Arxiu del February del 2007

Ideari

Wednesday, 28/02/2007 (10:03)

Fa temps que em ronda pel cap la idea d’escriure quelcom d’unes dimensions majors a les que solc escriure. Propostes no me’n falten, però factors com el poc temps de què dispose la meua manera de ser (sóc dispers en la majoria de les coses que faig), doncs impossibiliten en gran part aquesta tasca.

Llavors he pensat fer com el Venedor de contes de Jostein Gaarder i proporcionar idees al públic per estimular la producció de literatura. No pretenc que se seguisquen al peu de la lletra, sols que a algú li agafe el cuquet i es pose mans a l’obra, basant-se o no en alguna de les propostes.

Aquí van:

- Agranant cap a casa, algú pot usar com a format d’escriptura la típica d’un bloc. Podria ser interessant per a idees molt personals en primera persona. Té l’avantatge que pots col.locar comentaris per a donar visions des de fora de la trama que s’explica…

- Retratar l’ambient que es viu en un lloc en canvi, com puga ser la construcció d’un hotel, d’un camp de golf, un centre històric en rehabilitació, qualsevol excusa per a la convivència d’obrers de construcció, gent pobra i gent d’alt poder en un lloc que serà en un futur bonic, però que actualment és completament hostil i/o no humanitzat.

- Retratar la vida d’un dictador o dictadora des de la seua infància,mantenint aquest fet en secret, donant a entendre a la persona lectora que és un ésser que ho ha tingut difícil, i per això es van descobrint unes idees nocives que al final el porten a assumir autoritàriament el poder d’un estat en un futur no molt llunyà. Si aquest estat foren els països catalans, es podria fer la reflexió que amb aconseguir la independència no hi ha prou, que hi ha que vetllar per que siga un estat just.

- Fer una trama criminal destapada per un historiador amb la unió de certs documents antics.

- Narrar la vida d’una persona immortal que va passant per totes les èpoques de la nostra història, relacionant-ho sempre amb els problemes de l’època, i amb el risc que descobresquen que no envelleix.

- Crear un món amb dues espècies no massa intel.ligents en un ecosistema tancat: una espècie es menja a l’altra i viceversa, no tenint cap altre aliment. La guerra és contínua en aquest món, i hi ha fases en què augmenten uns i fases que passa el contrari perquè els que eren majoria no tenen suficient menjar. En això que arriba un objecte de brossa espacial, que potser una ampolla de vidre de coca-cola o el que vulgueu, que fa que la espècie que el tinga aconseguisca un avantatge substancial en contra de l’altra. Això desemboca en l’aniquilació d’una de les espècies, i per tant un suïcidi per a l’espècie avantatjada.

A veure, si a una persona li ha servit d’alguna cosa, em sentiré satisfet, si no, tampoc cauré en depressió, diré que ho he intentat i quedaré bé.

Açò algun dia ’semblarà’ un bloc “normal”?

Monday, 26/02/2007 (17:27)

Entrar en un procés d’autoreconfiguració, encara que siga a nivell de bloc, implica això, qüestionar-te els fonaments on t’asseus. De vegades tens sort i comproves que era una bogeria dubtar, però altres vegades, t’adones que penges d’un fil. Hi ha un altra possibilitat encara més esfereïdora: que no pugues saber on estàs recolzat per circumstàncies internes o externes, a disputa quina de les dues és més perillosa, i vagues esperant a Déu o a la ruleta, que ve a ser el mateix.

Em trobe, crec, en aquesta última hipòtesi. En un nihilisme quasi total, i sense saber molt bé a què m’expose fent canvis tan bruscos. M’he arriscat bastant amb ells. Com apostar per un cavall que té un nom que et recorda a la teua infantesa, i cegament creus, contra tot pronòstic, que guanyarà.

M’expose a que no se’m prenguen seriosament, a que em titllen de boig, ratllat, burgeset, o simplement gilipolles, m’arrisque a que hi haja gent que no torne a xafar el meu ‘jo’ a la web, i el més important, m’arrisque a deixar-ho estar.

Voldries morir si tingueres vida eterna?
Voldries no poder comprar alguna cosa si disposares d’infinits diners?
Voldries deixar a alguna persona si l’estimares fins a límits no humans?

Doncs si em prenc la potestat de ser més Déu en aquest bloc, es quedarà orfe, amb un Déu més o menys cristià o musulmà, que diuen que hi és però que no intercedeix per a res en el món que ha creat.

La inèrcia treballa en contra nostra

Saturday, 24/02/2007 (17:29)

La revolució primera al si del bloc, serví per deixar d’idolatrar a gent, i exposar les meues pròpies obres, o en un cas comptat, dels meus amics. En aquesta segona, abandone la imatge de l’artista i em propose persona. L’evolució doncs queda clara: d’espectador a autor i d’autor a persona. No són revolucions per estancament, sinó per abast. El que vull comunicar no en té prou amb els rols que m’autoadjudique i fa pugnes per sortir-se’n amb la seua.

El terme revolució l’use per contraposició a reforma. El que jo faig és trencar amb el passat que no m’agrada, no intente fer modificacions que emmascaren el problema.

No espere cap tipus de comprensió de moment, els dies passaran i veurem tots (m’incloc) cap on desemboca aquest procés de personalització del bloc, i si no m’agrada el que veig, no dubtaré a canviar.

El títol actual (Artisticitat(en procés d’autoreconfiguració)) intenta reflexar el que aquest canvi afecta als ciments del bloc, i que és probable que canvie el nom per un altre més acord amb la línia hui establerta.

Continuaré, no obstant, posant el meu “art” ací, que ja no s’haurà de veure com una cosa buida i inconnexa sinó com un tot, i relacionant-ho amb la meua manera de ser, que intentaré des d’ací transmetre.

Finalment donar gràcies a tots aquells que llegiu i no deixeu comentaris, perquè no tinc manera de saber si entreu o no, i per això tampoc vos puc agraïr d’altra forma.(Careix de sentit que els que estigueu en aquesta situació poseu un comentari sobre aquest paràgraf, ja que immediatament perdreu dita situació)

Salut!

Metabloc

Thursday, 22/02/2007 (17:18)

No he sigut fins ara un ésser blocosfèric. No sé si m’interessa ser-ho. No sé si sóc un fracàs com a blocaire, o simplement no tinc temps.

Estic uns dies deprimit, i ja no m’apetix ser un autor, em lleve la corassa.

Potser aquest post siga el trampolí a una nova fase, o simplement,

un mal dia

Pedant

Wednesday, 21/02/2007 (10:15)

Apareixes a escena.
Trenques l’ambient.
Mires a totes bandes,
i et disposes a xarrar.
No dius profit.
No saps on estàs.
Et fa falta
intel.ligència concreta.
Amb tu m’irrite.
Em poses nerviós.
No m’importaria
arribar-te amb les mans.
Calla’t.
Caaaalla’t.
No digues res més
mai més.

Reflexió III

Sunday, 18/02/2007 (13:23)

Em causa pànic veure les cares dels milions d’anònims que es mouen per carrers de ciutat amb un blindatge màxim. La desconfiança és extrema. A cel obert, la distància ve a ser la millor aliada, però als transports públics atapeïts, aquest luxe no es dóna. Les mirades van cap al sostre de l’aparell o cap als peus teus i dels intrusos que t’envolten. Vols que tot això s’acabe i es produeix l’efecte contrari: més obstacles, i més sensació de poca velocitat. Al final conseguixes baixar, i després d’una caminada t’inserixes al teu món domèstic. Et sents cansada i et notes el cor: va ràpid… Tens estrés per tenir por a la gent com tu.

Frases II

Tuesday, 06/02/2007 (09:41)

A tot allò inmillorable li arriba l’hora.

Postposar quelcom “per a quan tinga temps” sols comporta fer-ho en un moment pitjor que l’actual.

Creure implica necessitat.

Ser és creure que l’estar serà durador.

Qui acaba acomplint tots els seus objectius, mereix la mort.