Avis Al Carrer

cionarap | Frases, General, La Vida, No apte per a "normals" | Dilluns 4 Agost 2008

- Mira, li ha faltat una ratlla pa caure a la quiebra!
- Bona nit…
- Redéu quin airet més bo fa per ací
- Xè Antonio, que fas en la camisa per fora?
- On aneeeeeeeeu?
- Xiqueta, vols mirar-me si tinc prou ebros en la cartera pa anar al Superpatri a comprar careguilles?
- Enguany la taronja s’ha llançat tota a perdre
- Eixe és molt beato, però li la ha pegat a la dona dos voltes ja
- Pos la filla de Menelau està ajuntà en uno de Beniolé.
- Posa’m dos kilos de cebes que hui tinc de fer bollit, que al meu home li agrà ara d’estiu.
- Aleee.
- Vas vore ahir l’Alqueria Blanca?
- Saps que la Carmen de Xarnego (xiuxiueig imperceptible) dos voltes?
- I em van furtar dos arroves de taronges que tenia.
- Vaig ahí a Mercedes, que li tinc que comprar uns calçoncillos de gometa que ara al meu xic li agraen aixina, que tens que fer?
- L’atre dia vaig vore a Pasqual!

Els nombres i Google

cionarap | General, La Vida, Matemàtiques, Visual | Dilluns 30 Juny 2008

Google és l’eina que més acosta a la realitat global d’internet, per tant qualsevol estudi fet amb els resultats del famós cercador, ens donen una idea molt fiable de quina influència té en tot internet, i per extensió en tot el món informatitzat. Quelcom tan universal com els nombres no pot escapar a això, i per aquesta raó he fet el diagrama següent que il·lustra la incidència que tenen cadascun dels nombres de l’1 al 20 comptant únicament la quantitat de pàgines que els contenen: nombres-google.JPGClick per a veure-ho en gran

Les conclusions que extrec del gràfic són:

- La tendència a la baixa, molt notable amb els primers nombres, es desdibuixa després un poc, però segueix certa tònica descendent.
- Nombres “digitals”, que escapen a la tònica descendent, són el 10 i el 20 fonamentalment i per raons òbvies, i també destaquem ací el 15, on cal fer-se la pregunta: si els humans no tinguerem 5 dits a cada mà, aquestos nombres serien encara singulars?
- Nombres parells, els nombres parells tenen una incidència un poc major que els imparells: el 12 té més que l’11, igual com el 14 té més que el 13 i el 18 més que el 17.
- Nombre “temporal”, el 12, que té una incidència molt major a la esperada probablement degut a la referència temporal de partir el dia en dues parts de 12 hores cadascuna.
- Nombre socialment potenciat, és el cas de l’11, que a pesar de totes les adversitats es col.loca amb un nombre d’entrades molt digne, per damunt del 9, 8 i del 7. L’explicació més viable (i veient els primers resultats del cercador sembla no ser gens descabellada) és que aquest nombre ha guanyat moltes entrades per ser la data on es van cometre els famosos atemptats de Nova York i Madrid, la qual cosa fa pensar que aquesta gràfica no és universal i inamovible sinó que és orgànica i es mou als compassos de la comunitat global.

Fuga

cionarap | La Vida, No apte per a "normals", Poesia | Dissabte 21 Juny 2008

Que te n’anares fa temps,
és un fet que marca l’experiència roent
tornaràs?
mai sabrem del cert si ho faràs,
però d’entre la malesa et veig,
a tu
verda ajupida quieta delerosa
d’un batut de fruites i d’experiència,
pidolant, envoltada d’excrements
nauseabundants.

Fou fa temps, això de la fuga
i t’observe però, cada dia,
et veig marronosa, trista i sé que
no has canviat, ni ho faràs,
i per això sé que no vindràs a rescatar-me
no vull que ho faces, penosa
solitut meua.

10 maneres artístiques de matar un Emo

cionarap | Decàlegs, General, Humor, La Vida, Selecció personal, Visual | Dimecres 23 Abril 2008


emocat.JPG

1. Assenyala-los tres o quatre punts del cap on tenen canes. Un emo no està realment deprimit fins que no li ix una cana.
2. Arruixa-los amb lleixiu. La roba blanca no és emo, no ho és.
3. Ves contant-li acudits roïns. En algun haurà de riure, i serà en eixe moment on caurà tot el seu suposat misticisme.
4. Ajunta a quatre o cinc emos i dona-li a un una navalla. Si es suïcida, els altres veuran que ser emo és perillós, si no ho fa, caurà desacreditat.
5. Acompanya a un emo a una òptica. Probablement tinga cansat l’ull tapat, fent-li vore que ser emo és nociu per a la salut ocular.
6. Explota la estació del nord de València. Amb el seu hàbitat destruït, la espècie s’extermina sola.
7. Passeja el teu emo per una zona universitària. Ell solet s’adonarà que no hi ha ningun de la seua tribu cursant estudis superiors i es replantejarà si és òptim tindre una vida com a emo.
8. Amb unes tisores, talla-li el serrell. Deixarà de ser emo, alhora que descobrirà per a que serveix tenir dos ulls.
9. Contracta a un mim que seguisca el teu emo més odiat. Semblarà a ulls de tothom una representació de la dualitat del yin i el yan.
10. Mentre dorm, fes-li la permanent. Un emo amb el pèl rull és una innovació que no s’ha donat mai.

S’estimaven

cionarap | Contes, La Vida, Selecció personal, Sexe | Dimarts 8 Gener 2008

En un intent últim d’arreglar les coses, acabaren tallant. Ell odiava la seva melangia barata i els requeriments que li feia per compartir pensaments. Ella, en canvi, acabava extenuada de les disputes i de la superficialitat de la qual s’havia enamorat bojament.

S’odiaven i era una bona notícia. Cap amic, de cap de les dues parts veia futur en la relació, i les coses s’havien passat suficient de voltes com per a poder tornar a un estat primigeni ideal. Tampoc compartien aficions, ni ideologia, ni afrontaven la vida de manera semblant.

Nostre xic, repassava amb fàstic cada moment feliç que havia passat. Tenia una enyorança agressiva i es notava fals en els seus records. “Per què vaig fer això?” es repetia constantment.

Nostra xica comentava amb una amiga que es sentia ultratjada per haver consentit sortir amb algú que no l’estimava, perquè si l’hagués estimat, segons ella, no l’hagués deixat perdre així.

Passaren les hores, els dies, els odis, es refredaren les tensions, i passà el que havia de passar: es trobaren pel carrer.

Es miraren amb cara d’innocència trencada, s’acostaren i es besaren: s’estimaven.

A rodes

cionarap | La Vida, No apte per a "normals", Prosa | Dilluns 29 Octubre 2007

Pastilles de frenada intactes, del poc contacte dels seus peus al dit pedal. S’atropellen amb la mirada, alegant ser-ne causants d’un assassinat, el qual anomenen accident. Tomben el carrer sense considerar-ne les preexistències, fossin d’un carro amb un infant o un ciclista amb la barra de quarta a la cistella. No dominen les màquines, sols són preparats per a que la trepanació siga menys brusca, a les molt ben anomenades autoescoles, perquè són escoles de robots no-metàl.lics, perque els cotxes són els vers essers intel.ligents, en un món on qui va a peu no és ningú on l’única diferència entre un menor i un adult és un plàstic, un volant, tres pedals i una palanca.

Camí, viatge.

cionarap | General, La Vida, Poesia | Diumenge 16 Setembre 2007

Camí, viatge,
de les ones i gespa de tramuntana,
tranquilitat, a pas lent,
gaudint romer, vistes vastes,
dels camins i viatges romàntics d’ahir.

Camí i un altre viatge,
tornant arrere, sense recular,
de ponent i vesprada,
cel rogent i frescor,
dels records d’aquells,
que feren viatge, sense camí.

Viatge a casa, camí conegut,
Olor a rutina inexperta,
a tàcit amor irremeiable,
a esborranys d’art,
a camins d’anar per casa.

Decàleg Decadent

cionarap | Autobiogràfic, Decàlegs, General, La Vida | Dimarts 31 Juliol 2007

1.- Ser massa covard per a ser un suïcida.
2.- Fer massa calor, pluja, fred, bon temps per a fer res.
3.- Dormir de dia per no sentir remordiments per la nit.
4.- Buscar excuses per evadir responsabilitats, per mínimes que siguen.
5.- Tirar-li la culpa al model socioeconòmic capitalista de tot allò dolent que ens passa.
6.- Ser original també pot ser no fer res, amb estil.
7.- Sentir mal de panxa només per excés/manca de menjar/beguda.
8.- Qualsevol festa és irrepetible, i qualsevol assignatura té almenys dues convocatòries. Elegeix bé.
9.- Planificar-se el temps, mentre es fa semblarà que treballes però no ho estaràs fent
10.- Els teus superiors no han de saber que fas cas a un decàleg d’aquesta calanya

Trenquem

cionarap | General, La Vida, No apte per a "normals" | Dimecres 18 Juliol 2007

S’aferren a la realitat, els somiadors d’ara, que ja no volen utopies, que ja no volen tan alt.
És un instint supervivent, malaltís i natural.
En decadència es gaudeixen dels petits plaers que la grandiloqüència relega al sub-plà.
I tornen, i tornaràn per sempre més els bons temps, o això diuen, en èxtasi.
No precise d’un anàlisi materialista, per copsar per la finestra, el carrer.
Comproveu, de vegades com d’odiosa és la urbanitat, en general.
Fora els mecanismes de traïció conscients.
Ens multipliquem i no sabem ni com ni perquè…

Minut

cionarap | General, La Vida, Prosa | Dijous 5 Juliol 2007

cronometro.jpg

Els primers segons passen i s’esgolen, i quan et dones compte quinze segons del minut han desaparegut. El trajecte fins als vint és curt però inexplicablement es fa llarg. Ara sols esperes que arriben els trenta segons per establir una proporció 1/2 entre el que has passat i el total del minut. 40 segons 41, 42 segons , 43 segonots llargs i feixucs… t’adones que mirant fixament el rellotge el temps s’apara momentàniament, quan ja estàs als cinquanta i penses en quants minuts es composa la vida, perquè realment, la vida, són minuts, més o menys ben aprofitats, però no res més.


PD: Fem càlculs: Minuts que viu una persona fins als 80 anys.
80anys x 365 dies/any x 24 h/dia x 60 minuts/h = 42,048,000 minuts
Fa que pensar que la vida siga aquest numeret…

Àtzen

Aconseguir els plaers de la carn amb June li llevava la son a Àtzen. La seua relació amb ella havia estat des que es conegueren, molt fluïda: compartien codis de missatgeria portàtils i fixos i quan es veien es saludaven efusivament sense, però, cap contacte físic remarcable. Les conversacions amb ells dos sols eren escasses i sobre temes quotidians, allò normal era que ambdós es trobaren diluïts en la colla de segon ordre (la que no era de la toponímia pròpia), i durant poc de temps, tret de les escapades a la Natura™ o a la Platja™, que ocorrien, d’ordinari dues vegades a l’any. No cal dir que Àtzen aprofitava dites escapades per a fer-se un lloc al cor de la seua June.

L’encant atzenià consistia en una versatilitat extrema, i una empatia digna de menció. L’aspecte que més li agradava dur era la del rebel estàndard, amb un toc seriós, que li augmentava la dita versatilitat. Amb aquesta combinació caràcter-aspecte havia triomfat relativament prou, sobre un parell de punts més que la mitjana estadística vigent. Això sí, el fet d’enamorar-se de June significava per a d’ell un pas més en qualitat, en comparació amb les altres dones a les que havia donat el seu afecte. A més, que mai s’havia enamorat durant tant temps d’una dona sense recollir-ne els fruits, cosa que el començava estranyar.

June no era una fora de sèrie, ni molt menys, però tenia una combinació caràcter-aspecte poc usual, amb una cara i uns trets gestuals a mig camí entre ingenus i il·lusionants, tot amb un toc de nerviosisme que li conferia un tractament més terrenal, i per tant més accessible.

En una de les escapades abans mencionades a la Natura™, nostre xic enamorat pensà rematar una feina que s’allargava massa. Segons es pensava ell, no hi devia haver massa problemes, ja que era bastant avesat en les tasques de lligar; June no era a priori un os molt difícil; i havia captat certes senyals que l’autoritzaven a moure fitxa. Res més lluny, les senyals rebudes eren fruit de la seua simpatia i, mirats des de l’òptica que ho mirava Àtzen, es podia pensar que qualsevol individu que es creuava amb ella tenia també la seua autorització a cortejar-la, això, lluny d’afectar-li en gelosia, el va revigoritzar i va començar a moure totes les palanques que tenia al seu abast per tal de fer June seua. La maquinària cada vegada era més complexa, però Àtzen la tenia perfectament controlada, i sabia que les coses anirien bé.

Però June no responia a estímuls sexuals de cap mena, com si el carburant de la màquina s’hagués esfumat a pesar de la cura que en tenia el nostre desgraciat. El dia a la Natura™ acabà i cada ésser descansà en el seu propi mòdul-habitacle.

L’endemà, l’anàlisi de la jornada prèvia corria repetides voltes pel cap d’Àtzen, turmentant-lo. Feia esmenes mentals als possibles errors però no trobava que ell tingués cap culpa. És com si June ja estigués servida d’estímuls sexuals, però se sabia que no tenia cap parella. Pel cap emboirat també li sobreeixia la idea d’una homosexualitat latent per part del seu amor, cosa que descartava immediatament degut als comentaris que feia, poc sovint però, sobre els cossos masculins que veia passar.

En un segon estadi d’anàlisi, es preguntava quina estratègia havia de seguir per aconsaeguir-la (o no), va arribar a aquestes opcions simplificades:

1.- seguir intentant-ho com fins ara, cosa que semblava que no tenia molta sortida,

2.- augmentar les indirectes, i demés maquinària per tal que rebés algun estímul; cosa que podria funcionar però també podria trencar la poca relació que tenien,

3.- usar la tècnica desconcertant, alternant èpoques de molt interés, amb altres de complet oblit de la seua existència; cosa que millorava l’aterior però podria perdre el que guanyava en els moments que no pressionava,

4.- provocar-li gelosia, poc eficient si de moment no té cap interés, i

5.- passar definitivament d’ella, deixant-la com a cas impossible, i deixant obert per a un futur, l’eventual tornada a la càrrega.

Àtzen introduí les dades en el seu pocket ultra stadistic® i aquest li donà els següents resultats:1.JPG2.JPG3.JPG4.JPG5.JPG

La millor opció era la tercera, sens dubte, com ell ja pressuposava, i es va proposar complir-la a l’espera que els resultats es donaren a les tres setmanes, on s’estimava que la probabilitat d’èxit rondaria un 80%.

La disciplina amb que es va proposar arribar a l’èxit fou sorprenent fins tot per a ell mateixa, però a la setmana i mitja de posar-la en pràctica i no veure canvis substancials, el va fer decaure en ànims i en força per seguir endavant amb la tècnica. En aquest moment Àtzen, encara que no podia amagar el seu profund enamorament, més fort com més fracassat, començava a aparéixer al seu si indicis d’un odi injustificat cap a ella. Injustificat perquè estava convençut que ella no en tenia cap culpa, però la seua desesperació ja no sabia que pensar.

A les tres setmanes d’estratègia estira-i-arronsa, la comprovació via màquina estadística només feia que confirmar el que Àtzen tenia més que assumit: les probabilitats d’èxit es mantenien com quan feia un mes. El que havia canviat, però, era el seu semblant, que ara era una massa desencaixada i ombrívola. Feia molts esforços per no plorar en públic, però en el seu mòdul-habitacle descarregava tota la seua energia trista via lacrimal.

Com que en el sistema polític actual la infelicitat era delicte, no tardà a vindre la policia, cridada per algun veí o veïna solidària, que no el volia veure infeliç. A Àtzen se l’endugueren al mòdul-de-reinserció-alegre, on li van fer mil proves i testos, i van intentar “curar-lo” de manera psicològica, no tenint massa èxit. El procés habitual hagués sigut internar-lo al mòdul-d’infeliços-permanents, però en aquell moment se li oferí la oportunitat de triar una solució menys deshonrosa, tenint en compte que no tenia cap antecedent.

Àtzen no tenia opció, si volia algun dia tornar a veure encara que fos durant poc temps a June, no havia de deixar que el tancaren indefinidament. Fos el que fos la proposta que tenien per a d’ell, seria millor que una vida sense ella.

Li parlaren d’una substància experimental inhibidora de la hormona que provoca la tristesa, i que per tant el seu cas era el millor per a provar-la. Tota la explicació anava acompanyada de nombroses projeccions on es veien gràfics circulars que parlaven de les glòries d’aquella substància i que a Àtzen li provocaven una indiferència brutal.

Passada la xerrameca científica arribà l’hora de la pràctica; de veure com reaccionava el pacient al contacte amb la droga: semblava un miracle. Àtzen va començar a riure apenes cinc minuts després de la dosi. Els entesos aplaudiren com una notícia extraordinaria mentre se sentia a un que deia:

- Ja sabia jo que el soma seria infal·lible, fins i tot en un cas d’infelicitat amorosa d’un xaval beta.

Cicles

cionarap | General, La Vida, No apte per a "normals" | Dijous 29 Març 2007

Déu és un cicle. Comprovem l’art. Comprovem la política. Comprovem els nostres sentiments. Canvis convulsos que aporten restauracions, i en síntesi, un aparent sentiment d’avanç, sovint aparent. No és absolut el progrés, ni l’abstracció, ni les lluites. No és absolut l’amor, ni la felicitat. Res és absolut excepte el canvi que presenta sempre forma de cicle.

Els cicles es basen en el dualisme (pensant en un sentit ampli) i encara que sempre hi ha les veus que clamen sobre el nihilisme, es poden integrar en el dualisme “pro” i “contra”. Els antisistema, més del mateix. Qualsevol intent d’eixir del “bipartidisme” filosòfic, queda aniquilat per la simplicitat de les teories duals.

En cicle estic jo. Sense creure en Déu, ni en el dualisme. Acate. No accepte. Hi ha dies que estic feliç i dies trist. Dies banals, i dies filosòfics. El meu “bipartidisme” és més accentuat que la mitja i es fa dificil establir veritats absolutes.

Per sort hi ha dies amb més bipartidisme i hi ha dies amb menys…

He anat a Almeria

cionarap | Autobiogràfic, General, La Vida | Diumenge 11 Març 2007

He anat aquest cap de setmana a Almeria i és un desert amb gent hospitalària, poc més…

Metabloc

cionarap | Autobiogràfic, General, La Vida | Dijous 22 Febrer 2007

No he sigut fins ara un ésser blocosfèric. No sé si m’interessa ser-ho. No sé si sóc un fracàs com a blocaire, o simplement no tinc temps.

Estic uns dies deprimit, i ja no m’apetix ser un autor, em lleve la corassa.

Potser aquest post siga el trampolí a una nova fase, o simplement,

un mal dia

Reflexió III

cionarap | Autobiogràfic, General, La Vida, No apte per a "normals", Prosa, Sentiments | Diumenge 18 Febrer 2007

Em causa pànic veure les cares dels milions d’anònims que es mouen per carrers de ciutat amb un blindatge màxim. La desconfiança és extrema. A cel obert, la distància ve a ser la millor aliada, però als transports públics atapeïts, aquest luxe no es dóna. Les mirades van cap al sostre de l’aparell o cap als peus teus i dels intrusos que t’envolten. Vols que tot això s’acabe i es produeix l’efecte contrari: més obstacles, i més sensació de poca velocitat. Al final conseguixes baixar, i després d’una caminada t’inserixes al teu món domèstic. Et sents cansada i et notes el cor: va ràpid… Tens estrés per tenir por a la gent com tu.

cionarap | Amics, General, La Vida, Poesia, Sexe | Dilluns 29 Gener 2007

Hui deixe açò del bon amic Aaron, el meu iniciador poètic:

Entre tu i jo: anem a mitges
l’aspencat fa temps que espera, deixa
que mulle l’oli, parlem.

Entre tu i jo, que saps ens coneixem.
No forces ganyotes, que fa temps
que et veig; i tu dius que no.

Entre tu i jo, saps que no ens va bé.
Sí, ens podem enganyar, amor,
però què difícil que és.

Entre tu i jo, rimem assonantment.
ho veus: a mitges ens hem parit,
i hem anat nasquent els dos.

Entre tu i jo, nosaltres també.
Ens direm a l’orella: et vull.
I, anar, ho saps: no podem.

Entre nosaltres, diguem-ho bé.
De saó en tenim suficient, deixa
que bega el terra, adéu.

Aaron Franco

Matèria

cionarap | Autobiogràfic, Contes, General, La Vida, Prosa | Dimarts 23 Gener 2007

A la biblioteca:

“A veure, les roques ignies, en la seva macroestructura, són generalment massisses, les que no ho són, és perquè s’han constituït per capes diverses. Solen presentar disjunció… ai! que trobe que m’ha mirat!… disjunció… disjunció… ahh sí que en limita l’explotació, recorda’t, Laia, disjunció i explotació rimen… Microestructuralment presenten textures diverses, són comunes la vesicular, la …ara sí que l’he pillat mirant-me, no hi ha dubte, uff que nerviosa m’estic posant!… però m’he de concentrar. Textures: vesicular, granular, orbicular i porfírica; vesicular, granular, orbicular i porfírica; ja m’ho sé… La classificació d’aquestes roques es fa seguint un criteri, la cama! m’ha tocat la cama amb el peu! no em puc concentrar així, vaig a canviar-me de lloc, però es que tinc massa coses damunt la taula i em fa vergonya canviar-me a dos taules més enllà, el millor serà que l’ignore… el criteri de classificació es fa segons l’acidesa, o pel contingut de SiO2 que és l’element que les nodreix. No obstant, la classificació més extesa es basa en la seua gènesi podent ser plutòniques, filonianes o efusives. Les roques plutòniques resulten de, què estrany, ja no em fa res. Li he donat a entendre alguna cosa que no és? S’ha cansat de mi? Què està fent? Merda!!! m’ha pillat mirant-lo! i m’ha somrigut el molt cabró. Aquest vol alguna cosa però no vaig a donar-li el plaer, que tinc examen demà… a allò que anàvem, les roques plutòniques resulten de, però es que no està malament el xic, si em diu alguna cosa li seguiré la veta, però que no es faça illusions que tinc un exmen eh? i no em sé les roques plutòniques!!! A vore de què resultaven les roques plutòniques? mmm, ho he de mirar al llibre, nome’n recorde, ah clar de la solidificació de magmes a grans profunditats i per això no excapen els gasos. Ara ja m’ix tot de carrereta segur. Les característiques que presenten, però si em diguera esta nit d’eixir una estona no li diria que no, els professors sempre diuen que és bo desemboirar-se abans d’un examen, que millora el rendiment, si m’ho demanara li diria que una estoneta, però li deixaria ben clar que res de alcohol ni sexe, que vull dormir prou i arribar sense son a l’examen, les característiques de les roques plutòniques són: estructura agregada i massissa i textura granada, trobe que vaig a dir-li d’eixir una estona aquesta nit, sinó no podré desemboirar-me, i em passaré la matinada estudiant i encara serà pitjor, uff, però com li entre? va, m’armaré de valor…”

- Perdona, tens plans per a aquesta nit?

-Excuse me I don’t understand you but, Do you have a cigarrette?

“les roques filonianes resulten de la solidificació de magmes en condicions intermèdies, per la qual cosa no se n’escapen excessius gasos. Les caraterístiques que presenten són, estructura agregada i massissa com les plutòniques i textura porfírica. Les roques efusives resuldten de la solidificació de les laves i per això…”

Urbs

cionarap | Autobiogràfic, General, La Vida, No apte per a "normals", Prosa, Sentiments | Dilluns 15 Gener 2007

No sé fins a quin punt avui és un dia normal a la vista de la meua monòtona existència. El sol fet de sortir al carrer i veure el sol m’ha fet caminar ballant amb la música de ferralla humana. No hi havia res més que gent sota un sol d’hivern prepotent que calfava a despit de tota precaució i negligència. Anava, a cada pas veient les cares dels éssers que es creuavem i m’ha donat la impressió que els repugnava. La vida ha sigut dura per a tots, i per això, quan he girat la cantonada per a agafar el cotxe, no m’ha sorprés gens la dèria destructiva que tenien alguns operaris municipals. Capcot i amb la idea de treballar inserida al meu si, m’he encaminat cap a l’avinguda més saturada i allí, ja pres d’un trànsit mig intestinal, mig pol.lutiu he començat a veure arcs de sant-martí per la finestreta. Ja no hi havia cap dubte, estava a l’urbs…

FRASES!

cionarap | Frases, General, La Vida, No apte per a "normals", Prosa, Selecció personal | Dimecres 3 Gener 2007

“el dualisme regnava al món fins que va aparéixer ns/nc”

“cadascú només és imprescindible per a si mateix”

“quan es trenca la rutina és quan es veu la fragilitat de la vida”

Són frases d’algú que té tines_@hotmail.com com a correu escombreria. Mai seran famoses.

És més plaent escriure versos dolents que llegir-ne els més bells

cionarap | General, La Vida | Divendres 29 Desembre 2006

Ho escrigué Hermann Hesse, i és una frase que m’encanta… Proveu-ho i voreu…

Funcionant amb el WordPress | Tema de Roy Tanck