Raúl Chamorro

La crisi lingüística té dos períodes, als s.XVII i XVII la llengua parlada era el català, excepte alguns escriptors, que escrivien en castellà. Al s.XVIII, amb la imposició del Decret de Nova Planta, el català es va prohibir, i es va imposar el castellà.

Hi va haver una crisi política, la monarquia volia imposar la centralització. Va tenir lloc la guerra dels segadors. Al s.XVI es traslladen les Corts des de Barcelona fins a Castella. I econòmicament, el Mediterrani era insegur i l’Atlàntic assegurava un bon comerç internacional. Lingüísticament, el català era el més usat, el predominant, però la inquisició i els bisbes castellans van posar el castellà a les esglésies.

Quant va morir Carles II, ho va fer sense descendència, i això va provocar la guerra de successió, on l’arxiduc Carles d’Àustria i Felip d’Anjou, eren els candidats per la corona. Finalment, Carles es nomenat Emperador d’Alemanya, i per tant, guanya Felip.

Aquest fa el Decret de Nova Planta, amb el qual desapareixen les institucions pròpies i els territoris de la corona d’Aragó, formant un sol regne, el Regne d’Espanya.

El Decret imposa el castellà a la justícia i a l’ensenyament i provoca el conflicte lingüístic ja que el castellà domina el català. La gent no coneix el castellà, i per això li costa una mica. Però hi ha gent que continuarà utilitzant el català, com per a la literatura popular.

La expansió del territori gràcies a la corona d’Aragó i a Jaume I, el català també s’expandeix per els territoris conquerits, donant pas a una normalització de la llengua, el català s’imposà al llatí al segle XII. Fins que al segle XV ja és usada en l’administració i en la literatura.

Gràcies a la formació de la corona catalano-aragonesa, el català es consolida om a llengua escrita, i al segle XV arriba la normalització de la llengua.

El text català més antic és Liber iudiciourum, era el codi de lleis visigòtic, i les Homilies d’Organyà, és  primer document en prosa de la llengua catalana.

La poesia popular feta pels trobadors la feien en occità. No va ser fins el segle XV que van començar a fer-les en català. Ausiàs March va ser el primer poeta en utilitzar el català.

Ramon Llull vas ser el que va iniciar la prosa literària catalana, va escriure temes filosòfics, científics i teològics en català. Utilitzava un camp sintàctic sobre el seu coneixement de la gramàtica llatina, i de lèxic els mots populars.

Als inicis de la Cancelleria, s’utilitzaven l’aragonès, el català i el llatí, però a meitats del s. XIV el català és el més usat. Aquest català inspirat en l’estil de Ciceró actualment és diu llengua estàndard.

A partir del segle XVI el castellà va guanyant terreny, per culpa del centralisme que governava la corona, i a causa de la crisi del principat, València va substituir Barcelona com a centre cultural i econòmic de la Corona.

Ramon Llull i Ausiàs March i fets com la Marca Hispànica, la poesia trobadoresca i la Cancelleria Real, van ajudar molt a la formació i expansió del català. Que va anar perdent poder per culpa de la noblesa castellana.

Després de la caiguda de l’imperi romà, el llatí va anant perdent cohesió, i va transformar-se gràcies a altres llengües. L’arribada dels francs, poble germànic, va comportar l’expulsió del territori dels visigots, que havien arribat poc desprès de la caiguda de l’imperi romà. L’ocupació musulmana de la península al segle VIII va ser diferent a Catalunya. Van estar cent anys a la Catalunya Vella i cinc segles i mig a la Nova.

Els visigots no van aportar res al llatí, perquè es van acostumar, però el francs si que van contribuir amb moltes paraules noves, que s’han conservat al català: treva, sala, escuma, gana, Arnau…Els àrabs van deixar moltes més paraules, però tot depèn del territori on van ser. A la Catalunya Nova van deixar moltes més paraules que a la Vella. Molts arabismes designen elements de la vida quotidiana: albercoc, barri, catifa, sucre, duana, garbí…

El pas del llatí al català va ser un procés lent. Al segle VIII van fer una Renovatio que va posar de manifest les diferències que hi havia amb el llatí clàssic i la llengua parlada. Al Concili de Tours (813) van ordenar que les misses es fessin en llengua romanç, en comptes del llatí. En l’Acta de la consagració de la catedral de la Seu d’Urgell (839) està en llatí, però té un text paral·lel per traduir coses, perquè estaven en català.

La Romània és el conjunt de territoris en què és parlada una llengua derivada del llatí. Es classifiquen en dos grups, l’oriental i l’occidental. Són llengües romàniques: el castellà, el català, l’occità, el galaicoportuguès, el francès, el retoromànic, l’italià, el romanès i el sard.

La romanització és el procés d’imposició de la cultura romana i la seva organització als territoris que van unir-se al Imperi romà. Aquest procés va ser molt lent a les zones d’interior, però va estendre’s molt ràpidament per la costa. L’imperi Romà va assolir una unitat política i una unitat lingüística a través de la llatinització. Als territoris conquerits s’imposava el llatí davant la llengua del territori. El cristianisme va afavorir molt la romanització.

La conquesta Tarraconense va arribar, juntament amb la conquesta del territori de parla catalana. Aquest va ser dividit en províncies, influïdes per diverses parles del llatí.

El llatí vulgar era el que parlava el poble. Aquest llatí evolucionava molt ràpidament. Oralment aquest llatí es molt difícil estudiar-lo. En canvi, el llatí clàssic és va mantenir estable.

Les restes lingüístiques que els pobles conquerits van deixar constitueixen el substrat preromà de la llengua catalana. Els substrats més importants són : el substrat indoeuropeu, el substrat grec, el substrat fenici i el substrat iberobasc.