Vaig anar al passat i vaig veure al meu pare al parc amb mi en un carret yo estaba encerrat nose perque, em va fer idioteces i yo vaig contestar li vaig menjar el oset :@ despres men vaig escapar i em vaig quedar al balanci i el meu pare m’en vaig caure i em vaig fer sang i un noi es va riure de mi i yo vaig anar a mordiscarli pero el meu pare em va a pegar 
amb la ma i amb 1 pal despres l’anaba a dunarli 1 abraç i ell em va pegar amb el culumpi
Biografia
Jacint Verdaguer i Santaló neix a Folgueroles (Osona) el 1845, en una humil família pagesa d’una certa cultura i ja de ben jove la seva mare l’instrueix en la lectura d’alguns llibres.El 1855 comença els estudis al Seminari de Vic, on hi estudia durant quinze anys. La formació acadèmica que hi reb es divideix en tres fases: Humanitats i Retòrica; Filosofia i Teologia; i Moral, Dret canònic i Pràctica. Gràcies als seus propis descobriments a les biblioteques de Vic i a la influència de professors i companys llegeix clàssics greco-llatins, com Virgili, Ovidi i Plató; clàssics italians; autors castellans de totes les èpoques; autors romàntics francesos i autors catalans antics i moderns. Encara estudiant, el 1865, li són premiades dues poesies als Jocs Florals de Barcelona: Els minyons d’En Veciana i A la mort d’En Rafel de Casanova. D’altra banda, aquell mateix any publica al periòdic Eco de la Montaña el poema de dos cants Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià i entra en contacte amb personatges rellevants de l’època com Milà i Fontanals i Marià Aguiló. Dos anys després funda l’Esbart de Vic, format per un grup d’estudiants entusiastes amb sentiments i idees romàntiques que es troben a la font del Desmai amb l’objecte de practicar la poesia.
El 1870 és ordenat sacerdot. En comptes de ser enviat a Barcelona a ampliar estudis —com la majoria dels seus companys de Vic— és destinat a una petita parròquia a Vinyoles d’Orís. En cap moment deixa de dedicar-se a la poesia (treballa sobretot en el poema èpic L’Atlàntida, tot i haver de portar a terme les tasques de vicari i de la greu malaltia que hi contrau. El 1874 marxa a Barcelona per recuperar-se d’aquesta malaltia; hi està vuit mesos en què freqüenta “la penya dels minyons” —en la qual coneix els futurs bisbes Torras i Bages, Estalella i Cortès—, veu els membres de l’Esbart de Vic i participa en tertúlies on observa lluites polítiques i tendències literàries. Aquell mateix any, entra com a capellà de vapor de la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas. Són gairebé dos anys i nou vegades la travessia d’Amèrica (en la línia de Cuba) un període d’equilibri necessari per recuperar la salut i enllestir L’Atlàntida, que és premiada als Jocs Florals de 1877 i aconsegueix un èxit clamorós immediat. L’obra és entesa ja a l’època com la culminació de la Renaixença. A més, aleshores s’inicia l’etapa de triomfs i properitat del poeta, que dura disset anys. A partir de finals del 1876 resideix al palau dels marquesos de Comillas contractat com a capellà de la família i té, per tant, ocasió de freqüentar els ambients socials més elevats i de crear amb el mecenatge dels marquesos alguns dels seus poemes més importants. Des del 1883, amb el càrrec d’almoiner, pel qual ha d’administrar la beneficència del marquès a famílies necessitades, té més maldecaps però també una gran influència. És un període en què fa nombrosos viatges (Occitània, Castella, Tolosa de Llenguadoc, Roma, Comillas, Donostia…).
A Barcelona, el poeta se centra en la divulgació dels ideals de joventut aprofitant el seu prestigi i l’ajut de Jaume Collell —membre de l’Esbart. Verdaguer publica textos a La Veu de Montserrat i en una col·lecció de llibres gràcies al seu amic. Tots dos preparen les festes del mil·lenari de Montserrat, en què es convocquen concursos i on assisteixen autoritats i escriptors. Mossèn Cinto escriur per a l’ocasió obres com ara Llegenda de Montserrat i Cançons de Montserrat, entre les quals hi ha les estrofes del Virolai. El 1879, simultàniament a l’organització del mil·lenari, Verdaguer publica Idil·lis i cants místics que són, en paraules de Carles Riba, “un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica”. Poemes, doncs, de tema religiós que contraresten la sensació creada per L’Atlàntida, considerada obra profana pels més crítics. El 1882 apareix Lo somni de Sant Joan. Llegenda del Sagrat Cor de Jesús, refós i ampliat el 1887. L’oda A Barcelona, publicada el 1883 per l’ajuntament de la ciutat en una edició de cent mil exemplars, constitueix una mitificació de l’esperit progressista i de les ànsies d’expansió de la nova burgesia industrial catalana. Amb l’objectiu d’arribar a la sensibilitat popular, Verdaguer insisteix en la poesia religiosa, arma per fer devots al catolicisme i també a la llengua catalana.
El punt culminant de l’etapa de plenitud és Canigó (1886). Aquest segon gran poema èpic serveix al poeta per vèncer les insatisfaccions i rectificar els defectes de L’Atlàntida. L’escriu prenent com a base elements de primera mà aplegats a partir de resseguir, entre el 1879 i el 1884, el Pirineu català. Allí pot veure detalladament el que seria l’escenari del poema, completat posteriorment amb llibres d’història, folklore i geografia. L’any 1886 és important, d’altra banda, per dos fets de signe contrari: per un costat, la coronació a Ripoll com a poeta de Catalunya pel bisbe de Vic —fet que mostra el cim de la glòria de Verdaguer— i, per l’altre, el viatge a Terra Santa —que significa el començament de la crisi espiritual.
Efectivament, tot i que després d’aquest any publica obres destacades deslligades del canvi espiritual —per exemple, Pàtria (1888)—, el poeta viu immers en una crisi profunda provocada pel viatge a Palestina i Egipte, del qual torna trasbalsat. Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1888) són les anotacions que mossèn Cinto va pren mentre fa el viatge i que expliquen el desig de purificació i el canvi d’orientació en la seva vida. Aquest canvi consisteix a dedicar-se més a les tasques eclesiàstiques que no pas a les d’escriptor, cosa que inclou una pràctica desordenada de la caritat, que l’omple de deutes i, més tard, el posa en contacte amb un grup d’exorcistes. És aleshores que entra en la vida del poeta la família Duran, formada per una dona vídua i dues filles, a les quals promet que no abandonaria. Aquesta actitud d’ajuda incondicional als desvalguts i els comportaments que se’n deriven li valen la desconfiança dels marquesos de Comillas i, finalment, la decisió de prescindir dels seus serveis com a capellà domèstic. Tampoc és entès per les autoritats eclesiàstiques, que, amb un diagnòstic de follia, l’allunyen de Barcelona. Al santuari de la Gleva, prop de Vic, va descobrint que el lloc de repòs era realment de reclusió. Després de visitar el marquès i el bisbe Morgades, és obligat a romandre a la Gleva, vigilat per un capellà que escampa rumors negatius sobre el seu comportament. El 1895, davant d’una situació d’empresonament insostenible, Verdaguer s’escapar de la Gleva i torna a Barcelona. Només la casualitat fa que Verdaguer no sigui detingut per la policia, enviada pel bisbe Morgades; això provoca que el poeta trameti un breu comunicat a la premsa en què demana justícia i ajut a la gent de Barcelona. La notícia va impactar tant que va prendre dimensions d’escàndol. Un mes després, un tribunal eclesiàstic el suspen de poder exercir les seves funcions sacerdotals i, per tant, de poder fer missa. Verdaguer contraataca amb un seguit de cartes enviades a la premsa diària (anomenades Un sacerdot perseguit), gràcies a les quals guanya força i noves amistats. El mateix 1895, un grup d’amics li publiquen aquests articles sota el títol Mossèn Jacinto Verdaguer en defensa pròpia, considerats la millor prosa del primer periodisme català modern. El 1896 es publica el llibre Flors del Calvari. Llibre de consols, com a justificació personal amb atacs contra els seus enemics, i escrits i pamflets com ara Verdaguer reivindicat, que mostra un Verdaguer ferit i rebel decidit a demostrar la seva raó. A més, escriu La Pomerola, poema autobiogràfic. El 1897 publica a la premsa una segona sèrie d’articles encara més agressius que els de 1895. El 1898, es retracta i és rehabilitat. Passa els seus darrers anys de beneficiat de l’església de Betlem, de Barcelona.
En els darrers quatre anys de vida, Verdaguer torna a l’activitat literària. Dirigeix algunes revistes literàries de tema religiós: “Lo Pensament català”, “L’Atlàntida” i “La Creu del Montseny; prepara nous llibres i participa en actes públics. Els últims llibres publicats en vida van ser: Santa Eulària. Poemet (1899), Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria, aquest darrer uns mesos després de la mort del poeta, el 10 de juny de 1902, a Vallvidrera. Va ser enterrat a Montjuïc enmig d’una manifestació espectacular de dol popular que va acompanyar el poeta per la Rambla de Barcelona.
La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a moltes llengües. De les edicions d’obres completes 1905-08, 1913-25, 1928-36, 1943, 1946, 1949 i 1964, destaca com a més acurada l’edició popular (1913-25), en trenta volums. El 1995, Eumo editorial n’emprèn una nova edició.
NIT DE SANG Dies irae, dies illa
Catalunya, Catalunya,
lo teu dia s’és fet nit,
i si ton present és negre
bé n’és més l’esdevenir.
Lo blat de tos plans i rostos
i els arbres de tos camins,
un dia per altre es reguen
ab sang de tos amats fills,
puix pertot arreu ne maten
los soldats del rei Felip,
com si ser de ta nissaga
fos lo més negre dels crims.
De tants fills com alletares,
un sol n’hi ha de ben vist,
només un que aidar-te puga
i és ton més dolent botxí.
Comte de Santa Coloma,
malviatge qui et parí!,
que tants llamps caiguen en terra
i que, de tants, cap te fir!
Lo dia que vares nàixer
fou un dia maleït,
més li valdria a ta pàtria
que hagués nat un escorpí;
a la pobra de ta dida
devies rosegar el pit,
perquè llet malaguanyada
te donà en lloc de verí,
perquè al veure’t a la terra
no te’n tragué de seguit
pel camí mateix dels àngels
enviant-te al paradís,
que no hagués avui de fer-ho
la terra que t’engrandí
no creient que per la paga
l’endogalasses així.
Tu de sos braços de mare
n’has vist arrencar sos fills,
empenyent-los terra enfora
pel gust de veure’ls morir,
mentre tropes forasteres
en sos braços feien niu,
fent serralls d’aqueixes viles,
d’aqueixos camps cementirs.
Prou sentires tu ses queixes,
prou sos gemecs has sentit,
prou l’has vista emmanillada
com un lladre de camins;
mes, com un bord, no coneixes
de ta mare los sospirs
i podent bé deslligar-la
vas estrenyent lo cordill.
Tu has vist formar sa corona,
corona de joncs marins,
son ceptre d’or una canya
ab que la vas percudint.
Veus que sa creu és feixuga
i altres creus li has afegit;
té set i ab fel i vinagre
cremes sos llavis sovint.
Si mai t’ensenya les nafres,
gires la cara i te’n rius,
si ab unglots de cuca fera
no les hi acabes d’obrir.
En Serra ens engrillonares,
en Vergós i en Tamarit,
i, a haver-t’hi vist ab coratge,
hauries mort a en Clarís.
Mes prou ja de malifetes,
avui arribes al cim:
la que temps ha botxineges
vol acabar esta nit.
Del càstig, poc se li’n dóna,
ja el rep així com així;
almenys per donar-li càstig
no seran tants los botxins.
Ja s’ou en lo carrer Ample
com un salvatge alarit
la trompa que als muntanyesos
fa posar la falç als dits.
Ja la branden verinosos
i al seu tan feréstec dring
los caps rodolen per terra
un o dos a cada pic.
Ai!, la sang és tan ardenta
que embriaga com lo vi,
als qui en beuen una gota
no els sadolla pas un riu.
Al crit de mata-degolla
respostegen los veïns,
pels racons de les botigues
dents i queixals fent cruixir.
«Via fora! Via fora!»
criden, los tallants garfint,
i cercant per esmolar-los
colls i braços enemics.
«Via fora! Via fora!»,
veu més alta los ho diu,
puix, nang nang, lo coure s’alça
en l’alt campanar del Pi.
Les portes cauen per terra,
sagnen cadires i llits;
qui dorm, mai més es deixonda;
qui no dorm, ja el fan dormir.
Precs i llàgrimes no hi valen,
no hi valen gemecs ni crits,
que allà van més quimerosos
a on ouen més sospirs.
La raó és la de l’espasa,
la llei és la del desig;
si aixís ho fan, los qui moren
los ho ensenyaren així.
Allà hi ha els d’en Sancta Cília,
los d’en Roc Guinart ací;
menys que sos ulls guspireja
la tela que lluu en sos dits.
Los diputats en lliteres
de les pletes van al mig
i al seu davant, dalt de perxes,
los caps de sos enemics.
Massa forta és la revenja,
segadors barcelonins,
massa forta que és estada
puix de blat no en queda un bri.
Sols queda el dolent del Comte,
mes cal que estiga amanit;
per beure sang de la seva
avui se deixarà el vi.
Ja al bell davant de sa casa
fan un crit de via-endins
rues d’homes i de feres
en infernal remolí.
Les portes que eren barrades
per terra van a bocins,
i escala amunt se rebaten
a tall de mals esperits.
Per tots los racons lo cerquen,
verinosos escorpins,
que rallarien lo ferro
si de ferro se cobrís.
No deixen pedra per moure
ni moble per migpartir;
la destral feixuga arriba
allà on no arriba l’enginy.
Mes si entrant-hi renegaven,
bé reneguen més sovint
havent desbotat la gàbia
i essent el pardal fugit.
I encenent ab la greu nova
les pletes del passadís,
a fora el mur se rebaten
per on diuen que ha sortit.
A cents, a cents se n’hi aboquen
i ja hi són a cents i mils
brandant altres tantes eines
per colgar-les en son pit.
Los uns al portal se queden
per visurar al qui n’ix,
altres pels camps s’esgarrien
que forquegen com los llims.
Los qui pels camps s’esgarrien
lo cerquen a l’endeví;
mes, com llambreguen de gana,
més enllanet ja l’han vist.
Sis a prop se n’hi ensopeguen,
plegats al punt són allí;
sis eines de tall portaven,
les hi enfonsen totes sis…
De Sant Bertran en les hortes,
part d’avall de Montjuïc,
damunt d’un pilot de pedres
s’aixeca una creu de pi.
Anau-hi, fills de muntanya,
anau-hi, barcelonins,
a resar un Parenostre
a qui fou nostre botxí.
Mentre dorms, estesa, callada, innocent
- com si ja fossis morta, però encara no ho ets -,
cara amunt com si volguessis beure de les estrelles
un glop de vida eterna, només sento
veus i més veus de guerra, als meus peus.
En parlen, la justifiquen, la repeteixen
mil vegades la mentida, més de mil cops
per fer-la creure. Així que, filleta meva,
no sé el que ens pot durar aquesta pau tan petita,
aquesta íntima festa on tu i jo
cantem i riem : oh la gran felicitat
d’aprendre un nou món
i d’inventar-ne les paraules!
No sé fins on ens deixaran seguir,
ni quan no ens tallaran el feble cordó
de l’existència perquè tornem a dins la foscor
d’abans del nàixer.
Del que haurem viscut,
d’aquesta abraçada llarga i forta
- més forta que un tro d’anit -, ni tu ni jo
no en podrem guardar record.
Haurem estat fugaç estel
brillants com eixa llum per unes poques hores,
les escasses llunes que tu
hagis somniat aquest insòlit regne d’amor.
Broly
El super saiyan legendari era el mes potent de la terra i que Goku pero ell no podia compararse amb el poder de la amistad i va morir per estar sol i va mata al seu pare perque el seu pare nomes volia energia per dominar la galaxia
Era el que feia el menja era molt tonto i feia moltes tonteries te reies amb ell.Amb cualsevol cosa et feia el sopa.Ell era gran i tenia vigoti i tenia els ulls marrons.Li agradaba la ANNE DECROIX.El capita no el aguantaba, era molt pessat i era un personatge secundari no es just era el que mes me agradaba i era un personatge secundari!!!
1. ACTIVITATS DE COMPRENSIÓ. RESPON DE MANERA RAONADA LES PREGUNTES SEGÜENTS:
a) Per què el capità Nemo no vol sortir del seu submarí, el Nautilus?
per que tots voldrien apoderarse del mar
b) Comenta quin tipus de relació mantenen el capità Nemo i l’Anne Decroix.
gran amics
c) Explica quina reacció té en Nemo quan s’adona de l’intent de fugida.
intent de matar
d) Per què el capità Nemo fa presoners l’Aronnax i els seus companys?
per que no diguin res
e) Per què en Nemo allibera finalment els seus presoners?
perque ells no podien estarse encerrats en 1 submari intentaban fugir moltes vegades i van ayudarli
