Arxiu del Agost del 2008

un altre blog

Dijous, 28/08/2008 (03:15)

Amics, ahir vaig encetar un nou blog. Ho he fet, més que res, perquè en aquest no m’aclaria posant-hi les fotos.

Si vos abelleix fer-hi una ulladeta, el podreu trobar a www.pantaliga.blogspot.com

Ale.

fagina

Diumenge, 10/08/2008 (05:23)

Va ser la nit de Cap d’Any d’ara fa uns set o huit anys, que anàvem a sopar a Xàtiva a cals nostres amics Gemma i Toni. Llavors encara no hi havia la carretera de l’Olleria i havíem de fer marrada per la que serpenteja al peu de la serra del Benicadell; per si no l’heu transitada, una de les més boniques de la rodalia. Entre Otos i Carrícola hi ha un mas que es diu Muntis i de seguida que el passes ve una revolta a l’esquerra, una baixadeta, una revolta a la dreta i una recta que davalla fins a un pontet que creua el barranc del Pleit, tot això en terme de Bèlgida. A la meitat de la darrera baixada, la carretera s’estreny per una antiga androna que la travessa. Des d’uns metres abans hi vam veure unes ombres estranyes que saltaven de la cuneta al bell mig de l’asfalt. Vaig xafar el fre amb força i el cotxe es va aturar a molt poca distància de l’aparició. De seguida vam distingir dos animalets de la grandària d’un gat, poc més o menys, que jugaven i saltaven completament aliens a la presència del cotxe. Tenien una gran taca blanca en la pitrera, la cua grossa i esponjada com la d’una rabosa i la cara petita amb el musell fi com el d’una mostela. En qualsevol cas es veia ben clar que no es tractava ni d’una cosa ni de l’altra. Les bestioles saltaven i es feien grans festes, talment una parella d’enamorats que es festegen. S’hi van passar una bona estona, potser tres o quatre minuts, i finalment un d’ells travessà la carretera ràpidament i saltà sobre la soca d’un pi monumental que presidia el matollar del marge esquerre. El seu company va dubtar una mica i després el va seguir fins a la soca del pi. Allà no hi arribava gaire la llum dels fars, però encara en distingíem les formes juganeres de la feliç parelleta. Finalment s’enfilaren soca amunt i desaparegueren entre el brancatge esponerós.

Així que arribàrem a Xàtiva, vaig consultar l’Enciclopèdia dels meus amics i hi vaig localitzar un animalet que s’assemblava molt al que havíem vist a la carretera excepte en la taca blanca en el pit. Es tractava d’una marta. Després de les vacances de Nadal, ho vaig consultar al meu amic Toni Conca, eminent boletaire i biòleg de professió, i em va dir que no podia ser una marta perquè aquesta espècie només es cria en l’alta muntanya, però que si que podia ser un parent seu anomenat fagina. Vam buscar fotografies de fagines (garduña en castellà) i vaig comprovar que efectivament aquell era l’animalet que havíem vist, amb la seua taca blanca, la seua cua grossa i el seu morret prim. Com que mai no n’havia sentit parlar, m’hi vaig interessar i vaig trobar estudis sobre els seus hàbits i la seua distribució geogràfica, i, efectivament, al Benicadell se n’havien localitzat. Després ho vaig preguntar als caçadors més vells del poble i alguns em confirmaren que n’havien caçat amb llaç i em digueren que el seu nom popular era fugina.

Uns quants mesos després, me n’anava a treballar a l’institut d’Albaida (sempre hi vaig per aquesta carretera de l’ombria del Benicadell, privilegis de viure a Otos), i quan m’acostava a l’androna de la baixada de Muntis, vaig veure un animalet mort enmig la carretera. Dissortadament es tractava d’una pobra fagina que havia atropellat algun cotxe, molt probablement una de les dues que havia vist aquella nit màgica de Cap d’Any. Quan la vaig tocar encara era calenta. Devia pesar tres o quatre quilos i tenia el pelatge més suau que mai havia acariciat. La vaig carregar al cotxe i la vaig dur a l’institut. Se la quedà un professor de biologia que diu que practicava la taxidèrmia.

Després d’aquell dia, cada vegada que enfilava la darrera baixada de Muntis cap al barranc del Pleit i contemplava el magífic pi de les fagines, m’embargava un sentiment contradictori de tristesa i d’alegria: de tristesa per la fagina morta i  d’alegria per la que encara deu trescar pels boscos incipients de l’ombria…

Però els disgustos encara no s’havien acabat. Fa unes setmanes, anava de camí cap a l’institut, vaig passar el mas de Muntis, vaig girar la revolta a l’esquerra i vaig fer la primera baixadeta, vaig girar la revolta a la dreta i…vaig contemplar la desgràcia en tota la seua magnitud: el  pi de les fagines havia desaparegut. Algú l’havia talat amb una serra mecànica i a penes n’havia deixat un monyó de soca amb una creu roja condemnatòria.

fagina