carta al molt honorable

Dimecres, 19/12/2007 (12:50)

CARTA AL MOLT HONORABLE PRESIDENT DE LA GENERALITAT

 

Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana:

Des que els funcionaris del seu govern han tancat el repetidor de TV3  de la Carrasqueta que estic molt preocupat. Ja feia temps que sentia als mitjans de comunicació que vós i el vostre govern amenaçàveu amb el tancament, però em pensava que la cosa no anava de veres, que no seria res més que una fumerada de brossa de riu, d’aquelles a què els polítics ens teniu tan acostumats, amb la intenció de traure’n un cert profit electoral sense comprometre-us gaire. Però ja he vist que no, que quan se us en posa una en el cap tireu pel dret i no us encanteu en palles.

Quan m’imagine els nostres paisans alacantins en el moment de posar la tele i comprovar que on abans apareixia la TV3 ara tot és neu i soroll, m’esgarrife com no en podeu tindre idea. Més que res, Molt Honorable President, perquè em veig a mi mateix d’ací a uns setmanes en aquesta tessitura i el món em cau als peus. M’agradaria que m’entenguéreu; mireu: nosaltres, vull dir la meua família, som valencians de soca-rel (si vós en tinguéreu interés us podria ensenyar el meu l’arbre genealògic que per una de les branques s’enfila fins a la meitat del segle XVI sense moure’ns de la comarca; tot i que no considere que això siga cap mèrit especial, em fa gràcia de dir-ho més que siga a benefici d’inventari), i resulta que la nostra forma d’entendre el fet valencià és molt diferent de la vostra. No vull dir millor ni pitjor, Déu me’n guard de pontificar sobre assumptes del budell, la nostra manera de sentir-nos valencians és simplement la nostra i res més. I us puc assegurar que, tot i que no és majoritària al nostre país, la compartim amb una quantitat gens menyspreable de gent, persones majorment de bona fe, de nobles sentiments democràtics, tan valencians i tan respectables com jo i, si em permeteu, com vós mateix. Feu-vos càrrec, Molt Honorable President, que nosaltres estem absolutament convençuts que l’arrel catalana del nostre estimat País Valencià és força profunda, i no ens fa gens ni mica de vergonya de proclamar-ho als quatre vents, ans al contrari, ens en sentim ben orgullosos; tant d’això com de la gran quantitat i varietat de branques i branquetes que al llarg de la història s’han anat afegint al gran arbre de tots els valencians. I mireu que us dic: potser n’estem equivocats, perquè ningú no és l’amo de la veritat absoluta, però per aquesta mateixa raó potser l’equivocat sou vós i tots els que com vós neguen el fonament de catalanitat que, en la nostra opinió, sustenta i dóna sentit, si més no, a la llengua i la cultura del poble valencià.

Ja fa més de vint anys que una bona colla de valencians, dels que vós i els vostres correligionaris en diríeu catalanistes, i nosaltres també, vam invertir els nostres diners i la nostra il·lusió en fer arribar a ca nostra les emissions de la televisió de Catalunya. De seguida hi vam descobrir que aquella manera d’encarar la recuperació de la llengua i la cultura, tot i no ser tampoc cap panacea, s’adeia molt més amb la nostra condició i la nostra aspiració nacional que no pas la que se’ns oferia des de dins del país, sobretot des de les seues institucions. L’arribada de la televisió de València, amb la seua particular manera de fer i desfer com un matalafer matusser, ens reafirmava en les nostres conviccions. I això no s’ha d’entendre, Molt Honorable President, com tan sovint se’ns acusa, en el sentit que nosaltres ens sentim catalans i no pas valencians. Heu de saber que no és això, és simplement que la manera com nosaltres voldríem gestionar la nostra valencianitat s’acosta més a la manera com ells gestionen la seua catalanitat, i que, a més, som partidaris de compartir amb catalans i mallorquins moltes més coses que les que les actuals estructures polítiques permeten i auguren per a un futur immediat, com ara aquelles relacionades amb la llengua i la cultura pròpies i compartides. I no insistiré més en aquesta qüestió perquè ara com ara no pretenc convéncer ningú de la bondat de les nostres raons, simplement prove de reclamar el dret de viure la meua vida d’acord amb les meues idees i d’expressar-les amb llibertat i democràticament.

Com us deia, l’arribada de la televisió valenciana ens va acabar de refermar en les nostres conviccions: els governants valencians, ens pareixia a nosaltres, no hi mostraven gran interés en la recuperació de la llengua i la cultura pròpies del país; ans al contrari, ja els anava bé amb un sistema que perpetuava el paper secundari que hem jugat els valencians els darreres 300 anys. Si hi dedicaven un petit esforç a totes aquestes coses, ens feia tota la impressió que era només per cobrir un expedient que, en qualsevol cas, quedava molt lluny de les nostres expectatives d’exercir com a ciutadans de ple dret i en valencià. En poques paraules, d’aconseguir per primera vegada en la història d’aquest país, d’ençà el nefand 1707, deixar de sentir-nos ara i adés forasters a casa nostra.

Per si tot això no fóra prou, amb l’arribada del PP al govern de València el problema s’agreujava notablement, i a la manca de respecte (sempre des del nostre punt de vista) a la llengua i cultura valencianes, s’hi afegeix un afany manipulador que arriba a extrems que ens pareixen absolutament intolerables: informació sesgada, manipulada, tendenciosa, partidista, deshonesta, etc. que, gràcies a Déu, podíem compensar a través de les emissions més ponderades i fiables (tampoc cap panacea, tot s’ha de dir, no siga que encara es creguen ells que ja n’estàvem contents amb les molletes de pa que ens donaven de tant en tant) de l’altra tele, de l’única suficientment nostra, de la TV3.

Tot això, Molt Honorable President, us ho dic perquè entengueu que, donades aquestes circumstàncies, és fàcil d’entendre que des de fa molts anys a ma casa, com també a moltes altres cases de famílies valencianes de bona fe i tan honorables, si m’ho permeteu, com vós i com jo, la TV3 és el referent televisiu principal. Per als meus fills, la TV3 és quelcom més que una televisió. S’han educat amb els seus programes infantils, s’han informat amb els seus telenotícies, s’han divertit i s’han emocionat amb les seues sèries, han viatjat amb els seus reportatges, etc. Ells, simplement, no s’imaginen un món sense la TV3. Per això, quan ara els explique que potser d’ací unes setmanes es quedaran sense la seua tele, no ho poden entendre. Què han fet ells, Honorable President, per a merèixer aquest càstig? Com els puc explicar que un estat democràtic, un govern democràtic, un país democràtic, un president democràtic condemna els seus habitants a no veure la televisió que han vist tota la seua vida i que consideren imprescindible? Com puc fer-los entendre que la democràcia és un sistema just si permet que es condemnen els innocents de forma absolutament arbitrària i fins malintencionada? I el que és més greu encara, Honorable President, com podré consolar-los quan el diumenge a la nit se n’hagen d’anar a dormir sense veure “Porca Misèria”, quan al migdia no puguen fer la sobretaula emocionant-se amb “el Cor”. Quan s’hagen de conformar a veure les pel·lícules americanes en una llengua que ells no reconeixen com seua? Dieu-m’ho vós si podeu, Molt Honorable President, com us dirigiríeu als meus fills per explicar-los-ho? Com els podríeu mirar a la cara i dir-los que sou el seu President i que els castigueu sense motiu? I més encara, quan quedeu sol a casa, sol amb la vostra consciència, com podreu mirar-vos a l’espill sense que us caiga la cara de vergonya?

 

parlaments

Dimecres, 19/12/2007 (12:48)

Sent en la radio que el Parlament Europeu condemna l’atemptat d’ETA. Em sembla molt bé. Com no m’havia de semblar bé que es condemnara un atemptat criminal que acaba amb la vida d’un policia jove, d’una persona en la flor de la vida? No sé com, em passa pel cap la família del xicot. Pense en sa mare i en son pare. Els consolarà que el Parlament Europeu condemne l’atemptat?, em pregunte. No sé la resposta, però me la puc imaginar perquè sóc pare, i una mica mare també. I m’imagine que no, que a la mare i al pare no els consolarà gens ni miqueta que el Parlament Europeu o el Sun sun corda condemne l’atemptat del seu fill. A ells (a mi, si més no, en el seu lloc) només els consolaria que els tornaren el fill sa i estalvi, i això no pot ser. Tot seguit em venen al cap tants pares i tantes mares que perden els seus fills o les seues filles en circumstàncies terribles: accidents laborals, accidents de tràfic, atemptats racistes, atemptats feixistes, fam, bombes antipersona, drogues… En la majoria dels casos no hi ha cap parlament de cap lloc que condemne els culpables d’aquestes morts (segurament alguns parlaments s’haurien de condemnar ells mateixos). També és veritat que als pares això no els fa res, perquè amb condemna o sense ella, els seus fills morts no reviuran, però a mi em fa plantejar-me per què unes morts mereixen més atenció que altres si als pares se’ls trenca la vida igualment siga quina siga la causa de la mort. Mire d’aclarir-me les idees. Me’n passen tantes pel cap que seria incapaç d’enumerar-les totes, ni tan sols d’ordenar-les un poc. Però n’hi ha una que no para de rondar-hi, és tan evident: el Parlament Europeu no condemna l’atemptat per què ha destruït una família; al P. E. no li importen els pares i les mares. Quina cosa li interessa, doncs? Per què condemna l’atemptat? No és perquè ha produït una mort, sinó perquè aquesta mort atempta directament els fonaments de l’ordre establert, perquè vol somoure els principis bàsics sobre els quals se sustenta el propi Parlament Europeu. És a dir, el Parlament Europeu condemna l’atemptat en la mesura en què atempta contra el propi parlament, i prou. Els fills i les filles dels pares i les mares d’Europa o d’Àfrica o d’on siga poden morir-se tranquil·lament sempre que la seua mort se sotmeta a les lleis sistema, sempre que no pose en dubte la legitimitat del propi parlament. Se m’acaben les idees, pense en els meus fills, i se’m fa pell de gallina.

 

Joan Olivares

DE BAÑÓN A OTOS PASSANT PEL PALOMAR:

Dissabte, 02/06/2007 (07:39)

       Devers l’any del Senyor de 1540, la dona del fuster del llogaret de Bañón, situat al sud del regne d’Aragó, va infantar un criatura a qui batejaren amb el nom de Cosme. Quan el xiquet va fer quinze o setze anys, hi va haver grans sequeres, i als fusters, com a tots els altres artesans i jornalers, els mancava la faena al taller i el pa a taula. En aquelles circumstàncies, per a un jove com Cosme no s’albirava en l’horitzó la més mínima  perspectiva de prosperar i formar família pròpia. Un bon dia, a la plaça del poble, va sentir uns homes que parlaven d’una gran caravana que es preparava amb gent de la contornada per a emigrar a les terres del sud: a València, deien, on la terra és fèrtil i el treball abundant. L’endemà, Cosme va fer el cor fort i va dir a son pare que se n’anava. Ell no s’hi va oposar gens ni miqueta, ans al contrari, li va donar la seua benedicció i unes poques monedes que havia estalviat amb penes i treballs. Uns setmanes després, Cosme s’acomiadava per sempre més del seu poble i de la seua família. D’aquesta manera, el fill del fuster de Bañon emprenia el camí de l’aventura valenciana amb altres joves del seu poble i dels del voltant, Lidón, Visiedo, Rillo… Fóra perquè ja hi coneixien algú que els n’havia parlat o bé perquè el destí els ho tenia reservat, acabaren fent cap al Palomar, un poblet de la Vall d’Albaida, al bell cor del Regne de València, on, tot i que tampoc no nugaven els gossos amb llonganisses, els joves emigrants trobaven oportunitats de treball. Després d’uns anys de fer jornals volanders i faenes de poca alçada, Cosme es va decidir a muntar la seua pròpia fusteria. Al poc de temps, el negoci li funcionà mitjanament bé. Aquesta situació li permeté de demanar en matrimoni Margarida Català, una jove fadrina d’una família palomarenca establida al marquesat d’Albaida des de feia vora dos-cents anys. La cerimònia tingué lloc el 4 de febrer de 1565 a l’antiga església del Palomar. Quan Cosme es va inscriure en el registre, va adoptar el cognom de Vanyon, que era el del seu poble pronunciat i escrit a la manera valenciana. Al cap de nou mesos justos, nasqué el primer fill i el batejaren amb el nom de Cosme, Cosme Vanyon de Cosme, com solien dir aleshores, o Cosme Vanyon i Català, com diríem ara. El jove Cosme devia ser una miqueta trapasser, i es veu que es ficava sovint en conflictes, cosa que no agradava gens a son pare. El 25 d’agost de 1591, es va embolicar en una baralla per assumptes de dones amb altres joves del Palomar de la qual en va eixir ferit d’una certa gravetat. Quan li’l van dur a casa, son pare es negà a rebre’l i se n’hagué de fer càrrec el veí i amic de la família Tomàs Visiedo (de la mateixa fornada migratòria que son pare), fins que l’endemà el pogué atendre Joan Castallí, el metge morisc de Carrícola. L’any 1609, es produí l’expulsió dels moriscos del Regne de València. Molts pobles de la Vall d’Albaida estaven majoritàriament habitats per aquestes malaurades gents que ja havien estat sotmeses mig segle abans a l’obligació de renegar de la seua fe i la seua cultura. Ara els desposseïen sense redempció possible de les seues cases, la seua terra i en alguns casos fins dels seus fills. Otos fou un d’aquests llogarets que amb l’expulsió havia quedat pràcticament despoblat. Dos anys després d’aquella gran catàstrofe humanitària, en Francisco Milà i d’Aragó, senyor de la Baronia d’Otos, Torralba i Missena, féu redactar una document anomenat carta de poblament a través de la qual s’oferien terres i casa a tots aquells que s’avingueren a les exigències fiscals i penals que s’hi imposaven. Un dels signants d’aquella carta era Cosme Vanyon, el fill del fuster del Palomar, que, fart segurament de les disputes amb son pare i els seus veïns, decidí allunyar-se’n i emprendre una nova vida.De Cosme Vanyon i Català, sabem que va viure la resta de la seua vida a Otos, i que molt probablement hi devia exercir l’ofici de fuster heretat del pare, però no sabem amb qui es va casar ni quants fills va tindre. Sí que podem afirmar amb certesa que tingué descendència i que al seu hereu li va posar de nom Cosme (el tercer de la nissaga). I així vingueren successivament una quarta i cinquena generació de Vanyons, que sempre mantigueren el nom de pila del rebesavi aragonés. Cap al 1670 nasqué un nou rebrot del tronc dels Vanyon, la sisena generació coneguda i la cinquena valenciana, a qui el seu pare, segurament un altre Cosme, imposà el de nom Fèlix. Quan li arribà l’hora, Fèlix es casà amb Paula Quilis, natural d’Otos i descendent de Miquel Quilis un altre dels signants de la Carta de Població de 1611. Del matrimoni nasqué un nou Cosme, devia ser allà pel 1700, i per tant visqué la Guerra de Successió entre maulets i botiflers i l’aplicació del decret de Nova Planta que derogava els drets històrics dels valencians. Entre ells, el de l’ús de la llengua pròpia en la paperassa oficial. Per això, els fills d’aquest Cosme, ja foren inscrits en els registres amb els noms i amb la grafia castellanitzats. Un dels fills de Felix, de nom Francisco Vañón de Cosme, es casà amb Magdalena Tormo en la nova església del poble, que feia pocs anys que s’havia construït. Del matrimoni nasqué una filla a qui batejaren amb el nom de María Ana Vañón. Maria Ana es va casar el 1776 amb Felipe Alfonso i Monzó (fill de Jose Alfonso i María Rosa Monzó). El document del dot que María Ana aportava al matrimoni i el llit en què dormien els conjuges, anomenat el camot, es conservava en perfecte estat en la casa de les Senyoretes i avui en dia presideix la sala d’estar de l’Hotel-Restaurant en què s’ha transformat. Segons que hem pogut documentar, aquest Felipe Alfonso no es destacà per la seua caritat i bones obres, tot i que, segons que tinc entés, regalà un calis a la parròquia que encara s’hi conserva. Les seues malvestats m’inspiraren la novel·la Vespres de Sang, editada en l’any 2000 per Edicions Bromera.María Ana i Felip tingueren dos fills, José i Mariano un dels quals resultà ferit en una revolta fraudulenta que el mateix Felip havia organitzat Llocnou de Fenollet amb la intenció de cobrar la recompensa per capturar els revolucionaris, que ell mateix havia contractat. Corria l’any 1801 i estàvem a les portes de la guerra del Francés.José Alfonso Vañón es casà amb Juana María Sarrión (filla de Manuel Sarrión i Francisca Bellver, naturals de Xella). D’aquell matrimoni nasqueren almenys sis fills, de noms Mariano, José, Francisco, Felipe, Juan Bautista i Domingo.

Domingo es casà amb Maria Teresa Navarro, probablement de Castelló de Rugat, i tingueren almenys dos fills: Celestino i Maria Teresa. Eren els temps en què el Gatet d’Otos rondava pels camins i escarnia amb miols felins els guàrdies civils que l’acaçaven sense èxit.

Mariano es casà el 1866, ja de 64 anys, amb Mariana Jornet, de Bèlgida.

Domingo devia ser un home de vicis llargs i moral escassa, o potser li mancava la salut, o l’enteniment. La bona qüestió és que al llarg de la seua vida va balafiar l’herència de son pare. Quan se li van acabar els diners i els torrons, el seu germà Mariano es va encarregar de donar-li crèdit, però amb garantia hipotecària. D’aquesta manera, encara jove, Domingo quedà arruïnat mentre el seu germà havia acumulat una considerable fortuna. Havent-se casat tan tard, però, Mariano i Mariana no havien tingut fills, i com que per a Domingo els que tenia devien resultar una càrrega, ajustaren que Celestino des de ben menut se n’anara a viure amb els oncles Mariano i Mariana. Quan aquests envelliren, Celestino, que llavors ja era casat amb Maria Teresa Alfonso Alfonso, es féu càrrec d’assistir-los i d’administrar la seua considerable hisenda. En el testament, Mariano nomenà el nebot hereu universal de la seua fortuna. D’aquesta manera, molts dels béns que Celestino hauria heretat de manera directa de son pare, Domingo, els heretà igualment a través del seu oncle Mariano. Sembla que Maria Teresa Alfonso Navarro, la germana de Celestino no va heretar res del seu oncle Mariano, cosa que, molt probablement, va provocar un conflicte familiar amb les baralles corresponents.

Tal com déiem, Celestino s’havia casat amb Maria Teresa Alfonso i Alfonso, la qual era filla de Francisco Antonio Alfonso i Olivares i de Maria Teresa Alfonso i Jornet. Del matrimoni nasqueren dos fills: Baldomero i Hermila.Baldomero, hereu de la gran hisenda de Celestino, es casà amb Isabel Olivares Ordiñana, filla de Francisco Vicente Olivares Cortell i Isabel Ordinyana Cortell (coneguda com l’Ama o la Paua), propietaris d’una altra de les grans hisendes otosines. Així, en la casa del carrer de sant Crist, 1, on s’instal·laren Baldomero i Isabel, s’ajuntaven dues de les nissagues més poderoses d’aquella època al poble d’Otos: els Alfonso i els Olivares. D’aquell matrimoni nasqueren dues xiquetes: Teresa i Isabel, que anys després serien conegudes com les Senyoretes o les Baldomeres. Isabel, l’última Senyoreta, morí l’any 1993, de 99 anys d’edat, i amb ella s’acabava una nissaga que havia arribat a Otos quasi 400 anys abans.Però només s’acabava per una de les seus branques. Pel camí ens hem deixat moltes ramificacions que a hores d’ara encara fructifiquen en noves generacions d’otosins, descendents d’aquell fuster de Vañón que un dia del s. XVI va decidir abandonar el seu poble aragonés i emprendre un viatge incert cap a la terra promesa. Una de les branques que encara dona fruits és la de Maria Teresa Alfonso i Navarro, la germana d’aquell Celestino hereu de la fortuna de l’oncle Mariano. Aquesta senyora, una foto de la qual apareix en el llibre “100 anys d’imatges” publicat per l’ajuntament d’Otos en 1996, es casà amb Bautista Pla Quilis. D’aquest matrimoni nasqueren uns quants fills, entre ells, Maria Teresa Pla Alfonso, que es casà amb Bautista Alfonso Quilis, els quals tingueren quatre filles: Teresa, Matilde, Balbina i Juana. Teresa es casà amb Hipólito Quilis i tingueren dues filles: Teresa i Dolores. Fills de Teresa són Celestino (conegut com Pólito) i la seua germana Maria Teresa Boluda Quilis. Fills de Dolores són Miquel i Dolors Benavent Quilis, tots dos ben coneguts.Matilde es casà amb Enrique Alfonso Miralles, tingueren dos fills: Matilde i Enrique. Matilde va tindre dos fills José i Joan, el que signa aquest article. Enrique va tindre dues filles: María i Inés, veïnes del poble.Balbina es casà dues vegades. Del primer matrimoni, nasqué Vicent Quilis i Alfonso, a qui tots coneixem com Vicentico de les Pasquales, el qual té una filla de nom Carmen, veïna del poble. Del segon matrimoni, nasqueren dos fills: Indalecio i Teresa. Teresa té tres fills: Benjamín, Luís i Teresa.Juana va tindre quatre fills: Dolores, Juan, Clara i Teresa. Tots quatre tenen descendència, però cap d’ells viu al poble. Una altra filla de Maria Teresa Alfonso i Navarro fou Josepa Pla i Alfonso, la tia Pepa de la plaça, mare de Josep Benavent Pla, que tots coneixem com el tio Miguel de la plaça. Altres descendents de Maria Teresa Alfonso Navarro viuen a Silla, València, Alcàsser, Saragossa, Xàtiva, Riba-roja de Túria, la Pobla del Duc, Albaida, Montaverner, etc.Si aquell fuster de Bañón alçara el cap segur que se sentiria orgullós de la seua nombrosa i variada descendència. I si des d’allà on és ara, ens poguera donar un consell, estic quasi segur que seria aquest: “fills meus, deixeu-vos estar de males marors que la vida són quatre dies”. 

Joan Olivares 

Bibliografia:

–Terol, V. El Palomar, on s’ajunten la séquia i el camí. Ajuntament del Palomar.

–Arxiu documental de l’autor.

LA PEDRA DE BASSET

Dijous, 19/04/2007 (10:28)

 Fa uns mesos, la meua sogra em va explicar que de menuda havia sentit parlar d’ una gran pedra situada a la plaça del poble al voltant de la qual es solien reunir els hòmens després de la faena o quan l’oratge no els permetia treballar el camp. La pedra era centre de reunió i alhora servia de piló per a picar espart. Recordeu la dita: “Quan el Benicadell fa capell, pica espart i fes cordell”.

També em va explicar una història molt bonica i educativa, sobretot en els temps que corren: Un vell que duien a l’asil, va demanar al seu fill que el deixara seure una estona en la pedra abans d’acomiadar-se’n per sempre més. El fill hi va accedir i el vell aprofità per explicar-li que  anys arrere, quan ell era jove, el seu pare també li havia demanat de descansar-hi una estona abans d’abandonar definitivament la seua terra. Aquelles paraules van fer reflexionar el fill, el qual decidí tornar a casa amb son pare i no portar-lo mai de la vida a cap hospici.

La meua sogra sempre m’explica històries boniques que per si mateixes ja mereixerien un monument. Algunes les he aprofitades en les meues novel·les. Però aquesta història de la pedra tenia una coseta més, un ingredient afegit; el nom: la pedra de Basset. Qui em podia dir si allò no tenia cap  relació amb el nostre general Basset? Ningú, és clar. Però tampoc no em feia falta. La relació hi era des del mateix moment en què jo l’havia imaginada. De manera que vaig proposar a l’Ajuntament  fer una nova pedra de Basset: aprofitar el moment, l’anècdota, les històries i la voluntat per a fer dues coses que per a mi van molt lligades: retre homenatge als nostres avantpassats amb una referència a la seua faena quotidiana de picar espart, i recordar la batalla d’Almansa en el seu 300 aniversari.

I hem fet una nova pedra de Basset. Hi hem fet gravar en una de les seues cares la massa i el piló de picar espart i en l’altra una llegenda que diu: 25 d’abril 1707-2007 300 anys de renadiu. Hem triat aquesta paraula: renadiu, perquè ens ha paregut  la que defineix més bé la història de la nostra llengua i la nostra cultura en aquests darreres 300 anys. Recorde quan me la va ensenyar mon pare: “mira, el favar ens ha eixit de renadiu”. No l’havia sembrat, però n’hi havia hagut prou amb les llavors de l’any passat. Així ha anat renaixent el favar de la nostra cultura, sense que ningú no el sembrara ni el regara ni li llevara les brosses ni en tinguera cura, per la seua pròpia força natural i espontània.

Com que tot açò se situa a Otos, “el poble dels rellotges de sol”, hem volgut que la pedra de Basset siga també un calendari. El dia 25 d’abril, una ombra sinistra cobrirà les quatre barres de la nostra bandera al llarg de tot el dia. Després, a poc a poc, el sol tornarà a il·luminar les quatre barres fins que l’any vinent hi tornaran les ombres.

Si voleu vindre a veure la Pedra de Basset, la inaugurem el 21 d’abril a Otos, al palau del Marqués de sant Josep. I si voleu que us n’envie una foto, em feu arribar el vostre e-mail a joan@ruralotos.com .

El miracle del raig de llum

Diumenge, 18/03/2007 (02:49)

El dia 17 de gener, a l’ermita de sant Antoni Abat de Bocairent, un raig de llum que entra per un forat practicat a la paret sud incideix en la cara de la imatge de sant Antoni, situada a l’altar major. La gent del poble s’hi aplega a contemplar el fenomen amb una barreja de devoció i curiositat. L’espectacle es fabulós i en el moment àlgid, quan el raig de llum comença a il·luminar la cara del sant, es produeix un silenci expectant que provoca fins en els més descreguts, com ara aquest que escriu, un sentiment estrany, íntim, indescriptible. Us ho recomane.

la penya foradâ

Diumenge, 18/03/2007 (02:47)

Fa uns dies va haver una concentració de gent per a observar el fenomen del pas del sol per la penya Foradada. El titular de la notícia al Levante deia  més o menys que l’estudi de l’investigador José Lull prova científicament que els dies tal i tal es produeix un fenomen astronòmic excepcional… A dins de l’article ens trobem altres perles com que els frares escolliren l’indret a partir d’observacions astronòmiques precises. No dubte gens ni miqueta de l’interés del fet, més encara, aniré a veure’l algun dia i m’hi emocionaré. Però d’ací a afirmar aquestes tonteries hi ha una certa distància. Per a mi és admirable que aquells frares escolliren l’indret atenent el criteri que el sol hi tocava el dia 4 d’octubre, em sembla d’una gran força poètica, però donar-li la categoria d’observació astronòmica precisa em pareix un desgavell, completament desproporcionat i totalment innecessari. I dir que el fenomen es excepcional, em pareix una estupidesa. Sempre que hi ha un forat el sol s’hi fica més prompte o més tard, a una hora o altra. En fi, que si teniu l’oportunitat d’acostar-vos-hi, no la deixeu perdre, i tampoc no estalvieu emocions quan veieu la llum del sol enfilar-se a través del forat. I no busqueu complicacions on no n’hi ha.

bancaca

Divendres, 02/02/2007 (13:00)

Fa uns dies vaig llegir no sé on un comentari indignat sobre l’abandonament de Bancaja del seu nom en valencià. Al·legava, aquell bon home (o dona, que ara no me’n recorde) que era un deure de l’Entitat conservar la seua identitat valenciana, fomentar l’ús de la llengua, i, en fi, totes les mandangues adients a la situació.  Jo també em vaig arribar a disgustar i tot, perquè és veritat que, d’una manera intuitiva, molts valencians ens hem identificat durant anys amb Bancaixa com si fóra una cosa pròpia, el banc nostre, i hi hem dipositat els nostres diners i la nostra confiança sense pensar-hi més, perquè era valenciana i n’exercia, de valenciana. Sí més no, ho volíem veure nosaltres, potser una miqueta ingènuament. Però després de tantes i tantes desil·lusions, ja no ens podem seguir enganyant. Si mai l’havien tingut, aquest tarannà valencianista, era perquè devien pensar que els era rentable, i no pas per cap militància o sentiment nacional (amb perdó de la Constitució). I els cas és que ho feien bé; que aquesta era la seua obligació i no pas una altra. Perquè, no ens confonguem, Bancaja és una entitat de crèdit, i aquesta mena d’entitats, tenen l’objectiu fonamental de guanyar diners, i també tenen el dret i el deure de dissimular-ho amb això que se’n diu obra social, de la qual, per cert, no me n’he sentit beneficiat mai de la vida, a pesar de tenir-hi una llibreta amb tots els meus estalvis des de fa més de trenta anys. I estic segur que si els actuals gestors de Bancaja han optat per aquesta nova fórmula de renúncia manifesta a la valencianitat (què hi pot haver de més manifest que el nom propi?) és perquè hi veuen més beneficis financers que perjudicis. O és que hi ha algú que pensa que els que gestionen l’Entitat tenen cap interés en tirar-se terra als ulls? Ells, com a bons economistes que són, deuen haver sospesat els punts a favor: estalvi publicitari, complaença de la major part de l’empresariat valencià, complaença dels partits majoritaris valencians, complaença de la gran massa castellana del blaverisme capitalí, complaença de tot l’anticatalanisme espanyol; total, un grapadot de milions.  I els punts en contra: quatre pobres catalanistes de poble que no tenen un xavo; tres blaveros i mig del Cabanyal i de Russafa, d’aquells tan radicals que no sé com no se n’han passat als catalanistes, a quatre gallets per barba; dos avis d’aquells nostàlgics que es moriran l’any que ve si Déu vol, a cinc durets cadascun: total, misèria i companyia. I, veges tu, ho han tingut més clar que l’aigua: toma Bancaja. I han fet molt bé, els hòmens. Que la seua faena no és traure diners? Doncs ja està, tu. I ara, si hi ha algú a qui no li agrade això de Bancaja (ara m’ha vingut al cap la meua àvia, que n’hauria dit Bancaca), algú que és un catalaniste recalcitrant, un blavero radicalot, un nostàlgic incorregible, doncs menys queixar-se i tanta mandanga i més acostar-se a la sucursal i dir-li al senyor director: Mire, don Fernando (si és que li diuen Fernando, a l’home), que venia a dir-li que trac els quatre galletets d’aquesta llibreta i vaig a posar-los al banc de Santander (si hi haguera un banc de Melilla i las circundantes motañas Riffeñas al seu poble, encara millor), sap, perquè és que a mi em dóna pel sac això de Bancaja, xe, i com que els d’ací a la cantonada em donen el mateix, doncs… passeu bé, don Fernando.

estrenem blog

Dilluns, 29/01/2007 (13:32)

Per començar, allà va la cançoneta de sant Antoni del porquet de 2007

Un Dia que sant Antoni

Passejava pel Raval,

Li isqué al pas una xicota

I d’esta manera parlà:

 

Ai santet de les bestioles

Si em poguéreu ajudar,

Que ja se’m passa l’arròs

I no em ronda cap sagal.

 

Això com és, santa dona,

Sent com sou tan retemplà?

Jo mateix, si fóra jove,

No m’hi faria pregar.

 

Si vos volguéreu sant pare,

Em fèieu un favor tal,

Que tota la pena em passava

Com la gana amb pa, oli i sal

 

Què podria fer per vós

Sent com sóc un pobre sant,

Que ni el porc que m’acompanya

No em pertany en propietat?

 

Ai estimat sant Antoni,

Que al cel teniu un setial,

 Bé deveu saber què volen

Aquells que es volen casar

 

Ara no hi caic, filla meua,

Mes per mi, no quedarà,

Encara que en els festejos,

El de Pádua té més mà.

 

Dels nuviatges no patiu

Que pel seu pes ja cauran,

Quan s’escampe als quatre vents

Vostra excelsa santedat.

 

Digueu-me-ho ja jovençana

Que em teniu tot intrigat:

Quina és aquesta gracieta

Que em volíeu demanar?

 

Pensava que ja ho sabíeu,

puix més clar no pot estar:

Els que es casen volen casa,

I els pisos estan tan cars…

 

Sant Antoni se la mira,

I somriu per sota el nas.

I què vols que faça, filleta?

Ell que s’havia pensat…

 

És la vostra capelleta…

Si la volguéreu llogar,

Fèiem una reformeta

I ens podíem apanyar.

 

Em plourien a cabassos,

Els xicots d’ací al Raval.

Jo em triaria el més guapo

I viuríem com uns sants.

 

I per pagar el lloguer,

Si no arribava el jornal,

El primer fill que tinguérem,

Ens el podíeu criar.

Hola, mon!

Dilluns, 29/01/2007 (12:44)

Benvingut a cat.bloctum.com. Aquesta es la teva primera entrada. Pots editar-la o esborrar-la, i posar-te a bloguejar!