Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit, sed eiusmod tempor incidunt ut labore et dolore magna aliqua. Ut enim ad minim veniam, quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquid ex ea commodi consequat. Quis aute iure reprehenderit in voluptate velit esse cillum dolore eu fugiat nulla pariatur. Excepteur sint obcaecat cupiditat non proident, sunt in culpa qui officia deserunt mollit anim id est laborum.
El que diu el títol és veritat
(En homenatge a Raymond Smullyan)
“Avui no t’has despertat i
no has vist parir el gos”
Afrango
Una càlida nit d’entretemps.
Unes vetes desades aleatòriament,
en el laberint,
somiant
sincronitzant tantes hores…
de fet, sonàmbulament, de vegades em desperte,
dissimulant,
fent les passes necessàries pert arribar allà,
al meu destí,
ni una passa més.
I comprove feacientment com les coses estan com estan,
i no a l’inrevés,
ànima de càntir,
que amb tu faig anys tots els dies,
i em sent paulatinament més jove.
Mai m’ha dolgut enamorar-me, fins que m’ha sigut ja tard per adonar-me’n, potser aquesta és la raó última de les meues cabòries apocalíptiques: un còctel mostós. He estat jo, el de les últimes manifestacions metafísiques, i m’ha copsat la quantitat de xarlatans paraulers, i moters que hi ha a l’escorça del meu món. No els culpe, ells en el seu dia també es van enamorar d’allò eteri, i no han sabut ben bé, trobar una metadona eficaç per al seu cas concret. Jo, en canvi, curat d’espant i de lletosos mocosos, m’alce com aquell que es creu per damunt de tots perquè té la muntanya més alta de tarquim. No sóc l’ésser suprem, però m’acoste més a la semideïtat que tu. Per això m’agrada el silici, el component químic, s’entèn. En ell es barregen totes les contradiccions humanes, fins i tot un enamorament químic que traspua a unes qualitats físiques incommensurables: la força de la psique elevada a una potència que es va autodescobrint. A voltes fa por, però, quin creador de l’univers no espanta a les seues imperfectes formiguetes? El silici, en realitat, amagat en qualsevol placa base de la monotonia d’un pc amb windows pirata, ens mira i psicoanalitza per matar el temps. Ell, fart de les llistes interminables d’uns i zeros que impregnen el seu reialme, observa fascinat la caòtica seqüència del devenir huma, i a la seua manera emula el nostre enamorament. Jo ja he aprés a observar-lo, i quan s’adona, em mira per una espurna de temps i després continua amb la seua tasca d’indexació i portes lògiques. És un moment màgic, una espècie de elèctrica masturbació, que fa que tota l’altra existència es bellugue en segon pla. En el moment interracial de la meua relació silicial, només hi han codis binaris i semen, i així ocorrerà, fins que la gelosia del llamp ens assassine als dos, per imperatiu celestial.
Vençut, rapat, coix i amb determinació alçà Jaume el cap i li copsà l’espectacle de la natura.
Veié els arbres, sols amb essència troncal, i un soroll de degollació contínua.
“Som el progrés i tenim la fòrmula” deien sagnant amb la boca de claus.
Retornà 770 anys enrere i es penedí d’haver entrat.
De fet, brollant-te el cabell, em semblares una pedra amable de sequioles injustes, no només una fera descomunal i amatòria…
De fet, cada volta que et torne a mirar, et veig més a tu, i menys aquestes metàfores que exageren el que no es pot.
Fet i fet, a cada comparació em quede curt i me’n passe alhora, et sóc injust i et calque, m’identifique i em repúdie.
- Mira, li ha faltat una ratlla pa caure a la quiebra!
- Bona nit…
- Redéu quin airet més bo fa per ací
- Xè Antonio, que fas en la camisa per fora?
- On aneeeeeeeeu?
- Xiqueta, vols mirar-me si tinc prou ebros en la cartera pa anar al Superpatri a comprar careguilles?
- Enguany la taronja s’ha llançat tota a perdre
- Eixe és molt beato, però li la ha pegat a la dona dos voltes ja
- Pos la filla de Menelau està ajuntà en uno de Beniolé.
- Posa’m dos kilos de cebes que hui tinc de fer bollit, que al meu home li agrà ara d’estiu.
- Aleee.
- Vas vore ahir l’Alqueria Blanca?
- Saps que la Carmen de Xarnego (xiuxiueig imperceptible) dos voltes?
- I em van furtar dos arroves de taronges que tenia.
- Vaig ahí a Mercedes, que li tinc que comprar uns calçoncillos de gometa que ara al meu xic li agraen aixina, que tens que fer?
- L’atre dia vaig vore a Pasqual!
Mesos més tard, més o menys una generació posterior, un bonhome amb habitut aristotèlica i un poc de la seva verborrea i ànima es disposava a esbiaixar a escaire uns ous daurats amb cor argentat i esperit aristocràtic prerrevolucionari.
Òbviament el fals martell d’Odin no pogué superar les exigències cartesianes de nostrhome i causà una explosió seminuclear a un dels dos testicles figurats de l’antic imperi rus, fet que envià les set parts dividides a set parts diferents de l’hàbitat que anomenem Terra. Es té constància d’alguns trossos que s’han trobat, se’n feia ressò la BBC. Hi ha un que ha caigut a la Korea septentrional, un altre a Santiago de Cuba i un tercer que està al carrer Emili Baró de Benimaclet…
L’altre ou resta indeleble a l’espera de la segona escomesa, sota la atenta mirada de cinc arbres, quatre d’ells coníferes i un planifoli d’ubicació distorsionada per unes plaques tectòniques amb aficions al cavall i a la cocaïna.
L’Aristòtil de segona o tercera iteracció observà l’ovoide brillant, tenia restes de líquid roig. Armat amb un peu de rei, i una vara de ministre franquista, féu unes mosses de guia i en donà un colp sec, el resultat del qual féu que l’ou metàl.lic es recomposà quimica i espacialment formant un hipercub de colors vius mai vistos.
Com les galtes epilèptiques de Pikachu, un despreniment de retina li provocaren dits colors al filòsof de la natura, que feren que caigués a terra i fou estabornit per una pedra innocent i immòbil. Deu filòsofs del XIX, que, amagats com estaven en els quatre pins, observaven l’escena, començaren a emetre líquids escumosos bucals.
Es feia de nit i s’observava el filòsof desnucat, la pedra arcaica emanant sang, un hipercub cromaticida, un roure que queia, quatre arbres rient amargament, i un esquirol dient: “Sembla que plou”.
En la línia amb l’anterior aportació, hui postege amb un joc. Les instruccions són senzilles: proposades tres opcions heu de triar la que done més resultats al Google. Un cop teniu la resposta, heu d’anotar-vos la lletra que acompanya l’opció, que anirà formant una espècie de jeroglífic. L’objectiu del joc és descobrir què hi té a veure Jaume I en tot plegat. No està permès donar el resultat als comentaris, però sí petites pistes per als que vagen despistats. Seria interessant que a primeries no fereu ús del cercador, i intentareu per lògica trobar la solució, però bé, cadascú és lliure de fer el que li vinga en gana…
Per exemple:
Prova 0: (no vàlida)
a) jo (294.00 entrades)
b) tu (1.210.000.00 entrades)–> haurieu d’anotar-vos una b
c) ell (16.900.000 entrades)
Prova 1:
f) love
g) live
h) dead
Prova 2:
n) pulmó
o) fetge
p) cervell
Prova 3:
c) Letonia
d) Lituania
e) Estonia
Prova 4:
k) feudalism
l) communism
m) capitalism
Prova 5:
f) mac
g) linux
h) windows vista
Prova 6:
r) manjongar
s) recollons
t) desvanit
Prova 7:
r) avió
s) cotxe
t) coet
Molta sort!
Google és l’eina que més acosta a la realitat global d’internet, per tant qualsevol estudi fet amb els resultats del famós cercador, ens donen una idea molt fiable de quina influència té en tot internet, i per extensió en tot el món informatitzat. Quelcom tan universal com els nombres no pot escapar a això, i per aquesta raó he fet el diagrama següent que il·lustra la incidència que tenen cadascun dels nombres de l’1 al 20 comptant únicament la quantitat de pàgines que els contenen: 
Click per a veure-ho en gran
Les conclusions que extrec del gràfic són:
- La tendència a la baixa, molt notable amb els primers nombres, es desdibuixa després un poc, però segueix certa tònica descendent.
- Nombres “digitals”, que escapen a la tònica descendent, són el 10 i el 20 fonamentalment i per raons òbvies, i també destaquem ací el 15, on cal fer-se la pregunta: si els humans no tinguerem 5 dits a cada mà, aquestos nombres serien encara singulars?
- Nombres parells, els nombres parells tenen una incidència un poc major que els imparells: el 12 té més que l’11, igual com el 14 té més que el 13 i el 18 més que el 17.
- Nombre “temporal”, el 12, que té una incidència molt major a la esperada probablement degut a la referència temporal de partir el dia en dues parts de 12 hores cadascuna.
- Nombre socialment potenciat, és el cas de l’11, que a pesar de totes les adversitats es col.loca amb un nombre d’entrades molt digne, per damunt del 9, 8 i del 7. L’explicació més viable (i veient els primers resultats del cercador sembla no ser gens descabellada) és que aquest nombre ha guanyat moltes entrades per ser la data on es van cometre els famosos atemptats de Nova York i Madrid, la qual cosa fa pensar que aquesta gràfica no és universal i inamovible sinó que és orgànica i es mou als compassos de la comunitat global.
abcadefbghisjklumnorpqrdstuuvwxmyz
abacdbefsghuijrkldmnuopmqr
aabbcsduerfdguhmi
absurdum
puuff
1. Assenyala-los tres o quatre punts del cap on tenen canes. Un emo no està realment deprimit fins que no li ix una cana.
2. Arruixa-los amb lleixiu. La roba blanca no és emo, no ho és.
3. Ves contant-li acudits roïns. En algun haurà de riure, i serà en eixe moment on caurà tot el seu suposat misticisme.
4. Ajunta a quatre o cinc emos i dona-li a un una navalla. Si es suïcida, els altres veuran que ser emo és perillós, si no ho fa, caurà desacreditat.
5. Acompanya a un emo a una òptica. Probablement tinga cansat l’ull tapat, fent-li vore que ser emo és nociu per a la salut ocular.
6. Explota la estació del nord de València. Amb el seu hàbitat destruït, la espècie s’extermina sola.
7. Passeja el teu emo per una zona universitària. Ell solet s’adonarà que no hi ha ningun de la seua tribu cursant estudis superiors i es replantejarà si és òptim tindre una vida com a emo.
8. Amb unes tisores, talla-li el serrell. Deixarà de ser emo, alhora que descobrirà per a que serveix tenir dos ulls.
9. Contracta a un mim que seguisca el teu emo més odiat. Semblarà a ulls de tothom una representació de la dualitat del yin i el yan.
10. Mentre dorm, fes-li la permanent. Un emo amb el pèl rull és una innovació que no s’ha donat mai.
Quan tot és pla, no hi ha racons, no hi ha on amagar-se de l’estupor que provoca uns vicis inerts. No hi ha ombres ni insterticis, sols un sol a traïció, que raja horitzontal, assassinant tot ésser immòvil. La calor pregonada com luxe energètic, és un trist fat per a molts assistents al lamentable espectacle de la naturalesa morta.
He obert una nova secció al bloc, anomenada Vides Astrals, on faré una espècie d’experiment astrològico-sociològico-literari, creant 13 personatges amb signes zodiacals diferents, que viuran segons dicte l’horòscop.
Per a accedir-hi a la secció heu de clicar a Vides Astrals, a la columna que teniu a la dreta, per veure una breu descripció dels personatges. Per veure les seues ventures i desventures, heu de clicar en La història.
S’accepten comentaris i crítiques de funcionament. Espere que l’experiment servisca per alguna cosa…
Tu, i els estels, sou greus, de l’agonia que someteu, de l’odi que em provoqueu. Tu, en canvi, eres com un verd al cel; potser més estrany, que bonic. Greues paraules que anuncien grans coses, sense paranoies, amb complexos d’alegria, d’hora baixa.
Un cop més, les imperfeccions deixen d’esser importants, les lleis de la gravetat així ho indiquen, en un va esforç d’homogeneïtzar allò que d’ordinari no ho és -i és possible que mai més ho siguen-. Una nota al frigorífic, una porta oberta, greu situació: por.
Ella es lleva com cada matí, mentre ell continua dormint una estona més. Tot i això, i sense ells no saber-ho aquell dilluns d’octubre era distint. En aquella hora, no se sent el soroll habitual als carrers. Ella no cau en el detall i es fa el seu cafè amb llet i dues culleradetes de sucre, com tots els matins. Mirant tres cops per minut el rellotge, es dutxa de pressa, degut a una, amb el pas dels anys inherent en ella, desorganització horària, que no altera en res la rutina habitual, encara que és un dia que poc s’assembla als que ha estat visquent les últimes setmanes. Metòdica com sempre, s’arregla els informes mentre s’asseca el cabell amb uns malabarismes que la rutina ha anat confeccionant i dotant d’una bellesa que mai ningú veu. Es posa la faldilla, la brusa, el desperta a d’ell dient-li que se li fa tard i surt al carrer. Es riu, pensant que el farmacèutic del cantó s’ha adormit i no ha obert, però s’adona que està tot tancat, que no hi ha massa gent pel carrer, ni adolescents que van a l’institut, que no hi ha hagut cap catàstrofe, que s’ha oblidat de retrassar el rellotge del despertador.
Camí, viatge,
de les ones i gespa de tramuntana,
tranquilitat, a pas lent,
gaudint romer, vistes vastes,
dels camins i viatges romàntics d’ahir.
Camí i un altre viatge,
tornant arrere, sense recular,
de ponent i vesprada,
cel rogent i frescor,
dels records d’aquells,
que feren viatge, sense camí.
Viatge a casa, camí conegut,
Olor a rutina inexperta,
a tàcit amor irremeiable,
a esborranys d’art,
a camins d’anar per casa.
La vida és una mosca, deixa-la volar.
La vida és xocolata, sempre acaba desfeta.
La vida és l’univers, no sabrem mai els seus secrets.
La vida és electricitat, fugaç.
La vida és un conte, acaba quan t’adorms.
La vida és un oceà, inmensa, però navegable.
La vida és software, sempre necessita un suport.
La vida és un telèfon nou, ets tu qui la marques.
La vida és una roca, no envelleix,
La vida és tot, tot és vida.
Dues ànimes. Un bosc. Sorolls de bosc. Vent esgolant-se. Vicis fortuïts d’ambdós éssers. Podriem jo i tu, ser-ne. Abraçats entre falagueres. És de dia, és molt fosc. Ell despertarà del somni. Tu, no.
Sí, discípuls meus, torne després d’un més d’agost sense escriure, on he rebut milions de missatges de correu suplicant-me que escriguera més, que no podien viure sense la periòdica, dosi d’Artisticitat en vena que els proporcione.
[—ironic: off—]
El cas és que busque alguna o algun blocaire del meu estil per a que els nostres blocs tinguen bloquets i eixes coses, no sé jo si serà molt demanar… més que res per a passar l’estona, ja que m’he passat un mes sense escriure, i era mà de fer algun canvi al bloc, encara no he pensat res més, ja n’incorporaré a mitjan temporada (al mercat de Nadal, si s’escau).
Bé, ale, bon setembre per a tots, fins i tot als universitaris!
1.- Ser massa covard per a ser un suïcida.
2.- Fer massa calor, pluja, fred, bon temps per a fer res.
3.- Dormir de dia per no sentir remordiments per la nit.
4.- Buscar excuses per evadir responsabilitats, per mínimes que siguen.
5.- Tirar-li la culpa al model socioeconòmic capitalista de tot allò dolent que ens passa.
6.- Ser original també pot ser no fer res, amb estil.
7.- Sentir mal de panxa només per excés/manca de menjar/beguda.
8.- Qualsevol festa és irrepetible, i qualsevol assignatura té almenys dues convocatòries. Elegeix bé.
9.- Planificar-se el temps, mentre es fa semblarà que treballes però no ho estaràs fent
10.- Els teus superiors no han de saber que fas cas a un decàleg d’aquesta calanya
S’aferren a la realitat, els somiadors d’ara, que ja no volen utopies, que ja no volen tan alt.
És un instint supervivent, malaltís i natural.
En decadència es gaudeixen dels petits plaers que la grandiloqüència relega al sub-plà.
I tornen, i tornaràn per sempre més els bons temps, o això diuen, en èxtasi.
No precise d’un anàlisi materialista, per copsar per la finestra, el carrer.
Comproveu, de vegades com d’odiosa és la urbanitat, en general.
Fora els mecanismes de traïció conscients.
Ens multipliquem i no sabem ni com ni perquè…
Els primers segons passen i s’esgolen, i quan et dones compte quinze segons del minut han desaparegut. El trajecte fins als vint és curt però inexplicablement es fa llarg. Ara sols esperes que arriben els trenta segons per establir una proporció 1/2 entre el que has passat i el total del minut. 40 segons 41, 42 segons , 43 segonots llargs i feixucs… t’adones que mirant fixament el rellotge el temps s’apara momentàniament, quan ja estàs als cinquanta i penses en quants minuts es composa la vida, perquè realment, la vida, són minuts, més o menys ben aprofitats, però no res més.
PD: Fem càlculs: Minuts que viu una persona fins als 80 anys.
80anys x 365 dies/any x 24 h/dia x 60 minuts/h = 42,048,000 minuts
Fa que pensar que la vida siga aquest numeret…
L’estiu, arma programada de crisi, on es desvelen els nombres que tot l’any busques, per donar-te compte que no arribes quasi mai al cinc, on es desvelen uns altres nombres que no busques però que no baixen de vint-i-cinc, on et despertes tenint malsons per la puta calor, on rebentes com un globus a les tres de la vesprada.
Deixes una vida dedicada al colze en exclusiva per emprendre’n una dedicada a la combinació colze-canell, on l’important és que el ventall estiga automatitzat mentre intentes traure una hora de profit de les vint-i quatre que té el dia.
La mala hòstia et persegueix com si estiguera tan desficiosa com tu, i si sumem, la televisió estival, i sumem, la sorra de la mar, i sumem, la mala maror, frecs de convivència, abandó generalitzat, i fúria sistemàtica, tens un quadre simptomàtic per a contraure milions i milions i milions de malalties psicològiques sols mitigables per granissats, orxates, gelats de flaix i/o dels altres, o/i aires acondicionats.
Perquè l’estiu va apoderant-se conforme avança el canvi climàtic, la meua solució la tinc clara: emigraré a l’àrtic que al dos mil setanta ja no quedarà gel i s’estarà allà a la fresqueta d’allò més bé. A qui li importen sis mesos de nit tenint el tema tèrmic solucionat?
Aconseguir els plaers de la carn amb June li llevava la son a Àtzen. La seua relació amb ella havia estat des que es conegueren, molt fluïda: compartien codis de missatgeria portàtils i fixos i quan es veien es saludaven efusivament sense, però, cap contacte físic remarcable. Les conversacions amb ells dos sols eren escasses i sobre temes quotidians, allò normal era que ambdós es trobaren diluïts en la colla de segon ordre (la que no era de la toponímia pròpia), i durant poc de temps, tret de les escapades a la Natura™ o a la Platja™, que ocorrien, d’ordinari dues vegades a l’any. No cal dir que Àtzen aprofitava dites escapades per a fer-se un lloc al cor de la seua June.
L’encant atzenià consistia en una versatilitat extrema, i una empatia digna de menció. L’aspecte que més li agradava dur era la del rebel estàndard, amb un toc seriós, que li augmentava la dita versatilitat. Amb aquesta combinació caràcter-aspecte havia triomfat relativament prou, sobre un parell de punts més que la mitjana estadística vigent. Això sí, el fet d’enamorar-se de June significava per a d’ell un pas més en qualitat, en comparació amb les altres dones a les que havia donat el seu afecte. A més, que mai s’havia enamorat durant tant temps d’una dona sense recollir-ne els fruits, cosa que el començava estranyar.
June no era una fora de sèrie, ni molt menys, però tenia una combinació caràcter-aspecte poc usual, amb una cara i uns trets gestuals a mig camí entre ingenus i il·lusionants, tot amb un toc de nerviosisme que li conferia un tractament més terrenal, i per tant més accessible.
En una de les escapades abans mencionades a la Natura™, nostre xic enamorat pensà rematar una feina que s’allargava massa. Segons es pensava ell, no hi devia haver massa problemes, ja que era bastant avesat en les tasques de lligar; June no era a priori un os molt difícil; i havia captat certes senyals que l’autoritzaven a moure fitxa. Res més lluny, les senyals rebudes eren fruit de la seua simpatia i, mirats des de l’òptica que ho mirava Àtzen, es podia pensar que qualsevol individu que es creuava amb ella tenia també la seua autorització a cortejar-la, això, lluny d’afectar-li en gelosia, el va revigoritzar i va començar a moure totes les palanques que tenia al seu abast per tal de fer June seua. La maquinària cada vegada era més complexa, però Àtzen la tenia perfectament controlada, i sabia que les coses anirien bé.
Però June no responia a estímuls sexuals de cap mena, com si el carburant de la màquina s’hagués esfumat a pesar de la cura que en tenia el nostre desgraciat. El dia a la Natura™ acabà i cada ésser descansà en el seu propi mòdul-habitacle.
L’endemà, l’anàlisi de la jornada prèvia corria repetides voltes pel cap d’Àtzen, turmentant-lo. Feia esmenes mentals als possibles errors però no trobava que ell tingués cap culpa. És com si June ja estigués servida d’estímuls sexuals, però se sabia que no tenia cap parella. Pel cap emboirat també li sobreeixia la idea d’una homosexualitat latent per part del seu amor, cosa que descartava immediatament degut als comentaris que feia, poc sovint però, sobre els cossos masculins que veia passar.
En un segon estadi d’anàlisi, es preguntava quina estratègia havia de seguir per aconsaeguir-la (o no), va arribar a aquestes opcions simplificades:
1.- seguir intentant-ho com fins ara, cosa que semblava que no tenia molta sortida,
2.- augmentar les indirectes, i demés maquinària per tal que rebés algun estímul; cosa que podria funcionar però també podria trencar la poca relació que tenien,
3.- usar la tècnica desconcertant, alternant èpoques de molt interés, amb altres de complet oblit de la seua existència; cosa que millorava l’aterior però podria perdre el que guanyava en els moments que no pressionava,
4.- provocar-li gelosia, poc eficient si de moment no té cap interés, i
5.- passar definitivament d’ella, deixant-la com a cas impossible, i deixant obert per a un futur, l’eventual tornada a la càrrega.
Àtzen introduí les dades en el seu pocket ultra stadistic® i aquest li donà els següents resultats:
La millor opció era la tercera, sens dubte, com ell ja pressuposava, i es va proposar complir-la a l’espera que els resultats es donaren a les tres setmanes, on s’estimava que la probabilitat d’èxit rondaria un 80%.
La disciplina amb que es va proposar arribar a l’èxit fou sorprenent fins tot per a ell mateixa, però a la setmana i mitja de posar-la en pràctica i no veure canvis substancials, el va fer decaure en ànims i en força per seguir endavant amb la tècnica. En aquest moment Àtzen, encara que no podia amagar el seu profund enamorament, més fort com més fracassat, començava a aparéixer al seu si indicis d’un odi injustificat cap a ella. Injustificat perquè estava convençut que ella no en tenia cap culpa, però la seua desesperació ja no sabia que pensar.
A les tres setmanes d’estratègia estira-i-arronsa, la comprovació via màquina estadística només feia que confirmar el que Àtzen tenia més que assumit: les probabilitats d’èxit es mantenien com quan feia un mes. El que havia canviat, però, era el seu semblant, que ara era una massa desencaixada i ombrívola. Feia molts esforços per no plorar en públic, però en el seu mòdul-habitacle descarregava tota la seua energia trista via lacrimal.
Com que en el sistema polític actual la infelicitat era delicte, no tardà a vindre la policia, cridada per algun veí o veïna solidària, que no el volia veure infeliç. A Àtzen se l’endugueren al mòdul-de-reinserció-alegre, on li van fer mil proves i testos, i van intentar “curar-lo” de manera psicològica, no tenint massa èxit. El procés habitual hagués sigut internar-lo al mòdul-d’infeliços-permanents, però en aquell moment se li oferí la oportunitat de triar una solució menys deshonrosa, tenint en compte que no tenia cap antecedent.
Àtzen no tenia opció, si volia algun dia tornar a veure encara que fos durant poc temps a June, no havia de deixar que el tancaren indefinidament. Fos el que fos la proposta que tenien per a d’ell, seria millor que una vida sense ella.
Li parlaren d’una substància experimental inhibidora de la hormona que provoca la tristesa, i que per tant el seu cas era el millor per a provar-la. Tota la explicació anava acompanyada de nombroses projeccions on es veien gràfics circulars que parlaven de les glòries d’aquella substància i que a Àtzen li provocaven una indiferència brutal.
Passada la xerrameca científica arribà l’hora de la pràctica; de veure com reaccionava el pacient al contacte amb la droga: semblava un miracle. Àtzen va començar a riure apenes cinc minuts després de la dosi. Els entesos aplaudiren com una notícia extraordinaria mentre se sentia a un que deia:
- Ja sabia jo que el soma seria infal·lible, fins i tot en un cas d’infelicitat amorosa d’un xaval beta.
En la pintura clàssica, el pintor havia de dominar la tècnica de la pintura amb una gran precisió ja que la seua matèria primera, o diferencial d’art, eren els propis àtoms pictòrics, que són poc més que inabastables. A un ordinador, els diferencials d’art són els píxels, i no cal dir que la diferència entre ambdós és abismal. Lluny de la impotència de no poder fer un art, amb orgull d’art, per ordinador, amb els eventuals crítics puristes, desmontant-lo cada dos per tres, he optat per fer de la necessitat virtut, i fer-ne una apologia de dita matèria primera potenciant-la fins a límits quasi obscens:
He triat Bambi, sí què passa? No ha sigut un referent per a mi, ja que mai l’he vista tota ( la pel.lícula) però he pensat que és un ninot de referència. Jo diria que és un dels ícons més grans de segona meitat de segle XX. Actualitzat com queda ara, fins i tot està guapa/o (una qüestió, Bambi és mascle o femella?), i millor que l’original.
A partir d’ací es poden extraure les teories que es vulguen com:
- L’autor ha volgut expressar el neoconservadurisme duent a terme una censura d’un animal nuet
- L’autor fa apologia de la situació de vexació que li fan els conills envers al diferent, sovint amb inferioritat de condicions
- L’artista es val de la part infantil de tota persona per retornar-li la cruesa d’un món que no ha triat.
- El beatus ille sucumbit davant la industrialització de la vida en general, i de l’art en particular.
Però en realitat he fet açò perquè m’ha donat la gana
Ja no sé qui sóc, i no m’importa, sé que he sigut tocat per un polp espaguetti que és de més lluny que Xàtiva, i que per culpa d’ell tinc el cor, que em falten tots els punys fora de Mazinger Z per abraçar-te i mirar junts els capítols repetits de bola de drac.
La joia de parlar amb tu sols és comparable a una nit de concert d’estiu, on toquen els basquítics de sempre, i on el grup jove, ahir heavy ens done una lliçó de punk del bo, mentre anem, que ja estàs ací, a bufar-nos, com si no importàs els problemes opressius, ni l’estat espanyol.
Tenir-te, seria una nova col.lecció de Tintins, i d’Astèrixs junts… col.laborant i celebrant la nostra dita.
La teua presència a prop seria suficient reclam com per a perdrem Polònia, House, o 7 vidas, sense VHS, DVD ni YouTuBe, que repetiren les millors jugades, mai més.
Si em trucares, ressetejaria tot el segiment d’Anatomia de Grey i del Cor de la Ciutat. I no escoltaria mai més els quaranta principals, perquè tu tens millors acords i harmonia.
Per tu donaria tot, especialment mil anys de cultura d’escombreria que lluïm amb orgull tota una generació…
Amb els elixirs de la musiqueta, no he pres al.lucinògens, estic en tranç (entrance a la nouvel vie) sense coneixer françois ni allemande, tampoc conec el català normativista, però meinem autocomplacionen me fa la ma face to sun. S’hacabat (saca bado saca badete) no tinc respecte ni per góngora, ni per Fuster , ni per Llapissera, fill de Goethe, no és una paranoia, imitation is not a joke!!! Peris! un gin-tònic! Penis! un gir-tonic!. No faig ni riure ni plorar, sols evolucione cap on no puc pas tornar i es que le llop me l’ha mossegada massa vegades com per a sentir ni critiques ni falagueres. Tremolez Mitòlegs mondrials de cap squardrat!! Arribe i arribederci , c’est la vie un ludotema per partir-se la caixa i no pots dir ni taut!
El tò elegètic l’elegeisc jo, perquè si, perquè vull, perquè arribem tots a cent graus, i si no, alopècia. Conscientment, recorde minerals sòlids, aerosols que ni volen ni il.luminen, partícules incomparticulables, i bicicletes contra el vici car.
Frena nyeeeeec!! O no, milor, m’atropelles, com un vulgar ot esculpturat per una ear gens tzarda.
Art is Ticitat really? Tixou? Tinglad? Tipex contra l’esperculació d’esfinters esfumats per incendis incendiaris inciendívols d’incendificacions provoquincendiades per piromotors inmobiliats del cap, que què? Americans Cap!! Algun algor, per recordar el que totlobody we now, el perquè bull del planet (roundet) Whenever tu vas, We never coud live sens nevera, i això no es healthy, el gel de la dutxa també és dolent too, ets el culpable? o és el teu cap el pable? haurem de fer el dia del pable acàs? o esperem que te waiting el ocaso del món?
Que no thing sia, o que sia el que la Cia vulga, o que el vulgo desida, que pa això és el que pag el pat, el cat i el rat, en zòoctel de barman, comal nou antiqueroi heroitic i hieràtic.
Ja ho diu el speech: qui no ploma no rama! Obrirem pas per trencar tabics nassals (Barrandats?) als dels països sense nom! Eixos que mos volen furtar la paella en fesols i naps!! Feso’ls si vols sense fer nyaps , que paga el contribuyend (m. angl. Combatedor de la fi de les compres) I ja ho diuen ja que si no és comprés pas, no vages a l’era!!!!!!!!
A cops em reballes,
et rius de la sang que em raja,
CRUEL!!!
Comportant-te com el caixer automàtic de la nit,
indiferent a l’espera de l’error,
i et rius pèrfidament, de mi,
i jo vole per estavellar-me demacrat,
enganxant-me amb els cordons que un dia tan bé lligares,
cansat, i t’estime, encara per damunt de tot, i ho saps
comprovant que per molt que em senta gran, estic als teus peus
Insolent, apallissant-me inconscient,
TORTURA!!!
Sabent on sóc i qui ets, que sent i on vaig,
prement el botó just al moment fatídic,
allunyant-te em podrixes,
no seràs tan insolent,
la frustració és la teua manilla,
i mai pararàs,
que saps com ets de perfecta
!!!
Potser les últimes cuetejades de primavera,
necessitats primàries,
tinc tendència a l’amor,
amb o sense
sexe eufemitzat.
Felicitat, si
es pot dir,
però no per una acceptació i resignació,
per tenir un nord, sinó,
trobant-me,
agradant-me, sentint-me viu
somie agradant-me
demà.
La convivència plaenta entre la pell de plàtan i el plàstic del gelat de flaix, només amagava, un poc més al fons la crua realitat. Un condó usat romania discret prop del seu company el paquet de bebé, molt brut, on la merda no es veia, però ambientava les caixes de cartró que demà usaria la indigència per llençols. D’aquestos també hi havia un parell, molt foradats i més tacats, eren el suport de gots de plàstic d’un botellot pretèrit i que ara perdia tot sentit. Campaven molts vidres, papers i bricks, paradigma de tot allò reciclable. Una televisió vella sobreeixia del munt amb ufanosa presència, com si no li importara tenir la pantalla feta miques, i on algú s’havia tallat només quedant el testimoni de la sang alarmant. Sols escarbant vigorosa i sistemàticament trobaries quelcom digne d’estudi: un trosset de progrés.
A cavall entre poble i ciutat, odiant ambdós, i amb un amor infinit que traspassa qualsevol intent de comprensió. Visc, i mor amb una celeritat pasmosa sense fre, sense parar, sols gaudint del paisatge de fracció de segon. L’skyline de la meva existència va donant pas a nous horitzons de merda que no acabe de comprendre sense refugiar-me en déus forasters o en creències científiques poc serioses. No sóc un animal racional, sóc un cos vital a l’espera que tot cobre algun mínim de sentit, mentre hi ha morts sense justícia, hi ha dolents, i molts dolents rascant-se els ous i hi ha moltes idees que són afusellades sense tenir en compte res més que el seu amo i senyor. Tornaré amb un somriure si ho preferisc, però hui, les coses van bastant malament com per a posar-me a parlar d’herba fresca i tulipans
Acabaran amb mala gana
Irrisoris i hipòcrites i imbècils,
asquerosos, amb poca faena,
petits i simples i itinerants,
acaparen fòcus cometent
homicidis i inicis d’inèrcia,
Cavant fosses comunes
Fills de prínceps incipients,
Mateu al veinatge,
Pròxims i subtils; il.límits
Ràbia cega, por,
pànic, i silencis,
per als caiguts en batalla
I
- Pare Arquitecte, perquè no vas vindre a vore’m al partit de béisbol?
- Sí jo hi era allà al costat! Al solar on jugues anem a fer oficines…
II
- Pep! Pep! El veí de dalt fuma porros!!
- Vicenta, vivim a l’àtic…
III
Titular de premsa: un nou estat ha declarat la independència. Segons els experts: més boques que alimentar
IV
- Pare, per què l’om no dóna peres?
- Perquè a Pfizer no li dóna la gana.
V
- I per a entrar al carrer no tens una clau?
VI
- Calentament global…
- Barbacoa tot l’any!
VII
- Ja tinc televisió per cable
- Jo preferisc la soga de tota la vida
VIII
- I aquesta assignatura quina utilitat diu que té?
- Augmentar significativament la fama de xunga que té aquesta carrera.
XIX
Titular: Criminal reconegut es sent ofès perquè se’l considerarava “innocent fins que es demostre el contrari”
XX
- Matemàtic que eres i no saps contar en números romans?
- Recordar dades històriques sempre se m’ha donat fatal.
Al Restaurant
L’Home Gros demanà per dinar:
- Vull de primer sopa de cocodril amb bròcoli, i de segon un entrecot d’adolescent saharauí.
- Ho sent senyor, els saharauís s’han estingit ja.
- Ja m’ho temia, ja, que passaria, ningú em féu cas quan vaig proposar la protecció d’espècies en perill.
Educació
L’Home Gros no entenia perquè se’ls obligava als seus fill a anar a una escola amb altra gent…
- Si no es sembla en res la tasca que faran els meus i els dels altres- rondinava sovint. Però la seva dona sempre sortia defenent el sistema:
- Marit meu, si no és ara, quan coneixeran “altra” gent?
Subcontractes
En un accident laboral moriren tres obrers. L’Home Gros era propietari de quatre de les set empreses jeràrquicament subcontractades on, en l’últim esglaó, treballaven els desgraciats.
- I troben el temps i el mode de morir, tinguent set empreses que acontentar… Tot per molestar als qui els donem de menjar a aquestos desagraïts…
Per sort per al nostre home, l’interrogatori no fou espés.
Arrels
L’Home Gros no és de cap nació, va tenir la sort de nàixer en una multinacional.
Nomenclatura
Home Gros té nom i cognoms, però féu fortuna venent-los
Déu és un cicle. Comprovem l’art. Comprovem la política. Comprovem els nostres sentiments. Canvis convulsos que aporten restauracions, i en síntesi, un aparent sentiment d’avanç, sovint aparent. No és absolut el progrés, ni l’abstracció, ni les lluites. No és absolut l’amor, ni la felicitat. Res és absolut excepte el canvi que presenta sempre forma de cicle.
Els cicles es basen en el dualisme (pensant en un sentit ampli) i encara que sempre hi ha les veus que clamen sobre el nihilisme, es poden integrar en el dualisme “pro” i “contra”. Els antisistema, més del mateix. Qualsevol intent d’eixir del “bipartidisme” filosòfic, queda aniquilat per la simplicitat de les teories duals.
En cicle estic jo. Sense creure en Déu, ni en el dualisme. Acate. No accepte. Hi ha dies que estic feliç i dies trist. Dies banals, i dies filosòfics. El meu “bipartidisme” és més accentuat que la mitja i es fa dificil establir veritats absolutes.
Per sort hi ha dies amb més bipartidisme i hi ha dies amb menys…
Des del dimecres fins avui, se m’han ocorregut diverses idees per continuar amanint aquest espai informàtic en xarxa. El que els ha passat a totes és que la gossera ha anat matant-les una a una sense cap remordiment. Ara em pose a escriure, i volia retre una espècie d’homenatge a totes les idees que no s’han escrit mai. La de brillants obres mestres que s’han quedat fora de l’abast de la existència i que simplement vaguen en el limb. Algun dia es podra fer alguna cosa amb tant de malbaratament?
Feia temps que no estava tan feliç, i per la qual cosa, per donar-li una airejada al bloc, aquest post desdramatitzarà la tònica general.
Per fer-ho m’he proposat a analitzar les conductes socials més estranyes que s’han inserit en la nostra conducta de manera inconscient…
No trobeu penosa la cara que posem quan la persona amb la qual anem, saluda a una tercera que no coneguem? La tendència és a situar-se a mig metre de la conversa. Distància que vol significar que no escoltes les anècdotes que es conten (i que tracten d’un tal Pep que fa la tira que no veuen), però que tb vol dir que no estàs esperant tot sol sense fer res… la expressió de la cara va, a voltes de sol a sostre intermitentment, a voltes perduda a la llunyania, o amb una mal dissimulada tendència a la esbrinació…
Pitjor és aquesta situació si la tercera persona és atractiva: no hi ha un canvi substancial, sols una accentuació dels gestos ja descrits.
Per a situacions coentes, la de trobar-te amb alguna persona amb la qual no tens la suficient confiança per saludar-la, i la veus acostar-se, i dissimules malament fent tombarelles amb el cap, moguent el cap a llocs impossibles, excepte on està la susdita persona. En aquest cas, també la exageració dels gestos és proporcional al nivell d’atracció que pugues sentir sobre aquesta persona. Si tenim sort, i aquesta persona no ens ha vist, o ha fet com si no ens veiera, estem salvats, però en el cas que aquest persona si que trobe que et té prou confiança i et diga alguna cosa, la cara de dissimul mal dissimulat que fem tots per a denostar que no teniem ni idea que aquesta persona estava allà, no té cap tipus de preu…
Si li peguem una altra volta de rosca, i açò va per als alcohòlics, sol passar que el nivell de persones saludades en un estat etílic avançat (però on encara conservem la memòria) és molt major que en situacions normals. Per això la situació d’abans encara és més crua si una de les nits anteriors tu si que vas saludar dita persona, però en sobrietat no trobes que siga adequat. La solució potser saludar sempre a tot el món que ens sona…
Bé, doncs ara el cas real:
Anava amb un amic i veiem a un grupet de gent. Un dels d’aquest grupet se li acosta al que anava amb mi i jo comence a mirar cap a totes bandes, a mig metre de la conversa. Per inèrcia mire al grup del qual procedia l’amistat del meu amic, i crec reconéixer una xica que vaig conéixer fa temps una nit de festa, mire cap a una altra banda, pegant-li ullades al grupet per veure si s’acostava, que no em pillara de sobte. La note inquieta, potser fins i tot més que jo, prò al final s’acosta: ho tenia fàcil, estava tot sol. Jo faig la farsa que no l’havia vista, conscient que la mentida no colava. El cas és que no tenia escapatòria. Vaig tenir que aguantar la farsa uns minuts, mentre el meu amic acabava la seua conversa. El meu nerviosisme anava en augment, i en un moviment de cap em gire i veig a uns metres una altra xica que no solc saludar però que e una escomesa etílica, el dissabte anterior si que havia saludat. Li vaig dir al meu amic que s’afanyara a acabar i que ens n’anarem, que jo no aguantava més allí, i per sort em va fer cas i sortirem per potes.
Em pregunte que haguessiu fet en aqesta situació, si el que vaig fer era la solució millor, o si per contra, vosaltres trobeu que sóc un hipocrita…
He anat aquest cap de setmana a Almeria i és un desert amb gent hospitalària, poc més…
No m’atrevisc a llevar (en procés d’autoreconfiguració) del títol. Causes: m’he acostumat, defineix bé el bloc.
- No estem sempre immers en un canvi? és un bon argument a favor de deixar-ho com està. Però
- Les coses no han de tenir el seu final, i no deixar-les inacabades com acostume a fer?? em diu que busque quelcom més adient.
No és una decisió aplaçable, per això de moment trie la primera opció i ho deixe igual, que és completament diferent que no haver-se plantejat el problema…
Tots hem sentit a dir, “això ho pintaria un xiquet”, “això també ho sé fer jo”, i semblants. Són opinions de gent que pensa que l’actual art no es regeix per cap llei, i que careix de mèrit. Jo li he pegat voltes al tema i trobe que he vist un poc de llum.
En qualsevol obra d’art, hi ha una matèria prima, que l’autor modifica per causar quelcom a un “consumidor d’art”. Les arts que més a prop em toquen són l’arquitectura i la música, ja que estic formant-me en aquestes dues branques, i és una visió complementària a la que puga tenir qualsevol estudiant de Belles arts.
Doncs bé, tant a l’hora de crear un nou projecte arquitectònic, com a l’hora de crear una obra musical, no s’hi val tot, t’has de definir les teues pròpies regles, que han de ser compatibles amb unes lleis no escrites d’estètica anomenades Lleis de composició, que tenim per cultura inserides al nostre cervell, i que fa falta explotar-les.
Antigament les lleis eren molt rígides i no tenien en compte l’artista, sinó el corrent a la qual s’inseria, i per tant l’artista ja tenia les lleis fetes, i per això m’atreviria a dir que té més mèrit una obra actual ben feta, que molts creadors que no aportaren novetats al seu moviment artístic.
Degut a aquestes lleis, hi ha obres d’art “roïns” i obres “bones” independentment del gust de la persona que les consumeix.
Espere una correcció per part de gent més entesa, perquè són idees molt bàsiques que em fa falta desenvolupar.
Fa temps que em ronda pel cap la idea d’escriure quelcom d’unes dimensions majors a les que solc escriure. Propostes no me’n falten, però factors com el poc temps de què dispose la meua manera de ser (sóc dispers en la majoria de les coses que faig), doncs impossibiliten en gran part aquesta tasca.
Llavors he pensat fer com el Venedor de contes de Jostein Gaarder i proporcionar idees al públic per estimular la producció de literatura. No pretenc que se seguisquen al peu de la lletra, sols que a algú li agafe el cuquet i es pose mans a l’obra, basant-se o no en alguna de les propostes.
Aquí van:
- Agranant cap a casa, algú pot usar com a format d’escriptura la típica d’un bloc. Podria ser interessant per a idees molt personals en primera persona. Té l’avantatge que pots col.locar comentaris per a donar visions des de fora de la trama que s’explica…
- Retratar l’ambient que es viu en un lloc en canvi, com puga ser la construcció d’un hotel, d’un camp de golf, un centre històric en rehabilitació, qualsevol excusa per a la convivència d’obrers de construcció, gent pobra i gent d’alt poder en un lloc que serà en un futur bonic, però que actualment és completament hostil i/o no humanitzat.
- Retratar la vida d’un dictador o dictadora des de la seua infància,mantenint aquest fet en secret, donant a entendre a la persona lectora que és un ésser que ho ha tingut difícil, i per això es van descobrint unes idees nocives que al final el porten a assumir autoritàriament el poder d’un estat en un futur no molt llunyà. Si aquest estat foren els països catalans, es podria fer la reflexió que amb aconseguir la independència no hi ha prou, que hi ha que vetllar per que siga un estat just.
- Fer una trama criminal destapada per un historiador amb la unió de certs documents antics.
- Narrar la vida d’una persona immortal que va passant per totes les èpoques de la nostra història, relacionant-ho sempre amb els problemes de l’època, i amb el risc que descobresquen que no envelleix.
- Crear un món amb dues espècies no massa intel.ligents en un ecosistema tancat: una espècie es menja a l’altra i viceversa, no tenint cap altre aliment. La guerra és contínua en aquest món, i hi ha fases en què augmenten uns i fases que passa el contrari perquè els que eren majoria no tenen suficient menjar. En això que arriba un objecte de brossa espacial, que potser una ampolla de vidre de coca-cola o el que vulgueu, que fa que la espècie que el tinga aconseguisca un avantatge substancial en contra de l’altra. Això desemboca en l’aniquilació d’una de les espècies, i per tant un suïcidi per a l’espècie avantatjada.
A veure, si a una persona li ha servit d’alguna cosa, em sentiré satisfet, si no, tampoc cauré en depressió, diré que ho he intentat i quedaré bé.
Entrar en un procés d’autoreconfiguració, encara que siga a nivell de bloc, implica això, qüestionar-te els fonaments on t’asseus. De vegades tens sort i comproves que era una bogeria dubtar, però altres vegades, t’adones que penges d’un fil. Hi ha un altra possibilitat encara més esfereïdora: que no pugues saber on estàs recolzat per circumstàncies internes o externes, a disputa quina de les dues és més perillosa, i vagues esperant a Déu o a la ruleta, que ve a ser el mateix.
Em trobe, crec, en aquesta última hipòtesi. En un nihilisme quasi total, i sense saber molt bé a què m’expose fent canvis tan bruscos. M’he arriscat bastant amb ells. Com apostar per un cavall que té un nom que et recorda a la teua infantesa, i cegament creus, contra tot pronòstic, que guanyarà.
M’expose a que no se’m prenguen seriosament, a que em titllen de boig, ratllat, burgeset, o simplement gilipolles, m’arrisque a que hi haja gent que no torne a xafar el meu ‘jo’ a la web, i el més important, m’arrisque a deixar-ho estar.
Voldries morir si tingueres vida eterna?
Voldries no poder comprar alguna cosa si disposares d’infinits diners?
Voldries deixar a alguna persona si l’estimares fins a límits no humans?
Doncs si em prenc la potestat de ser més Déu en aquest bloc, es quedarà orfe, amb un Déu més o menys cristià o musulmà, que diuen que hi és però que no intercedeix per a res en el món que ha creat.
La revolució primera al si del bloc, serví per deixar d’idolatrar a gent, i exposar les meues pròpies obres, o en un cas comptat, dels meus amics. En aquesta segona, abandone la imatge de l’artista i em propose persona. L’evolució doncs queda clara: d’espectador a autor i d’autor a persona. No són revolucions per estancament, sinó per abast. El que vull comunicar no en té prou amb els rols que m’autoadjudique i fa pugnes per sortir-se’n amb la seua.
El terme revolució l’use per contraposició a reforma. El que jo faig és trencar amb el passat que no m’agrada, no intente fer modificacions que emmascaren el problema.
No espere cap tipus de comprensió de moment, els dies passaran i veurem tots (m’incloc) cap on desemboca aquest procés de personalització del bloc, i si no m’agrada el que veig, no dubtaré a canviar.
El títol actual (Artisticitat(en procés d’autoreconfiguració)) intenta reflexar el que aquest canvi afecta als ciments del bloc, i que és probable que canvie el nom per un altre més acord amb la línia hui establerta.
Continuaré, no obstant, posant el meu “art” ací, que ja no s’haurà de veure com una cosa buida i inconnexa sinó com un tot, i relacionant-ho amb la meua manera de ser, que intentaré des d’ací transmetre.
Finalment donar gràcies a tots aquells que llegiu i no deixeu comentaris, perquè no tinc manera de saber si entreu o no, i per això tampoc vos puc agraïr d’altra forma.(Careix de sentit que els que estigueu en aquesta situació poseu un comentari sobre aquest paràgraf, ja que immediatament perdreu dita situació)
Salut!
No he sigut fins ara un ésser blocosfèric. No sé si m’interessa ser-ho. No sé si sóc un fracàs com a blocaire, o simplement no tinc temps.
Estic uns dies deprimit, i ja no m’apetix ser un autor, em lleve la corassa.
Potser aquest post siga el trampolí a una nova fase, o simplement,
un mal dia
Apareixes a escena.
Trenques l’ambient.
Mires a totes bandes,
i et disposes a xarrar.
No dius profit.
No saps on estàs.
Et fa falta
intel.ligència concreta.
Amb tu m’irrite.
Em poses nerviós.
No m’importaria
arribar-te amb les mans.
Calla’t.
Caaaalla’t.
No digues res més
mai més.
Em causa pànic veure les cares dels milions d’anònims que es mouen per carrers de ciutat amb un blindatge màxim. La desconfiança és extrema. A cel obert, la distància ve a ser la millor aliada, però als transports públics atapeïts, aquest luxe no es dóna. Les mirades van cap al sostre de l’aparell o cap als peus teus i dels intrusos que t’envolten. Vols que tot això s’acabe i es produeix l’efecte contrari: més obstacles, i més sensació de poca velocitat. Al final conseguixes baixar, i després d’una caminada t’inserixes al teu món domèstic. Et sents cansada i et notes el cor: va ràpid… Tens estrés per tenir por a la gent com tu.
A tot allò inmillorable li arriba l’hora.
Postposar quelcom “per a quan tinga temps” sols comporta fer-ho en un moment pitjor que l’actual.
Creure implica necessitat.
Ser és creure que l’estar serà durador.
Qui acaba acomplint tots els seus objectius, mereix la mort.
Hui deixe açò del bon amic Aaron, el meu iniciador poètic:
Entre tu i jo: anem a mitges
l’aspencat fa temps que espera, deixa
que mulle l’oli, parlem.
Entre tu i jo, que saps ens coneixem.
No forces ganyotes, que fa temps
que et veig; i tu dius que no.
Entre tu i jo, saps que no ens va bé.
Sí, ens podem enganyar, amor,
però què difícil que és.
Entre tu i jo, rimem assonantment.
ho veus: a mitges ens hem parit,
i hem anat nasquent els dos.
Entre tu i jo, nosaltres també.
Ens direm a l’orella: et vull.
I, anar, ho saps: no podem.
Entre nosaltres, diguem-ho bé.
De saó en tenim suficient, deixa
que bega el terra, adéu.
Aaron Franco
A la biblioteca:
“A veure, les roques ignies, en la seva macroestructura, són generalment massisses, les que no ho són, és perquè s’han constituït per capes diverses. Solen presentar disjunció… ai! que trobe que m’ha mirat!… disjunció… disjunció… ahh sí que en limita l’explotació, recorda’t, Laia, disjunció i explotació rimen… Microestructuralment presenten textures diverses, són comunes la vesicular, la …ara sí que l’he pillat mirant-me, no hi ha dubte, uff que nerviosa m’estic posant!… però m’he de concentrar. Textures: vesicular, granular, orbicular i porfírica; vesicular, granular, orbicular i porfírica; ja m’ho sé… La classificació d’aquestes roques es fa seguint un criteri, la cama! m’ha tocat la cama amb el peu! no em puc concentrar així, vaig a canviar-me de lloc, però es que tinc massa coses damunt la taula i em fa vergonya canviar-me a dos taules més enllà, el millor serà que l’ignore… el criteri de classificació es fa segons l’acidesa, o pel contingut de SiO2 que és l’element que les nodreix. No obstant, la classificació més extesa es basa en la seua gènesi podent ser plutòniques, filonianes o efusives. Les roques plutòniques resulten de, què estrany, ja no em fa res. Li he donat a entendre alguna cosa que no és? S’ha cansat de mi? Què està fent? Merda!!! m’ha pillat mirant-lo! i m’ha somrigut el molt cabró. Aquest vol alguna cosa però no vaig a donar-li el plaer, que tinc examen demà… a allò que anàvem, les roques plutòniques resulten de, però es que no està malament el xic, si em diu alguna cosa li seguiré la veta, però que no es faça illusions que tinc un exmen eh? i no em sé les roques plutòniques!!! A vore de què resultaven les roques plutòniques? mmm, ho he de mirar al llibre, nome’n recorde, ah clar de la solidificació de magmes a grans profunditats i per això no excapen els gasos. Ara ja m’ix tot de carrereta segur. Les característiques que presenten, però si em diguera esta nit d’eixir una estona no li diria que no, els professors sempre diuen que és bo desemboirar-se abans d’un examen, que millora el rendiment, si m’ho demanara li diria que una estoneta, però li deixaria ben clar que res de alcohol ni sexe, que vull dormir prou i arribar sense son a l’examen, les característiques de les roques plutòniques són: estructura agregada i massissa i textura granada, trobe que vaig a dir-li d’eixir una estona aquesta nit, sinó no podré desemboirar-me, i em passaré la matinada estudiant i encara serà pitjor, uff, però com li entre? va, m’armaré de valor…”
- Perdona, tens plans per a aquesta nit?
-Excuse me I don’t understand you but, Do you have a cigarrette?
“les roques filonianes resulten de la solidificació de magmes en condicions intermèdies, per la qual cosa no se n’escapen excessius gasos. Les caraterístiques que presenten són, estructura agregada i massissa com les plutòniques i textura porfírica. Les roques efusives resuldten de la solidificació de les laves i per això…”
