Artisticitat…

Mesos més tard, més o menys una generació posterior, un bonhome amb habitut aristotèlica i un poc de la seva verborrea i ànima es disposava a esbiaixar a escaire uns ous daurats amb cor argentat i esperit aristocràtic prerrevolucionari.

Òbviament el fals martell d’Odin no pogué superar les exigències cartesianes de nostrhome i causà una explosió seminuclear a un dels dos testicles figurats de l’antic imperi rus, fet que envià les set parts dividides a set parts diferents de l’hàbitat que anomenem Terra. Es té constància d’alguns trossos que s’han trobat, se’n feia ressò la BBC. Hi ha un que ha caigut a la Korea septentrional, un altre a Santiago de Cuba i un tercer que està al carrer Emili Baró de Benimaclet…

L’altre ou resta indeleble a l’espera de la segona escomesa, sota la atenta mirada de cinc arbres, quatre d’ells coníferes i un planifoli d’ubicació distorsionada per unes plaques tectòniques amb aficions al cavall i a la cocaïna.

L’Aristòtil de segona o tercera iteracció observà l’ovoide brillant, tenia restes de líquid roig. Armat amb un peu de rei, i una vara de ministre franquista, féu unes mosses de guia i en donà un colp sec, el resultat del qual féu que l’ou metàl.lic es recomposà quimica i espacialment formant un hipercub de colors vius mai vistos.

Com les galtes epilèptiques de Pikachu, un despreniment de retina li provocaren dits colors al filòsof de la natura, que feren que caigués a terra i fou estabornit per una pedra innocent i immòbil. Deu filòsofs del XIX, que, amagats com estaven en els quatre pins, observaven l’escena, començaren a emetre líquids escumosos bucals.

Es feia de nit i s’observava el filòsof desnucat, la pedra arcaica emanant sang, un hipercub cromaticida, un roure que queia, quatre arbres rient amargament, i un esquirol dient: “Sembla que plou”.

En un intent últim d’arreglar les coses, acabaren tallant. Ell odiava la seva melangia barata i els requeriments que li feia per compartir pensaments. Ella, en canvi, acabava extenuada de les disputes i de la superficialitat de la qual s’havia enamorat bojament.

S’odiaven i era una bona notícia. Cap amic, de cap de les dues parts veia futur en la relació, i les coses s’havien passat suficient de voltes com per a poder tornar a un estat primigeni ideal. Tampoc compartien aficions, ni ideologia, ni afrontaven la vida de manera semblant.

Nostre xic, repassava amb fàstic cada moment feliç que havia passat. Tenia una enyorança agressiva i es notava fals en els seus records. “Per què vaig fer això?” es repetia constantment.

Nostra xica comentava amb una amiga que es sentia ultratjada per haver consentit sortir amb algú que no l’estimava, perquè si l’hagués estimat, segons ella, no l’hagués deixat perdre així.

Passaren les hores, els dies, els odis, es refredaren les tensions, i passà el que havia de passar: es trobaren pel carrer.

Es miraren amb cara d’innocència trencada, s’acostaren i es besaren: s’estimaven.

Ella es lleva com cada matí, mentre ell continua dormint una estona més. Tot i això, i sense ells no saber-ho aquell dilluns d’octubre era distint. En aquella hora, no se sent el soroll habitual als carrers. Ella no cau en el detall i es fa el seu cafè amb llet i dues culleradetes de sucre, com tots els matins. Mirant tres cops per minut el rellotge, es dutxa de pressa, degut a una, amb el pas dels anys inherent en ella, desorganització horària, que no altera en res la rutina habitual, encara que és un dia que poc s’assembla als que ha estat visquent les últimes setmanes. Metòdica com sempre, s’arregla els informes mentre s’asseca el cabell amb uns malabarismes que la rutina ha anat confeccionant i dotant d’una bellesa que mai ningú veu. Es posa la faldilla, la brusa, el desperta a d’ell dient-li que se li fa tard i surt al carrer. Es riu, pensant que el farmacèutic del cantó s’ha adormit i no ha obert, però s’adona que està tot tancat, que no hi ha massa gent pel carrer, ni adolescents que van a l’institut, que no hi ha hagut cap catàstrofe, que s’ha oblidat de retrassar el rellotge del despertador.

I

- Pare Arquitecte, perquè no vas vindre a vore’m al partit de béisbol?
- Sí jo hi era allà al costat! Al solar on jugues anem a fer oficines…

II

- Pep! Pep! El veí de dalt fuma porros!!
- Vicenta, vivim a l’àtic…

III

Titular de premsa: un nou estat ha declarat la independència. Segons els experts: més boques que alimentar

IV

- Pare, per què l’om no dóna peres?
- Perquè a Pfizer no li dóna la gana.
V

- I per a entrar al carrer no tens una clau?

VI

- Calentament global…
- Barbacoa tot l’any!
VII

- Ja tinc televisió per cable
- Jo preferisc la soga de tota la vida
VIII

- I aquesta assignatura quina utilitat diu que té?
- Augmentar significativament la fama de xunga que té aquesta carrera.
XIX

Titular: Criminal reconegut es sent ofès perquè se’l considerarava “innocent fins que es demostre el contrari”

XX

- Matemàtic que eres i no saps contar en números romans?
- Recordar dades històriques sempre se m’ha donat fatal.

Al Restaurant

L’Home Gros demanà per dinar:
- Vull de primer sopa de cocodril amb bròcoli, i de segon un entrecot d’adolescent saharauí.
- Ho sent senyor, els saharauís s’han estingit ja.
- Ja m’ho temia, ja, que passaria, ningú em féu cas quan vaig proposar la protecció d’espècies en perill.

Educació

L’Home Gros no entenia perquè se’ls obligava als seus fill a anar a una escola amb altra gent…
- Si no es sembla en res la tasca que faran els meus i els dels altres- rondinava sovint. Però la seva dona sempre sortia defenent el sistema:
- Marit meu, si no és ara, quan coneixeran “altra” gent?

Subcontractes

En un accident laboral moriren tres obrers. L’Home Gros era propietari de quatre de les set empreses jeràrquicament subcontractades on, en l’últim esglaó, treballaven els desgraciats.
- I troben el temps i el mode de morir, tinguent set empreses que acontentar… Tot per molestar als qui els donem de menjar a aquestos desagraïts…
Per sort per al nostre home, l’interrogatori no fou espés.

Arrels
L’Home Gros no és de cap nació, va tenir la sort de nàixer en una multinacional.

Nomenclatura

Home Gros té nom i cognoms, però féu fortuna venent-los

A la biblioteca:

“A veure, les roques ignies, en la seva macroestructura, són generalment massisses, les que no ho són, és perquè s’han constituït per capes diverses. Solen presentar disjunció… ai! que trobe que m’ha mirat!… disjunció… disjunció… ahh sí que en limita l’explotació, recorda’t, Laia, disjunció i explotació rimen… Microestructuralment presenten textures diverses, són comunes la vesicular, la …ara sí que l’he pillat mirant-me, no hi ha dubte, uff que nerviosa m’estic posant!… però m’he de concentrar. Textures: vesicular, granular, orbicular i porfírica; vesicular, granular, orbicular i porfírica; ja m’ho sé… La classificació d’aquestes roques es fa seguint un criteri, la cama! m’ha tocat la cama amb el peu! no em puc concentrar així, vaig a canviar-me de lloc, però es que tinc massa coses damunt la taula i em fa vergonya canviar-me a dos taules més enllà, el millor serà que l’ignore… el criteri de classificació es fa segons l’acidesa, o pel contingut de SiO2 que és l’element que les nodreix. No obstant, la classificació més extesa es basa en la seua gènesi podent ser plutòniques, filonianes o efusives. Les roques plutòniques resulten de, què estrany, ja no em fa res. Li he donat a entendre alguna cosa que no és? S’ha cansat de mi? Què està fent? Merda!!! m’ha pillat mirant-lo! i m’ha somrigut el molt cabró. Aquest vol alguna cosa però no vaig a donar-li el plaer, que tinc examen demà… a allò que anàvem, les roques plutòniques resulten de, però es que no està malament el xic, si em diu alguna cosa li seguiré la veta, però que no es faça illusions que tinc un exmen eh? i no em sé les roques plutòniques!!! A vore de què resultaven les roques plutòniques? mmm, ho he de mirar al llibre, nome’n recorde, ah clar de la solidificació de magmes a grans profunditats i per això no excapen els gasos. Ara ja m’ix tot de carrereta segur. Les característiques que presenten, però si em diguera esta nit d’eixir una estona no li diria que no, els professors sempre diuen que és bo desemboirar-se abans d’un examen, que millora el rendiment, si m’ho demanara li diria que una estoneta, però li deixaria ben clar que res de alcohol ni sexe, que vull dormir prou i arribar sense son a l’examen, les característiques de les roques plutòniques són: estructura agregada i massissa i textura granada, trobe que vaig a dir-li d’eixir una estona aquesta nit, sinó no podré desemboirar-me, i em passaré la matinada estudiant i encara serà pitjor, uff, però com li entre? va, m’armaré de valor…”

- Perdona, tens plans per a aquesta nit?

-Excuse me I don’t understand you but, Do you have a cigarrette?

“les roques filonianes resulten de la solidificació de magmes en condicions intermèdies, per la qual cosa no se n’escapen excessius gasos. Les caraterístiques que presenten són, estructura agregada i massissa com les plutòniques i textura porfírica. Les roques efusives resuldten de la solidificació de les laves i per això…”

L’any MMCCVII, i degut a una conjuntura macroespacial interplanetària, segons els científics, o a una conspiració d’estat, segons els experts de la rebel.lió, la gravetat va canviar el seu sentit.

No fou un canvi brusc. Durant una mesada llarga la gent va poder sentir en les seues pells que anava disminuint el seu pes i, posteriorment que anava augmentant-lo en el seu sentit oposat. Les instal.lacions es van adaptar conforme pogueren a aquest significatiu canvi en la macroestructura terràquia, i, si bé es van tenir que lamentar algunes morts(sobretot en alguns poblats africans i entre la indigència), la gravetat va variar sense catàstrofes significatives.

Amb l’adaptació superada, venien els problemes secundaris. Tots estaven pendents que la Associació Filològica es pronunciara sobre l’assumpte. Aquestos convocaren un congrés extraordinari per a debatir els temes que afectaven a la població en un moment de canvi tan pronunciat.

Cautament l’AF va esperar fins al 25 d’abril per comunicar, en roda de premsa, les conclusions a les quals havien arribat en el congrés.

Ermessenda Grau comparegué sola davant la premsa, amb un bolígraf en la mà. L’ambient es respirava sacsejat, i es sentia un gran rebombori a la sala, però quan la filòloga començà a parlar les altres veus callaren sobtadament: ningú es volia perdre aquell comunicat.

- Benvolguts compatriotes, perdoneu l’espera, però les coses no han sigut fàcils per a l’AF. Som conscients del pes social que carreguem a les nostres esquenes i per això hem volgut ser cauts. No obstant, avui és el dia que esperavem. No duc cap discurs, sols aquest bolígraf digital. Tampoc el faré servir per escriure res. Sols per a que compreneu la magnitud de les meues paraules…

S’atansà a una finestra i llençà l’aparell, que es precipità sobre l’atmosfera.

- Com comprendreu, ja no podem dir: “d’aquí no passa”

I esclatà la revolta.