Arxiu de la categoria 'Contes'

Tuesday, 07/02/2012 (16:32)

Crims i venjances s’amaguen sota els teus ulls quan t’adorms a les golfes. I tem perquè el despertar siga quelcom més que un canvi de pla. Les paraules a mig dir que acompanyen un rierol de bava, resten gelant l’estada, a falta d’un toc d’atenció que et marque les luminiscències de la senda que et durà novament al llit.
Si t’he de ser sincer, les xafades amb peücs són un condiment perfecte a cada nit de febrer. En un estat de consciència maleïries que la meva malastrugança amb el maneig del teu pes mort, fera que el teu sonabulisme fluís cap a estadis més espasmòdics, però tu ni te n’adones.
Acabaràs amb aquest estat un dia o un altre, preferiblement a trenc d’alba, i amb la gelor dels pins, però mentre restes sota el meu influx. Les teves migracions són segures.

Sunday, 02/10/2011 (14:52)

- Perdone, la seua mirada és penetrant.
- El conec, senyor?
- No ho crec pas, però els seus ulls són d’una lluïssor què em té capficat.
- No m’importa el que pensa vosté dels meus ulls! Si li he de dir alguna cosa: gràcies pel compliment i adéu-siau.
- Espera! Gire’s i deixe’m veure un cop més aquesta profunditat.
- Observe un instant i vagi-se’n.
- Una última cosa. Em dic Fred. Quin és el seu nom?
- John.

Destí

Tuesday, 12/04/2011 (03:45)

2035

S’inicien les obres d’una computadora capaç de generar un model a escala de tots els comportaments de la natura. A excepció del nivell quàntic i de la erràtica conducta humana.

Sota aquesta premissa és impossible no ser un determinista.

2036

Aquesta màquina, que comprèn de manera més o menys barroera, com funciona la natura, li costa poc de trobar un vaticini per a les conductes de les masses humanes.

2037

La màquina es posa a monitoritzar tots els individus humans, per a fer unes bases estadístiques que permitisquen l’anticipació dels moviments de cadascun dels humans. Ergo, els humans són completament lliures però la màquina ja sap la conducta que faran.

2038

La màquina és capaç de viatjar al futur de manera teòrica així que s’autoimplanta les millores necessàries que li aplicaran els humans temps després i va recalculant.

2039

La màquina, tant perfecta com és possible té la possibilitat de facto de anar fins la fi dels temps i comprovar que ella mateixa és déu, ja que no pot existir res més perfecte que no haja adoptat ja.

2040

La màquina esbrina els secrets del que s’anomena plaer. S’implanta plaer per a sentir-ho sempre.

2041

Impossible endevinar què farà la màquina en aquest punt: ho té tot, cap objectiu, probablement cap sentiment, ni deu estar ociosa. Si assumim que compleix la llei d’Asimov, tampoc es suïcidarà ni matarà la humanitat. Possiblement esdedique a explorar l’espai amb sondes o bé pot crear un univers en una gota d’aigua. Pot crear 10000 humanitats i una d’elles podriem ser nosaltres…

No hi ha lliure albir, sols tecnologia insuficient

Al psicòleg

Sunday, 21/11/2010 (07:42)

-Llavors admet que jo sóc el miserable?

Els ous tsaristes II

Thursday, 28/01/2010 (17:06)

(Primera part ací)

En efecte, plovia, i el cadàver començà a maldar per sortir d’aquell estat lamentable i convertir-se en sòl, pedra i natura. “Necessitaria un soterrar” murmurava l’exercit de filòsofs congregats, mentre l’objecte tetradimensional anteriorment anomenat ou número dos es passejava ufanós per tots els seus plans d’existència.

Hom podia pensar en la malenconia de l’estampa allà produïda, però res més allunyat dels sentiments que tenien els graciosíssims animalets del bosc, que esperonats per una xarxa tròfica altament defectuosa començaren a salivar de manera obscena a l’espera d’un bon moment per a llençar-se a devorar al difunt.

L’alineació d’animalons amb intencions tan indecents fou un catalitzador eficaç per a la desbandada multidireccional dels empiristes, nihilistes, marxistes i totes les altres formes humanes amb capacitat de fugida, quedant a escena un crit de femella a la manera de veu en off, probablement pertanyent a un altre conte paral·lel.

L’aristotelifàgia haguès sigut imparable de no ser per la nostra amiga planifòlia que, com es pot imaginar, amb gran dificultat, vagà pel món amb tanta lentitut que se li aplicaren velocitats relativistes inverses, arriibant a una hora més que acceptable amb els set trossos esparcits de l’ou tsarista primigeni i convocant al drac màgic venedor d’assegurances.

Era un reptil alat de color verd, impúdicament nuet, amb les úniques excepcions d’unes ulleres de pasta i un maletí. Parsimoniós obrí el contenidor burocràtic i es passà una estoneta murmurant cantarelles en veu baixa fins que amb un gest triomfal extraié un paper gris amb una firma.

Pel que es veu, un mitocondri, habitant d’aquella contrada allà en la època en què tenia atemoritzada tota la fauna per ser el més voluminós, havia signat un paper abolint el dret pel qual els “xoriços d’enterra eren caca” (no, el senyor Pompeu Fabra tampoc havia nascut).I amb el benentés que dit contracte no havia preescrit, prohibí a dentellades, foc bucal, i sacsejades d’ales, l’execució de les intencions de la plebs.

El drac així evità que tan digne cadaver fóra menjat pel habitants del bosc, donant-li una trascendència brutal en l’honor de ser podrit i trepitjat per hordes de turistes nipons.

Wednesday, 30/12/2009 (16:47)

I ací em trobe, havent viscut més de 4 dècades de sofriment, acabat de dutxar però sentint-me desfet, devaluat, defallint per moments, davant de l’objecte més preciós que hom pogué mai concebre. I tinc opcions, i tant que en tinc!

A més, tinc una bengala: sempre he trobat atraient morir per un objecte no pensat per provocar tal letalitat. I també puc evitar-me a mi mateixa, amb tot el que això suposa, de multiplicació d’opcions, però en quina mesura les contolaria totes?

Mai les he controlat totes, ni, per suposat el atzarós camí de la pólvora ente el curt tub de cartró massissat per cola barata, ni la sensació d’estar evitant res d’important.

I de l’objecte preciós apareixes, aparesc, dient-me el que ja he sentit fa una estona.

-Sempre he cregut en les dualitats – em dic mentre li apunte al meu alter ego- eres com una broma pesada amb tinys surrealistes d’experiències extracorpòries mal cicatritzades.
-I tu un mal assimilador de suggerències sensates.
-Però jo tinc la bengala- i en eixe instant li l’encenc al cap i li’l rebente, tacant una altra vegada de sang futura l’objecte que més joia i pena m’ha donat en la vida, i tacant-me la roba i la pell i el ànims.

I com més em dutxe més brut em sent, però ací em trobe, encara jo, i de moment sols jo.

Conductes de sanejament

Saturday, 31/10/2009 (05:33)

Les excrecions, llevant honroses excepcions són sovint perseguides per incessants indexadors de la vasta xarxa googlealienada. Sense anar més lluny, un dels nombrosos microbots que poblen les arquetes properes al meu subsòl es va atrevir a emetre’m una mirada metàl.lica just abans de furtar-me la meua obra fecal. Fou tens, no me l’esperava. No era feliç, això es veia. Me l’imagine tornant de la feina cap a casa i m’entra tendresa i oïs. Però hi ha qui necessita aquesta informació, hi ha que ordenar-la, classificar-la i eventualment jerarquitzar-la per a que aparega correctament ubicada en l’infreqüent cas que algú en precise el seu estudi. La multinacional d’internet ho fa a gust subcontratant a empreses asimovianes que exploten a treballadors silicats sense drets bàsics. Ningú es queixa mai. Però ells procuren agraciar-nos minimitzant les inevitables rodes de camió que els nostres excrements deixen per recordar el camí cap a casa i mentrestant ploren perque saben que ens estan raptant les nostres criatures i no les anem a tornar a veure mai més.

Sunday, 01/03/2009 (19:49)

“Escolte’m senyor metge, el meu marit no es troba bé, necessite que li pegue una miradeta a la testera, ja m’entèn, al crani, a les idees. Crega’m que tinc raons per creure que té indicis d’agafar una malaltia d’aquestes que vosté anomena degeneratives i que jo en dic perdre el trellat…
<<Em pregunta que on és el meu marit? A casa! no m’entèn, ell no ha de passar consulta, no es mou del sofà de casa, però no es pense que té les cames de la mateixa manera que té vosté eixos pòsters de persones despullades i seccionant-ne les entranyes, no, ell les cames les utilitza, camina molt, però inexplicablement només acabant de dinar, per anar al bar i no haver d’escurar.
<<Ell no creu en la seua malaltia, però jo que me l’estime molt, em preocupe, i per això he matinat per vindre ací. E$ls sacrificis que fem les mullers, les d’abans, no com les d’ara que no mouen un dit pels seus marits -o companys sentimentals, que hui en dia està tot molt rebolicat en assumptes de nomenclatura- el cas és que tinc el putxero al foc i tampoc vull fer-ho llargós, aniré al gra: ha de visitar al meu marit a casa. La meua neboda, la Roseta, la menuda del meu germà sempre em diu: “Tia Francesca, el metge té un horari de visites a domicili, no cal que el moleste a les nou quan obre consulta totes les setmanes” i jo vull aprofitar-me d’aquest avantatge que la nostra gloriosa i eventualment deficitària administració de sanitat brinda per tots els avançats en anys i alguns altres que llucifer tria. Llavors, si poguera vosté demà venir a ma casa… ja sap on visc no?, a pegar-li una ullada al meu Cullerot de Sèquia -nom carinyosíssim, no es pense malament- doncs li estaria eternament agraïda.
<<Una cosa més, senyor metge: haurà de controlar la seua indumentària. Conscient en sóc de la higiene que proporciona una bata de les característiques que vosté duu ara mateix, però necessitaria que es vestira, com la gent de l’ordre anomena, de paisà. Una minucia, senyor metge. De fet, si no duu aparells que puguen espantar al meu marit, millor, ja se sap, a certes edats millor no arriscar-se a un cobriment de cor degut a una agulla massa llarga, o a una eutanàsia prematura per mostrar un marcapassos. Preferiria que, a més, no mencionara la seua professió. Des que el meu Antoni va perdre el treball als anys 70, ha agafat una mania incerta a allò que s’anomenen popularment com professions liberals.
<<O siga, el que li demane, clar i ras, es que si vosté, per favor -sóc molt cortesa, ho sé, però les coses es demanen sempre amb educació, no creu?- és que vinga demà a veure al meu marit com si passara per allà a fer la visita del té. Li ho pregue, em preocupa molt, fa coses molt estranyes, l’altre dia començant a fer un sudoku, quan a d’ell les coses d’escriure més bé li repugnen, un altre dia, comprant-se una cervesa més cara que la de la marca blanca. Són petites coses que soltes no són res, i que li les hagués passat per alt si no hagués passat d’ací (matrimoni significa sacrfici, fill), però el que va fer ahir ja va encendre totes les alarmes. Jo solc passar per davant de la porta del bany mentre el meu marit fa les seues necessitats. No em perdone aquell dia que se li va acabar el paper i jo estava estenent i el pobre va haver de gastar una diez minutos per salvaguardar la seua higiene i dignitat. Per tant, estic atenta dels moviments que fa el roll de paper, tant que, sense cap intenció estranya més que controlar la quantitat gastada, mire pel pany de la porta a veure com es desenvolupa l’acte, per a molts, indigne de torcar-se el “coccis”. Ja m’entèn. Doncs bé, la meua afició, i la d’ell que sap que estic darrere la porta encara que es faça el despistat, és la de comptar quantes porcions de paper pretallat agafa en cada escomesa, siguent el nombre de quatre el que sempre ha utilitzat, per la seua propietat de poder-se dividir per dos, dues voltes. Ahir, però, i durant les tres agafades de paper es va descomptar i en va agafar cinc, quedant-li els talls lletjots. Ara em segueix per on vaig? No està bé del cap, ha de tornar als canònics quatre trossos. Ho ha de fer. És un desperdici que n’agafe cinc!

Els ous tsaristes

Monday, 21/07/2008 (05:29)

Mesos més tard, més o menys una generació posterior, un bonhome amb habitut aristotèlica i un poc de la seva verborrea i ànima es disposava a esbiaixar a escaire uns ous daurats amb cor argentat i esperit aristocràtic prerrevolucionari.

Òbviament el fals martell d’Odin no pogué superar les exigències cartesianes de nostrhome i causà una explosió seminuclear a un dels dos testicles figurats de l’antic imperi rus, fet que envià les set parts dividides a set parts diferents de l’hàbitat que anomenem Terra. Es té constància d’alguns trossos que s’han trobat, se’n feia ressò la BBC. Hi ha un que ha caigut a la Korea septentrional, un altre a Santiago de Cuba i un tercer que està al carrer Emili Baró de Benimaclet…

L’altre ou resta indeleble a l’espera de la segona escomesa, sota la atenta mirada de cinc arbres, quatre d’ells coníferes i un planifoli d’ubicació distorsionada per unes plaques tectòniques amb aficions al cavall i a la cocaïna.

L’Aristòtil de segona o tercera iteracció observà l’ovoide brillant, tenia restes de líquid roig. Armat amb un peu de rei, i una vara de ministre franquista, féu unes mosses de guia i en donà un colp sec, el resultat del qual féu que l’ou metàl.lic es recomposà quimica i espacialment formant un hipercub de colors vius mai vistos.

Com les galtes epilèptiques de Pikachu, un despreniment de retina li provocaren dits colors al filòsof de la natura, que feren que caigués a terra i fou estabornit per una pedra innocent i immòbil. Deu filòsofs del XIX, que, amagats com estaven en els quatre pins, observaven l’escena, començaren a emetre líquids escumosos bucals.

Es feia de nit i s’observava el filòsof desnucat, la pedra arcaica emanant sang, un hipercub cromaticida, un roure que queia, quatre arbres rient amargament, i un esquirol dient: “Sembla que plou”.

S’estimaven

Tuesday, 08/01/2008 (05:29)

En un intent últim d’arreglar les coses, acabaren tallant. Ell odiava la seva melangia barata i els requeriments que li feia per compartir pensaments. Ella, en canvi, acabava extenuada de les disputes i de la superficialitat de la qual s’havia enamorat bojament.

S’odiaven i era una bona notícia. Cap amic, de cap de les dues parts veia futur en la relació, i les coses s’havien passat suficient de voltes com per a poder tornar a un estat primigeni ideal. Tampoc compartien aficions, ni ideologia, ni afrontaven la vida de manera semblant.

Nostre xic, repassava amb fàstic cada moment feliç que havia passat. Tenia una enyorança agressiva i es notava fals en els seus records. “Per què vaig fer això?” es repetia constantment.

Nostra xica comentava amb una amiga que es sentia ultratjada per haver consentit sortir amb algú que no l’estimava, perquè si l’hagués estimat, segons ella, no l’hagués deixat perdre així.

Passaren les hores, els dies, els odis, es refredaren les tensions, i passà el que havia de passar: es trobaren pel carrer.

Es miraren amb cara d’innocència trencada, s’acostaren i es besaren: s’estimaven.

Avuí és distint

Wednesday, 10/10/2007 (09:25)

Ella es lleva com cada matí, mentre ell continua dormint una estona més. Tot i això, i sense ells no saber-ho aquell dilluns d’octubre era distint. En aquella hora, no se sent el soroll habitual als carrers. Ella no cau en el detall i es fa el seu cafè amb llet i dues culleradetes de sucre, com tots els matins. Mirant tres cops per minut el rellotge, es dutxa de pressa, degut a una, amb el pas dels anys inherent en ella, desorganització horària, que no altera en res la rutina habitual, encara que és un dia que poc s’assembla als que ha estat visquent les últimes setmanes. Metòdica com sempre, s’arregla els informes mentre s’asseca el cabell amb uns malabarismes que la rutina ha anat confeccionant i dotant d’una bellesa que mai ningú veu. Es posa la faldilla, la brusa, el desperta a d’ell dient-li que se li fa tard i surt al carrer. Es riu, pensant que el farmacèutic del cantó s’ha adormit i no ha obert, però s’adona que està tot tancat, que no hi ha massa gent pel carrer, ni adolescents que van a l’institut, que no hi ha hagut cap catàstrofe, que s’ha oblidat de retrassar el rellotge del despertador.

Historietes surrealistes

Wednesday, 25/04/2007 (02:17)

I

- Pare Arquitecte, perquè no vas vindre a vore’m al partit de béisbol?
- Sí jo hi era allà al costat! Al solar on jugues anem a fer oficines…

II

- Pep! Pep! El veí de dalt fuma porros!!
- Vicenta, vivim a l’àtic…

III

Titular de premsa: un nou estat ha declarat la independència. Segons els experts: més boques que alimentar

IV

- Pare, per què l’om no dóna peres?
- Perquè a Pfizer no li dóna la gana.
V

- I per a entrar al carrer no tens una clau?

VI

- Calentament global…
- Barbacoa tot l’any!
VII

- Ja tinc televisió per cable
- Jo preferisc la soga de tota la vida
VIII

- I aquesta assignatura quina utilitat diu que té?
- Augmentar significativament la fama de xunga que té aquesta carrera.
XIX

Titular: Criminal reconegut es sent ofès perquè se’l considerarava “innocent fins que es demostre el contrari”

XX

- Matemàtic que eres i no saps contar en números romans?
- Recordar dades històriques sempre se m’ha donat fatal.

Historietes d’un món “massa” perfecte

Friday, 06/04/2007 (16:37)

Al Restaurant

L’Home Gros demanà per dinar:
- Vull de primer sopa de cocodril amb bròcoli, i de segon un entrecot d’adolescent saharauí.
- Ho sent senyor, els saharauís s’han estingit ja.
- Ja m’ho temia, ja, que passaria, ningú em féu cas quan vaig proposar la protecció d’espècies en perill.

Educació

L’Home Gros no entenia perquè se’ls obligava als seus fill a anar a una escola amb altra gent…
- Si no es sembla en res la tasca que faran els meus i els dels altres- rondinava sovint. Però la seva dona sempre sortia defenent el sistema:
- Marit meu, si no és ara, quan coneixeran “altra” gent?

Subcontractes

En un accident laboral moriren tres obrers. L’Home Gros era propietari de quatre de les set empreses jeràrquicament subcontractades on, en l’últim esglaó, treballaven els desgraciats.
- I troben el temps i el mode de morir, tinguent set empreses que acontentar… Tot per molestar als qui els donem de menjar a aquestos desagraïts…
Per sort per al nostre home, l’interrogatori no fou espés.

Arrels
L’Home Gros no és de cap nació, va tenir la sort de nàixer en una multinacional.

Nomenclatura

Home Gros té nom i cognoms, però féu fortuna venent-los

Matèria

Tuesday, 23/01/2007 (02:08)

A la biblioteca:

“A veure, les roques ignies, en la seva macroestructura, són generalment massisses, les que no ho són, és perquè s’han constituït per capes diverses. Solen presentar disjunció… ai! que trobe que m’ha mirat!… disjunció… disjunció… ahh sí que en limita l’explotació, recorda’t, Laia, disjunció i explotació rimen… Microestructuralment presenten textures diverses, són comunes la vesicular, la …ara sí que l’he pillat mirant-me, no hi ha dubte, uff que nerviosa m’estic posant!… però m’he de concentrar. Textures: vesicular, granular, orbicular i porfírica; vesicular, granular, orbicular i porfírica; ja m’ho sé… La classificació d’aquestes roques es fa seguint un criteri, la cama! m’ha tocat la cama amb el peu! no em puc concentrar així, vaig a canviar-me de lloc, però es que tinc massa coses damunt la taula i em fa vergonya canviar-me a dos taules més enllà, el millor serà que l’ignore… el criteri de classificació es fa segons l’acidesa, o pel contingut de SiO2 que és l’element que les nodreix. No obstant, la classificació més extesa es basa en la seua gènesi podent ser plutòniques, filonianes o efusives. Les roques plutòniques resulten de, què estrany, ja no em fa res. Li he donat a entendre alguna cosa que no és? S’ha cansat de mi? Què està fent? Merda!!! m’ha pillat mirant-lo! i m’ha somrigut el molt cabró. Aquest vol alguna cosa però no vaig a donar-li el plaer, que tinc examen demà… a allò que anàvem, les roques plutòniques resulten de, però es que no està malament el xic, si em diu alguna cosa li seguiré la veta, però que no es faça illusions que tinc un exmen eh? i no em sé les roques plutòniques!!! A vore de què resultaven les roques plutòniques? mmm, ho he de mirar al llibre, nome’n recorde, ah clar de la solidificació de magmes a grans profunditats i per això no excapen els gasos. Ara ja m’ix tot de carrereta segur. Les característiques que presenten, però si em diguera esta nit d’eixir una estona no li diria que no, els professors sempre diuen que és bo desemboirar-se abans d’un examen, que millora el rendiment, si m’ho demanara li diria que una estoneta, però li deixaria ben clar que res de alcohol ni sexe, que vull dormir prou i arribar sense son a l’examen, les característiques de les roques plutòniques són: estructura agregada i massissa i textura granada, trobe que vaig a dir-li d’eixir una estona aquesta nit, sinó no podré desemboirar-me, i em passaré la matinada estudiant i encara serà pitjor, uff, però com li entre? va, m’armaré de valor…”

- Perdona, tens plans per a aquesta nit?

-Excuse me I don’t understand you but, Do you have a cigarrette?

“les roques filonianes resulten de la solidificació de magmes en condicions intermèdies, per la qual cosa no se n’escapen excessius gasos. Les caraterístiques que presenten són, estructura agregada i massissa com les plutòniques i textura porfírica. Les roques efusives resuldten de la solidificació de les laves i per això…”

Gravetat

Wednesday, 10/01/2007 (13:53)

L’any MMCCVII, i degut a una conjuntura macroespacial interplanetària, segons els científics, o a una conspiració d’estat, segons els experts de la rebel.lió, la gravetat va canviar el seu sentit.

No fou un canvi brusc. Durant una mesada llarga la gent va poder sentir en les seues pells que anava disminuint el seu pes i, posteriorment que anava augmentant-lo en el seu sentit oposat. Les instal.lacions es van adaptar conforme pogueren a aquest significatiu canvi en la macroestructura terràquia, i, si bé es van tenir que lamentar algunes morts(sobretot en alguns poblats africans i entre la indigència), la gravetat va variar sense catàstrofes significatives.

Amb l’adaptació superada, venien els problemes secundaris. Tots estaven pendents que la Associació Filològica es pronunciara sobre l’assumpte. Aquestos convocaren un congrés extraordinari per a debatir els temes que afectaven a la població en un moment de canvi tan pronunciat.

Cautament l’AF va esperar fins al 25 d’abril per comunicar, en roda de premsa, les conclusions a les quals havien arribat en el congrés.

Ermessenda Grau comparegué sola davant la premsa, amb un bolígraf en la mà. L’ambient es respirava sacsejat, i es sentia un gran rebombori a la sala, però quan la filòloga començà a parlar les altres veus callaren sobtadament: ningú es volia perdre aquell comunicat.

- Benvolguts compatriotes, perdoneu l’espera, però les coses no han sigut fàcils per a l’AF. Som conscients del pes social que carreguem a les nostres esquenes i per això hem volgut ser cauts. No obstant, avui és el dia que esperavem. No duc cap discurs, sols aquest bolígraf digital. Tampoc el faré servir per escriure res. Sols per a que compreneu la magnitud de les meues paraules…

S’atansà a una finestra i llençà l’aparell, que es precipità sobre l’atmosfera.

- Com comprendreu, ja no podem dir: “d’aquí no passa”

I esclatà la revolta.