chevi

Els textos científics fan servir el llenguatge culte (científic) on s’adapten els especialistes i el públic en general, qualsevol situació comunicativa. Els textos científics són aquells que pertanyen a les ciències experimentals pures, les quals estudien les realitats físiques de tot el món i es caracteritzen per la observació de principis i lleis generals que continguin validesa universal. Les ciències tecnològiques són les encarregades d’estudiar les possibles aplicacions i derivacions dels principis i lleis generals establertes per les ciències experimentals.

A aquests tipus de textos predomina la exposició i argumentació, però també pot aparèixer la descripció. En comú englobem dos tipus de textos referint-se a ells com text científic-tècnic i les seves qualitats són:

La claredat dels textos s’aconsegueix utilitzant oracions ben construïdes, ordenades i amb un únic significat.

La precisió del text on no es fan servir terminologies ambigües ni la subjectivitat, en el seu lloc fan servir terminis amb un sol significat i significant.

La especificació que en tot moment s’ha de poder comprovar la certesa del que ens volen comunicar això s’aconsegueix mitjançant lleis científiques i amb hipòtesis.

I per últim la universalitat on el text científic escrit pugui ser comunicat a tot arreu del món, per aquesta raó esta adaptat a una terminologia especifica que es pot traduir amb molta facilitat a moltes llengües, aquests terminis es poden dir tecnicismes, on designen una única y precisa realitat.

No es poden desar comentaris. És massa literal i poc estructurada.
1,4

El català es una llengua que es parla en diverses parts determinades que no tenen per que tenir relació amb fronteres lingüístiques ni polítiques. Espanya es un país on es parla diferents llengües el català, castellà, basc, aragonès, gallec etc. Però el català es una llengua que es parla en diferents països.

ha de dir-se que el català no és parlat solament pels catalans. Valencians i balears també el parlen com a llengua materna. El valencià és un dialecte del català, com ho son el central, el nord-occidental i el balear. És perfectament normal parlar de valencià entre valencians, però a l’hora de parlar amb els forasters, és preferible parlar de català.
Ha de quedar clar que, independentment del terme que s’utilitza, sempre es fa referència a la mateixa realitat lingüística. La unitat de la llengua és evident per a filòlegs, científics i acadèmics. personalment penso que aquest debat ha de ser transmès a la gent del carrer, tant els qui parlen el català com els qui no. El problema lingüístic d’Espanya és l’existència d’unes llengües sense normalitzar, els diferents dialectes han de ser respectats.

El mateix es pot dir quan diferents comunitats parlen llengües diferents. Aquest fet no és motiu d’enfrontament, sinó una oportunitat per a establir un intercanvi cultural i lingüístic potencialment molt productiu.

Un cavaller molt valent va arribar a un poble on hi havia un drac i a la bonica princesa es volia menjar. El rei oferia una recompensa a qui tenia el valor de salvar a la seva filla de les urpes del drac.

La recompensa del rei era, qui salvi la princesa la seva mà obtindrà,
El cavaller es va oferir voluntari i a la cova del drac hi va anar.
Desprès d’una forta lluita el cavaller va vèncer el drac i de la sang va sortir una rosa i a la princesa la hi va regalar.

Al cap d’hores el cavaller es va presentar el seu nom era Sant Jordi i amb la princesa es va casar.

Despres ell va anar al jardí, va anar a veure la nina que tenia al jardí, la va renyar i la va tornar a enterrar. Va anar a la cuina i la seva mara plorava i la va consolar, va mirar una estona de partit amb el seu pare, va anar a veure la mama a la cuina, després van sopar i van fer dues pel·lícules de dibuixos animats i una altre antiga, però la van fer anar adormir i els pares es barallaven i discutien però no els sentia pel soroll del televisor. Ell sentia que continuaven discutint, s’insultaven mútuament i va sentir un soroll més fort i després ja no va sentir res més.

Al final va sentir com si arrosseguessin un mòdul del tresillo, va mirar per la finestra, i l’iva semblar que el papa cavava al costat de l’arbre i va tenir por que descobrís la nina i es va amagar sota els llençols. Va sentir que punyaven las escales i miraven a la seva habitació, però no sabia qui era perquè estava tapada i l’endemà, el papa li va dir que la mama se n’havia anat, ell plorava i el van portar a casa dels tiets i el seu cosí que li pegava.

Mercè Rodoreda, a la Plaça del Diamant enfoca, gaire bé tot el text en un punt de monòleg interior. Ja que la protagonista del llibre esta gairebé tota l’estona parlant dels seus sentiments, de tristesa i de por.

També enfoca molt les seves novel·les amb objectes, que d’alguna manera vol que simbolitzin alguna cosa, com al llibre del Mirall trencat, on hi havia un munt de objectes o espais que simbolitzaven coses com la decadència de la família i el pas del temps.

Llavors la Mercè Rodoreda, a la majoria de les seves novel·les busca coses sense sentit per donar-li un significant lògic i una idea general. En la seva escriptura fa servir un punt de vista extern i intern. Quan utilitza el punt de vista intern, es centra més en els sentiments del protagonista com si tinguessin vida pròpia.

Personalment la seva manera d’escriure és molt bona i encertada, ja que li dóna profunditat als textos i creativitat. A més domina tots els aspectes tant externs com interns. I fa que cada part del entorn, sigui important en la transcendència de l’obra.