Arxiu del Maig del 2008

ADEESSEELE

Dissabte, 10/05/2008 (03:56)

ADEESSELE

Fa unes setmanes, cap a l’hora de dinar, sonà el telèfon de cal meu sogre. Hi contestà ell, un home llegit i trempat o n’hi haja, i no ho dic amb gens d’ironia. Una amable senyoreta amb accent sud-americà i veu vellutada li proposà, no cal dir en quina llengua perquè això no té importància, si no li interessaria una oferta per a adquirir un “ruter” i una línia “adeeseele” a un preu molt interessant. Ell no està posat al llenguatge d’Internet i, com és normal, no va entendre res. Això el feia sentir incòmode, perquè, sent com és un home intel·ligent, podia quedar com un ignorant. I si li estaven explicant alguna cosa important i per culpa de no entendre-ho bé, perdia una bona oportunitat? Això sí que no, amics, perquè els vells són vells, però no són ximples ni estúpids ni res de tot això. Per sort, la senyoreta li donà una altra oportunitat: si li interessava l’oferta, només havia de pitjar tal i tal botonet en el seu telèfon. I això sí que ho entenia, no es pensara la senyoreta aquesta. Amb tota la bona voluntat del món, i amb tota la raó del món, i amb tots els drets del món de demostrar que no era babau, ell va marcar les xifres que li indicaven. Finalment, la xicota li ho va agrair i adéu i bon dia.

Uns dies després, la correua portà un paquetet a nom de la meua sogra (el telèfon va a nom d’ella). En veure que era de Telefònica, el meu sogre ja es va ensumar de què es podia tractar, i va enviar la seua dona a mostrar-me’l (visc a la casa del costat), a veure si jo sabia què era allò. M’ho vaig mirar, vaig llegir-ne els paperets i ja em vaig imaginar tot el tuacte.

Vaig trucar al telèfon d’atenció als clients, s’hi va posar una màquina, vaig dir-li, en valencià (cabut que és un), el que volia i em va contestar que no m’entenia. Vaig baixar del burro i li ho vaig dir en castellà… en fi, tampoc no cal que em pose pesat: al final es va posar una xicota amb accent exòtic i em va preguntar si volia que em contestaren en català (vaig pensar que els sud-americans, si feia poc que paraven per ací, potser no distingien el català del valencià: la Generalitat i la Telefònica hi haurien de prendre “cartas en el asunto”, no trobeu). Bé, doncs li dic que sí i al cap d’una bona estona es posa una altra senyoreta. Li explique el cas i em diu que això no es cosa seua, que ara m’atendran. Passa una altra estona i m’atén una altra senyoreta (en castellà, naturalment). Li parle en valencià i em diu que no me entiende. El meu sogre i la meua sogra em miren amb curiositat i una certa preocupació… Torne a baixar del burro i li parle en castellà a la senyoreta. Sense immutar-se m’explica el protocol, es nota que és la seua faena, que ho fa moltes vegades al dia i que s’ho coneix per les puntes dels dits. Donem les seues dades personals: Nom i cognoms. Número de telèfon. DNI (la meua sogra coixa, coixanga se’n va a regirar calaixos i al cap d’un moment em porta el carnet). Adreça… I em diu que d’ací a uns dies rebrem un sobre amb una enganxina que haurem de fixar a la caixa del router. Després la portem a correus i ells ja s’encarregaran de tornar-los-la a ports pagats. Li pregunte per la factura i em contesta que no ens hem de preocupar de res, que la factura s’anul·larà automàticament quan els arribe el paquet.

Ho explique als meus sogres i es queden tranquils i pagats del gendre que els ha resolt el problema. Doncs ala: bon profit, els dic. És que estaven dinant.

Uns dies després, em veig entrar la meua sogra. Ve directa on estic jo i porta un paper en la mà: la factura de Telefònica. M’ho veig vindre. La trac del sobre i mire el total: 141 euros i uns quants cèntims. M’explica que ells de normal paguen entre 40 i 45 euros.

I sant tornem-hi: truca, barallat amb les màquines, amb els idiomes, amb els accents, amb qui es pose per davant (ara vos vull estalviar els detalls) per a aconseguir que et diguen que no patisca, senyor, que això ho arreglarem i que li tornarem els diners. Doncs a veure: esperant-los estem.

El meu sogre ha pres consciència del seu error, i segurament no ho tornarà a fer. Però està ben enfadat, ho està amb doble motiu: per una banda, l’han fet quedar malament davant els seus, han fet que parega estúpid quan tots sabem que d’això res de res, i, per una altra, han intentat robar-li cent euros. No m’hi vaig voler quedar molta estona perquè sabia que ell estava dolgut i se sentia una mica ridícul. Però abans de deixar-me anar, encara m’ha cridat i m’ha dit: “Telefònica és una colla de lladres, de lladres legals. Roben impunement a persones indefenses”. Quanta raó que té, pense jo, impunement perquè ningú els castigarà per aquests atracaments, i a persones indefenses, clar, i com més indefenses millor: vells, o joves, que davant les barreres telefòniques, teconològiques, idiomàtiques etc., renunciaran a reclamar el que els correspon i es deixaran robar per aquesta gentola.

 

Fa uns dies vam saber que Eduardo Zaplana deixava la política i fitxava per Telefònica per 600.000 euros l’any… I ara potser vos preguntareu què té a veure això amb el que havia dit abans. Vull deduir amb algun sil·logisme de calbot que com que a Telefònica roben i també fitxen a Zaplana, ell ha de ser necessàriament un lladre? Vull relacionar tot el que he explicat abans amb el fet que Zaplana va confessar en un moment donat que estava en política per a enriquir-se? Vull deduir que el treball que li han donat a Zaplana no és fruit dels seus mèrits personals sinó de les complicitats, els favors i els “xanxullos” amb Telefònica en la seua etapa de polític? No! Déu me’n guard! Jo això no ho afirmaria mai, tot i que sé que hi ha molta gent que ho pensa. Si ho he tret a col·lació és per una altra raó, una raó molt més simple i entenedora: resulta que el meu sogre és militant i votant d’esquerra. I quan va pensar que els seus cent euros podrien servir per a pagar la nòmina mil·lionària de Zaplana el seu disgust es va multiplicar per sis mil, pel disgust dels sis mil innocents que telefònica havia d’enganyar per a replegar els cent milions de pessetes de la nòmina de l’ex-president ex-valencià.