congrés de gnomònica a Besalú

CONGRÉS DE GNOMÒNICA A BESALÚ

Fa unes setmanes, vaig assistir a un congrés internacional de Gnomònica (rellotges de sol) a Besalú organitzat per la Societat Catalana de Gnomònica de la qual en sóc soci. Els organitzadors em van encomanar que fera el discurs inaugural i no em vaig veure amb cor de dir que no. Abans, però, vaig tindre la precaució de preguntar en quina llengua ho havia de fer, amb l’afegit que aquesta qüestió era fonamental per a mi. La resposta va ser rotunda: es tractava d’un congrés internacional i per tant podia fer servir la llengua que a mi em semblara convenient. El dia D, arribe a Besalú i de seguida emprenem un viatge en autobús a veure un interessant museu de rellotges de sol a Cabrils, del senyor Andreu Majó (tot plegat una mica estrany, després d’haver arribat de València, però bo…). A mig viatge, el president de la Societat s’asseu al meu costat i em diu que hi havia hagut un petit problema i que ell m’ho havia de comunicar. M’ho veig vindre. Efectivament, em fa saber que hi havia hagut alguns socis, no residents a Catalunya, que havien demanat si no podria fer el discurs inaugural en castellà. El president va insistir que ell m’ho havia de comunicar a pesar que no era del seu gust. Jo vaig pensar que no m’ho hauria d’haver dit perquè ell ja s’havia compromés amb mi, i que el simple fet de comunicar-m’ho, era com llevar-se l’espart de l’ala. Després, responent la pregunta d’un altre assistent que seia prop de nosaltres, va justificar que no s’havia pogut aconseguir un servei de traducció simultània perquè nomé això duplicava el pressupost del congrés. M’hi faig una composició de lloc, decidesc estalviar-me discussions i comunique al president que em donava per assabentat i que la resta era cosa meua. Ell es queda tranquil. Jo, no.

Durant tot el viatge em calfe el cap sobre quina serà l’explicació que donaré abans de començar el concurs. Se m’acudeixen coses molt enginyoses, algunes punyents, totes iròniques; no entenc el món d’una altra manera més que amb la ironia (i perdoneu el comentari). En cap moment no em plantege la possitilitat de canviar la llengua. Quan m’adone que qualsevol explicació, per més irònica, punyent o sarcàstica que siga no serà més que una justificació, decidesc que no en donaré cap. Per una altra banda, el programa del Congrés promet unes quantes ponències en Català, i això lleva pes al meu problema.

Arriba el moment de la inauguració. Abans de la meua interveció, el president dóna la benvinguda en castellà, el president de l’associació cultural que ens deixa el local per a fer el congrés (per cert, un saló gòtic impressionant), fa la benvinguda en castellà. Arriba el meu torn: amb totes les meus limitacions, agraïsc l’assistència als presents en la seua pròpia llengua. català, espanyol, francés, anglés, italià, justifique que d’Alemany no en sé (d’alguns altres tot just per a dir bon dia). I faig el discurs en català de la Vall d’Albaida (segons definició del meu amic Albinyana, que m’acompanya al congrés, un català ondulat). Acabe. Li toca el torn a l’alcalde del poble, en castellà. S’acaba la inauguració, m’alce de la cadira i busque en la mirada dels assistents a qui dirigir-me. Veig cares llargues, cares indiferents, cares d’estranyesa, i també d’admiració. Uns pocs, se’ls veu molt catalanistes, em donen l’enhorabona. No puc evitar sentir-me una mica violent i no sé ben bé a qui acostar-me. Em fa l’efecte que alguns em refugen, manies meues, segurament.

L’endemà, primer dia de congrés. Totes les ponències en castellà, directament o amb traducció simultània d’algun voluntari. Arriba el torn dels catalans que havien anunciat les seues ponències en català. Totes en castellà. S’acaba el congrés. Em sent una miqueta el dolent de la pel·lícula per a uns, l’heroi per a altres. Jo, que sóc més aviat de naturalesa discreta, que m’hauria agradat passar desapercebut: heroi o infame. Què hi farem!

Dinant, em toca seure al costat de l’alcalde. Parlem de llengua, veges tu, i surt el cas de València: observe una mica de menyspreu per part d’alguns. Allò és un cas perdut, guanya el PP per golejada, no hi ha res a fer, no s’estimen la llengua, la cultura. Ningú no parla de retrats cremats, però es palpa en l’ambient… Em sent ofés (no sé per què, la veritat) i no se me n’acut un altra que explicar-los, si fa no fa, el que he explicat en aquestes ratlles. Ens mirem els uns a altres, tots callem. És trist, però hem d’assumir la veritat: No ens ho creiem, ni catalans ni valencians, no ens creiem que som un país, una nació, una cultura, un el que siga, no ens ho creiem i prou. Si hi haguera un estat darrere, ningú no hauria dubtat: no hi ha diners per a un servei de traducció simultània, no estem preparats per a fer un congrés internacional, doncs no el fem i s’ha acabat, però no fem el ridícul, o no el fem fer a segons qui. No sé que més dir, potser només que això no vol ser una crítica personal de ningú, simplement un material per a reflexionar sobre el que som i el que no som, sobre el que es diu i sobre el que es fa, sobre els prejudicis, sobre els melics, etc.

3 comentaris a l'entrada “congrés de gnomònica a Besalú”

  1. Francesc Mompó ha dit:

    Som quatre, els darrers mohicans que ens resistim a ser espanyolitzats. Però toquen en terrer, encara que cada vegada coste més mantenir-se drets.
    Una abraçada

  2. juli ha dit:

    Pots estar tranquil joan, feres el que calia fer i nosaltres, els valencians de la vall d’albaida, i espere que la resta del país, també, ens sentim ben orgullosos d’actuacions tan honestes com la teua en el citat congrés.

  3. josepmanel ha dit:

    Resisitir no és tocar-li els collons a ningú (perdò), és la nostra manera de viure amb dignitat. El qui tinga cucs que pele fulla. Ànim!

Pots deixar un comentari

*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image