Arxiu de la categoria 'Autobiogràfic'

Manifest de superhome

Wednesday, 18/07/2012 (03:22)

Per als meus amors, vull que cap fet els interrompisca,
però que no siguen eterns: que acaben assimptòtics, sense brusquetats, de comú acord.
Per a la meua economia, que es deslligue completament de la meua felicitat,
com dues variables independents que ballen al so de l’existència.
Per al meu èxit professional, que els mèrits que se m’atribuïsquen
reflexen el veritable esforç, i a l’inrevés per tal que un possible èxit no m’acoste al camí fàcil.

I per a la meva vida vull el fat de la semirrecta,
puix que se sap el seu inici, però deambula infinita per l’espai euclidià, sense patiments ni rencors

Condició humana

Friday, 30/07/2010 (01:05)

El lego de vèrtebres em rebaixa a l’inframón, recordant-me dolorosament la meua manca de deitat,
i mentre tus, per la boca se m’escapa la dignitat de la perfecció humana,
esquinços i migranyes, moradures i còlics,
i l’ombra més temuda dels humanets com jo: la hipocondria.

Ahir

Monday, 12/11/2007 (11:59)

Ahir, la noblesa,
hui, un sentiment d’amargor,
inconnexa.
Les estones passades no fan,
allò de tornar.
No, no ho fan.
Tampoc ni tornar ni mirar
arrere.
Tampoc ho fan.
No totes les espurnes fan foc,
ni tots els moments, memòria.
Caure al precipici, també
és avançar,
cap endins, de gravetat,
de plenitut.

He tornat

Saturday, 01/09/2007 (06:18)

Sí, discípuls meus, torne després d’un més d’agost sense escriure, on he rebut milions de missatges de correu suplicant-me que escriguera més, que no podien viure sense la periòdica, dosi d’Artisticitat en vena que els proporcione.
[---ironic: off---]

El cas és que busque alguna o algun blocaire del meu estil per a que els nostres blocs tinguen bloquets i eixes coses, no sé jo si serà molt demanar… més que res per a passar l’estona, ja que m’he passat un mes sense escriure, i era mà de fer algun canvi al bloc, encara no he pensat res més, ja n’incorporaré a mitjan temporada (al mercat de Nadal, si s’escau).
Bé, ale, bon setembre per a tots, fins i tot als universitaris!

Decàleg Decadent

Tuesday, 31/07/2007 (03:07)

1.- Ser massa covard per a ser un suïcida.
2.- Fer massa calor, pluja, fred, bon temps per a fer res.
3.- Dormir de dia per no sentir remordiments per la nit.
4.- Buscar excuses per evadir responsabilitats, per mínimes que siguen.
5.- Tirar-li la culpa al model socioeconòmic capitalista de tot allò dolent que ens passa.
6.- Ser original també pot ser no fer res, amb estil.
7.- Sentir mal de panxa només per excés/manca de menjar/beguda.
8.- Qualsevol festa és irrepetible, i qualsevol assignatura té almenys dues convocatòries. Elegeix bé.
9.- Planificar-se el temps, mentre es fa semblarà que treballes però no ho estaràs fent
10.- Els teus superiors no han de saber que fas cas a un decàleg d’aquesta calanya

Teranyines de calfor

Wednesday, 04/07/2007 (07:58)

L’estiu, arma programada de crisi, on es desvelen els nombres que tot l’any busques, per donar-te compte que no arribes quasi mai al cinc, on es desvelen uns altres nombres que no busques però que no baixen de vint-i-cinc, on et despertes tenint malsons per la puta calor, on rebentes com un globus a les tres de la vesprada.

Deixes una vida dedicada al colze en exclusiva per emprendre’n una dedicada a la combinació colze-canell, on l’important és que el ventall estiga automatitzat mentre intentes traure una hora de profit de les vint-i quatre que té el dia.

La mala hòstia et persegueix com si estiguera tan desficiosa com tu, i si sumem, la televisió estival, i sumem, la sorra de la mar, i sumem, la mala maror, frecs de convivència, abandó generalitzat, i fúria sistemàtica, tens un quadre simptomàtic per a contraure milions i milions i milions de malalties psicològiques sols mitigables per granissats, orxates, gelats de flaix i/o dels altres, o/i aires acondicionats.

Perquè l’estiu va apoderant-se conforme avança el canvi climàtic, la meua solució la tinc clara: emigraré a l’àrtic que al dos mil setanta ja no quedarà gel i s’estarà allà a la fresqueta d’allò més bé. A qui li importen sis mesos de nit tenint el tema tèrmic solucionat?

Àtzen

Saturday, 30/06/2007 (12:24)

Aconseguir els plaers de la carn amb June li llevava la son a Àtzen. La seua relació amb ella havia estat des que es conegueren, molt fluïda: compartien codis de missatgeria portàtils i fixos i quan es veien es saludaven efusivament sense, però, cap contacte físic remarcable. Les conversacions amb ells dos sols eren escasses i sobre temes quotidians, allò normal era que ambdós es trobaren diluïts en la colla de segon ordre (la que no era de la toponímia pròpia), i durant poc de temps, tret de les escapades a la Natura™ o a la Platja™, que ocorrien, d’ordinari dues vegades a l’any. No cal dir que Àtzen aprofitava dites escapades per a fer-se un lloc al cor de la seua June.

L’encant atzenià consistia en una versatilitat extrema, i una empatia digna de menció. L’aspecte que més li agradava dur era la del rebel estàndard, amb un toc seriós, que li augmentava la dita versatilitat. Amb aquesta combinació caràcter-aspecte havia triomfat relativament prou, sobre un parell de punts més que la mitjana estadística vigent. Això sí, el fet d’enamorar-se de June significava per a d’ell un pas més en qualitat, en comparació amb les altres dones a les que havia donat el seu afecte. A més, que mai s’havia enamorat durant tant temps d’una dona sense recollir-ne els fruits, cosa que el començava estranyar.

June no era una fora de sèrie, ni molt menys, però tenia una combinació caràcter-aspecte poc usual, amb una cara i uns trets gestuals a mig camí entre ingenus i il·lusionants, tot amb un toc de nerviosisme que li conferia un tractament més terrenal, i per tant més accessible.

En una de les escapades abans mencionades a la Natura™, nostre xic enamorat pensà rematar una feina que s’allargava massa. Segons es pensava ell, no hi devia haver massa problemes, ja que era bastant avesat en les tasques de lligar; June no era a priori un os molt difícil; i havia captat certes senyals que l’autoritzaven a moure fitxa. Res més lluny, les senyals rebudes eren fruit de la seua simpatia i, mirats des de l’òptica que ho mirava Àtzen, es podia pensar que qualsevol individu que es creuava amb ella tenia també la seua autorització a cortejar-la, això, lluny d’afectar-li en gelosia, el va revigoritzar i va començar a moure totes les palanques que tenia al seu abast per tal de fer June seua. La maquinària cada vegada era més complexa, però Àtzen la tenia perfectament controlada, i sabia que les coses anirien bé.

Però June no responia a estímuls sexuals de cap mena, com si el carburant de la màquina s’hagués esfumat a pesar de la cura que en tenia el nostre desgraciat. El dia a la Natura™ acabà i cada ésser descansà en el seu propi mòdul-habitacle.

L’endemà, l’anàlisi de la jornada prèvia corria repetides voltes pel cap d’Àtzen, turmentant-lo. Feia esmenes mentals als possibles errors però no trobava que ell tingués cap culpa. És com si June ja estigués servida d’estímuls sexuals, però se sabia que no tenia cap parella. Pel cap emboirat també li sobreeixia la idea d’una homosexualitat latent per part del seu amor, cosa que descartava immediatament degut als comentaris que feia, poc sovint però, sobre els cossos masculins que veia passar.

En un segon estadi d’anàlisi, es preguntava quina estratègia havia de seguir per aconsaeguir-la (o no), va arribar a aquestes opcions simplificades:

1.- seguir intentant-ho com fins ara, cosa que semblava que no tenia molta sortida,

2.- augmentar les indirectes, i demés maquinària per tal que rebés algun estímul; cosa que podria funcionar però també podria trencar la poca relació que tenien,

3.- usar la tècnica desconcertant, alternant èpoques de molt interés, amb altres de complet oblit de la seua existència; cosa que millorava l’aterior però podria perdre el que guanyava en els moments que no pressionava,

4.- provocar-li gelosia, poc eficient si de moment no té cap interés, i

5.- passar definitivament d’ella, deixant-la com a cas impossible, i deixant obert per a un futur, l’eventual tornada a la càrrega.

Àtzen introduí les dades en el seu pocket ultra stadistic® i aquest li donà els següents resultats:1.JPG2.JPG3.JPG4.JPG5.JPG

La millor opció era la tercera, sens dubte, com ell ja pressuposava, i es va proposar complir-la a l’espera que els resultats es donaren a les tres setmanes, on s’estimava que la probabilitat d’èxit rondaria un 80%.

La disciplina amb que es va proposar arribar a l’èxit fou sorprenent fins tot per a ell mateixa, però a la setmana i mitja de posar-la en pràctica i no veure canvis substancials, el va fer decaure en ànims i en força per seguir endavant amb la tècnica. En aquest moment Àtzen, encara que no podia amagar el seu profund enamorament, més fort com més fracassat, començava a aparéixer al seu si indicis d’un odi injustificat cap a ella. Injustificat perquè estava convençut que ella no en tenia cap culpa, però la seua desesperació ja no sabia que pensar.

A les tres setmanes d’estratègia estira-i-arronsa, la comprovació via màquina estadística només feia que confirmar el que Àtzen tenia més que assumit: les probabilitats d’èxit es mantenien com quan feia un mes. El que havia canviat, però, era el seu semblant, que ara era una massa desencaixada i ombrívola. Feia molts esforços per no plorar en públic, però en el seu mòdul-habitacle descarregava tota la seua energia trista via lacrimal.

Com que en el sistema polític actual la infelicitat era delicte, no tardà a vindre la policia, cridada per algun veí o veïna solidària, que no el volia veure infeliç. A Àtzen se l’endugueren al mòdul-de-reinserció-alegre, on li van fer mil proves i testos, i van intentar “curar-lo” de manera psicològica, no tenint massa èxit. El procés habitual hagués sigut internar-lo al mòdul-d’infeliços-permanents, però en aquell moment se li oferí la oportunitat de triar una solució menys deshonrosa, tenint en compte que no tenia cap antecedent.

Àtzen no tenia opció, si volia algun dia tornar a veure encara que fos durant poc temps a June, no havia de deixar que el tancaren indefinidament. Fos el que fos la proposta que tenien per a d’ell, seria millor que una vida sense ella.

Li parlaren d’una substància experimental inhibidora de la hormona que provoca la tristesa, i que per tant el seu cas era el millor per a provar-la. Tota la explicació anava acompanyada de nombroses projeccions on es veien gràfics circulars que parlaven de les glòries d’aquella substància i que a Àtzen li provocaven una indiferència brutal.

Passada la xerrameca científica arribà l’hora de la pràctica; de veure com reaccionava el pacient al contacte amb la droga: semblava un miracle. Àtzen va començar a riure apenes cinc minuts després de la dosi. Els entesos aplaudiren com una notícia extraordinaria mentre se sentia a un que deia:

- Ja sabia jo que el soma seria infal·lible, fins i tot en un cas d’infelicitat amorosa d’un xaval beta.

Peixera

Saturday, 09/06/2007 (15:48)

Ja no sé qui sóc, i no m’importa, sé que he sigut tocat per un polp espaguetti que és de més lluny que Xàtiva, i que per culpa d’ell tinc el cor, que em falten tots els punys fora de Mazinger Z per abraçar-te i mirar junts els capítols repetits de bola de drac.
La joia de parlar amb tu sols és comparable a una nit de concert d’estiu, on toquen els basquítics de sempre, i on el grup jove, ahir heavy ens done una lliçó de punk del bo, mentre anem, que ja estàs ací, a bufar-nos, com si no importàs els problemes opressius, ni l’estat espanyol.
Tenir-te, seria una nova col.lecció de Tintins, i d’Astèrixs junts… col.laborant i celebrant la nostra dita.
La teua presència a prop seria suficient reclam com per a perdrem Polònia, House, o 7 vidas, sense VHS, DVD ni YouTuBe, que repetiren les millors jugades, mai més.
Si em trucares, ressetejaria tot el segiment d’Anatomia de Grey i del Cor de la Ciutat. I no escoltaria mai més els quaranta principals, perquè tu tens millors acords i harmonia.
Per tu donaria tot, especialment mil anys de cultura d’escombreria que lluïm amb orgull tota una generació…

Alterat

Thursday, 17/05/2007 (02:18)

Potser les últimes cuetejades de primavera,
necessitats primàries,
tinc tendència a l’amor,
amb o sense
sexe eufemitzat.

Felicitat, si
es pot dir,
però no per una acceptació i resignació,
per tenir un nord, sinó,
trobant-me,
agradant-me, sentint-me viu
somie agradant-me
demà.

Autòmat

Monday, 07/05/2007 (02:03)

A cavall entre poble i ciutat, odiant ambdós, i amb un amor infinit que traspassa qualsevol intent de comprensió. Visc, i mor amb una celeritat pasmosa sense fre, sense parar, sols gaudint del paisatge de fracció de segon. L’skyline de la meva existència va donant pas a nous horitzons de merda que no acabe de comprendre sense refugiar-me en déus forasters o en creències científiques poc serioses. No sóc un animal racional, sóc un cos vital a l’espera que tot cobre algun mínim de sentit, mentre hi ha morts sense justícia, hi ha dolents, i molts dolents rascant-se els ous i hi ha moltes idees que són afusellades sense tenir en compte res més que el seu amo i senyor. Tornaré amb un somriure si ho preferisc, però hui, les coses van bastant malament com per a posar-me a parlar d’herba fresca i tulipans

Ei, clar

Wednesday, 14/03/2007 (09:57)

Feia temps que no estava tan feliç, i per la qual cosa, per donar-li una airejada al bloc, aquest post desdramatitzarà la tònica general.

Per fer-ho m’he proposat a analitzar les conductes socials més estranyes que s’han inserit en la nostra conducta de manera inconscient…

No trobeu penosa la cara que posem quan la persona amb la qual anem, saluda a una tercera que no coneguem? La tendència és a situar-se a mig metre de la conversa. Distància que vol significar que no escoltes les anècdotes que es conten (i que tracten d’un tal Pep que fa la tira que no veuen), però que tb vol dir que no estàs esperant tot sol sense fer res… la expressió de la cara va, a voltes de sol a sostre intermitentment, a voltes perduda a la llunyania, o amb una mal dissimulada tendència a la esbrinació…
Pitjor és aquesta situació si la tercera persona és atractiva: no hi ha un canvi substancial, sols una accentuació dels gestos ja descrits.

Per a situacions coentes, la de trobar-te amb alguna persona amb la qual no tens la suficient confiança per saludar-la, i la veus acostar-se, i dissimules malament fent tombarelles amb el cap, moguent el cap a llocs impossibles, excepte on està la susdita persona. En aquest cas, també la exageració dels gestos és proporcional al nivell d’atracció que pugues sentir sobre aquesta persona. Si tenim sort, i aquesta persona no ens ha vist, o ha fet com si no ens veiera, estem salvats, però en el cas que aquest persona si que trobe que et té prou confiança i et diga alguna cosa, la cara de dissimul mal dissimulat que fem tots per a denostar que no teniem ni idea que aquesta persona estava allà, no té cap tipus de preu…

Si li peguem una altra volta de rosca, i açò va per als alcohòlics, sol passar que el nivell de persones saludades en un estat etílic avançat (però on encara conservem la memòria) és molt major que en situacions normals. Per això la situació d’abans encara és més crua si una de les nits anteriors tu si que vas saludar dita persona, però en sobrietat no trobes que siga adequat. La solució potser saludar sempre a tot el món que ens sona…

Bé, doncs ara el cas real:

Anava amb un amic i veiem a un grupet de gent. Un dels d’aquest grupet se li acosta al que anava amb mi i jo comence a mirar cap a totes bandes, a mig metre de la conversa. Per inèrcia mire al grup del qual procedia l’amistat del meu amic, i crec reconéixer una xica que vaig conéixer fa temps una nit de festa, mire cap a una altra banda, pegant-li ullades al grupet per veure si s’acostava, que no em pillara de sobte. La note inquieta, potser fins i tot més que jo, prò al final s’acosta: ho tenia fàcil, estava tot sol. Jo faig la farsa que no l’havia vista, conscient que la mentida no colava. El cas és que no tenia escapatòria. Vaig tenir que aguantar la farsa uns minuts, mentre el meu amic acabava la seua conversa. El meu nerviosisme anava en augment, i en un moviment de cap em gire i veig a uns metres una altra xica que no solc saludar però que e una escomesa etílica, el dissabte anterior si que havia saludat. Li vaig dir al meu amic que s’afanyara a acabar i que ens n’anarem, que jo no aguantava més allí, i per sort em va fer cas i sortirem per potes.

Em pregunte que haguessiu fet en aqesta situació, si el que vaig fer era la solució millor, o si per contra, vosaltres trobeu que sóc un hipocrita…

He anat a Almeria

Sunday, 11/03/2007 (11:57)

He anat aquest cap de setmana a Almeria i és un desert amb gent hospitalària, poc més…

Autoreconfiguració

Tuesday, 06/03/2007 (12:00)

No m’atrevisc a llevar (en procés d’autoreconfiguració) del títol. Causes: m’he acostumat, defineix bé el bloc.

- No estem sempre immers en un canvi? és un bon argument a favor de deixar-ho com està. Però
- Les coses no han de tenir el seu final, i no deixar-les inacabades com acostume a fer?? em diu que busque quelcom més adient.

No és una decisió aplaçable, per això de moment trie la primera opció i ho deixe igual, que és completament diferent que no haver-se plantejat el problema…

Açò algun dia ’semblarà’ un bloc “normal”?

Monday, 26/02/2007 (17:27)

Entrar en un procés d’autoreconfiguració, encara que siga a nivell de bloc, implica això, qüestionar-te els fonaments on t’asseus. De vegades tens sort i comproves que era una bogeria dubtar, però altres vegades, t’adones que penges d’un fil. Hi ha un altra possibilitat encara més esfereïdora: que no pugues saber on estàs recolzat per circumstàncies internes o externes, a disputa quina de les dues és més perillosa, i vagues esperant a Déu o a la ruleta, que ve a ser el mateix.

Em trobe, crec, en aquesta última hipòtesi. En un nihilisme quasi total, i sense saber molt bé a què m’expose fent canvis tan bruscos. M’he arriscat bastant amb ells. Com apostar per un cavall que té un nom que et recorda a la teua infantesa, i cegament creus, contra tot pronòstic, que guanyarà.

M’expose a que no se’m prenguen seriosament, a que em titllen de boig, ratllat, burgeset, o simplement gilipolles, m’arrisque a que hi haja gent que no torne a xafar el meu ‘jo’ a la web, i el més important, m’arrisque a deixar-ho estar.

Voldries morir si tingueres vida eterna?
Voldries no poder comprar alguna cosa si disposares d’infinits diners?
Voldries deixar a alguna persona si l’estimares fins a límits no humans?

Doncs si em prenc la potestat de ser més Déu en aquest bloc, es quedarà orfe, amb un Déu més o menys cristià o musulmà, que diuen que hi és però que no intercedeix per a res en el món que ha creat.

Metabloc

Thursday, 22/02/2007 (17:18)

No he sigut fins ara un ésser blocosfèric. No sé si m’interessa ser-ho. No sé si sóc un fracàs com a blocaire, o simplement no tinc temps.

Estic uns dies deprimit, i ja no m’apetix ser un autor, em lleve la corassa.

Potser aquest post siga el trampolí a una nova fase, o simplement,

un mal dia

Reflexió III

Sunday, 18/02/2007 (13:23)

Em causa pànic veure les cares dels milions d’anònims que es mouen per carrers de ciutat amb un blindatge màxim. La desconfiança és extrema. A cel obert, la distància ve a ser la millor aliada, però als transports públics atapeïts, aquest luxe no es dóna. Les mirades van cap al sostre de l’aparell o cap als peus teus i dels intrusos que t’envolten. Vols que tot això s’acabe i es produeix l’efecte contrari: més obstacles, i més sensació de poca velocitat. Al final conseguixes baixar, i després d’una caminada t’inserixes al teu món domèstic. Et sents cansada i et notes el cor: va ràpid… Tens estrés per tenir por a la gent com tu.

Frases II

Tuesday, 06/02/2007 (09:41)

A tot allò inmillorable li arriba l’hora.

Postposar quelcom “per a quan tinga temps” sols comporta fer-ho en un moment pitjor que l’actual.

Creure implica necessitat.

Ser és creure que l’estar serà durador.

Qui acaba acomplint tots els seus objectius, mereix la mort.

Matèria

Tuesday, 23/01/2007 (02:08)

A la biblioteca:

“A veure, les roques ignies, en la seva macroestructura, són generalment massisses, les que no ho són, és perquè s’han constituït per capes diverses. Solen presentar disjunció… ai! que trobe que m’ha mirat!… disjunció… disjunció… ahh sí que en limita l’explotació, recorda’t, Laia, disjunció i explotació rimen… Microestructuralment presenten textures diverses, són comunes la vesicular, la …ara sí que l’he pillat mirant-me, no hi ha dubte, uff que nerviosa m’estic posant!… però m’he de concentrar. Textures: vesicular, granular, orbicular i porfírica; vesicular, granular, orbicular i porfírica; ja m’ho sé… La classificació d’aquestes roques es fa seguint un criteri, la cama! m’ha tocat la cama amb el peu! no em puc concentrar així, vaig a canviar-me de lloc, però es que tinc massa coses damunt la taula i em fa vergonya canviar-me a dos taules més enllà, el millor serà que l’ignore… el criteri de classificació es fa segons l’acidesa, o pel contingut de SiO2 que és l’element que les nodreix. No obstant, la classificació més extesa es basa en la seua gènesi podent ser plutòniques, filonianes o efusives. Les roques plutòniques resulten de, què estrany, ja no em fa res. Li he donat a entendre alguna cosa que no és? S’ha cansat de mi? Què està fent? Merda!!! m’ha pillat mirant-lo! i m’ha somrigut el molt cabró. Aquest vol alguna cosa però no vaig a donar-li el plaer, que tinc examen demà… a allò que anàvem, les roques plutòniques resulten de, però es que no està malament el xic, si em diu alguna cosa li seguiré la veta, però que no es faça illusions que tinc un exmen eh? i no em sé les roques plutòniques!!! A vore de què resultaven les roques plutòniques? mmm, ho he de mirar al llibre, nome’n recorde, ah clar de la solidificació de magmes a grans profunditats i per això no excapen els gasos. Ara ja m’ix tot de carrereta segur. Les característiques que presenten, però si em diguera esta nit d’eixir una estona no li diria que no, els professors sempre diuen que és bo desemboirar-se abans d’un examen, que millora el rendiment, si m’ho demanara li diria que una estoneta, però li deixaria ben clar que res de alcohol ni sexe, que vull dormir prou i arribar sense son a l’examen, les característiques de les roques plutòniques són: estructura agregada i massissa i textura granada, trobe que vaig a dir-li d’eixir una estona aquesta nit, sinó no podré desemboirar-me, i em passaré la matinada estudiant i encara serà pitjor, uff, però com li entre? va, m’armaré de valor…”

- Perdona, tens plans per a aquesta nit?

-Excuse me I don’t understand you but, Do you have a cigarrette?

“les roques filonianes resulten de la solidificació de magmes en condicions intermèdies, per la qual cosa no se n’escapen excessius gasos. Les caraterístiques que presenten són, estructura agregada i massissa com les plutòniques i textura porfírica. Les roques efusives resuldten de la solidificació de les laves i per això…”

Urbs

Monday, 15/01/2007 (12:58)

No sé fins a quin punt avui és un dia normal a la vista de la meua monòtona existència. El sol fet de sortir al carrer i veure el sol m’ha fet caminar ballant amb la música de ferralla humana. No hi havia res més que gent sota un sol d’hivern prepotent que calfava a despit de tota precaució i negligència. Anava, a cada pas veient les cares dels éssers que es creuavem i m’ha donat la impressió que els repugnava. La vida ha sigut dura per a tots, i per això, quan he girat la cantonada per a agafar el cotxe, no m’ha sorprés gens la dèria destructiva que tenien alguns operaris municipals. Capcot i amb la idea de treballar inserida al meu si, m’he encaminat cap a l’avinguda més saturada i allí, ja pres d’un trànsit mig intestinal, mig pol.lutiu he començat a veure arcs de sant-martí per la finestreta. Ja no hi havia cap dubte, estava a l’urbs…

Reflexió

Saturday, 09/12/2006 (06:19)

Hi ha vegades que no acabes mai de pujar una escala, que l’ascensor no saps com funciona, que et quedes atrapat a casa sense comprendre perquè no pots sortir a que et pegue l’aire, que et perds, que, en definitiva, estàs fora de lloc, però que en el fons de tu saps que segueixes un únic camí… Tots “sabem” que la nostra vida té sentit però ningú es planteja quin és aquest sentit, per la qual cosa la persona està convidada des de l’essència a compartir hipocresies, a creure en religions, o simplement a ser un nihilista passiu.