chevi

Tinc entès que el magba es el museu d’art contemporani de Barcelona (MACBA) on s’exposen i desenvolupen activitats d’art i cultura contemporània. El seu constructor va ser Richard Meier, esta dedicat bàsicament a la exposició d’obres realitzades durant la segona meitat del segle XX.

Jo no baix poder anar a la sortida per causes personals, he escollit aquest perquè es el que més ma impressionat per la seva forma i l’estructura. De tots el que han vist els meus companys aquest es el que mes m’agrada encara que no hi ha cap quadra que m’agradi.

El centre de cultura contemporània de Barcelona (CCCB) es un centre de exposicions i d’activitats d’àmbits com la musica, el cine, la dansa etc.
bull comentar una fotografia: Sofia amb els seus dos fills. autor: Gervazio Zánchez

Aquesta fotografia m’ha impactat molt per l’és condicions de vida que tenen i el mal estat dels nens, veiem que la nena no te cames. L’autor ha volgut recuperar la història dels protagonistes del projecte Vides Minades que va iniciar l’any 1995, això es la causa de l’evolució que han agut de suportar les famílies en països com l’Afganistan, Cambotja i els mes minats: Bòsnia, Moçambic, el Salvador i Nicaragua.
Els nens eren els mes innocents en aquest temes, viure en un lloc minat penso que es viure al bord d’un abisme ja que qualsevol pot trepitjar una en qualsevol moment i seria fatal per ell tant com per els que siguin al seu costat

1.

1.1.

En la gramàtica no s’ensenyen totes les llengües per igual. Les llengües modernes s’ensenyen d’una manera i les clàssiques d’altre, igual que amb la llengua materna i les estrangeres perquè la llengua materna no s’apliquen els coneixements necessaris perquè es suposa que ja els sabem.

1.2.

Expliqueu i comenteu, tenint en compte l’argumentació desenvolupada en el text, què vol dir l’autor quan afirma: Jo diria que precisament allò que els parlants saben és allò que la gramàtica els ha d’ensenyar. [1 punt]
Es refereix a que allò que ja sabem seria allò que ens han d’ensenyar perquè potenciaríem els nostres coneixements encara que sigui la llengua materna.

1.3.

manca: falta de
menes: caràcters, exemples
mires: propòsits

1.1.

El vaixell s’enfonsa a causa de les fortes onades I ell es l’únic supervivent. viatja sobre un tauló de fusta, ell se’n recorda que la seva mare li va dir abans de morir que no pensi. Agafat al tauló esperarà la mort sense fer res.

1.2.

Bufarut Cop de vent
Esma alè, Ànim
Pendís Pendent
Plantofada Bufetada

1.3.
a)

Gemec
Crits
Bramul
Ronquera de pulmons vells i tancats

b)

Vol establir un cert terror per els lectors i d’ona més emoció.

1.4.
a)

No pensis: Imperatiu negatiu - 2a persona singular
És: Indicatiu - 3a persona singular

b)
No pensis: referit a la mare. és quan utilitza l’estil directe.
És: bol parlar de sempre.

El domini acústic de la paraula:

· metre: és la mesura d’un vers.en català el reconte sil·làbic dels versos es fa fins l’última síl·laba tònica.
· rima masculina: aquells que acaben en paraula aguda.
· rima femenina: acaben en paraulaplana o esdrúixola.
· isosil·labisme: si tots els versos d’un poema tenen el mateix nombre de síl·labes.
· polimetria o anisosil·labisme: si el recompte sil·làbic varia.

·art menor: fins a vuit síl·labes
·art major:a partir de nou síl·labes

·la cesura: és la pausa que podem trobar en els versos d’art major, que els divideix en hemistiquis.

Rima: és la coincidència total o parcial dels sons amb els que acaben els versos.

· Rima consonant: repetició de sons a partir de la última vocal tònica

·Rima assonant: només es repeteixen els sons vocàlics.

·Versos blancs: versos sense rima però subjecte al metre i al ritme

·Versos lliures: versos que no estan subjectes ni al metre ni al ritme.

·Els versos més comuns són: apariat, tercet, quarteta, quartet, quintet, sextina i octava.

·Auca:és una rima de literatura popular en la qual es combinen versos amb rima consonant i vinyetes.

·Romanç: és una composició de caràcter narratiu en la qual la rima és assonant en els versos parells i lliure en els senars.

·Goig: és una composició poètica religiosa de versos heptasil·làbics i nombre d’estrofes indeterminat.

·Sonet: és una composició de caràcter culte amb dos quartets i dos tercets i versos decasíl·labs, tenen rima encadenada o encreuada.

·Cal·ligrama: aportacions del cubisme al camp de la literatura. Juga amb la disposició dels mots per insinuar una imatge visual.

·Poema visual: incorpora la imatge plàstica a les grafies i les paraules.

1.1.

L’Estat i la religió entre les quals hem nascut i viscut no podem deixar de ser part d’elles. Això és la nostra consciència.

Com a conseqüencia, amb la globalització i la localització s’està desfent tot.

1.2

L’acudit inicial i la dita gallega expressen el mateix tipus de contradicció.

Es fa ús per a representar la nostra relació amb l’Estat.

1.3

bestiesa: rrucada

empremta: influència

feu: senyoria

dèria: obsessió

1.4

Per donar a entendre que parla en nom del col·lectiu què en formen part.

És una forma d’atreure complicitat del destinatari al final de l’argument.

ELTEATRE
És una forma d’expressió literària, en prosa o en verbs, que es diferencia amb la narrativa i la poesia perquè incorpora la representació. Haurem detenir en compte: escenari, intèrprets i públic.

Components del text teatral:
Es representa en forma de diàleg, en monòleg ocasionalment i en alguna obra trobem la veu en off.
La resta la consisteixen les acotacions o didascàlies, que són indicacions que fa l’autor, adreçades al director i als intèrprets.

Estructura:
Es divideix en actes, dins de cada acte hi ha diverses escenens.

Espai, Temps i Acció:
L’absència de narrador fa que les indicacions sobre el temps i l’espai hagin de quedar determinades o bé per les acotacions de l’autor o pels comentaris dels personatges.

Funció del teatre:
- Autor: Al segle xx es pretén una reflexió en els espectadors impedint que aquests es puguin identificar amb la representació.
- Públic: las concessions al gust del públic són una de les servituds de l’autor

Els gèneres dramàtics:
Tragèdia: representa una acció seriosa mitjançant un llenguatge elevat, normalment estan denominats per un destí fatal.

Comèdia: acció intranscendent i còmica o risible, té sempre un desenllaç feliç.

Drama: gènere intermedi entre la tragèdia i la comèdia, el tractament de l’acció es greu i seriós, però els personatges són éssers correctes i poden arribar a dominar el seu destí.

La narrativa costa de dos tipus: la novel·la i el conte

LA NOVEL·LA
és un relat de ficció, escrit en prosa, que presenta personatges inventats, els quals actuen en un espai i temps determinat.

El punt de vista narratiu: qui parla en la novel·la és simplement un ésser de ficció, l’autor o l’autora son reals i es pot situar-se dins o a fora de la història.
-tercera persona: tracta d’un narrador omniscient, que sap tot sobre la història i els personatges i pot anticipar fets.
-primera persona: hi han dues formes narrador protagonista o narrador testimoni. fan una visió subjectiva de la història.
Els personatges: són invenció del autors, podem distingir protagonistes o secundaris segons la presencia i funció del relat.
-caracterització acumulativa o directa: quan el personatge es descrit internament i externament.
-caracterització progressiva o indirecta: quan el mateix personatge es presenta per si sol.

El lloc: es pot situar en espais diferents, es considera com a novel·la rural quan passa al camp i novel·la urbana quan passa a la ciutat.

El temps:
- temps narratiu: és l’espai cronològic en què se situa l’acció de la novel·la.
- temps psicològic: és la percepció temporal pròpia dels personatges, ( temps del record).
- temps històric: permet situar amb precisió l’acció en una època concreta.
- temps lineal o unidireccional: consta del plantejament, nus i desenllaç.
- temps desordenat: sense cap mena d’ordre.

EL CONTE
És una narració en prosa d’extensió breu.

- Conte popular: és anònim, té un caràcter marcadament fantàstic i apareixen éssers sobrenaturals i la localització temporal i geogràfica resta indefinida i per últim es transmet oralment.

- Conte literari: és un exercici de concentració de recursos expressius, es centra en els fets i no d’ona moltsdetalls el seu finalsol ser sobtat.

La narrativa de Mercè Rodoreda és un exponent bàsic per entendre l’evolució del gènere en la literatura catalana de la post guerra, els seus relats són el reflex dels canvis que impregnaren la creació catalana de la segona part del segle XX . Mercè creà un model estilístic, la recerca de la primera persona narrativa del personatge.
Mercè Rodoreda molt encertada en escollir els personatges com si fossin de debò tenint vida pròpia.
La narració es en primera persona fent servir el narrador protagonista, el lloc que fa servir es urbà amb denominacions simbòliques tant dels espais com els personatges.
El temps el qual es utilitzat en la novel·la es el temps narratiu on lògicament la narració transcorre en hores, dies, mesos o anys, Mercè Rodoreda especifica correctament el tems lineal o unidireccional es a dir respecta l’ordre convencional de la novel·la estructurada: plantejament on es presenten els personatges, nus on es presenten el conflictes i desenllaç on es resolt el conflicte correctament.
A la caracterització podem parlar de caracterització acumulativa o caracterització progressiva.

En el tema de l’espai de l’obra crec que és un escenari localitzat, Una altra cosa que durant la narració del petit text llegit crida molt l´atenció és que moltes coses del llibre que no semblen importants simbolitzen alguna cosa

Personalment crec que l’autora s’ha guanyat amb les seves obre aquesta gran reputació que té.

Fas una barreja de les dues redaccions

1 - 0,2    08

La nota final que et queda és un 5