Arxiu del March del 2007

Cicles

Thursday, 29/03/2007 (03:38)

Déu és un cicle. Comprovem l’art. Comprovem la política. Comprovem els nostres sentiments. Canvis convulsos que aporten restauracions, i en síntesi, un aparent sentiment d’avanç, sovint aparent. No és absolut el progrés, ni l’abstracció, ni les lluites. No és absolut l’amor, ni la felicitat. Res és absolut excepte el canvi que presenta sempre forma de cicle.

Els cicles es basen en el dualisme (pensant en un sentit ampli) i encara que sempre hi ha les veus que clamen sobre el nihilisme, es poden integrar en el dualisme “pro” i “contra”. Els antisistema, més del mateix. Qualsevol intent d’eixir del “bipartidisme” filosòfic, queda aniquilat per la simplicitat de les teories duals.

En cicle estic jo. Sense creure en Déu, ni en el dualisme. Acate. No accepte. Hi ha dies que estic feliç i dies trist. Dies banals, i dies filosòfics. El meu “bipartidisme” és més accentuat que la mitja i es fa dificil establir veritats absolutes.

Per sort hi ha dies amb més bipartidisme i hi ha dies amb menys…

On van a parar els posts que no naixen?

Monday, 26/03/2007 (09:53)

Des del dimecres fins avui, se m’han ocorregut diverses idees per continuar amanint aquest espai informàtic en xarxa. El que els ha passat a totes és que la gossera ha anat matant-les una a una sense cap remordiment. Ara em pose a escriure, i volia retre una espècie d’homenatge a totes les idees que no s’han escrit mai. La de brillants obres mestres que s’han quedat fora de l’abast de la existència i que simplement vaguen en el limb. Algun dia es podra fer alguna cosa amb tant de malbaratament?

Ei, clar

Wednesday, 14/03/2007 (09:57)

Feia temps que no estava tan feliç, i per la qual cosa, per donar-li una airejada al bloc, aquest post desdramatitzarà la tònica general.

Per fer-ho m’he proposat a analitzar les conductes socials més estranyes que s’han inserit en la nostra conducta de manera inconscient…

No trobeu penosa la cara que posem quan la persona amb la qual anem, saluda a una tercera que no coneguem? La tendència és a situar-se a mig metre de la conversa. Distància que vol significar que no escoltes les anècdotes que es conten (i que tracten d’un tal Pep que fa la tira que no veuen), però que tb vol dir que no estàs esperant tot sol sense fer res… la expressió de la cara va, a voltes de sol a sostre intermitentment, a voltes perduda a la llunyania, o amb una mal dissimulada tendència a la esbrinació…
Pitjor és aquesta situació si la tercera persona és atractiva: no hi ha un canvi substancial, sols una accentuació dels gestos ja descrits.

Per a situacions coentes, la de trobar-te amb alguna persona amb la qual no tens la suficient confiança per saludar-la, i la veus acostar-se, i dissimules malament fent tombarelles amb el cap, moguent el cap a llocs impossibles, excepte on està la susdita persona. En aquest cas, també la exageració dels gestos és proporcional al nivell d’atracció que pugues sentir sobre aquesta persona. Si tenim sort, i aquesta persona no ens ha vist, o ha fet com si no ens veiera, estem salvats, però en el cas que aquest persona si que trobe que et té prou confiança i et diga alguna cosa, la cara de dissimul mal dissimulat que fem tots per a denostar que no teniem ni idea que aquesta persona estava allà, no té cap tipus de preu…

Si li peguem una altra volta de rosca, i açò va per als alcohòlics, sol passar que el nivell de persones saludades en un estat etílic avançat (però on encara conservem la memòria) és molt major que en situacions normals. Per això la situació d’abans encara és més crua si una de les nits anteriors tu si que vas saludar dita persona, però en sobrietat no trobes que siga adequat. La solució potser saludar sempre a tot el món que ens sona…

Bé, doncs ara el cas real:

Anava amb un amic i veiem a un grupet de gent. Un dels d’aquest grupet se li acosta al que anava amb mi i jo comence a mirar cap a totes bandes, a mig metre de la conversa. Per inèrcia mire al grup del qual procedia l’amistat del meu amic, i crec reconéixer una xica que vaig conéixer fa temps una nit de festa, mire cap a una altra banda, pegant-li ullades al grupet per veure si s’acostava, que no em pillara de sobte. La note inquieta, potser fins i tot més que jo, prò al final s’acosta: ho tenia fàcil, estava tot sol. Jo faig la farsa que no l’havia vista, conscient que la mentida no colava. El cas és que no tenia escapatòria. Vaig tenir que aguantar la farsa uns minuts, mentre el meu amic acabava la seua conversa. El meu nerviosisme anava en augment, i en un moviment de cap em gire i veig a uns metres una altra xica que no solc saludar però que e una escomesa etílica, el dissabte anterior si que havia saludat. Li vaig dir al meu amic que s’afanyara a acabar i que ens n’anarem, que jo no aguantava més allí, i per sort em va fer cas i sortirem per potes.

Em pregunte que haguessiu fet en aqesta situació, si el que vaig fer era la solució millor, o si per contra, vosaltres trobeu que sóc un hipocrita…

He anat a Almeria

Sunday, 11/03/2007 (11:57)

He anat aquest cap de setmana a Almeria i és un desert amb gent hospitalària, poc més…

Autoreconfiguració

Tuesday, 06/03/2007 (12:00)

No m’atrevisc a llevar (en procés d’autoreconfiguració) del títol. Causes: m’he acostumat, defineix bé el bloc.

- No estem sempre immers en un canvi? és un bon argument a favor de deixar-ho com està. Però
- Les coses no han de tenir el seu final, i no deixar-les inacabades com acostume a fer?? em diu que busque quelcom més adient.

No és una decisió aplaçable, per això de moment trie la primera opció i ho deixe igual, que és completament diferent que no haver-se plantejat el problema…

Les lleis de composició

Sunday, 04/03/2007 (13:19)

Tots hem sentit a dir, “això ho pintaria un xiquet”, “això també ho sé fer jo”, i semblants. Són opinions de gent que pensa que l’actual art no es regeix per cap llei, i que careix de mèrit. Jo li he pegat voltes al tema i trobe que he vist un poc de llum.

En qualsevol obra d’art, hi ha una matèria prima, que l’autor modifica per causar quelcom a un “consumidor d’art”. Les arts que més a prop em toquen són l’arquitectura i la música, ja que estic formant-me en aquestes dues branques, i és una visió complementària a la que puga tenir qualsevol estudiant de Belles arts.

Doncs bé, tant a l’hora de crear un nou projecte arquitectònic, com a l’hora de crear una obra musical, no s’hi val tot, t’has de definir les teues pròpies regles, que han de ser compatibles amb unes lleis no escrites d’estètica anomenades Lleis de composició, que tenim per cultura inserides al nostre cervell, i que fa falta explotar-les.

Antigament les lleis eren molt rígides i no tenien en compte l’artista, sinó el corrent a la qual s’inseria, i per tant l’artista ja tenia les lleis fetes, i per això m’atreviria a dir que té més mèrit una obra actual ben feta, que molts creadors que no aportaren novetats al seu moviment artístic.

Degut a aquestes lleis, hi ha obres d’art “roïns” i obres “bones” independentment del gust de la persona que les consumeix.
Espere una correcció per part de gent més entesa, perquè són idees molt bàsiques que em fa falta desenvolupar.

Hui no escric

Friday, 02/03/2007 (09:25)

duchamp-bottlerack.jpgpicabia66.JPGsanta-cecilia-ernst.jpgthe-great-masturbator-dali.jpgvaixell-klee.jpg