Arxiu de la categoria 'Mitologia'

Els ous tsaristes II

Thursday, 28/01/2010 (17:06)

(Primera part ací)

En efecte, plovia, i el cadàver començà a maldar per sortir d’aquell estat lamentable i convertir-se en sòl, pedra i natura. “Necessitaria un soterrar” murmurava l’exercit de filòsofs congregats, mentre l’objecte tetradimensional anteriorment anomenat ou número dos es passejava ufanós per tots els seus plans d’existència.

Hom podia pensar en la malenconia de l’estampa allà produïda, però res més allunyat dels sentiments que tenien els graciosíssims animalets del bosc, que esperonats per una xarxa tròfica altament defectuosa començaren a salivar de manera obscena a l’espera d’un bon moment per a llençar-se a devorar al difunt.

L’alineació d’animalons amb intencions tan indecents fou un catalitzador eficaç per a la desbandada multidireccional dels empiristes, nihilistes, marxistes i totes les altres formes humanes amb capacitat de fugida, quedant a escena un crit de femella a la manera de veu en off, probablement pertanyent a un altre conte paral·lel.

L’aristotelifàgia haguès sigut imparable de no ser per la nostra amiga planifòlia que, com es pot imaginar, amb gran dificultat, vagà pel món amb tanta lentitut que se li aplicaren velocitats relativistes inverses, arriibant a una hora més que acceptable amb els set trossos esparcits de l’ou tsarista primigeni i convocant al drac màgic venedor d’assegurances.

Era un reptil alat de color verd, impúdicament nuet, amb les úniques excepcions d’unes ulleres de pasta i un maletí. Parsimoniós obrí el contenidor burocràtic i es passà una estoneta murmurant cantarelles en veu baixa fins que amb un gest triomfal extraié un paper gris amb una firma.

Pel que es veu, un mitocondri, habitant d’aquella contrada allà en la època en què tenia atemoritzada tota la fauna per ser el més voluminós, havia signat un paper abolint el dret pel qual els “xoriços d’enterra eren caca” (no, el senyor Pompeu Fabra tampoc havia nascut).I amb el benentés que dit contracte no havia preescrit, prohibí a dentellades, foc bucal, i sacsejades d’ales, l’execució de les intencions de la plebs.

El drac així evità que tan digne cadaver fóra menjat pel habitants del bosc, donant-li una trascendència brutal en l’honor de ser podrit i trepitjat per hordes de turistes nipons.

Mori el mal govern.

Thursday, 09/10/2008 (10:02)

Vençut, rapat, coix i amb determinació alçà Jaume el cap i li copsà l’espectacle de la natura.
Veié els arbres, sols amb essència troncal, i un soroll de degollació contínua.
“Som el progrés i tenim la fòrmula” deien sagnant amb la boca de claus.
Retornà 770 anys enrere i es penedí d’haver entrat.

Els ous tsaristes

Monday, 21/07/2008 (05:29)

Mesos més tard, més o menys una generació posterior, un bonhome amb habitut aristotèlica i un poc de la seva verborrea i ànima es disposava a esbiaixar a escaire uns ous daurats amb cor argentat i esperit aristocràtic prerrevolucionari.

Òbviament el fals martell d’Odin no pogué superar les exigències cartesianes de nostrhome i causà una explosió seminuclear a un dels dos testicles figurats de l’antic imperi rus, fet que envià les set parts dividides a set parts diferents de l’hàbitat que anomenem Terra. Es té constància d’alguns trossos que s’han trobat, se’n feia ressò la BBC. Hi ha un que ha caigut a la Korea septentrional, un altre a Santiago de Cuba i un tercer que està al carrer Emili Baró de Benimaclet…

L’altre ou resta indeleble a l’espera de la segona escomesa, sota la atenta mirada de cinc arbres, quatre d’ells coníferes i un planifoli d’ubicació distorsionada per unes plaques tectòniques amb aficions al cavall i a la cocaïna.

L’Aristòtil de segona o tercera iteracció observà l’ovoide brillant, tenia restes de líquid roig. Armat amb un peu de rei, i una vara de ministre franquista, féu unes mosses de guia i en donà un colp sec, el resultat del qual féu que l’ou metàl.lic es recomposà quimica i espacialment formant un hipercub de colors vius mai vistos.

Com les galtes epilèptiques de Pikachu, un despreniment de retina li provocaren dits colors al filòsof de la natura, que feren que caigués a terra i fou estabornit per una pedra innocent i immòbil. Deu filòsofs del XIX, que, amagats com estaven en els quatre pins, observaven l’escena, començaren a emetre líquids escumosos bucals.

Es feia de nit i s’observava el filòsof desnucat, la pedra arcaica emanant sang, un hipercub cromaticida, un roure que queia, quatre arbres rient amargament, i un esquirol dient: “Sembla que plou”.