renadiu

   

Pare nostre sant Antoni,

Sant patró dels animals,

Vós que al cel teniu la casa

I ho veieu tot des de dalt,

Digueu-nos, si vos plaïa,

Què mos podria passar

Si tota l’aigua ploguda

No la tiràvem al mar

I la posàvem en basses

I l’empràvem p’a regar

Uns prats de gespa polida

Que omplien a vessar

Bells jardins i camps de golf

Des del Sénia a Guardamar.

    

Fills meus, a mi no m’agrada

Ficar-me on no m’han cridat,

Però si algú m’ho demana

No puc fer-me el desmenjat:

Que els rius es queden sense aigua,

No ho veig cosa natural,

Ni criar brossa tan tendra

On hi havia un secarral.

Que el golf deu ser cosa bona,

Això ningú ho pot dubtar,

Ara no em va al cap qui ho deia,

    

Una personalitat,

Que no ni’hi ha prou amb ment sana

També cal tindre el cos sa.

I si l’aigua mos sobrara,

Bé la hi podríem gastar.

Però he sentit dir que diuen

Que hi ha certa escassetat.

   

Penseu, també, en les granotes

Que canten pels arrossars,

En les xoperes polides,

Que es crien riera avall,

I en els barbs i les anguiles,

Que naden sense parar,

En les aigües enllotades

De rius baixos i marjals.

Les clòtxines i les llises,

Ratetes d’aigua i pardals,

Que entre senills i sargueres,

S’esmunyen sense parar.

Martinets i corbs marins

Les polletes  i els gaians

Enmig de les aigües manses

De les bogues i els canyars,

I pregunteu-los a ells

Per si volen opinar.