Arxiu del Febrer del 2008

CONTRABANDISTES

Dimarts, 05/02/2008 (11:36)

Estàvem en la reunió del jurat d’un premi de novel·la que atorga l’Ajuntament del Cap i Casal. El representant municipal hi va arribar una mica tard. Ell, naturalment, no s’havia llegit cap novel·la de les que es presentaven al concurs, i, naturalment, no va fer cap objecció quan la resta dels membres del jurat vam decidir, de forma unànime, quina havia de ser l’obra guanyadora.

Sí que es va interessar una miqueta en el contingut de les obres que es presentaven. N’hi havia una que parlava de la corrupció en les oposicions al cos de bombers d’aquella ciutat, i en vam fer una mica de broma, perquè ell, casualment, n’era el regidor competent. Tot això ho dic perquè vos feu el càrrec que la cosa anava d’allò més bé. Tothom molt simpàtic i amable i de bon rotllo… i tot això.

En un moment donat, el regidor va demanar pel guanyador de l’any passat. M’hi vaig presentar de seguida. Molt amable, em va dir que s’estava llegint la meua novel·la i que volia parlar amb mi. Després d’haver pres la decisió, encara dins la tertúlia general, el regidor va voler deixar constància, per si un cas algú es poguera arribar a pensar, que ell era un gran lector: sa casa estava plena de llibres pertot arreu, i una casa que tenia a Bocairent, perquè ell era de Bocairent, també pleneta de llibres. Això sí, cap en valencià, va admetre amb un gest ambigu que no era ni d’orgull ni d’avergonyiment. La causa, deia ell, d’aquesta mancança a la seua biblioteca era que no en trobava enlloc, de llibres escrits en aquesta llengua, en la qual, per cert, es desenvolupava la conversa. Ell anava sovint a les llibreries, n’escorcollava les prestatgeries… i tot el que hi veia era en castellà. Ho devia dir, això ja m’ho imagine jo, perquè no ens pensàrem pas que ell tenia cap mena de fòbia i, molt menys encara, la més mínima dificultat. Era simplement que no en trobava, l’home.

I a mi se’m va acudir de dir-li, al regidor, que ara tenia l’oportunitat de resoldre aquell problema, ja que un dels membres del jurat era el representant de Bromera i segur que li podria proporcionar tants llibres en valencià com ell volguera. El regidor, mirà el representant de l’editorial sense gaire interés i va xiuxiuejar: “Bromera…?” i en aquells punts suspensius gairebé es podia llegir: “això què és?”

En acabar-se la tertúlia general, vam fer rotglet el representant de Bromera, el regidor i un servidor. Com que sabia que jo era de la Vall d’Albaida, l’home va tornar a explicar que era de Bocairent, que li agradaven molt els moros i cristians… i finalment em parlà de la novel·la: “Pana Negra”. Va dir que li agradava, que havia simpatitzat amb el protagonista i alguns detalls més que delataven que realment se l’estava llegint… Jo estava una miqueta estranyat, perquè si l’home no llegia mai en valencià, per què s’estava llegint la meua novel·la? Vaig suposar que a l’Ajuntament de València en devien comprar un bon falcat i les devien regalar als regidors. Però això també ho devien haver fet els altres anys, i llavors: per què aquest home que no llegia mai en valencià havia decidit llegir-se la meua novel·la i no les altres?

Al final ho confessà. Ell no solament era de Bocairent i gran amant dels Moros i Cristians, sinó que a més a més era de la filà dels “Contrabandistes”. I quan havia vist la portada de la novel·la havia dit de seguida “Xe, una novel·la de la meua filà”, i l’havia “comprada” pensant que explicaria històries de contrabandistes, o vés a saber si no eren de “Contrabandistes”.

Vaig girar-me de cara al representant de Bromera i amb un somriure d’orella a orella, el vaig felicitar amb la mirada. Crec que ell em va entendre perfectament. Perquè m’entengueu vosaltres, vos hauré d’explicar que quan l’editorial m’envià la proposta de portada, vaig contestar dient que no m’acabava d’agradar perquè semblava més bé una foto de la filà “Contrabandistes”, que una escena del bandolerisme que es descriu en la novel·la. No sé si sabeu, que en això de les portades els editors són gairebé inflexibles. El seu criteri, bàsicament comercial, quasi sempre acaba imposant-se sobre el criteri –poètic, històric, artístic o de la mena que siga– de l’autor. I, si més no en aquesta ocasió, li havia de donar tota la raó a l’editor.