Arxiu del October del 2007

A rodes

Monday, 29/10/2007 (05:27)

Pastilles de frenada intactes, del poc contacte dels seus peus al dit pedal. S’atropellen amb la mirada, alegant ser-ne causants d’un assassinat, el qual anomenen accident. Tomben el carrer sense considerar-ne les preexistències, fossin d’un carro amb un infant o un ciclista amb la barra de quarta a la cistella. No dominen les màquines, sols són preparats per a que la trepanació siga menys brusca, a les molt ben anomenades autoescoles, perquè són escoles de robots no-metàl.lics, perque els cotxes són els vers essers intel.ligents, en un món on qui va a peu no és ningú on l’única diferència entre un menor i un adult és un plàstic, un volant, tres pedals i una palanca.

Greu

Tuesday, 23/10/2007 (10:46)

Tu, i els estels, sou greus, de l’agonia que someteu, de l’odi que em provoqueu. Tu, en canvi, eres com un verd al cel; potser més estrany, que bonic. Greues paraules que anuncien grans coses, sense paranoies, amb complexos d’alegria, d’hora baixa.
Un cop més, les imperfeccions deixen d’esser importants, les lleis de la gravetat així ho indiquen, en un va esforç d’homogeneïtzar allò que d’ordinari no ho és -i és possible que mai més ho siguen-. Una nota al frigorífic, una porta oberta, greu situació: por.

Avuí és distint

Wednesday, 10/10/2007 (09:25)

Ella es lleva com cada matí, mentre ell continua dormint una estona més. Tot i això, i sense ells no saber-ho aquell dilluns d’octubre era distint. En aquella hora, no se sent el soroll habitual als carrers. Ella no cau en el detall i es fa el seu cafè amb llet i dues culleradetes de sucre, com tots els matins. Mirant tres cops per minut el rellotge, es dutxa de pressa, degut a una, amb el pas dels anys inherent en ella, desorganització horària, que no altera en res la rutina habitual, encara que és un dia que poc s’assembla als que ha estat visquent les últimes setmanes. Metòdica com sempre, s’arregla els informes mentre s’asseca el cabell amb uns malabarismes que la rutina ha anat confeccionant i dotant d’una bellesa que mai ningú veu. Es posa la faldilla, la brusa, el desperta a d’ell dient-li que se li fa tard i surt al carrer. Es riu, pensant que el farmacèutic del cantó s’ha adormit i no ha obert, però s’adona que està tot tancat, que no hi ha massa gent pel carrer, ni adolescents que van a l’institut, que no hi ha hagut cap catàstrofe, que s’ha oblidat de retrassar el rellotge del despertador.