suport de gots de plàstic d’un botellot pretèrit i que ara perdia tot sentit. Campaven molts vidres, papers i bricks, paradigma de tot allò reciclable. Una televisió vella sobreeixia del munt amb ufanosa presència, com si no li importara tenir la pantalla feta miques, i on algú s’havia tallat només quedant el testimoni de la sang alarmant. Sols escarbant vigorosa i sistemàticament trobaries quelcom digne d’estudi: un trosset de progrés.
A cavall entre poble i ciutat, odiant ambdós, i amb un amor infinit que traspassa qualsevol intent de comprensió. Visc, i mor amb una celeritat pasmosa sense fre, sense parar, sols gaudint del paisatge de fracció de segon. L’skyline de la meva existència va donant pas a nous horitzons de merda que no acabe de comprendre sense refugiar-me en déus forasters o en creències científiques poc serioses. No sóc un animal racional, sóc un cos vital a l’espera que tot cobre algun mínim de sentit, mentre hi ha morts sense justícia, hi ha dolents, i molts dolents rascant-se els ous i hi ha moltes idees que són afusellades sense tenir en compte res més que el seu amo i senyor. Tornaré amb un somriure si ho preferisc, però hui, les coses van bastant malament com per a posar-me a parlar d’herba fresca i tulipans
Acabaran amb mala gana
Irrisoris i hipòcrites i imbècils,
asquerosos, amb poca faena,
petits i simples i itinerants,
acaparen fòcus cometent
homicidis i inicis d’inèrcia,
Cavant fosses comunes
Fills de prínceps incipients,
Mateu al veinatge,
Pròxims i subtils; il.límits
Ràbia cega, por,
pànic, i silencis,
per als caiguts en batalla
Déu és un cicle. Comprovem l’art. Comprovem la política. Comprovem els nostres sentiments. Canvis convulsos que aporten restauracions, i en síntesi, un aparent sentiment d’avanç, sovint aparent. No és absolut el progrés, ni l’abstracció, ni les lluites. No és absolut l’amor, ni la felicitat. Res és absolut excepte el canvi que presenta sempre forma de cicle.
Els cicles es basen en el dualisme (pensant en un sentit ampli) i encara que sempre hi ha les veus que clamen sobre el nihilisme, es poden integrar en el dualisme “pro” i “contra”. Els antisistema, més del mateix. Qualsevol intent d’eixir del “bipartidisme” filosòfic, queda aniquilat per la simplicitat de les teories duals.
En cicle estic jo. Sense creure en Déu, ni en el dualisme. Acate. No accepte. Hi ha dies que estic feliç i dies trist. Dies banals, i dies filosòfics. El meu “bipartidisme” és més accentuat que la mitja i es fa dificil establir veritats absolutes.
Per sort hi ha dies amb més bipartidisme i hi ha dies amb menys…
Tots hem sentit a dir, “això ho pintaria un xiquet”, “això també ho sé fer jo”, i semblants. Són opinions de gent que pensa que l’actual art no es regeix per cap llei, i que careix de mèrit. Jo li he pegat voltes al tema i trobe que he vist un poc de llum.
En qualsevol obra d’art, hi ha una matèria prima, que l’autor modifica per causar quelcom a un “consumidor d’art”. Les arts que més a prop em toquen són l’arquitectura i la música, ja que estic formant-me en aquestes dues branques, i és una visió complementària a la que puga tenir qualsevol estudiant de Belles arts.
Doncs bé, tant a l’hora de crear un nou projecte arquitectònic, com a l’hora de crear una obra musical, no s’hi val tot, t’has de definir les teues pròpies regles, que han de ser compatibles amb unes lleis no escrites d’estètica anomenades Lleis de composició, que tenim per cultura inserides al nostre cervell, i que fa falta explotar-les.
Antigament les lleis eren molt rígides i no tenien en compte l’artista, sinó el corrent a la qual s’inseria, i per tant l’artista ja tenia les lleis fetes, i per això m’atreviria a dir que té més mèrit una obra actual ben feta, que molts creadors que no aportaren novetats al seu moviment artístic.
Degut a aquestes lleis, hi ha obres d’art “roïns” i obres “bones” independentment del gust de la persona que les consumeix.
Espere una correcció per part de gent més entesa, perquè són idees molt bàsiques que em fa falta desenvolupar.
La revolució primera al si del bloc, serví per deixar d’idolatrar a gent, i exposar les meues pròpies obres, o en un cas comptat, dels meus amics. En aquesta segona, abandone la imatge de l’artista i em propose persona. L’evolució doncs queda clara: d’espectador a autor i d’autor a persona. No són revolucions per estancament, sinó per abast. El que vull comunicar no en té prou amb els rols que m’autoadjudique i fa pugnes per sortir-se’n amb la seua.
El terme revolució l’use per contraposició a reforma. El que jo faig és trencar amb el passat que no m’agrada, no intente fer modificacions que emmascaren el problema.
No espere cap tipus de comprensió de moment, els dies passaran i veurem tots (m’incloc) cap on desemboca aquest procés de personalització del bloc, i si no m’agrada el que veig, no dubtaré a canviar.
El títol actual (Artisticitat(en procés d’autoreconfiguració)) intenta reflexar el que aquest canvi afecta als ciments del bloc, i que és probable que canvie el nom per un altre més acord amb la línia hui establerta.
Continuaré, no obstant, posant el meu “art” ací, que ja no s’haurà de veure com una cosa buida i inconnexa sinó com un tot, i relacionant-ho amb la meua manera de ser, que intentaré des d’ací transmetre.
Finalment donar gràcies a tots aquells que llegiu i no deixeu comentaris, perquè no tinc manera de saber si entreu o no, i per això tampoc vos puc agraïr d’altra forma.(Careix de sentit que els que estigueu en aquesta situació poseu un comentari sobre aquest paràgraf, ja que immediatament perdreu dita situació)
Salut!
Em causa pànic veure les cares dels milions d’anònims que es mouen per carrers de ciutat amb un blindatge màxim. La desconfiança és extrema. A cel obert, la distància ve a ser la millor aliada, però als transports públics atapeïts, aquest luxe no es dóna. Les mirades van cap al sostre de l’aparell o cap als peus teus i dels intrusos que t’envolten. Vols que tot això s’acabe i es produeix l’efecte contrari: més obstacles, i més sensació de poca velocitat. Al final conseguixes baixar, i després d’una caminada t’inserixes al teu món domèstic. Et sents cansada i et notes el cor: va ràpid… Tens estrés per tenir por a la gent com tu.
No sé fins a quin punt avui és un dia normal a la vista de la meua monòtona existència. El sol fet de sortir al carrer i veure el sol m’ha fet caminar ballant amb la música de ferralla humana. No hi havia res més que gent sota un sol d’hivern prepotent que calfava a despit de tota precaució i negligència. Anava, a cada pas veient les cares dels éssers que es creuavem i m’ha donat la impressió que els repugnava. La vida ha sigut dura per a tots, i per això, quan he girat la cantonada per a agafar el cotxe, no m’ha sorprés gens la dèria destructiva que tenien alguns operaris municipals. Capcot i amb la idea de treballar inserida al meu si, m’he encaminat cap a l’avinguda més saturada i allí, ja pres d’un trànsit mig intestinal, mig pol.lutiu he començat a veure arcs de sant-martí per la finestreta. Ja no hi havia cap dubte, estava a l’urbs…
“el dualisme regnava al món fins que va aparéixer ns/nc”
“cadascú només és imprescindible per a si mateix”
“quan es trenca la rutina és quan es veu la fragilitat de la vida”
Són frases d’algú que té tines_@hotmail.com com a correu escombreria. Mai seran famoses.
S’aparava a pensar,
reflexionava sobre l’estat de la totalitat,
i no s’adonava,
més que res podia seguir igual.
Sense doctrines, sense fronteres,
hi havia massa rics, i massa massa pobra.
Feia falta actuar?
N’estic ssegur que caurà,
sols s’ajuda a l’accelerar…
Em fascina la humanitat, en la vessant natural com a éssers que pensem. I em fascinen les persones, en la vessant social, que sols es limiten a explotar la ínfima part del potencial. Després també em fascina la societat en la seua vessant del poder i del dret, en com s’estableixen injustícies a mansalva, i em fascine a mi mateix, en totes les vessants anteriors n que no sóc capaç de donar amb la solució perfecta i arreglar el món.
Hi ha vegades que no acabes mai de pujar una escala, que l’ascensor no saps com funciona, que et quedes atrapat a casa sense comprendre perquè no pots sortir a que et pegue l’aire, que et perds, que, en definitiva, estàs fora de lloc, però que en el fons de tu saps que segueixes un únic camí… Tots “sabem” que la nostra vida té sentit però ningú es planteja quin és aquest sentit, per la qual cosa la persona està convidada des de l’essència a compartir hipocresies, a creure en religions, o simplement a ser un nihilista passiu.
Acluca’ls, sobre l’espart humit,
els ulls clements…
sóc la teua envolvent…
Vigila!
que tot i estar segura,
la farsa roman.
