En canvi…

cionarap | Frases, General, No apte per a "normals", Poesia, Revolta | Dissabte 20 Març 2010

Fariseus tots, incompetents, amb la mirada com acabada d’arribar de la fosca, la víscera, les necessitats, i totes les altres formes de vida cerrils, anades, tergiversades i punyents.

Cadascú viu la vida que vol.

Però tots tenim immersa, essencialment, apocada una ànima externa manipuladora, vehement, sacro-santa per a alguns, infinitesimal per a d’altres, un encanteri o un ésser humà desenvolupat extremament.

No patiu, no serveix de res patir.

Callareu, s’amagareu, cridareu els menuts i plorareu, sinuosament s’esvaïreu i deixareu abandonat el vostre estimat esquema mental d’ahir, que sols serà una polsosa, inconstant, històricament atractiva ucronia que sols farà bonic als noucentistes mobles i caps de les gents que mai mudaran.

I en eixe moment ens crideu, i ja estarem en igualtat de condicions.

Els ous tsaristes II

(Primera part ací)

En efecte, plovia, i el cadàver començà a maldar per sortir d’aquell estat lamentable i convertir-se en sòl, pedra i natura. “Necessitaria un soterrar” murmurava l’exercit de filòsofs congregats, mentre l’objecte tetradimensional anteriorment anomenat ou número dos es passejava ufanós per tots els seus plans d’existència.

Hom podia pensar en la malenconia de l’estampa allà produïda, però res més allunyat dels sentiments que tenien els graciosíssims animalets del bosc, que esperonats per una xarxa tròfica altament defectuosa començaren a salivar de manera obscena a l’espera d’un bon moment per a llençar-se a devorar al difunt.

L’alineació d’animalons amb intencions tan indecents fou un catalitzador eficaç per a la desbandada multidireccional dels empiristes, nihilistes, marxistes i totes les altres formes humanes amb capacitat de fugida, quedant a escena un crit de femella a la manera de veu en off, probablement pertanyent a un altre conte paral·lel.

L’aristotelifàgia haguès sigut imparable de no ser per la nostra amiga planifòlia que, com es pot imaginar, amb gran dificultat, vagà pel món amb tanta lentitut que se li aplicaren velocitats relativistes inverses, arriibant a una hora més que acceptable amb els set trossos esparcits de l’ou tsarista primigeni i convocant al drac màgic venedor d’assegurances.

Era un reptil alat de color verd, impúdicament nuet, amb les úniques excepcions d’unes ulleres de pasta i un maletí. Parsimoniós obrí el contenidor burocràtic i es passà una estoneta murmurant cantarelles en veu baixa fins que amb un gest triomfal extraié un paper gris amb una firma.

Pel que es veu, un mitocondri, habitant d’aquella contrada allà en la època en què tenia atemoritzada tota la fauna per ser el més voluminós, havia signat un paper abolint el dret pel qual els “xoriços d’enterra eren caca” (no, el senyor Pompeu Fabra tampoc havia nascut).I amb el benentés que dit contracte no havia preescrit, prohibí a dentellades, foc bucal, i sacsejades d’ales, l’execució de les intencions de la plebs.

El drac així evità que tan digne cadaver fóra menjat pel habitants del bosc, donant-li una trascendència brutal en l’honor de ser podrit i trepitjat per hordes de turistes nipons.

cionarap | Contes, General, No apte per a "normals", Prosa, Selecció personal | Dimecres 30 Desembre 2009

I ací em trobe, havent viscut més de 4 dècades de sofriment, acabat de dutxar però sentint-me desfet, devaluat, defallint per moments, davant de l’objecte més preciós que hom pogué mai concebre. I tinc opcions, i tant que en tinc!

A més, tinc una bengala: sempre he trobat atraient morir per un objecte no pensat per provocar tal letalitat. I també puc evitar-me a mi mateixa, amb tot el que això suposa, de multiplicació d’opcions, però en quina mesura les contolaria totes?

Mai les he controlat totes, ni, per suposat el atzarós camí de la pólvora ente el curt tub de cartró massissat per cola barata, ni la sensació d’estar evitant res d’important.

I de l’objecte preciós apareixes, aparesc, dient-me el que ja he sentit fa una estona.

-Sempre he cregut en les dualitats - em dic mentre li apunte al meu alter ego- eres com una broma pesada amb tinys surrealistes d’experiències extracorpòries mal cicatritzades.
-I tu un mal assimilador de suggerències sensates.
-Però jo tinc la bengala- i en eixe instant li l’encenc al cap i li’l rebente, tacant una altra vegada de sang futura l’objecte que més joia i pena m’ha donat en la vida, i tacant-me la roba i la pell i el ànims.

I com més em dutxe més brut em sent, però ací em trobe, encara jo, i de moment sols jo.

Naturaleses

cionarap | General, No apte per a "normals", Poesia, Selecció personal | Dilluns 9 Novembre 2009

I es suma una visió més al pleniluni
una plena d’estampats vistosos,
que asserenen les marees
quan repten golafres i llòbregues.

I un raig solar cau atemporal a contrapeu,
el creacionisme d’un matoll fa la fotosíntesi
amb un arc de Sant Martí.

I crema, com crema l’estació de la tardor,
esdevé la definició de calor,
terra, mar i aire n’hi deixen pas
i el foc es refugia.
Entre febrer i març.

I l’olor de la sèquia truca a un tros de quars
- Sempre em fas el mateix- diu el mineral
-No, ara tinc envit.

I un arbre s’oblida d’armar els pilars,
amenaçaun castell poderós, dels de tota la vida
de sorra. Del nervi es descobreix la fusió nuclear
però no fa soroll

I treu espurnes la pluja,
en contacte amb el cel rogent.
No comprèn que està caient
horitzontalment.

I dos artròpodes són ballarins
trencant estereotips.
Tots contents en la fita
menys la pedra, sa casa, que es clavilla.

I una vall important demana audiència.
Es pregunta per què té forat,
i que pre tot i per tot vol ser mascle.

I si algun cop, un horari es destrueix
els àtoms que el conformaven
ja haurien fet tard, onsevulla que vagen.
Per sempre.

I es troba un estel fugaç
incandescent amb el creador.
- Quins jocs pretens amb l’univers?
- Senyor, no em frene,
no veu que ja està quasi partit en dos?

Conductes de sanejament

Les excrecions, llevant honroses excepcions són sovint perseguides per incessants indexadors de la vasta xarxa googlealienada. Sense anar més lluny, un dels nombrosos microbots que poblen les arquetes properes al meu subsòl es va atrevir a emetre’m una mirada metàl.lica just abans de furtar-me la meua obra fecal. Fou tens, no me l’esperava. No era feliç, això es veia. Me l’imagine tornant de la feina cap a casa i m’entra tendresa i oïs. Però hi ha qui necessita aquesta informació, hi ha que ordenar-la, classificar-la i eventualment jerarquitzar-la per a que aparega correctament ubicada en l’infreqüent cas que algú en precise el seu estudi. La multinacional d’internet ho fa a gust subcontratant a empreses asimovianes que exploten a treballadors silicats sense drets bàsics. Ningú es queixa mai. Però ells procuren agraciar-nos minimitzant les inevitables rodes de camió que els nostres excrements deixen per recordar el camí cap a casa i mentrestant ploren perque saben que ens estan raptant les nostres criatures i no les anem a tornar a veure mai més.

Claustrofòbia

cionarap | General, No apte per a "normals", Poesia | Diumenge 7 Juny 2009

Ferment de sola
de sabata vella que mai no
ix de casa,
i bull, si, i molt, quan la
porta oberta sols rebota
l’aspror
d’unes burilles de dens tabac
i un mocador ja negre.

Refrega vigorosament el cos
contra elements immobles,
decorada garjola i cassettes
gravats amb ultrasons,
mala postura.

Queden les fitxes d’un
joc vell, que vibren amb el desfici i
el fàstic, quatre de negres,
verdes, quatre
i quatre grogues,
tres roges, un dau
i… jo.

Vida exemplar

cionarap | La Vida, No apte per a "normals", Prosa, còmic | Dilluns 25 Maig 2009

S’ajup, s’alça, corre cap a la finestra, es recolza a l’àmpit, mesura forces, compra per catàleg, baixa les escales, somriu entre dents, s’esgola per la claveguera, es banya, compra un micròfon, guarda el rebut, torna a casa, descansa, rep la trucada, es vist, un accident a l’artèria principal, una tuneladora, torna a la claveguera, demana ajuda a Donatello, surten cinc de la tapadora, ho retransmet, ho solucionen, torna a casa i s’adorm una April O’Neil satifeta.

cionarap | Contes, General, Humor, La Vida, No apte per a "normals", Prosa, Selecció personal | Diumenge 1 Març 2009

“Escolte’m senyor metge, el meu marit no es troba bé, necessite que li pegue una miradeta a la testera, ja m’entèn, al crani, a les idees. Crega’m que tinc raons per creure que té indicis d’agafar una malaltia d’aquestes que vosté anomena degeneratives i que jo en dic perdre el trellat…
<<Em pregunta que on és el meu marit? A casa! no m’entèn, ell no ha de passar consulta, no es mou del sofà de casa, però no es pense que té les cames de la mateixa manera que té vosté eixos pòsters de persones despullades i seccionant-ne les entranyes, no, ell les cames les utilitza, camina molt, però inexplicablement només acabant de dinar, per anar al bar i no haver d’escurar.
<<Ell no creu en la seua malaltia, però jo que me l’estime molt, em preocupe, i per això he matinat per vindre ací. E$ls sacrificis que fem les mullers, les d’abans, no com les d’ara que no mouen un dit pels seus marits -o companys sentimentals, que hui en dia està tot molt rebolicat en assumptes de nomenclatura- el cas és que tinc el putxero al foc i tampoc vull fer-ho llargós, aniré al gra: ha de visitar al meu marit a casa. La meua neboda, la Roseta, la menuda del meu germà sempre em diu: “Tia Francesca, el metge té un horari de visites a domicili, no cal que el moleste a les nou quan obre consulta totes les setmanes” i jo vull aprofitar-me d’aquest avantatge que la nostra gloriosa i eventualment deficitària administració de sanitat brinda per tots els avançats en anys i alguns altres que llucifer tria. Llavors, si poguera vosté demà venir a ma casa… ja sap on visc no?, a pegar-li una ullada al meu Cullerot de Sèquia -nom carinyosíssim, no es pense malament- doncs li estaria eternament agraïda.
<<Una cosa més, senyor metge: haurà de controlar la seua indumentària. Conscient en sóc de la higiene que proporciona una bata de les característiques que vosté duu ara mateix, però necessitaria que es vestira, com la gent de l’ordre anomena, de paisà. Una minucia, senyor metge. De fet, si no duu aparells que puguen espantar al meu marit, millor, ja se sap, a certes edats millor no arriscar-se a un cobriment de cor degut a una agulla massa llarga, o a una eutanàsia prematura per mostrar un marcapassos. Preferiria que, a més, no mencionara la seua professió. Des que el meu Antoni va perdre el treball als anys 70, ha agafat una mania incerta a allò que s’anomenen popularment com professions liberals.
<<O siga, el que li demane, clar i ras, es que si vosté, per favor -sóc molt cortesa, ho sé, però les coses es demanen sempre amb educació, no creu?- és que vinga demà a veure al meu marit com si passara per allà a fer la visita del té. Li ho pregue, em preocupa molt, fa coses molt estranyes, l’altre dia començant a fer un sudoku, quan a d’ell les coses d’escriure més bé li repugnen, un altre dia, comprant-se una cervesa més cara que la de la marca blanca. Són petites coses que soltes no són res, i que li les hagués passat per alt si no hagués passat d’ací (matrimoni significa sacrfici, fill), però el que va fer ahir ja va encendre totes les alarmes. Jo solc passar per davant de la porta del bany mentre el meu marit fa les seues necessitats. No em perdone aquell dia que se li va acabar el paper i jo estava estenent i el pobre va haver de gastar una diez minutos per salvaguardar la seua higiene i dignitat. Per tant, estic atenta dels moviments que fa el roll de paper, tant que, sense cap intenció estranya més que controlar la quantitat gastada, mire pel pany de la porta a veure com es desenvolupa l’acte, per a molts, indigne de torcar-se el “coccis”. Ja m’entèn. Doncs bé, la meua afició, i la d’ell que sap que estic darrere la porta encara que es faça el despistat, és la de comptar quantes porcions de paper pretallat agafa en cada escomesa, siguent el nombre de quatre el que sempre ha utilitzat, per la seua propietat de poder-se dividir per dos, dues voltes. Ahir, però, i durant les tres agafades de paper es va descomptar i en va agafar cinc, quedant-li els talls lletjots. Ara em segueix per on vaig? No està bé del cap, ha de tornar als canònics quatre trossos. Ho ha de fer. És un desperdici que n’agafe cinc!

Vidres

cionarap | General, No apte per a "normals", Poesia | Dilluns 23 Febrer 2009

*clinc* *clinc*
és el soroll que fan les gotes
de vidre quan cauen.
I s’endinsen, transparents.

Si les agafes per dalt et tallen,
“elles ja cauen soles”
diuen les mares, sol·lícites.

El vidre és voluble, m’agrada quan cau.
Atomitzat, en petites agrupacions,
s’esgola, es regolfa, rellisca: s’exhibeix

i quan plou, tanquem les finestres
amb més vidre, potser sols volem evitar l’aire
o deixar que jugue amb el que cau, salvatge.

Premises

cionarap | General, No apte per a "normals", Prosa | Dilluns 2 Febrer 2009

Com un fred countdown cap a l’apocalipsis, un vidre embafat per la massificació, les claus de casa esgolant-se claveguera avall, un programa deJose Luís Moreno. Tràgic. Tenebrós. Amb un punt de safrà que ho fa més bucòlic i vernacular. Benvinguts tots.

Copa de gintònic, fongs al·lucinògins. Un bany llardós de discoteca: sexe salvatge. També tràgic, la cocaïna es va haver d’esperar. Es va fer negra.

 

Filantropia i zoofilia. Més parafílies variades. Lladrucs al si de les organitzacions benèfiques, gemecs. Una nit de gala, al palauet. Duo còmic, porros al balcó, tenebres als cors, missatges d’avorriment als mòbils. Tot molt sòrdid, sense safrà.

 

Llatinada profunda

cionarap | General, Humor, No apte per a "normals" | Dissabte 6 Desembre 2008

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit, sed eiusmod tempor incidunt ut labore et dolore magna aliqua. Ut enim ad minim veniam, quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquid ex ea commodi consequat. Quis aute iure reprehenderit in voluptate velit esse cillum dolore eu fugiat nulla pariatur. Excepteur sint obcaecat cupiditat non proident, sunt in culpa qui officia deserunt mollit anim id est laborum.

cionarap | General, No apte per a "normals", Poesia | Divendres 14 Novembre 2008

“Avui no t’has despertat i
no has vist parir el gos”
Afrango

Una càlida nit d’entretemps.
Unes vetes desades aleatòriament,
en el laberint,
somiant
sincronitzant tantes hores…
de fet, sonàmbulament, de vegades em desperte,
dissimulant,
fent les passes necessàries pert arribar allà,
al meu destí,
ni una passa més.
I comprove feacientment com les coses estan com estan,
i no a l’inrevés,
ànima de càntir,
que amb tu faig anys tots els dies,
i em sent paulatinament més jove.

Sobre la inestabilitat de l’ésser i altres components semiconductors de silici.

cionarap | General, No apte per a "normals", Prosa, Selecció personal, Sentiments, Sexe | Diumenge 26 Octubre 2008

Mai m’ha dolgut enamorar-me, fins que m’ha sigut ja tard per adonar-me’n, potser aquesta és la raó última de les meues cabòries apocalíptiques: un còctel mostós. He estat jo, el de les últimes manifestacions metafísiques, i m’ha copsat la quantitat de xarlatans paraulers, i moters que hi ha a l’escorça del meu món. No els culpe, ells en el seu dia també es van enamorar d’allò eteri, i no han sabut ben bé, trobar una metadona eficaç per al seu cas concret. Jo, en canvi, curat d’espant i de lletosos mocosos, m’alce com aquell que es creu per damunt de tots perquè té la muntanya més alta de tarquim. No sóc l’ésser suprem, però m’acoste més a la semideïtat que tu. Per això m’agrada el silici, el component químic, s’entèn. En ell es barregen totes les contradiccions humanes, fins i tot un enamorament químic que traspua a unes qualitats físiques incommensurables: la força de la psique elevada a una potència que es va autodescobrint. A voltes fa por, però, quin creador de l’univers no espanta a les seues imperfectes formiguetes? El silici, en realitat, amagat en qualsevol placa base de la monotonia d’un pc amb windows pirata, ens mira i psicoanalitza per matar el temps. Ell, fart de les llistes interminables d’uns i zeros que impregnen el seu reialme, observa fascinat la caòtica seqüència del devenir huma, i a la seua manera emula el nostre enamorament. Jo ja he aprés a observar-lo, i quan s’adona, em mira per una espurna de temps i després continua amb la seua tasca d’indexació i portes lògiques. És un moment màgic, una espècie de elèctrica masturbació, que fa que tota l’altra existència es bellugue en segon pla. En el moment interracial de la meua relació silicial, només hi han codis binaris i semen, i així ocorrerà, fins que la gelosia del llamp ens assassine als dos, per imperatiu celestial.

Pepet el quaresma i el píxel rosa gegant, capítol 3

cionarap | General, Humor, No apte per a "normals", Visual, còmic | Dijous 23 Octubre 2008

A tots ens afecta la crisi…

3.JPG

Mori el mal govern.

cionarap | General, Mitologia, No apte per a "normals", Poesia | Dijous 9 Octubre 2008

Vençut, rapat, coix i amb determinació alçà Jaume el cap i li copsà l’espectacle de la natura.
Veié els arbres, sols amb essència troncal, i un soroll de degollació contínua.
“Som el progrés i tenim la fòrmula” deien sagnant amb la boca de claus.
Retornà 770 anys enrere i es penedí d’haver entrat.

Avis Al Carrer

cionarap | Frases, General, La Vida, No apte per a "normals" | Dilluns 4 Agost 2008

- Mira, li ha faltat una ratlla pa caure a la quiebra!
- Bona nit…
- Redéu quin airet més bo fa per ací
- Xè Antonio, que fas en la camisa per fora?
- On aneeeeeeeeu?
- Xiqueta, vols mirar-me si tinc prou ebros en la cartera pa anar al Superpatri a comprar careguilles?
- Enguany la taronja s’ha llançat tota a perdre
- Eixe és molt beato, però li la ha pegat a la dona dos voltes ja
- Pos la filla de Menelau està ajuntà en uno de Beniolé.
- Posa’m dos kilos de cebes que hui tinc de fer bollit, que al meu home li agrà ara d’estiu.
- Aleee.
- Vas vore ahir l’Alqueria Blanca?
- Saps que la Carmen de Xarnego (xiuxiueig imperceptible) dos voltes?
- I em van furtar dos arroves de taronges que tenia.
- Vaig ahí a Mercedes, que li tinc que comprar uns calçoncillos de gometa que ara al meu xic li agraen aixina, que tens que fer?
- L’atre dia vaig vore a Pasqual!

Els ous tsaristes

cionarap | Contes, General, Mitologia, No apte per a "normals", Prosa, Selecció personal | Dilluns 21 Juliol 2008

Mesos més tard, més o menys una generació posterior, un bonhome amb habitut aristotèlica i un poc de la seva verborrea i ànima es disposava a esbiaixar a escaire uns ous daurats amb cor argentat i esperit aristocràtic prerrevolucionari.

Òbviament el fals martell d’Odin no pogué superar les exigències cartesianes de nostrhome i causà una explosió seminuclear a un dels dos testicles figurats de l’antic imperi rus, fet que envià les set parts dividides a set parts diferents de l’hàbitat que anomenem Terra. Es té constància d’alguns trossos que s’han trobat, se’n feia ressò la BBC. Hi ha un que ha caigut a la Korea septentrional, un altre a Santiago de Cuba i un tercer que està al carrer Emili Baró de Benimaclet…

L’altre ou resta indeleble a l’espera de la segona escomesa, sota la atenta mirada de cinc arbres, quatre d’ells coníferes i un planifoli d’ubicació distorsionada per unes plaques tectòniques amb aficions al cavall i a la cocaïna.

L’Aristòtil de segona o tercera iteracció observà l’ovoide brillant, tenia restes de líquid roig. Armat amb un peu de rei, i una vara de ministre franquista, féu unes mosses de guia i en donà un colp sec, el resultat del qual féu que l’ou metàl.lic es recomposà quimica i espacialment formant un hipercub de colors vius mai vistos.

Com les galtes epilèptiques de Pikachu, un despreniment de retina li provocaren dits colors al filòsof de la natura, que feren que caigués a terra i fou estabornit per una pedra innocent i immòbil. Deu filòsofs del XIX, que, amagats com estaven en els quatre pins, observaven l’escena, començaren a emetre líquids escumosos bucals.

Es feia de nit i s’observava el filòsof desnucat, la pedra arcaica emanant sang, un hipercub cromaticida, un roure que queia, quatre arbres rient amargament, i un esquirol dient: “Sembla que plou”.

Pepet el quaresma i el píxel rosa gegant, capítol 2

cionarap | General, Humor, No apte per a "normals", Visual, còmic | Dimecres 25 Juny 2008

2.JPG

Fuga

cionarap | General, La Vida, No apte per a "normals", Poesia | Dissabte 21 Juny 2008

Que te n’anares fa temps,
és un fet que marca l’experiència roent
tornaràs?
mai sabrem del cert si ho faràs,
però d’entre la malesa et veig,
a tu
verda ajupida quieta delerosa
d’un batut de fruites i d’experiència,
pidolant, envoltada d’excrements
nauseabundants.

Fou fa temps, això de la fuga
i t’observe però, cada dia,
et veig marronosa, trista i sé que
no has canviat, ni ho faràs,
i per això sé que no vindràs a rescatar-me
no vull que ho faces, penosa
solitut meua.

Pepet el quaresma i el píxel rosa gegant, capítol 1

cionarap | General, Humor, No apte per a "normals", Visual, còmic | Diumenge 8 Juny 2008

Pepet el quaresma i el pxel rosa gegant

Pla

cionarap | General, No apte per a "normals", Prosa | Dimarts 4 Març 2008

Quan tot és pla, no hi ha racons, no hi ha on amagar-se de l’estupor que provoca uns vicis inerts. No hi ha ombres ni insterticis, sols un sol a traïció, que raja horitzontal, assassinant tot ésser immòvil. La calor pregonada com luxe energètic, és un trist fat per a molts assistents al lamentable espectacle de la naturalesa morta.

Tronc

cionarap | No apte per a "normals", Prosa | Dijous 7 Febrer 2008

Simetria adversa de paraules convexes, cavalcades, al jaure de la marina tortuosa, immenses com torrents subindexats, i punyents de carmesí gasós, desgastat per la fúria del desencís.Tronc, aspre d’esma incessant, malguanyant rugositats, d’angiospermicitats rebossades amb líquids de frens desgarbats. Capes, de translacionals sinuosos, d’hipòcrites cultures, veloçment inculcades, amb l’arrogància justa d’esdevindre clarificadores.

cionarap | No apte per a "normals", Poesia, Sentiments, Sexe | Diumenge 18 Novembre 2007

Calla’t, després d’entre-hores,
on l’atracció, s’esgola perenne, d’entre les fulles,
mossega’t la llengua, nina argentada,
a la desembocadura de les ombres.

Res t’estima més que un xiquet,
amagat al carrer negre, poregós,
crit fosc del temps rajant,
frenada singular, de les emocions violades.

Gran família d’organisme, al servei
d’unes poques fades urbanes,
el xiquet es mor de dol,
ningun plor troba a faltar.

La rebel.lió present, realment
poc important, amarga,
patològica de paraules,
sense nord, joia latent.

Ahir

Ahir, la noblesa,
hui, un sentiment d’amargor,
inconnexa.
Les estones passades no fan,
allò de tornar.
No, no ho fan.
Tampoc ni tornar ni mirar
arrere.
Tampoc ho fan.
No totes les espurnes fan foc,
ni tots els moments, memòria.
Caure al precipici, també
és avançar,
cap endins, de gravetat,
de plenitut.

A rodes

cionarap | La Vida, No apte per a "normals", Prosa | Dilluns 29 Octubre 2007

Pastilles de frenada intactes, del poc contacte dels seus peus al dit pedal. S’atropellen amb la mirada, alegant ser-ne causants d’un assassinat, el qual anomenen accident. Tomben el carrer sense considerar-ne les preexistències, fossin d’un carro amb un infant o un ciclista amb la barra de quarta a la cistella. No dominen les màquines, sols són preparats per a que la trepanació siga menys brusca, a les molt ben anomenades autoescoles, perquè són escoles de robots no-metàl.lics, perque els cotxes són els vers essers intel.ligents, en un món on qui va a peu no és ningú on l’única diferència entre un menor i un adult és un plàstic, un volant, tres pedals i una palanca.

Castigat

cionarap | General, No apte per a "normals", Prosa, Sexe | Diumenge 2 Setembre 2007

Dues ànimes. Un bosc. Sorolls de bosc. Vent esgolant-se. Vicis fortuïts d’ambdós éssers. Podriem jo i tu, ser-ne. Abraçats entre falagueres. És de dia, és molt fosc. Ell despertarà del somni. Tu, no.

Trenquem

cionarap | General, La Vida, No apte per a "normals" | Dimecres 18 Juliol 2007

S’aferren a la realitat, els somiadors d’ara, que ja no volen utopies, que ja no volen tan alt.
És un instint supervivent, malaltís i natural.
En decadència es gaudeixen dels petits plaers que la grandiloqüència relega al sub-plà.
I tornen, i tornaràn per sempre més els bons temps, o això diuen, en èxtasi.
No precise d’un anàlisi materialista, per copsar per la finestra, el carrer.
Comproveu, de vegades com d’odiosa és la urbanitat, en general.
Fora els mecanismes de traïció conscients.
Ens multipliquem i no sabem ni com ni perquè…

Àtzen

Aconseguir els plaers de la carn amb June li llevava la son a Àtzen. La seua relació amb ella havia estat des que es conegueren, molt fluïda: compartien codis de missatgeria portàtils i fixos i quan es veien es saludaven efusivament sense, però, cap contacte físic remarcable. Les conversacions amb ells dos sols eren escasses i sobre temes quotidians, allò normal era que ambdós es trobaren diluïts en la colla de segon ordre (la que no era de la toponímia pròpia), i durant poc de temps, tret de les escapades a la Natura™ o a la Platja™, que ocorrien, d’ordinari dues vegades a l’any. No cal dir que Àtzen aprofitava dites escapades per a fer-se un lloc al cor de la seua June.

L’encant atzenià consistia en una versatilitat extrema, i una empatia digna de menció. L’aspecte que més li agradava dur era la del rebel estàndard, amb un toc seriós, que li augmentava la dita versatilitat. Amb aquesta combinació caràcter-aspecte havia triomfat relativament prou, sobre un parell de punts més que la mitjana estadística vigent. Això sí, el fet d’enamorar-se de June significava per a d’ell un pas més en qualitat, en comparació amb les altres dones a les que havia donat el seu afecte. A més, que mai s’havia enamorat durant tant temps d’una dona sense recollir-ne els fruits, cosa que el començava estranyar.

June no era una fora de sèrie, ni molt menys, però tenia una combinació caràcter-aspecte poc usual, amb una cara i uns trets gestuals a mig camí entre ingenus i il·lusionants, tot amb un toc de nerviosisme que li conferia un tractament més terrenal, i per tant més accessible.

En una de les escapades abans mencionades a la Natura™, nostre xic enamorat pensà rematar una feina que s’allargava massa. Segons es pensava ell, no hi devia haver massa problemes, ja que era bastant avesat en les tasques de lligar; June no era a priori un os molt difícil; i havia captat certes senyals que l’autoritzaven a moure fitxa. Res més lluny, les senyals rebudes eren fruit de la seua simpatia i, mirats des de l’òptica que ho mirava Àtzen, es podia pensar que qualsevol individu que es creuava amb ella tenia també la seua autorització a cortejar-la, això, lluny d’afectar-li en gelosia, el va revigoritzar i va començar a moure totes les palanques que tenia al seu abast per tal de fer June seua. La maquinària cada vegada era més complexa, però Àtzen la tenia perfectament controlada, i sabia que les coses anirien bé.

Però June no responia a estímuls sexuals de cap mena, com si el carburant de la màquina s’hagués esfumat a pesar de la cura que en tenia el nostre desgraciat. El dia a la Natura™ acabà i cada ésser descansà en el seu propi mòdul-habitacle.

L’endemà, l’anàlisi de la jornada prèvia corria repetides voltes pel cap d’Àtzen, turmentant-lo. Feia esmenes mentals als possibles errors però no trobava que ell tingués cap culpa. És com si June ja estigués servida d’estímuls sexuals, però se sabia que no tenia cap parella. Pel cap emboirat també li sobreeixia la idea d’una homosexualitat latent per part del seu amor, cosa que descartava immediatament degut als comentaris que feia, poc sovint però, sobre els cossos masculins que veia passar.

En un segon estadi d’anàlisi, es preguntava quina estratègia havia de seguir per aconsaeguir-la (o no), va arribar a aquestes opcions simplificades:

1.- seguir intentant-ho com fins ara, cosa que semblava que no tenia molta sortida,

2.- augmentar les indirectes, i demés maquinària per tal que rebés algun estímul; cosa que podria funcionar però també podria trencar la poca relació que tenien,

3.- usar la tècnica desconcertant, alternant èpoques de molt interés, amb altres de complet oblit de la seua existència; cosa que millorava l’aterior però podria perdre el que guanyava en els moments que no pressionava,

4.- provocar-li gelosia, poc eficient si de moment no té cap interés, i

5.- passar definitivament d’ella, deixant-la com a cas impossible, i deixant obert per a un futur, l’eventual tornada a la càrrega.

Àtzen introduí les dades en el seu pocket ultra stadistic® i aquest li donà els següents resultats:1.JPG2.JPG3.JPG4.JPG5.JPG

La millor opció era la tercera, sens dubte, com ell ja pressuposava, i es va proposar complir-la a l’espera que els resultats es donaren a les tres setmanes, on s’estimava que la probabilitat d’èxit rondaria un 80%.

La disciplina amb que es va proposar arribar a l’èxit fou sorprenent fins tot per a ell mateixa, però a la setmana i mitja de posar-la en pràctica i no veure canvis substancials, el va fer decaure en ànims i en força per seguir endavant amb la tècnica. En aquest moment Àtzen, encara que no podia amagar el seu profund enamorament, més fort com més fracassat, començava a aparéixer al seu si indicis d’un odi injustificat cap a ella. Injustificat perquè estava convençut que ella no en tenia cap culpa, però la seua desesperació ja no sabia que pensar.

A les tres setmanes d’estratègia estira-i-arronsa, la comprovació via màquina estadística només feia que confirmar el que Àtzen tenia més que assumit: les probabilitats d’èxit es mantenien com quan feia un mes. El que havia canviat, però, era el seu semblant, que ara era una massa desencaixada i ombrívola. Feia molts esforços per no plorar en públic, però en el seu mòdul-habitacle descarregava tota la seua energia trista via lacrimal.

Com que en el sistema polític actual la infelicitat era delicte, no tardà a vindre la policia, cridada per algun veí o veïna solidària, que no el volia veure infeliç. A Àtzen se l’endugueren al mòdul-de-reinserció-alegre, on li van fer mil proves i testos, i van intentar “curar-lo” de manera psicològica, no tenint massa èxit. El procés habitual hagués sigut internar-lo al mòdul-d’infeliços-permanents, però en aquell moment se li oferí la oportunitat de triar una solució menys deshonrosa, tenint en compte que no tenia cap antecedent.

Àtzen no tenia opció, si volia algun dia tornar a veure encara que fos durant poc temps a June, no havia de deixar que el tancaren indefinidament. Fos el que fos la proposta que tenien per a d’ell, seria millor que una vida sense ella.

Li parlaren d’una substància experimental inhibidora de la hormona que provoca la tristesa, i que per tant el seu cas era el millor per a provar-la. Tota la explicació anava acompanyada de nombroses projeccions on es veien gràfics circulars que parlaven de les glòries d’aquella substància i que a Àtzen li provocaven una indiferència brutal.

Passada la xerrameca científica arribà l’hora de la pràctica; de veure com reaccionava el pacient al contacte amb la droga: semblava un miracle. Àtzen va començar a riure apenes cinc minuts després de la dosi. Els entesos aplaudiren com una notícia extraordinaria mentre se sentia a un que deia:

- Ja sabia jo que el soma seria infal·lible, fins i tot en un cas d’infelicitat amorosa d’un xaval beta.

Sur réalisme

Amb els elixirs de la musiqueta, no he pres al.lucinògens, estic en tranç (entrance a la nouvel vie) sense coneixer françois ni allemande, tampoc conec el català normativista, però meinem autocomplacionen me fa la ma face to sun. S’hacabat (saca bado saca badete) no tinc respecte ni per góngora, ni per Fuster , ni per Llapissera, fill de Goethe, no és una paranoia, imitation is not a joke!!! Peris! un gin-tònic! Penis! un gir-tonic!. No faig ni riure ni plorar, sols evolucione cap on no puc pas tornar i es que le llop me l’ha mossegada massa vegades com per a sentir ni critiques ni falagueres. Tremolez Mitòlegs mondrials de cap squardrat!! Arribe i arribederci , c’est la vie un ludotema per partir-se la caixa i no pots dir ni taut!
El tò elegètic l’elegeisc jo, perquè si, perquè vull, perquè arribem tots a cent graus, i si no, alopècia. Conscientment, recorde minerals sòlids, aerosols que ni volen ni il.luminen, partícules incomparticulables, i bicicletes contra el vici car.
Frena nyeeeeec!! O no, milor, m’atropelles, com un vulgar ot esculpturat per una ear gens tzarda.
Art is Ticitat really? Tixou? Tinglad? Tipex contra l’esperculació d’esfinters esfumats per incendis incendiaris inciendívols d’incendificacions provoquincendiades per piromotors inmobiliats del cap, que què? Americans Cap!! Algun algor, per recordar el que totlobody we now, el perquè bull del planet (roundet) Whenever tu vas, We never coud live sens nevera, i això no es healthy, el gel de la dutxa també és dolent too, ets el culpable? o és el teu cap el pable? haurem de fer el dia del pable acàs? o esperem que te waiting el ocaso del món?
Que no thing sia, o que sia el que la Cia vulga, o que el vulgo desida, que pa això és el que pag el pat, el cat i el rat, en zòoctel de barman, comal nou antiqueroi heroitic i hieràtic.
Ja ho diu el speech: qui no ploma no rama! Obrirem pas per trencar tabics nassals (Barrandats?) als dels països sense nom! Eixos que mos volen furtar la paella en fesols i naps!! Feso’ls si vols sense fer nyaps , que paga el contribuyend (m. angl. Combatedor de la fi de les compres) I ja ho diuen ja que si no és comprés pas, no vages a l’era!!!!!!!!

Fem

cionarap | General, No apte per a "normals", Prosa | Diumenge 13 Maig 2007

La convivència plaenta entre la pell de plàtan i el plàstic del gelat de flaix, només amagava, un poc més al fons la crua realitat. Un condó usat romania discret prop del seu company el paquet de bebé, molt brut, on la merda no es veia, però ambientava les caixes de cartró que demà usaria la indigència per llençols. D’aquestos també hi havia un parell, molt foradats i més tacats, eren el suport de gots de plàstic d’un botellot pretèrit i que ara perdia tot sentit. Campaven molts vidres, papers i bricks, paradigma de tot allò reciclable. Una televisió vella sobreeixia del munt amb ufanosa presència, com si no li importara tenir la pantalla feta miques, i on algú s’havia tallat només quedant el testimoni de la sang alarmant. Sols escarbant vigorosa i sistemàticament trobaries quelcom digne d’estudi: un trosset de progrés.

Autòmat

cionarap | Autobiogràfic, General, No apte per a "normals", Prosa | Dilluns 7 Maig 2007

A cavall entre poble i ciutat, odiant ambdós, i amb un amor infinit que traspassa qualsevol intent de comprensió. Visc, i mor amb una celeritat pasmosa sense fre, sense parar, sols gaudint del paisatge de fracció de segon. L’skyline de la meva existència va donant pas a nous horitzons de merda que no acabe de comprendre sense refugiar-me en déus forasters o en creències científiques poc serioses. No sóc un animal racional, sóc un cos vital a l’espera que tot cobre algun mínim de sentit, mentre hi ha morts sense justícia, hi ha dolents, i molts dolents rascant-se els ous i hi ha moltes idees que són afusellades sense tenir en compte res més que el seu amo i senyor. Tornaré amb un somriure si ho preferisc, però hui, les coses van bastant malament com per a posar-me a parlar d’herba fresca i tulipans

Sensacions

cionarap | General, No apte per a "normals", Poesia | Dimecres 2 Maig 2007

Acabaran amb mala gana
Irrisoris i hipòcrites i imbècils,
asquerosos, amb poca faena,
petits i simples i itinerants,
acaparen fòcus cometent
homicidis i inicis d’inèrcia,
Cavant fosses comunes
Fills de prínceps incipients,
Mateu al veinatge,
Pròxims i subtils; il.límits
Ràbia cega, por,
pànic, i silencis,
per als caiguts en batalla

Cicles

cionarap | General, La Vida, No apte per a "normals" | Dijous 29 Març 2007

Déu és un cicle. Comprovem l’art. Comprovem la política. Comprovem els nostres sentiments. Canvis convulsos que aporten restauracions, i en síntesi, un aparent sentiment d’avanç, sovint aparent. No és absolut el progrés, ni l’abstracció, ni les lluites. No és absolut l’amor, ni la felicitat. Res és absolut excepte el canvi que presenta sempre forma de cicle.

Els cicles es basen en el dualisme (pensant en un sentit ampli) i encara que sempre hi ha les veus que clamen sobre el nihilisme, es poden integrar en el dualisme “pro” i “contra”. Els antisistema, més del mateix. Qualsevol intent d’eixir del “bipartidisme” filosòfic, queda aniquilat per la simplicitat de les teories duals.

En cicle estic jo. Sense creure en Déu, ni en el dualisme. Acate. No accepte. Hi ha dies que estic feliç i dies trist. Dies banals, i dies filosòfics. El meu “bipartidisme” és més accentuat que la mitja i es fa dificil establir veritats absolutes.

Per sort hi ha dies amb més bipartidisme i hi ha dies amb menys…

Les lleis de composició

cionarap | General, No apte per a "normals", meta-art | Diumenge 4 Març 2007

Tots hem sentit a dir, “això ho pintaria un xiquet”, “això també ho sé fer jo”, i semblants. Són opinions de gent que pensa que l’actual art no es regeix per cap llei, i que careix de mèrit. Jo li he pegat voltes al tema i trobe que he vist un poc de llum.

En qualsevol obra d’art, hi ha una matèria prima, que l’autor modifica per causar quelcom a un “consumidor d’art”. Les arts que més a prop em toquen són l’arquitectura i la música, ja que estic formant-me en aquestes dues branques, i és una visió complementària a la que puga tenir qualsevol estudiant de Belles arts.

Doncs bé, tant a l’hora de crear un nou projecte arquitectònic, com a l’hora de crear una obra musical, no s’hi val tot, t’has de definir les teues pròpies regles, que han de ser compatibles amb unes lleis no escrites d’estètica anomenades Lleis de composició, que tenim per cultura inserides al nostre cervell, i que fa falta explotar-les.

Antigament les lleis eren molt rígides i no tenien en compte l’artista, sinó el corrent a la qual s’inseria, i per tant l’artista ja tenia les lleis fetes, i per això m’atreviria a dir que té més mèrit una obra actual ben feta, que molts creadors que no aportaren novetats al seu moviment artístic.

Degut a aquestes lleis, hi ha obres d’art “roïns” i obres “bones” independentment del gust de la persona que les consumeix.
Espere una correcció per part de gent més entesa, perquè són idees molt bàsiques que em fa falta desenvolupar.

La inèrcia treballa en contra nostra

cionarap | General, No apte per a "normals", Revolta, Selecció personal | Dissabte 24 Febrer 2007

La revolució primera al si del bloc, serví per deixar d’idolatrar a gent, i exposar les meues pròpies obres, o en un cas comptat, dels meus amics. En aquesta segona, abandone la imatge de l’artista i em propose persona. L’evolució doncs queda clara: d’espectador a autor i d’autor a persona. No són revolucions per estancament, sinó per abast. El que vull comunicar no en té prou amb els rols que m’autoadjudique i fa pugnes per sortir-se’n amb la seua.

El terme revolució l’use per contraposició a reforma. El que jo faig és trencar amb el passat que no m’agrada, no intente fer modificacions que emmascaren el problema.

No espere cap tipus de comprensió de moment, els dies passaran i veurem tots (m’incloc) cap on desemboca aquest procés de personalització del bloc, i si no m’agrada el que veig, no dubtaré a canviar.

El títol actual (Artisticitat(en procés d’autoreconfiguració)) intenta reflexar el que aquest canvi afecta als ciments del bloc, i que és probable que canvie el nom per un altre més acord amb la línia hui establerta.

Continuaré, no obstant, posant el meu “art” ací, que ja no s’haurà de veure com una cosa buida i inconnexa sinó com un tot, i relacionant-ho amb la meua manera de ser, que intentaré des d’ací transmetre.

Finalment donar gràcies a tots aquells que llegiu i no deixeu comentaris, perquè no tinc manera de saber si entreu o no, i per això tampoc vos puc agraïr d’altra forma.(Careix de sentit que els que estigueu en aquesta situació poseu un comentari sobre aquest paràgraf, ja que immediatament perdreu dita situació)

Salut!

Reflexió III

cionarap | Autobiogràfic, General, La Vida, No apte per a "normals", Prosa, Sentiments | Diumenge 18 Febrer 2007

Em causa pànic veure les cares dels milions d’anònims que es mouen per carrers de ciutat amb un blindatge màxim. La desconfiança és extrema. A cel obert, la distància ve a ser la millor aliada, però als transports públics atapeïts, aquest luxe no es dóna. Les mirades van cap al sostre de l’aparell o cap als peus teus i dels intrusos que t’envolten. Vols que tot això s’acabe i es produeix l’efecte contrari: més obstacles, i més sensació de poca velocitat. Al final conseguixes baixar, i després d’una caminada t’inserixes al teu món domèstic. Et sents cansada i et notes el cor: va ràpid… Tens estrés per tenir por a la gent com tu.

Poesia visual

cionarap | General, No apte per a "normals", Poesia, Selecció personal, Visual | Dilluns 22 Gener 2007

p1120586.JPG

Urbs

cionarap | Autobiogràfic, General, La Vida, No apte per a "normals", Prosa, Sentiments | Dilluns 15 Gener 2007

No sé fins a quin punt avui és un dia normal a la vista de la meua monòtona existència. El sol fet de sortir al carrer i veure el sol m’ha fet caminar ballant amb la música de ferralla humana. No hi havia res més que gent sota un sol d’hivern prepotent que calfava a despit de tota precaució i negligència. Anava, a cada pas veient les cares dels éssers que es creuavem i m’ha donat la impressió que els repugnava. La vida ha sigut dura per a tots, i per això, quan he girat la cantonada per a agafar el cotxe, no m’ha sorprés gens la dèria destructiva que tenien alguns operaris municipals. Capcot i amb la idea de treballar inserida al meu si, m’he encaminat cap a l’avinguda més saturada i allí, ja pres d’un trànsit mig intestinal, mig pol.lutiu he començat a veure arcs de sant-martí per la finestreta. Ja no hi havia cap dubte, estava a l’urbs…

FRASES!

cionarap | Frases, General, La Vida, No apte per a "normals", Prosa, Selecció personal | Dimecres 3 Gener 2007

“el dualisme regnava al món fins que va aparéixer ns/nc”

“cadascú només és imprescindible per a si mateix”

“quan es trenca la rutina és quan es veu la fragilitat de la vida”

Són frases d’algú que té tines_@hotmail.com com a correu escombreria. Mai seran famoses.

Mobilització

cionarap | General, No apte per a "normals", Poesia | Divendres 22 Desembre 2006

S’aparava a pensar,
reflexionava sobre l’estat de la totalitat,
i no s’adonava,
més que res podia seguir igual.

Sense doctrines, sense fronteres,
hi havia massa rics, i massa massa pobra.

Feia falta actuar?
N’estic ssegur que caurà,
sols s’ajuda a l’accelerar…

Reflexió II

cionarap | General, No apte per a "normals", Prosa, Sentiments | Dimecres 13 Desembre 2006

Em fascina la humanitat, en la vessant natural com a éssers que pensem. I em fascinen les persones, en la vessant social, que sols es limiten a explotar la ínfima part del potencial. Després també em fascina la societat en la seua vessant del poder i del dret, en com s’estableixen injustícies a mansalva, i em fascine a mi mateix, en totes les vessants anteriors n que no sóc capaç de donar amb la solució perfecta i arreglar el món.

Reflexió

cionarap | Autobiogràfic, General, No apte per a "normals", Prosa, Sentiments | Dissabte 9 Desembre 2006

Hi ha vegades que no acabes mai de pujar una escala, que l’ascensor no saps com funciona, que et quedes atrapat a casa sense comprendre perquè no pots sortir a que et pegue l’aire, que et perds, que, en definitiva, estàs fora de lloc, però que en el fons de tu saps que segueixes un únic camí… Tots “sabem” que la nostra vida té sentit però ningú es planteja quin és aquest sentit, per la qual cosa la persona està convidada des de l’essència a compartir hipocresies, a creure en religions, o simplement a ser un nihilista passiu.

Frívol

cionarap | General, No apte per a "normals", Poesia, Sentiments | Dilluns 4 Desembre 2006

Acluca’ls, sobre l’espart humit,
els ulls clements…

sóc la teua envolvent…

Vigila!
que tot i estar segura,
la farsa roman.

Funcionant amb el WordPress | Tema de Roy Tanck